Bandera de Catalunya
De Viquipèdia
 |
||||
| Característiques |
|
|||
| Origen | Indeterminat, cap al segle XII (Evolució a partir de l'escut dels comtes de Barcelona) | |||
| Adopció | 1932-1939 i 1979–actualitat | |||
| Colors |
Roig (Solid 1795U) Groc (Solid 116C) Ref.: PANTONE |
|||
La Senyera o bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc i ha d'ésser present als edificis públics i en els actes oficials que tinguin lloc a Catalunya (article 8.2 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya). La senyera té la categoria de símbol nacional de Catalunya (article 8.1 de l'Estatut).[1]
Prové de l'emblema heràldic del llinatge dels comtes de Barcelona, un dels més antics d'Europa, posat sobre tela. L'adoptaren els seus descendents com a comtes de Provença, comtes de Foix[2], al segle XII, com a reis de Mallorca el XIII i com a reis d'Aragó després que la branca principal familiar succeís a Ramir el Monjo en el regne d'Aragó el 1137[3]. A partir de Jaume I es coneixerà com a bandera o senyal reial. A les cròniques medievals de Desclot i Muntaner, senyal dels reis d'Aragó i a partir de finals del XIV s'alternarà la denominació amb la de bandera de Catalunya. A partir del segle XIX i la Renaixença, el Catalanisme n'afermaren la seva identificació com a Bandera Nacional de Catalunya.
Taula de continguts |
[edita] Orígens
_01.jpg)
A la Bíblia de Citeaux (1109) els personatges bíblics hi són representats amb escuts amb emblemes que seran heràldics -xebrons,bandes...- però que encara no ho són perquè no són permanents ni hereditaris. L'heràldica estava a punt de néixer. A la conquesta de Mallorca del 1115, Ramon Berenguer III comparteix l'host amb Guillem V de Montpeller que ja té insígnies, com indica la crònica de la batalla. La imitació serà el motor de la difusió ràpida de l'heràldica per tot Occident. Guillem comte de Luxemburg ja té un segell amb el penó armoriat el 1123. La data del segell només indica que ja es tenia emblema no quan el va adoptar, que sempre és anterior. Alfons el Cast, el 1187 concedeix a la vila de Millau que pugui incloure a l'escut la nostra ensenya -bandera, penó- ("vexillum nostrum", no scutum o signum). Confirma que l'emblema prové d'una bandera preexistent que Ramon Berenguer IV inclou en el seu escut. L'emblemàtica de les banderes és molt més antiga que l'heràldica, que només tracta dels escuts. Confirma que els emblemes geomètrics coms els pals provenen de banderes ja existents.
[edita] Blasonament
El blasonament heràldic és: en camper d'or, quatre faixes de gules.
[edita] Sepulcres de la catedral de Girona
El document més antic que es conserva són les tombes originals romàniques de la comtessa Ermessenda i del comte Ramon Berenguer II (†1082) a la Catedral de Girona[4], on hi ha pintades 17 franges grogues i vermelles. L'anàlisi de les pintures indicà que els pigments vermells concorden plenament amb els de les pintures del Mestre de Sant Joan de Boí, vers el 1100, i els de les del Mestre del Judici Final, vers el 1123[5]. Les pintures en forma preheràldica han d'ésser anteriors a l'època heràldica i al 1150, ja que si fossin posteriors les armes s'haguessin pintat en forma d'escut.[6]. Les tombes es trobaven a ambdós costats de l'escala de la galilea o vestíbul per on s'accedia al temple.[7] La galilea a principis del segle XII encara s'estava acabant d'enllestir i és molt probable que fos llavors quan es pintaren els sepulcres per diferenciar-los de la resta de tombes de la galilea. Aquest vestíbul havia de ser ample per poder superar amb l'escala els dos metres de desnivell que tenia amb la seu. Va ser enderrocat a principis del segle XVIII.[8] L'any 1385 es traslladaren els sepulcres a l'interior de la seu i el rei Pere el Cerimoniós encarregà a l'escultor Morei nous sepulcres gòtics, que van recobrir els primitius romànics, amb estàtues jacents dels comtes i escuts barrats. Godofred de Plantagenet, comte d'Anjou (†1141) també té les armes pintades al seu sepulcre a la catedral de Le Mans, des del 1160.
[edita] Documents sigil·lars
Els segells més antics que es conserven són 7 exemplars del comte Ramon Berenguer IV de dues matrius. De la primera, són els segells de 1150, 1157 corresponents a dos documents provençals i de 1160 d'una escriptura del monestir de Poblet. De la segona matriu, i ja en època del seu fill Alfons el Cast, el de 1164, 1166, 1170[9] de documents provençals i catalans, i un altre desprès del document, per tant indatable.[10]. Els set segells duien l'emblema heràldic dels pals a l'escut i al penó tot i que a la majoria d'ells el pas del temps ha esborrat aquests detalls. El fet que només en un d'ells aparegui l'emblema automàticament indica que a la matriu (dues en aquest cas) hi havia els emblemes. La llegenda a l'anvers diu raimundus berengarii comes barchinonensis i al revers et princeps regni aragonensis . El seu fill Alfons utilitzà el segell del seu pare, mort el 1162, durant els primers anys del seu regnat en no tenir segell propi. Com que en el segell no és intitulat comte de Provença l'escut d'armes difícilment pot ser originari de Provença.[11] El nombre de pals serà variable fins que el 1344 es fixaren en quatre als segells de la cancelleria reial. En un primer moment, però, predominaven els tres pals. Els segells dels infants i de les reines tenien menys barres que els dels reis.
[edita] Documents medievals
A l'edat mitjana ningú no discutia l'origen familiar dels comtes de Barcelona de l'emblema dels pals. Es conserven documents des del segle XIV que així ho testifiquen.
Els documents de la Cancelleria reial neguen l'origen aragonès de l'emblema:
- El rei Pere el Cerimoniós a les seves Ordinacions de la casa Reial, el 1345 "un escut en lo qual sien les armes Daragó (territorials) que son aytals, una creu per mig del escut e a cascún carté un cap de sarray"(creu d'Alcoraz).
- A la Crònica dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona es diu que Alfons el Cast "mudá armes e senyals daragó e pres bastons" [12]. A la versió catalana d'aquesta crònica, que Pere terç envià al monestir de Ripoll perquè la guardessin, una miniatura representa el comte Guifré el Pilós amb l'escut barrat en homenatge a Carlemany. L'autor va projectar l'emblema del llinatge al pare i fundador de la dinastia.
- A la Genealogia encarregada pel futur rei Joan I a Jaume Domènech, el 1380, hi diu que Ramon Berenguer IV, després de casar-se amb Peronella, "no canvià les armes comtals que ara són les armes reials"[13]
- El rei Pere el Cerimoniós, el 1373 "señales Daragón antiguos, y es a saber, el campo cárdano y las cruzas blanchas, segund que antigament los reyes Daragón los solían fazer", és a dir, d'abans de la unió.
- El mateix rei Pere el Cerimoniós, el 1385, manà posar escuts barrats a les tombes del comte Ramon Berenguer II, del qui diu que "per Gràcia de Déu nos descendim de línia recta" (agnatícia)[14] i de la comtessa Ermessenda.
- El rei Joan I, el 1384 "senyal antich d'Aragó, lo camp blau e la creu blancha."
- La reina Maria de Luna, el 1396, a les Corts catalanes de Barcelona "que les galees no porten banderas, cendals ne panyos de senyal alcú sinó del comptat de Barchelona, ço es, barres grogues e vermelles tantsolament."
- Una descripció del joiells del rei el 1399 on s'hi diu "Item un reliquiari, en lo qual peu ha 6 esmalts, los 3 a senyal Daragó e los 3 a senyal reyal de comte de Barchinona."[9]
- El rei Martí l'Humà, el 1406, a les Corts catalanes de Perpinyà "Fil, yo us do la bandera nostra antiga del principat de Cathalunya (...) la dita nostra bandera reyal."
- La reina Margarida, el 1410, "un estandart de tafetà blau ab creu blanca Daragó".
- El rei Alfons el Magnànim, el 1453, concedeix al noble aragonès Clavero les armes del nostre Regne d'Aragó, la creu de Sant Jordi i els caps de moro (Alcoraz).
A la guerra contra Joan II [[]] els dos bàndols utilitzaren l'emblema. Entre la documentació generada per la Generalitat el 1462 hi trobem textos com ara "qual es la virtut dels braços dels cathalans los quals ab los victoriosos bastons grochs e vermells qui son armes llurs (...)" i "Que daciavant per tot lo Principat sie intitulat e cridat per comte de Barchinona e de Rossello e de Cerdanya lo senyor rey de Castella e sien alçades banderes ab les armes de Castella e de Cathalunya(...)"[15]
El notari de la Generalitat Jaume Safont, el 1466, quan descriu les exèquies del rei Pere IV el Conestable (†1466) a Barcelona, "E los 4 d'aquests 8 cavallers portaven 4 banderes (a)rossegants, les dues ab armes de Cathalunya barrades d'or i vermell, e una de Sicília e l'altra blava d'Aragó ab la dita crehueta blancha"[16].
I la crònica de la mort i exèquies del rei Joan II, 1479 dels preveres de Santa Maria del Mar "Foren corregudes les armes del senyor Rey D.Johan e foren 8 cavallers ells i els caballs cuberts de forras los jinets aportaren banderes les dues ab les armes barrades de Catalunya e les altres de Navarra, Sicília e Aragó (...)"[17]
Cap de les cròniques d'Aragó més antigues publicades a Aragó atribueix l'origen del senyal als aragonesos. Una crònica anònima de Terol del temps de Joan II,1458-1479, diu que les barres eren de Catalunya i la creu d'Alcoraz l'emblema d'Aragó. La Corónica de Aragón, 1499, de F Vagad diu que la bandera d'Aragó és la creu d'Alcoraz. La De Aragoniae regibus et eorum rebus gestis, 1509, de Maríneo Sículo "insignias de Aragón que son segun primero diximos una cruz blanca en campo azul"; "Colorado y amarillo que son las armas del condado de Barcelona", Els Anales de la Corona de Aragón, 1562, de Jerónimo Zurita "armas del conde de Barcelona, bastones rojos en campo de oro"; "se preferían las armas de Cataluña por descender los reyes por línea de varón de aquellos príncipes", ni tampoc la Aragonensium rerum commentarii, 1588, de Jerónimo de Blancas "fueron preferidas las armas de Barcelona a las reales de Aragón".
En els estatuts universitaris de la Universitat de Saragossa, del 1583, s'indica que l'emblema d'Aragó és la Creu d'Alcoraz.
[edita] Edat moderna
A les portades de les compilacions de les constitucions i altres drets de Catalunya hi trobem l'escut amb les barres.
Els diputats a les Corts catalanes de 1528 "car jatsia lo nom e Rey sia de aragó, les armes emperò que aquell fa són del Principat de Catalunya [18]
Els reis es consideraven del llinatge del comtes de Barcelona[19][20] i[21].
[edita] Armorials i heraldistes
Els armorials van néixer ben entrat el segle XIII, més d'un segle després de la donació del Regne d'Aragó per part del rei Ramir a Ramon Berenguer IV i la majoria anomenen l'emblema només pel títol principal del sobirà, rei d'Aragó, i no inclouen el títol de comte de Barcelona tot i això, aquest fet no l'exclou. Els dos grans armorials universals medievals, de Gelre i d'Urfé, inclouen la creu d'Arista com l'emblema del regne d'Aragó abans dels reis de la casa de Barcelona als quals els atribueix els pals.[22] L'armorial de Gelre, 1370-1395,[23] "D'or, à quatre pals de gueules (Barcelone)".[24] i L'armorial d'Urfé, 1380, "armes de le conte de Cathalogne."
L'armorial de Vermandois del 1388[25] inclou l'entrada 1051. Conte de Barsellonne, "dor a 3 paulx de gueulles" [26], el de Charolais 1425 diu que el rei d'Aragó porta les armes dels comtes de Barcelona i el Le Blancq, que utilitza fonts de 1420 indica que els pals als reis d'Aragó li vénen dels comtes de Barcelona.
Per l'heraldista Paul Adam-Even "la prova decisiva que els pals eren les armes dels comtes de Barcelona resulta del fet que els comtes de Provença i els comtes de Foix, descendents, ja sigui per línia masculina o femenina, de la casa catalana abans de l'aliança aragonesa, van portar els pals en els escuts, cosa que no haguessin pogut fer si haguessin estat armes pròpies de la casa d'Aragó, d'on no eren descendents."[27]
Avui en dia, és acceptat a tots els treballs internacionals sobre heràldica que el segell més antic amb l'emblema heràldic del pals és el de 1150 de Ramon Berenguer IV, treballs de Paul Adam-Even,[22] DL Galbreath,[28] Michel Pastoureau,[29] Léon Jéquier,[30] Ottfried Neubecker i JP Brooke-Little.[31] També ho accepten els aragonesos Faustino Menéndez-Pidal [32] i Alberto Montaner Frutos [33]
[edita] Llegendes
La llegenda més antiga que ens ha arribat escrita sobre l'origen de l'emblema és d'una crònica de 1509[34] que diu que eren les armes d'Otger Cataló, mític fundador de Catalunya, i que l'emperador dels francs Lluís I el Pietós manà al també mític Guifré d'Arrià, comte de Barcelona, que les portés ell i els seus successors. L'armorial de Llupià, compilat entre 1530-1544 assigna l'escut dels quatre bastons a Otger Cataló.
Però la llegenda més coneguda és de l'any 1551[35] i diu que el mateix emperador Lluís el Pietós (814-840), va mullar els seus dits amb la sang que li brollava de les ferides a Guifré el Pilós, Comte de Barcelona, en la batalla contra els normands i passà els quatre dits per sobre de l'escut daurat del Comte.
F. Diago[36], el 1603, canvia el nom de l'emperador pel de Carles II el Calb, (840-877), contemporani del fins aleshores només comte d'Urgell i de Cerdanya, Guifré el Pilós, tot i el fet que qui va nomenar aquest, al 878, Comte de Barcelona, Girona i Besalú fou Lluís el tartamut (877-879).
[edita] Identificació històrica amb Catalunya
Catalunya, com la resta de territoris de l'Europa feudal, no va tenir cap bandera territorial pròpia abans de l'aparició de les nacions contemporànies al segle XIX.
La preeminència de la ciutat de Barcelona dintre del Principat va fer que en ocasions aparegués representat el territori en mapes i portolans per la bandera de Barcelona, el que ha creat la confusió en algunes persones per creure que aquesta era la bandera de Catalunya. Cal dir que la Generalitat de Catalunya va elegir al segle XIV la creu de Sant Jordi com a senyal representatiu únicament de la institució.
A principis del segle XX va aparèixer l'estelada, una bandera reivindicativa de la independència dels Països Catalans, que afegia un estel a les barres tradicionals, imitant la bandera de Cuba.[37]
[edita] Teories aragoneses
Alguns autors aragonesos del segle XX, trencant la tradició historiogràfica aragonesa, han reivindicat l'origen aragonès de l'escut dels pals amb diverses teories.
- Teoria de la institució del casamiento en casa al s.XII. [38].
L'escut seria propi del llinatge d'Aragó ja que Alfons el Cast va heretar el llinatge de la seva mare Peronella, i no el del seu pare, en haver-se aplicat la figura jurídica del dret aragonès del Casament a casa en la donació del regne de Ramir a Ramon Berenguer. Aquesta teoria va ser refutada el 1997 pel doctor en dret Josep Serrano Daura[39]. ja que no existeix cap rastre documental d'aquesta institució en el segle XII, la seva existència seria incompatible amb les diferents compilacions dels furs de Jaca fins a finals segle XIV i amb els furs d'Aragó de 1247, i que, a més a més, els juristes aragonesos que més han estudiat la institució només la remunten al segle XVIII[40][41]. A més a més, si Alfons hagués heretat el llinatge de sa mare aquest hagués estat el de la casa de Pamplona o Ximena propi dels reis d'Aragó anteriors a l'arribada de la casa catalana.
- Els colors papals i els cordills de les bolles dels documents papals.
El rei d'Aragó i Pamplona, Sanç Ramírez va infeudar-se ell i el seu regne a la Santa Seu el 1089 i hauria adoptat els colors del seu nou senyor feudal que serien groc i vermell. Que aquests eren els colors "ho demostrarien" dos frescos del 1247 on es veu el Papa amb un signífer que porta un conopeum amb aquests colors[42].(fig.1) i[43]. Els frescos són de la capella de Sant Silvestre reconstruïda al XIII[44], és a dir, són posteriors a la visita a Roma que va fer el rei Pere el Catòlic, acompanyat per nobles catalans i provençals[45] per fer-se coronar pel Papa el 1204. En aquesta visita, el rei oferí al papa el seu emblema i aquest acceptà portar-lo ell i els seus successors.[46] No hi havia armes ni penó amb armes de l'Església catòlica anteriors al segle XIII i quan les van tenir no van ser palades sinó dues claus en sautor.[47][48]. Els colors de l'església a l'edat mitjana era el vermell[49]i si fos certa aquesta teoria Navarra també tindria les barres en el seu escut en ser un emblema del llinatge. L'actual bandera de Roma, groga i vermella, va ser adoptada el 1860.[50]
Quant als colors dels cordills, les referències d'una cinquantena de documents papals que es conserven amb bolles, dels segles XI i XII, indiquen que els cordills que les subjectaven eren de colors verd, blau, blanc, groc o vermell barrejats entre ells. Documents que combinessin el groc i el vermell només n'hi ha vuit.[51]
[edita] Altres teories
Una altra hipòtesi ha sigut proposada per l'historiador i heraldista Michel Pastoureau, qui veu en el matrimoni de Ramon Berenguer III de Barcelona i de Dolça de Provença l'orígen de l'escut amb quatre pals. De fet, a la vall del Roina i al piemont alpí és on el escuts ornats de pals són més nombrosos.
[edita] Referències
|
|||||
[edita] Vegeu també
- Senyera Reial
- Estelada
- Bandera del País Valencià
- Bandera de Mallorca i Bandera de les Illes Balears
- Bandera d'Aragó
