Bandera de Catalunya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Bandera de Catalunya
Flag of Catalonia.svg
Descripció Bandera de Catalunya
Ús Bandera d'Estat i civil Bandera d'Estat i civil
Proporcions 2:3
Adopció 1933–1939 i 1979–actualitat
Disseny Quatre faixes vermelles en fons groc

La bandera de Catalunya, també coneguda com a Senyera (Senhera en aranès i Señera en castellà), és una bandera amb el fons groc i quatre barres horitzontals, anomenades tècnicament «faixes», de color vermell. La bandera és un dels símbols nacionals de Catalunya. Prové de l'emblema del llinatge dels comtes de Barcelona,[1][2][3] del qual ja es té constància l'any 1150 en un segell de Ramon Berenguer IV. A partir de l'època de Jaume I se la conegué com a «bandera reial» o «senyal reial». Desclot i Muntaner (finals del s. XIII i principis del s. XIV) s'hi referien com a «senyal dels reis d'Aragó» i poques dècades després començà a fer-se servir la forma «bandera de Catalunya». Amb l'arribada de la Renaixença al s. XIX, el moviment catalanista la prengué com a bandera nacional de Catalunya.

La Mancomunitat de Catalunya la féu servir com a emblema oficial a principis del s. XX, però la dictadura de Primo de Rivera la il·legalitzà i en perseguí l'exhibició fins al 1930. Fou adoptada de manera oficial el 1933,[4] si bé el règim franquista que arribà al poder després de la Guerra Civil en tornà a prohibir l'ús a partir del 1939. L'Estatut d'Autonomia de 1979 restablí l'oficialitat de la bandera de Catalunya,[5] que fou confirmada pel nou Estatut el 2006.[6]

N'han sorgit diverses variacions al llarg de la història. En temps més recents, la més coneguda a Catalunya i a l'exterior és l'estelada, que representa l'independentisme català. Fou inventada el 1918 per Vicenç Albert Ballester i Camps, que s'inspirà en la bandera de la insurrecció cubana que s'havia sublevat contra el domini espanyol per aconseguir la independència el 1898. L'estelada es fa servir a manifestacions i altres actes independentistes, tant sola com acompanyada per la bandera oficial.

Vexil·lologia

La bandera de Catalunya onejant a Sant Cugat del Vallès

Les proporcions de la bandera són 2:3, el que significa que fa 1,5 centímetres de llargada per cada centímetre d'alçada. Es tracta d'una bandera faixada amb cinc faixes grogues i quatre de vermelles, totes del mateix gruix.

Història

Origen

Article principal: Origen de la Senyera Reial
El sepulcre de la comtessa Ermessenda, amb nou franges vermelles
Segell de cera de Ramon Berenguer IV amb l'escut barrat

L'origen de la bandera catalana es remunta a l'edat mitjana i els Quatre Pals del senyal heràldic dels casal de Barcelona. Els sepulcres de la comtessa Ermessenda i el comte Ramon Berenguer II a la catedral de Girona són la mostra més antiga de la qual es té constància de les franges grogues i vermelles que més tard constituirien l'escut i la bandera de Catalunya.[7] Al sepulcre d'Ermessenda, morta l'any 1057, s'hi pot veure un nombre de franges molt superior a quatre. Això és degut al fet que, quan la comtessa morí, el nombre de franges encara no havia estat fixat a quatre i se n'hi posaven tantes com cabessin a l'espai disponible.[3]

La primera mostra de les «quatre barres» apareix el 1150 en forma d'un segell de cera de Ramon Berenguer IV en el qual es veu una figura a cavall que porta l'escut amb el senyal heràldic. S'hi pot llegir el text llatí Raimundus Berengarii comes Barchinonensis et Princeps Regni Aragonensis («Ramon Berenguer comte de Barcelona i Príncep del Regne d'Aragó»). El 1385, el rei Pere el Cerimoniós manà traslladar els sepulcres a l'interior de la seu i féu afegir escuts al sepulcre de Ramon Berenguer II, ja amb les quatre franges.[7]

Se sap que fou el mateix Pere el Cerimoniós qui ordenà que el senyal heràldic de les «quatre barres» fos exclusiu de la casa reial. Tanmateix, es desconeix el moment exacte en el qual el senyal heràldic de la dinastia es convertí en el de tot Catalunya.

Llegendes

Hi ha diverses llegendes sobre l'origen del senyal heràldic català i, per tant, de la bandera de Catalunya. A finals del s. XIV, el teòleg valencià Joan de Montsó explicava en una carta a l'infant Martí d'Aragó que les barres catalanes provenien dels quatre pals de la creu de Crist.[3] Tanmateix, les llegendes més conegudes són la d'Otger Cataló i, sobretot, la del comte Guifré el Pilós.

Llegenda d'Otger Cataló

A la seva obra Crónica de Aragón (1499), l'historiador aragonès Gualberto Fabricio de Vagad explicava que el primer rei d'Aragó que prengué la Senyera Reial fou Alfons el Cast, fill del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, deixant clar que eren «los bastons o palos de Catalueña». De la mateixa manera s'expressà el també historiador Lucio Marineo Sículo a l'obra De Aragoniae Regibus (1509), on afegí la novetat que l'emblema tenia el seu origen en el mític cavaller Otger Cataló.[8] L'obra de Lucio Marineo Sículo fou traduïda al castellà per Juan de Molina i impresa a València amb el nom de Crónica d'Aragón. Partint d'aquesta traducció l'historiador castellà Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés inventà una versió primigènia de la llegenda de les quatre barres a la seva obra autògrafa Catálogo Real de Castilla.[9] L'historiador castellà explica que el cavaller Otger Cataló tenia per armes un escut franc tot daurat, i que mentre lluitava contra els sarraïns fou ferit en una mà. Quan volgué adreçar l'escut, li quedaren cinc marques dels dits tacats de sang a l'escut. Acabada la batalla, Otger Cataló manà que a partir d'aleshores aquell fos l'escut dels seus successors.

Llegenda de Guifré el Pilós
Escut amb el Senyal Reial

Quan a la Segunda parte de la crónica general de España arriba el moment d'explicar els fets del comte de Barcelona Guifré el Pilós, Beuter hi insereix l'episodi de la Llegenda de les quatre barres de sang.[10][11] Explica Beuter que els normands atacaren França i el comte Guifré el Pilós anà a ajudar a l'emperador franc. Una vegada derrotats els normands, el comte Guifré el Pilós demanà a l'emperador Lluís —no es concreta de quin Lluís es tractava, si de Lluís I (814-840), de Lluís II (877-879), o de Lluís III (879-882)— que li donés un escut d'armes. Aleshores, l'emperador se li acostà, es mullà els dits de la mà dreta en una ferida que tenia el comte i els passà de dalt a abaix de l'escut daurat del comte, dient-li: «Aquestes seran les vostres armes, comte».

Tot i que Beuter no especificà de quin emperador Lluís es tractava, la imaginació popular ràpidament l'assimilà a Lluís I el Pietós, que en realitat no visqué a la mateixa època que el comte Guifré. Per aquest motiu, quan la llegenda s'estengué ràpidament poc després, es canvià l'emperador Lluís pel seu fill Carles el Calb amb l'objectiu de fer que la llegenda fos més versemblant, car l'emperador Carles sí que fou coetani de Guifré el Pilós.[7] Des de l'obra de Beuter fins a la versió de Víctor Balaguer (1859) es difongueren set variants diferents de la llegenda del comte Guifré.[3]

Teories històriques

Teories aragoneses
El Papa Sant Silvestre amb el signífer que porta el conopeum amb els colors groc i vermell
Groc i vermell eren els colors papals a l'edat mitjana

Alguns autors aragonesos del segle XX, trencant la tradició historiogràfica aragonesa, han reivindicat l'origen aragonès de l'escut dels pals amb diverses teories.

Alfons el Cast heretà el llinatge de la seva mare Peronella, i no el del seu pare (sic), en haver-se aplicat la figura jurídica del dret altaragonès del casament a casa en la donació del regne de Ramir a Ramon Berenguer IV. Per tant, l'emblema seria del llinatge aragonès. Aquesta teoria, que no té l'aval de cap jurista, va ser refutada el 1997 pel doctor en dret Josep Serrano Daura.[13] ja que no existeix cap rastre documental d'aquesta institució en el segle XII, la seva existència seria incompatible amb les diferents compilacions dels furs de Jaca fins a finals segle XIV i amb els furs d'Aragó de 1247. A més a més, els juristes aragonesos que més han estudiat la institució només la remunten al segle XVIII.[14][15] La institució és altaragonesa, és a dir, desconeguda ja a Osca i Barbastre, i només consisteix en el gaudi, per part del forà de la casa, de l'usdefruit vidual sobre els béns del cònjuge mort i no en la seva titularitat (el regne) que sí va obtenir el comte de Barcelona que va rebre el jurament de fidelitat públic de tots els nobles aragonesos propi de l'estructura feudal i que els comportava l'obligació de seguir-lo i servir-lo com el seu senyor. Segons Joaquín Costa, el casament a casa consisteix en la facultat que es reserva en els capítols matrimonials el cònjuge foraster, en cas d'enviduar, de contraure nou matrimoni sobre la casa, i els béns d'ella, sense perdre l'usdefruit foral que queda prorrogat en perjudici dels hereus legítims. Per altra banda, si Alfons hagués heretat el llinatge de sa mare aquest hagués estat el de la casa de Pamplona o Ximena propi dels reis d'Aragó anteriors a l'arribada de la casa catalana.

  • Els colors papals i els cordills de les bolles dels documents papals.

El rei d'Aragó i Pamplona, Sanç Ramírez va infeudar-se ell i el seu regne a la Santa Seu el 1089 i hauria adoptat els colors del seu nou senyor feudal que serien groc i vermell. Que aquests eren els colors "ho demostrarien" dos frescos del 1247 on es veu el Papa amb un signífer que porta un conopeum amb aquests colors.[16] (fig.1) i.[17] Els frescos són de la capella de Sant Silvestre reconstruïda al XIII,[18] és a dir, són posteriors a la visita a Roma que va fer el rei Pere el Catòlic, acompanyat per nobles catalans i provençals[19] per fer-se coronar pel Papa el 1204. En aquesta visita, el rei oferí al papa el seu emblema i aquest acceptà portar-lo ell i els seus successors.[20] No hi havia armes ni penó amb armes de l'Església catòlica anteriors al segle XIII i quan les van tenir no van ser palades sinó dues claus en sautor.[21][22] Els colors de l'església a l'edat mitjana eren el groc i el vermell[23][24] i si fos certa aquesta teoria Navarra també tindria les barres en el seu escut en ser un emblema del llinatge. L'actual bandera de Roma, groga i vermella, va ser adoptada el 1860.[25]

Quant als colors dels cordills, les referències d'una cinquantena de documents papals que es conserven amb bolles, dels segles XI i XII, indiquen que els cordills que les subjectaven eren de colors verd, blau, blanc, groc o vermell barrejats entre ells. Documents que combinessin el groc i el vermell només n'hi ha vuit.[26]

  • Sobre els sarcòfags de la seu de Girona.

L'autor Montaner Frutos, el 1995, va argumentar que les pintures dels sarcòfags romànics dels comtes Ramon Berenguer II i Ermessenda no podien ser del segle XI perquè la pintura no hagués aguantat tres segles a la intempèrie fins que els sarcòfags van ser traslladats a l'interior del temple el 1385. Aquest argument va ser adoptat també per l'aragonès Faustino Menéndez-Pidal en obres posteriors,[27][28] Aquest argument està refutat avui en dia, des de la publicació, el 2000, dels resultats de les excavacions del subsòl de la catedral gironina. Aquests treballs van demostrar que juxtaposada al temple hi havia, davant seu, una galilea, o vestíbul, de nou metres de profunditat que neguen que les pintures estiguessin a la intempèrie. De fet, van trobar els dos nínxols dels sarcòfags a banda i banda de l'escalinata per on s'accedia al temple pintats de blau, així mateix, com fragments dispersos que formarien part de les cornises i altres elements decoratius d'aquesta entrada amb restes de pintura blava i vermella.[29]

Faustino Menéndez Pidal també assenyala que no s'han trobat altres ornamentacions similars en sepulcres del segle XI, que el sepulcre de Ramon Berenguer III no té aquesta inscripció, tot i ser posterior, i que les pintures van ser fetes probablement el 1385 quan es van traslladar el sepulcres a l'interior del temple.[30] L'autor, però, no mostra cap exemple de sepulcre d'un sobirà del segle XIV on es figurin les armes sense forma heràldica, sense forma d'escut, en l'època de ple apogeu de l'heràldica. De fet, el rei Pere terç manà posar escuts barrats en els dos sepulcres gòtics dels comtes: L'escut del comte, barrat, el de la comtessa miniat, partit, en una meitat els pals i en l'altre, en blanc. En canvi, les armes en el sepulcres romànics són plenes en ambdós casos. El mateix rei, anys abans, havia enviat a Poblet un escut heràldic manant que es posés a la tomba del seu pare, el rei Alfons III el Benigne allà enterrat.[31] Per altra banda, el sepulcre de comte Ramon Berenguer III no ens ha arribat complet, es van perdre les tapes i part dels costats.

Altres teories

Una altra hipòtesi ha sigut proposada per l'historiador i heraldista Michel Pastoureau, qui veu en el matrimoni de Ramon Berenguer III de Barcelona i de Dolça de Provença l'origen de l'escut amb quatre pals. De fet, a la vall del Roine i al Piemont alpí és on els escuts ornats de pals són més nombrosos. La Provença comparteix la mateixa bandera, usant quatre pals en lloc de faixes.[8]

Estelada

Article principal: Estelada
El 2014 el Parlament de Catalunya reconegué la senyera estelada «com a símbol que representa un anhel i una reivindicació democràtica, legítima, legal i no violenta».

El 1918 es creà la senyera estelada, una bandera reivindicativa de la independència de Catalunya. La senyera estelada és la tradicional de les quatre barres afegint-hi un triangle blau amb un estel blanc al centre.

Anteriorment, el 1906 i un cop finalitzada la Guerra d'Independència cubana, els catalans del Centre Catalanista de Santiago de Cuba van crear una versió primigènia en la que apareix un estel blanc de cinc puntes sense cap triangle.[32] Dos anys després, el 1908, es creà una senyera estelada primigènia que, en lloc de lluir el triangle a l'esquerra amb l'estel, mostrava un romb al mig amb un estel blanc a l'interior. Aquesta versió primigènia aparegué a la seu de Lliga Nacionalista Catalana amb seu a París.

Finalment el 1918 es forjà l'estelada amb el seu disseny definitiu, creada per Vicenç Albert Ballester. Va ser un cop signat l'armistici de la Primera Guerra Mundial i inspirats per la Llista dels 14 punts de Woodrow Wilson, que uns joves de la Unió Catalanista volgueren explotar el moment polític internacional per tal que Catalunya assolís la construcció d'un estat propi com la resta de nacions europees. És d'aleshores quan data una primera fotografia en què uns joves nord-americans i uns de catalans subjecten sengles banderes a Montserrat.

El 29 de gener del 2014 el Parlament de Catalunya féu un primer pas en el reconeixement oficial de la senyera estelada al dotar-la d'estatus legal assenyalant el valor simbòlic que havia adquirit al llarg d'un segle amb la Resolució 497/X: «El Parlament de Catalunya reconeix l'estelada com a símbol que representa un anhel i una reivindicació democràtica, legítima, legal i no violenta».[33]

Proposta per a un estat dels Països Catalans

Article principal: Bandera de Sant Jordi
Bandera de Catalunya proposada per Armand de Fluvià el 2010 en el cas de la creació dels Països Catalans.

L'heraldista Armand de Fluvià, assessor de la Generalitat de Catalunya en qüestions d'heràldica, recorda que l'emblema familiar dels comtes de Barcelona es va territorialitzar, per la pròpia voluntat dels monarques, a finals del segle XIV, en el comtat de Barcelona que és el mateix que dir en el Principat de Catalunya. Basant-se en aquest fet, conclou que l'únic país que pot ostentar la bandera groga i vermella quadrifaixada sense cap additament és Catalunya. Això no significa però, que els altres territoris dels Països Catalans no puguin també usar el senyal dels comtes de Barcelona, ja que també varen ser llurs sobirans.[34]

Finalment proposa que si els Països Catalans s'arribessin a constituir com a estat, la seva bandera podria ser, de manera indiscutible, la bandera groga amb les quatre faixes vermelles sense cap additament. En aquest cas, la bandera pròpiament de Catalunya podria ser una bandera groga amb quatre faixes vermelles i un pal blanc al pal de la bandera amb la creu plena vermella, la Creu de Sant Jordi.[35]

Referències

  1. «Símbols nacionals de Catalunya - La bandera». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 18-11-2012].
  2. «L'escut de Catalunya (La bandera o ensenya dels comtes de Barcelona fou com llur escut, però en ella els pals esdevingueren faixes, o sigui franges horitzontals)». Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària. [Consulta: 18-11-2012].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «barres catalanes». Gran Enciclopèdia Catalana. L'Enciclopèdia. [Consulta: 17-11-2012].
  4. «La Bandera Catalana». Oficina de Turisme de Perpinyà. [Consulta: 07-10-2012].
  5. «Títol preliminar: Disposicions Generals (Articles 1-8)». Generalitat de Catalunya, 1979. [Consulta: 07-10-2012].
  6. «ARTICLE 8. SÍMBOLS DE CATALUNYA». Generalitat de Catalunya, 2006. [Consulta: 07-10-2012]. «La bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc i ha d'ésser present als edificis públics i en els actes oficials que tinguin lloc a Catalunya.»
  7. 7,0 7,1 7,2 Moreno Cullell, V. «L'origen de les quatre barres». Sàpiens, 22-05-2012. [Consulta: 14-11-2012].
  8. 8,0 8,1 Albertí 2010, pag. 84
  9. Galdeano 2006, pag. 380
  10. Darna 2003, pàg. 574
  11. Alcoberro 2003, pag. 144
  12. Antonio Ubieto. Creación y desarrollo de la Corona de Aragón. Anubar. 1987. Zaragoza. ISBN 84-7013-227-X.
  13. Josep Serrano Daura, 1997, "La donació de Ramir II d'Aragó a Ramon Berenguer IV de Barcelona de 1137 i la institució del "casamiento en casa", Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, XV, 7-14
  14. Joaquín Costa "Derecho consuetudinario del Alto Aragón". 1880. Madrid.
  15. Luís Martín-Ballestero "La casa en el Derecho Aragonés", 1944. Zaragoza.
  16. a dalt a la dreta
  17. i l'altre a cavall
  18. restructuring in the 13th century consecrated in 1247
  19. Jerónimo Zurita. Anales de la Corona de Aragón. 1562
  20. Gesta Comitum barcinonensium. Cròniques catalanes. L.Barrau-Dihigo, Jaume Massó i Torrents.1925. Barcelona.
  21. Donald L Galbreath. A treatise on Ecclesiastical Heraldry. reimp.1972. Londres.
  22. Bruno Bernhard Heim.Coutumes et droits héraldiques de l'église.ISBN 2701005639. veure Arms in the church. the Church began to use arms in the mid-13th Century
  23. Whitney Smith. Flags Through the Ages and Across the World. McGraw-Hill Book Co.New York.1975.ISBN 0-07-059093-1
  24. Bandera del Vaticà
  25. [enllaç sense format] http://www.allstates-flag.com/fotw/flags/it-rome.html#rom Bandera de Roma
  26. Juan Jáuregui.Estudio sobre los colores del sarcófago de la condesa Ermessinde. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. 2004
  27. Faustino Menéndez Pidal de Navascués, El escudo de España, Real Academia Matritense de Heráldica y Genealogía, 2004, págs. 101-2.
  28. Alberto Montaner Frutos en El señal del rey de Aragón: historia y significado (1995
  29. P. Freixas, J.M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda. La catedral de Girona. Redescobrir la seu romànica. Els resultats de les recerques del projecte Progress. Ajuntament de Girona, 2000. ISBN 84-86837-91-X. 
  30. Faustino Menéndez Pidal de Navascués, El escudo de España, pág. 102.
  31. 'Documents per l'historia de la cultura catalana mig-eval', Antoni Rubió i Lluch. 1856-1937
  32. Comissió 100 anys de l'estelada 1908-2008
  33. http://www.parlament.cat/activitat/bopc/10b257.pdf
  34. «Les banderes dels Països Catalans». El Blog de l'Armand de Fluvià. [Consulta: 1 de juny del 2011].
  35. «Les banderes dels Països Catalans». El Blog de l'Armand de Fluvià. [Consulta: 1 de juny del 2011].

Bibliografia

Vegeu també

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bandera de Catalunya