Barcelona

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Barcelonins)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre Barcelona, capital de Catalunya. Vegeu altres significats a «Barcelona (desambiguació)».
Barcelona
Bandera de Barcelona Escut de Barcelona
(En detall) (En detall)
Localització

Barcelona situat respecte Catalunya
Barcelona situat respecte Catalunya

Localització de Barcelona respecte del Barcelonès


Municipi del Barcelonès
Collage de Barcelona
Collage de Barcelona
Estat
• Autonomia
• Província
• Àmbit funcional
• Comarca
Espanya
Catalunya
Barcelona
Metropolità
Barcelonès
Gentilici Barceloní, barcelonina
Malnom Camacus, Pixapins, xaves
Pressupost 2.352.722.627,98 €[1]
Superfície 100,39 km²
Altitud 12 msnm
(màx.:512 mín.:0)
Població (2013[2])
  • Densitat
1.611.822 hab.
16.055,6 hab/km²
Coordenades UTM(ED50) 31T 431300 4581740Coord.: 41° 24′ 7″ N, 2° 10′ 17″ E / 41.40194°N,2.17139°E / 41.40194; 2.17139
Organització
Entitats de població
Ajuntament
• Alcalde:

1
14 CiU, 11 PSC, 9 PP,
5 ICV-EUiA-EPM, 2 ERC
Xavier Trias (CiU)
Codi postal 080xx
Codi territorial 080193
Festa major La Mercè
Patró/Patrons Eulàlia de Barcelona
Agermanament Vegeu l'apartat corresponent
Web

Barcelona és una ciutat i metròpoli a la costa mediterrània de la península Ibèrica. És la capital per antonomàsia de Catalunya essent-ho tant de la comunitat autònoma, com de la província de Barcelona i de la comarca del Barcelonès i la segona ciutat en població i pes econòmic de la península Ibèrica. El municipi creix sobre una plana encaixada entre la serralada Litoral, el mar Mediterrani, el riu Besòs i la muntanya de Montjuïc. La ciutat acull les seus de les institucions d'autogovern més importants de Catalunya: la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya. Per haver estat capital del Comtat de Barcelona, rep sovint el sobrenom de Ciutat Comtal.

Amb una població d'1.628.090 habitants, Barcelona és la ciutat més poblada del Principat i l'onzena de la Unió Europea, segona ciutat no capital d'estat després d'Hamburg. És el principal nucli urbà de la regió metropolitana de Barcelona, que aglutina 5.012.961 habitants,[3] i de l'àrea Metropolitana de Barcelona, integrada per 36 municipis, que té una població de 4.542.490 habitants i una superfície de 633 km². Un estudi del departament d'Afers Socials i Econòmics de l'ONU de l'any 2005 situa Barcelona en la posició 51 del rànquing de les poblacions amb major nombre d'habitants del món.[4]

Geografia[modifica | modifica el codi]

Localització[modifica | modifica el codi]

Foto de la Plaça d'Espanya des del Palau Nacional.

Situada a la costa de la mar Mediterrània, Barcelona s'assenta en una plana formada entre els deltes de les desembocadures dels rius Llobregat, al sud-oest, i Besòs, al nord-est, i limitada pel sud-est per la línia de costa, i pel nord-oest per la serralada de Collserola (amb el cim del Tibidabo, 516,2 m, com a punt més alt) que segueix paral·lela la línia de costa encaixant la ciutat en un perímetre molt definit.

Aquesta serralada és una barrera que separa el pla de Barcelona de la Depressió Prelitoral Catalana. En el seu caient cap al mar, la serra ha deixat la presència de set turons, separats per diverses falles i dibuixats pel treball constant de les rieres i els torrents. Són uns contraforts avançats de Collserola, separats d'aquesta serra per una depressió que dóna origen a dues cubetes: al nord-est hi ha la vall d'Horta i al sud-oest la vall de Sarrià. Enmig, unint aquestes diverses estructures geogràfiques, hi ha el coll dels Penitents (170 m), punt de trobada de vells camins i que encara avui reuneix moltes vies de comunicació importants, com la Ronda de Dalt, la carretera de Sant Cugat del Vallès, l'avinguda de Vallcarca i els carrers que condueixin cap al Coll i al Carmel.[5]

El més petit de tots aquests monticles és el Turó de Modolell (108 m), pràcticament engolit per la trama de carrers. Es pot percebre al capdamunt de la plaça Adrià, al carrer Vallmajor, on hi ha el monestir de Santa Maria Magdalena, que queda una mica enlairat. En direcció al nord, un cop creuat el carrer de Muntaner i seguint pel carrer Gualves, es troba el Parc o Turó de Monterols (127,3 metres). En aquest cas, el caràcter muntanyós ja es fa més evident. El tercer turó és el del Putget o Putxet (182,7 metres), situat entre el carrer Balmes i l'avinguda República Argentina, per damunt de la Ronda del Mig. Als seus peus s'estén la fondalada cavada per la riera de Vallcarca.[5]

Vistes a Barcelona des del Turó de la Rovira

Els turons pròxims són els més alts, ja que passen dels dos-cents metres. Formen el que serà conegut com el parc dels Tres Turons. D'oest a est, són: el de la Creueta del Coll (249 m), el Carmel (265,6 metres) i la Rovira (206,8 metres), el conjunt muntanyós que resseguirem a la passejada que proposem. Una nova riera, la d'Horta, tanca aquesta serralada. A l'altra banda hi ha el setè turó, el de la Peira (138 metres), d'una mida més reduïda respecte als anteriors.[5]

A tocar del litoral, dominant el port, s'aixeca la muntanya de Montjuïc (184,8 metres),[6] i el mont Tàber de només 16,9 m, és el promontori on s'assenta el nucli històric de la ciutat.

El terme municipal de la ciutat limita, de sud a nord-est i en el sentit de les agulles del rellotge, amb els municipis del Prat de Llobregat, l'Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. Els dos primers i els dos últims són els municipis amb els quals manté un contacte més proper, amb una densa malla urbana contínua, mentre que Sant Cugat del Vallès i Cerdanyola del Vallès queden molt més separats, pel fet que la serralada litoral i el parc del Tibidabo actuen com a barreres naturals que dificulten la connexió entre aquests municipis i Barcelona.

Barcelona té una petita part del seu terme municipal al vessant del Llobregat de la serra de Collserola. Es tracta de part del Vallvidrera i de les Planes, a més de l'enclavament de Santa Creu d'Olorda, a cavall entre el Vallès Occidental i el Baix Llobregat.

Línia de la costa[modifica | modifica el codi]

Evolució de la línia de la costa al districte de Ciutat Vella.

La línia de la costa de Barcelona ha canviat al pas del temps fins al punt que en l'època prehistòrica arribava on avui dia hi ha la Plaça de Catalunya. Els terrenys sobre els quals s'assentà la Barceloneta no existien un segle i mig abans de la construcció d'aquest barri. Aquests terrenys són fruit de la formació de sediments de sorra arrossegada pels corrents marins provinents del nord i que foren contingudes per l'espigó del port construït el 1640. L'existència de l'illa de Maians (on actualment hi ha l'estació de França) contribuí a la fixació de la sorra i la formació de la llengua de terra base de la Barceloneta.[7]

Panoràmica de Barcelona presa des del parc del Putxet (tarda d'abril del 2008).
Panoràmica de Barcelona presa des del parc del Putxet (tarda d'abril del 2008).

Clima[modifica | modifica el codi]

Climograma de Barcelona

Barcelona té un clima Mediterrani amb diferents i interessants matisos. El primer de tot és motivat per la seva situació a sotavent del flux dominant dels vents de ponent, el jet stream, en el que hauria de ser el moment de l'any més plujós en l'àmbit mediterrani, a sotavent, causant d'una poc freqüent pausa de precipitacions a l'hivern en el context mediterrani a l'hivern, notable alguns anys. D'altra banda, es ressent de les característiques d'un microclima urbà (vegeu: Illa de calor de Barcelona) i, finalment, la seva situació al nord de la Conca Mediterrània li dóna característiques peculiars, com la brevetat de la sequera hidrològica i l'aparició amb certa regularitat de la neu en situacions d'entrada freda que al sud de la ciutat es resol amb dies freds i ventosos, no és gens freqüent que mentre a Barcelona cauen ruixats de neu a Tarragona el cel sigui clar i bufi impetuós el vent de mestral. Els hiverns són curts, frescos i relativament secs, amb un mínim secundari de precipitació infreqüent en el context mediterrani. Els mesos de gener i febrer les temperatures mitjanes ronden els 10 °C i les màximes mitjanes freguen els 13 graus. De mitjana glaça entre un i 5 dies, més freqüentment a la part alta, Collserola, i als barris propers Besòs. I no s'assoleixen els 10° durant les entrades fredes i en dies coberts, entre uns 10 i 15 dies en tot el període hivernal. Els estius són relativament secs però amb humitat mitjana de l'aire elevada, llargs i càlids (al juliol i a l'agost les temperatures màximes diàries no acostumen a superar els 30 °C perquè hi bufa el vent de mar cap a terra,el característic garbí. La màxima temperatura registrada a la ciutat va ser de 39,9 °C, al barri del Raval i 39,8 °C[8] a l'Observatori Fabra, situat a uns 450 m d'altitud al Tibidabo, i per tant no gaire representatiu del clima del pla de Barcelona, la temperatura mínima va ser de -10 °C, registrada al mateix observatori.

Barcelona vista des de Badalona el matí del 9 de març del 2010 després de la nevada més forta des del 1993

Les glaçades no es produeixen quasi mai al centre de la ciutat, però als municipis propers i al Tibidabo hi són més freqüents. La neu també és un fenomen estrany a la ciutat. Hi neva anualment de mitjana un dia a la part baixa i progressivament més amunt hi augmenten fins als quasi 5 del cim del Tibidabo. De nevades, però, que deixen rastre, 'agafen' a terra, hi cauen de mitjana una cada 5 anys. Cal remarcar-ne la que va caure el Nadal de 1962,[9] que va ser la més abundant registrada. Esporàdicament ha anat nevant al llarg dels anys a Barcelona, sent la dècada dels 80 una de les que més nevades va donar, cal remarcar també les nevades dels anys, 1993, 1999. El darrer episodi va ser el 8 de març de 2010[10] quan les acumulacions foren de 5–6 cm al centre i a les platges, 10–15 cm als barris alts de la ciutat i al voltant dels 30 cm al Tibidabo.

La pluviometria total anual està prop dels 600 litres. S'aprecien dos màxims de precipitació: la tardor (el més acusat) i la primavera (màxim secundari). El mes més plujós és octubre amb uns 96 litres seguit de setembre amb 76, que cauen sovint en forma de tempestes, gota freda. Els mesos més secs són el juliol (27 mm) i el febrer (38 mm). Hi ha una mitjana de 90 dies de pluja (comptant només els dies amb precipitació més gran de 0,1 litres) essent el mínim 1,9 dies de pluja al mes de juliol i el màxim 5,7 al maig.[11]

Taula de temperatures i precipitacions de Barcelona a un observatori 175 metres d'altitud
Mesos[12] gen feb mar abr mai jun jul ago set oct nov des Anual
Temperatures mitjanes (ºС) 9,1 10,3 11,8 14,1 17,4 21,2 24,2 24,1 21,6 17,5 13,1 9,9 16,2
Precipitacions mitjanes (mm) 38,0 37,5 47,0 47,2 43,8 37,7 27,5 43,8 76,3 96,2 51,2 43,7 590,1

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de Barcelona

Des de la fundació fins al segle XVIII[modifica | modifica el codi]

Els primers vestigis de població humana a Barcelona es remunten al primer neolític en un jaciment al carrer de la Reina Amàlia, amb un habitatge complet, les tombes d'un adult i un infant,[13] i altres restes finals del neolític (5000 a 4500 aC). D'aquest període en podem destacar la necròpolis situada a Sant Pau del Camp, així com les estructures en pedra de processament d'aliment i una tomba infantil al jaciment del carrer Riereta.

Dels segles VII a VI aC n'està documentada l'existència de poblats de les tribus laietanes (íbers). Sembla que en aquesta època també hi hagué una colònia grega (Kallipolis), tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors sobre l'emplaçament exacte. Els cartaginesos l'ocuparen durant la Segona Guerra Púnica i després s'hi van establir els romans.

En sentit estricte doncs, sembla que la ciutat de Barcelona va ser refundada pels romans a finals del segle I aC, sobre el mateix assentament ibèric anterior, on ja s'havien instal·lat des de l'any 218 aC, i la varen convertir en una fortificació militar, anomenada Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, que era situada sobre l'anomenat Mons Taber, una petita elevació on avui es troba el barri de la catedral i la plaça de Sant Jaume. Al segle II fou emmurallada per ordre de Claudi. L'obra de la construcció de la muralla romana de Barcelona va anar a càrrec de Caius Coelius, segons diu una llosa trobada a Montjuïc al segle XIX. A principis del segle III la població de la Barcino romana s'estimava entre 4.000 i 8.000 habitants. Al segle IV les muralles van ser reformades augmentant el seu gruix i alçada, i incorporant entre 75 i 78 torres de defensa. Aquestes muralles foren operatives durant uns mil anys fins a l'ampliació de Jaume I.

Al segle V Barcelona fou ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nord d'Europa i hi van instal·lar la cort per un breu període de temps. El 531 Amalric hi fou assassinat. Posteriorment al segle VIII, fou conquerida pel valí Al-Hurr ath-Thaqafí i s'inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà amb el nom de Madinat Barshaluna, fins a l'any 801 que fou ocupada pels carolingis que la convertiren en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica. La potència econòmica de la ciutat i la seva situació estratègica van fer que els musulmans hi tornessin el 985 comandants per Almansor que saquejà la ciutat.[14] Posteriorment Borrell II emprengué la reconstrucció el 985 i donà pas al període comtal

Diversos pergamins medievals del segle X, parlen d'Ardena, una població situada a l'actual Avinguda Diagonal de Barcelona, entre les Corts i Sarrià.

Barcelona, a mitjan segle XI, va esdevenir un important centre comercial, on confluïa una bona part de la producció agrícola dels voltants per a ser comercialitzada. Alhora, la ciutat era també un actiu centre del comerç de la sal i de productes de l'artesania local com el cuir, les armes, els teixits de llana, les peces de corall, etc. Els avenços en els sectors productius, el fet de despertar dels intercanvis amb Tolosa, Llemotges i París, i amb les fires de Saint-Denis i del nord d'Itàlia, etc. i, en definitiva, l'obertura al món, van transformar els costums dels diferents estaments socials i els espais d'hàbitat i treball.

La ciutat medieval de Barcelona va esgotar l'espai intramurs i va obligar a la creació de ravals o barris extramurs com: el del Pi, al voltant de l'església de Santa Maria, entre la porta del Castell Nou i la torrentera de la Rambla; el raval dels Arcs Antics, situat entre el Portal Major del Castell Vell i el torrent de Merdançar, on restaven testimonis dels arcs de l'aqüeducte romà i se celebrava el mercat; el raval de Santa Maria del Mar, entre la porta del Regomir i el port; i el raval de Sant Pere de les Puelles, creat al nord-est de la ciutat, al voltant del monestir. L'activitat urbanística es desenvolupà també al Pla de Barcelona, amb la creació de pobles suburbans com Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells, Sant Gervasi, Sarrià, etc.[15]

A partir del segle XIV la ciutat inicià una etapa de decadència que es perllongaria durant els segles següents. L'extinció del Casal de Barcelona i la posterior unió dels regnes de Castella i Aragó, oficialitzada amb el matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, va generar tensions entre castellans i catalans que arribaren al seu moment més crític amb l'esclat de la Guerra civil catalana, més tard i també com a conseqüència, la Guerra dels Segadors entre 1640 i 1651, i posteriorment, amb la Guerra de Successió Espanyola d'entre 1706 i 1714, que comportà un setge de la ciutat i llur capitulació, cosa que comportà l'abolició de les institucions pròpies de Catalunya. al mateix temps també dugué a la destrucció de bona part del Barri de la Ribera per a la construcció de la ciutadella militar.

Cap a finals del segle XVIII Barcelona inicià una recuperació econòmica que fa afavorir la progressiva industrialització al següent segle, i amb motiu de l'estada el 1802 durant els mesos d'octubre i novembre de Carles IV d'Espanya i la seva esposa Maria Lluïsa de Parma, que celebraven la doble boda del Príncep d'Astúries i la Infanta Maria Isabel amb prínceps italians es van executar nombroses obres d'infraestructura.[16]

Del segle XIX al XX[modifica | modifica el codi]

El 1888 Barcelona va organitzar la seva primera Exposició Universal, gràcies a la qual urbanitzà una gran extensió de terreny que comprenia des del Parc de la Ciutadella fins a la Barceloneta, i va millorar les infraestructures a tota la ciutat. Barcelona llavors aprengué que l'organització de grans esdeveniments internacionals no només li facilitava la urbanització de la ciutat, sinó que li reportava multitud de visitants i projecció internacional.

Al llarg de la segona meitat del segle XIX, coincidint amb el projecte del 1854 d'enderrocament de les muralles que envoltaven la ciutat, es va procedir a incorporar les altres poblacions del pla de Barcelona. Així es van incorporar a la "Gran Barcelona" les poblacions de Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, les Corts, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals, això va permetre a la ciutat poder aplicar llurs projectes d'Eixample i de desenvolupament de la indústria, fet que li va permetre arribar al segle XX com una de les urbs capdavanteres de l'Espanya del moment.

Socialment, a finals del segle XIX, els barcelonins van viure en primera persona la proliferació de noves formes de vida, oci i relacions socials que tenien en l'esport i la pràctica de l'activitat física la seva màxima expressió. En els darrers anys del segle la ciutat va veure néixer una gran quantitat de clubs de natació, tennis o futbol que tindrien una gran importància, en el segle XX, en la vida social dels barcelonins, i en la projecció exterior de la ciutat. Clubs com el FC Barcelona (fundat el 1899), el RCD Espanyol (fundat el 1900) i el Real Club de Tenis Barcelona o el Club Natació Barcelona aconseguiren una gran popularitat a la ciutat, i van convertir Barcelona en la gran capital de l'esport espanyol de principis del segle XX. El 1904, el barri d'Horta es va annexionar a Barcelona, i el 1921 Sarrià.

El 1929 es va tornar a organitzar una Exposició Universal, gràcies a la qual es va urbanitzar tota la zona de Plaça d'Espanya, i es van construir pavellons on ara hi ha la Fira de Barcelona. L'exposició del 1929 també va ser el pretext per construir el metro, inaugurat inicialment el 1924, i ampliat el 1926 amb el servei del "Metro Transversal" entre la Bordeta i Catalunya (actual L1), que unia el centre de la ciutat amb el recinte de l'exposició, a Plaça Espanya i Montjuïc.

L'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va permetre la urbanització de la Plaça d'Espanya.

1936-1939: Guerra civil espanyola[modifica | modifica el codi]

Cartell de l'Olimpíada Popular.

L'estiu de 1936 Barcelona estava preparada per celebrar l'Olimpíada Popular, per la qual s'havia construït l'Estadi Olímpic Lluís Companys i es van fer remodelacions a la muntanya de Montjuïc. Però l'esclat de la Guerra civil espanyola el mes de juliol provocà que no es pogués celebrar.

A la ciutat es va viure un procés revolucionari pel qual la CNT i la UGT van fer col·lectivitzacions d'empreses i serveis. L'autoritat del Govern de la República i la Generalitat de Catalunya era teòrica, controlant de forma efectiva els carrers els anarquistes. La situació dels civils a la ciutat es va tornar insostenible a causa del fet que les col·lectivitzacions van provocar una devallada crítica de la producció i abastiment d'aliments i béns materials. Per exemple, segons el coronel Rojo, tot i l'enorme despesa en la producció militar a Catalunya (en mans anarquistes), l'organització industrial va ser "incapaç de produir un simple fusell, metralladora o peça d'artilleria."[17] La repressió política i social per part dels anarquistes va ser ofegadora tant entre els antics propietaris de negocis, religiosos i els considerats "burguesos", així com entre socialistes, republicans de centre i comunistes.[18] Tots els edifcis religiosos (esglésies, convents, monestirs, etc.) van ser clausurats i molts saquejats. Durant la guerra no es van permetre les celebracions religioses a excepció dels serveis pel govern a l'exili basc. Escamots anarquistes van aterroritzar la ciutat entre l'estiu del 1936 i 1937.[19] A partir dels Successos de Maig, els anarquistes va ser expulsats del poder i la seva la influència baixà. El Partit Comunista va llavors convertir-se en la força hegemònica en el govern de la ciutat i Catalunya, reprimint a la vegada a anarquistes.

George Orwell, comentà sobre la Barcelona d'aquells dies a Homenatge a Catalunya:

« Per primer cop a la meva vida, em trobava en una ciutat on la classe treballadora portava el timó. Quasi tots els edificis, qualsevol que fos la seva mida, estaven en mans dels treballadors i coberts amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets ostentaven la falç i el martell i les inicials dels partits revolucionaris; quasi tots els temples havien estat destruïts i les seves imatges, cremades. Per totes les parts, quadrilles d'obrers es dedicaven sistemàticament a enderrocar esglésies. A tota botiga i a tot cafè s'hi veien cartells que proclamaven la seva nova condició de serveis socialitzats; fins els netejabotes havien estat col·lectivitzats i les seves caixes estaven pintades de vermell i negre. Cambrers i dependents miraven al client cara a cara i el tractaven com un igual. Les formes servils i fins i tot cerimonioses del llenguatge havien desaparegut. Ningú deixa "senyor", o "don" i tampoc vostè; tots es tracta de «camarada» i «tu», i deien "salut!" en lloc de "bon dia". »
— George Orwell, Homenatge a Catalunya
Bombardeig de Barcelona el 17 de març de 1938, fotografiat d'un bombarder italià.

Durant la guerra, Barcelona va ser bombardejada diverses vegades per l'aviació italiana que recolzava a les tropes franquistes. El suport de la ciutat a les forces republicanes li costà car, no només durant els tres anys de guerra, sinó durant els trenta-sis anys següents de règim franquista, que a 26 de gener de 1939 ocuparen la ciutat ja en la darrera fase de la guerra.[20]

Postguerra i franquisme[modifica | modifica el codi]

Després d'una postguerra dura Barcelona inicià una fase de desenvolupament compulsiu i especulació exacerbada sota el mandat de l'alcalde Josep Maria de Porcioles i Colomer, així va ser com la totalitat del pla de Barcelona, que encara mantenia certa herència del seu passat agrícola i rural es va urbanitzar en grans barris dormitoris plens dels immigrants procedents d'altres parts d'Espanya.

La creixent immigració de la postguerra va comportar l'aixecament de grans poblats de barraques a tot Barcelona, que acollien una població d'unes 100.000 persones.[21]

Democràcia[modifica | modifica el codi]

Recuperada la democràcia amb la mort de Franco emprengué un nou desenvolupament cultural i urbanístic amb un creixent protagonisme de la societat civil, que l'han dotat de grans infraestructures consolidant una metròpoli cosmopolita i moderna, molt atractiva per al turisme. En aquesta darrera etapa s'hi han celebrat els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures l'any 2004.

Esdeveniments[modifica | modifica el codi]

Festivitats[modifica | modifica el codi]

  • 12 de febrer Santa Eulàlia, antiga patrona de la ciutat de Barcelona
  • 24 de setembre Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la diòcesi de Barcelona i, avui, la patrona més popular de la ciutat.
  • A part d'aquests festivals, a Barcelona se celebren fires de tota mena: del còmic, del turisme… La majoria se celebren a la fira de Barcelona; a la plaça Espanya.

Evolució demogràfica[modifica | modifica el codi]

Barcelona té un total d'1.628.090 habitants, dels quals 774.890 són homes i 853.200 dones, segons dades del departament d'estadística de l'Ajuntament de Barcelona, elaborats a partir de les dades del padró del 2008.[26]

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
6.166 6.613 - 35.928 100.160 235.060 353.853 405.913 544.137 595.732
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
721.869 1.005.565 1.081.175 1.280.179 1.557.863 1.745.142 1.754.900 1.707.286 1.630.635 1.630.867
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
1.508.805 1.505.581 1.496.266 1.527.190 1.578.546 1.605.602 1.615.908 1.619.337 1.620.943[27] -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

El cens del 1787 incorpora Vallbona; el 1860, la Barceloneta; el 1897, les Corts, Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals i Sants; el 1904, Horta; i el 1921, Sarrià que prèviament ja havia incorporat Vallvidrera (1890) i Santa Creu d'Olorda (1915). Les dades anteriors són la suma dels antics municipis.

Política[modifica | modifica el codi]

A Barcelona hi ha presents quatre administracions polítiques, amb diferents nivells de responsabilitat i competències:

  • L'Administració General de l'Estat s'ocupa de diferents qüestions com la recaptació d'impostos, la seguretat (Cos Nacional de Policia i Exèrcit), la Justícia, la gestió del port i aeroport, els trens de Renfe, i les costes, entre les competències més destacades. Al llarg de l'any 2005 el Cos Nacional de Policia va ser rellevat pels Mossos d'Esquadra, policia de la Generalitat de Catalunya, que va substituir totalment el Cos Nacional de Policia durant el 2006, excepte per a algunes competències reservades a aquest com l'expedició del DNI o la lluita contra el terrorisme. L'Administració de l'Estat a Barcelona està coordinada des de la seu de la Delegació del Govern, situada en la Plaça del Portal de la Pau, al costat de l'estàtua de Colom. El Delegat(a) del Govern a Catalunya i el subdelegat del govern de Barcelona són designat directament pel govern d'Espanya per decret.
  • La Generalitat de Catalunya, govern autonòmic de Catalunya, té àmplies competències sobre la gestió de la ciutat, en diferents àmbits, des d'educació, assumptes socials, trànsit, determinació de polítiques econòmiques i de comerç, etcètera. La Generalitat és també la responsable de la construcció d'equipaments públics com hospitals, escoles de primària i secundària, universitats, residències per a la tercera edat etc. Barcelona és la capital de Catalunya, i seu de totes les seves institucions i organismes. Al Parc de la Ciutadella hi ha el Parlament de Catalunya, i a la Plaça de Sant Jaume hi ha el Palau de la Generalitat, seu oficial de la Presidència. El govern de la Generalitat s'escull per sufragi universal en eleccions celebrades cada quatre anys en tots els municipis de Catalunya.
  • La Diputació de Barcelona és l'organisme públic amb menys competències a la ciutat. Actualment presideix el patronat que s'ocupa del manteniment del parc de la Serra de Collserola, i d'alguns altres parcs i edificis públics de la ciutat. També gestiona alguns museus i és titular d'una àmplia xarxa de biblioteques públiques gestionada conjuntament amb els ajuntaments.
  • L'Ajuntament de Barcelona és l'organisme amb més competències i funcionaris públics en la ciutat, ja que regula la vida diària dels ciutadans, i importants assumptes com la planificació urbanística, els transports, la recaptació d'impostos municipals, la gestió de la seguretat viària mitjançant la Guàrdia Urbana, el manteniment de la via pública (asfaltat, neteja…) i dels jardins. També és el responsable de la construcció d'equipaments municipals com llars d'infants, poliesportius, biblioteques, residències per a la tercera edat, habitatges de protecció pública, entre d'altres. El govern de l'Ajuntament de Barcelona s'escull per sufragi universal en eleccions celebrades cada quatre anys. El poder de l'Ajuntament s'estructura en dos nivells, ja que l'Ajuntament va dividir la ciutat administrativament en deu districtes. Existeix un nivell de competències municipals general, dirigit directament per l'Alcalde de Barcelona i el seu equip de govern, que s'ocupa de les qüestions més generals i importants de la ciutat. Per altra banda existeix un altre nivell de competències, delegades als Districtes. Així, cada Districte té el seu propi centre polític i administratiu, que funciona com un ens polític amb competències pròpies que ajuden a descentralitzar la política de la ciutat i que els ciutadans sentin l'administració més propera. Cada Districte, com un petit ajuntament territorial, té la seva pròpia Sala de Plens on es debaten les qüestions polítiques, i el seu propi equip de govern, amb un Regidor al capdavant. El govern del Districte es forma en funció del nombre de vots que cada partit rep, en cada districte, en les eleccions municipals de Barcelona. Així, succeeix que, encara que el govern de la ciutat recaigui en un determinat partit, un o diversos districtes poden ser governats per una altra formació política.

Des de les primeres eleccions després del franquisme, l'any 1979, i fins al 2011, l'Ajuntament de Barcelona va estar dirigit pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), en diferents coalicions amb altres partits quan no ha obtingut una majoria suficientment àmplia. Els seus alcaldes en aquest darrer període democràtic han estat Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu.

Des de la victòria de CiU a les eleccions municipals de 2011, i per primer cop des de la transició, la ciutat està governada per un alcalde nacionalista català, l'actual Xavier Trias (CDC).

Resultats electorals de Barcelona, 2011[28]
Candidatura Cap de llista Vots Regidors/Consellers % Vots
CiU Xavier Trias 174.022 14 28,74%
PSC-PM Jordi Hereu 134.084 11 22,14%
PP Alberto Fernández 104.301 9 17,22%
ICV-EUiA-EPM Ricard Gomà 62.939 5 10,39%
UpB-ERC-RI-DC-AM Jordi Portabella 33.593 2 5,55%
Vot en blanc 27.093 4,47%
Total votants 41
Vegeu també: Llista d'alcaldes de Barcelona

Economia[modifica | modifica el codi]

Barcelona va ser durant molt de temps una ciutat industrial, actualment les fàbriques s'han desplaçat a la perifèria, fet que ha permès reconvertir els antics barris industrials en zones residencials, de recerca per productes d'alt valor afegit i de serveis. Els sectors industrials més representatius de Barcelona són la indústria tèxtil, química, farmacèutica, automobilística, electrònica, Indústria mèdica i d'impremta. En serveis Barcelona destaca per les activitats logístiques, editorials i informàtiques.

Centre de convencions del Fòrum.

La Fira de Barcelona organitza nombroses exposicions i salons, alguns dels quals es troben entre els primers d'Europa, fet que la converteix en una de les fires més importants del món i de les més punteres d'Europa, amb més de tres milions i mig de visitants anuals. D'altra banda, la ciutat disposa de diverses instal·lacions per a congressos, gràcies al qual se celebren nombrosos esdeveniments nacionals i internacionals de màxim nivell al llarg de tot l'any. L'estiu del 2006 s'hi va començar a celebrar anualment la fira de moda Bread & Butter, però el 2009 la seva organització va anunciar que tornava a Berlín.[29][30]

Mercès a l'ininterromput creixement econòmic barceloní, la ciutat ha pogut bandejar millor les diferents crisis. Això es deu a la força del moviment emprenedor català, la contínua renovació de les infraestructures i la confiança de la inversió estrangera a Catalunya en general i a Barcelona en particular. Barcelona ha hagut de fer front a la política recentralitzadora dels diferents governs espanyols, que ha afavorit Madrid com a centre de decisions políticoeconiques, amb el trasllat de seus de Barcelona cap a la capital espanyola. El creixement econòmic de Barcelona també s'ha vist afectat per les transferències en concepte de solidaritat que les comunitats autònomes més riques de l'Estat fan a les més pobres. Segons un estudi de la consultora PricewaterhouseCoopers, Barcelona és la 35a ciutat amb un PIB més elevat (118.220 milions d'euros el 2008, amb un creixement del 2% respecte a l'any anterior); mentre Madrid és la 26a amb 153.620 milions de PIB.[31]

El Centre Nacional de Computació espanyol està ubicat a Barcelona, amb el supercomputador MareNostrum.

Barcelona ha patit també greus problemes de deslocalització industrial pel trasllat d'indústria a països amb una mà d'obra més barata; problema que es veu incrementat per l'escàs i car sòl industrial de l'àrea metropolitana, un dels més cars d'Europa.[32] Tot i això, Barcelona genera una cinquena part de les exportacions totals espanyoles.[33] L'economia barcelonina va créixer un 3,5% el 2006, el percentatge més alt dels darrers cinc anys, segons la Cambra de Comerç de Barcelona, tot i que per sota de la mitjana espanyola del 3,8%.

Segons un estudi de la consultora Mercer, Barcelona va ser, l'any 2009, la 38a ciutat més cara del món.[34] Això representà un descens respecte a la 31a posició del 2007 i el 2008.[35]

El 2004 Barcelona tenia un PIB per habitant superior als 80.000 Euros, la qual cosa la situa com a una de les ciutats més riques del món.

Marca Barcelona[modifica | modifica el codi]

Segons The European City Brand Barometer la fortalesa de la marca "Barcelona" se situa en tercera posició, juntament amb Múnic, i darrere de París i Londres. Es troba en la quarta posició del rànking de millors ciutats de negocis i places hoteleres, en cinquena posició en organització de congressos, la primera en passatgers de creuers i la sisena en preu de lloguer de sòl industrial.[36]

Alguns eslògans que ha utilitzat han estat "Barcelona posa't guapa", "Visca Barcelona" i "Barcelona més que mai".[36]

Paisatge urbà[modifica | modifica el codi]

Districtes i barris[modifica | modifica el codi]

Panoràmica des del Temple del Tibidabo.
Panoràmica des del Temple del Tibidabo.
Els districtes de Barcelona.

Barcelona ha anat creixent annexionant els municipis veïns que són avui dia districtes de la ciutat. Cal destacar l'aportació fonamental d'Ildefons Cerdà en l'ordenació urbanística. Barcelona està dividida en deu districtes:

La divisió dels barris oficials fou proposada per l'Ajuntament de Barcelona a finals del 2006 i ratificada i aprovada pel consistori barceloní a començaments del 2007. Encara després de l'aprovació definitiva hi ha queixes de veïns sobre els noms donats a alguns barris (com, per exemple, Antics Palaus) així com als límits dels mateixos.

Parcs[modifica | modifica el codi]

Article principal: Parcs i jardins de Barcelona

Laberint d'Horta[modifica | modifica el codi]

Article principal: Parc del Laberint d'Horta

El Parc del Laberint d'Horta és el jardí històric més antic i conservat de la ciutat de Barcelona. En aquest es pot observar una distribució d'art neoclàssic i romàntic.

Montjuïc[modifica | modifica el codi]

Article principal: Montjuïc (Barcelona)

La muntanya de Montjuïc, avui gairebé tota ella convertida en parc urbà, s'aixeca sobre el port, presidida per la fortalesa del mateix nom (Castell de Montjuïc) i conté diversos jardins temàtics i singulars: Mossèn Costa i Llobera (cactus) Joan Maragall (bulbàcies), Joan Brossa (antic Parc d'Atraccions), Laribal (al voltant de la Font del Gat). Instal·lacions esportives com l'Estadi Olímpic de Montjuïc seu central dels Jocs Olímpics de 1992 de Barcelona, després rebatejat com Estadi Lluís Companys, així com el Palau Sant Jordi i les Piscines Bernat Picornell. També compta amb importants equipaments culturals: Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), Fundació Joan Miró, CaixaFòrum, i la Ciutat del Teatre (ja al límit amb el barri del Poble Sec).

Ciutadella[modifica | modifica el codi]

Fonts del Parc de la Ciutadella.
Article principal: Parc de la Ciutadella

El parc de la Ciutadella és l'espai on l'any 1888 es va celebrar l'Exposició Universal.

El parc es va construir sobre els terrenys de l'antiga fortalesa de la Ciutadella, construïda per Felip V el 1716, d'on li ve el nom. D'aquesta en resten edificis com ara la Capella castrense, el Palau del Governador (actual Institut) i el Polvorí (Parlament de Catalunya). La Ciutadella va ser enderrocada a partir del 1868.

D'aquella època es conserven L'Arc de Triomf (antiga entrada al recinte firal) i l'actual Museu de Zoologia, on hi havia el cafè-restaurant.

Parc Güell[modifica | modifica el codi]

Parc Güell.
Article principal: Parc Güell

El Parc Güell va ser un encàrrec del Comte Güell a Antoni Gaudí. Aquest parc es va pensar com una mena de barri de luxe per les famílies benestants de la ciutat. Però només es va vendre un terreny. En aquest parc (declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1984) la naturalesa i l'arquitectura es confonen i es complementen.

Platges[modifica | modifica el codi]

Actualment a Barcelona hi ha 10 platges, les més conegudes són la platja de Sant Sebastià i la de la Barceloneta, situada al mig de totes dues la platja de Sant Miquel. La gran recuperació del front marítim barceloní no començà fins que es van organitzar els Jocs Olímpics de 1992, anteriorment a la dècada de 1980 es va obrir el moll de la fusta, pels Jocs Olímpics es va recuperar la zona del Port Olímpic fins a la platja del Bogatell, zona on hi havia hagut el barri de barraques del Somorrostro. A finals de la dècada de 1990 es va recuperar la platja de la Mar Bella i de la Nova Mar Bella i amb l'arribada del Fòrum Universal de les Cultures es va recuperar el darrer tram, la Zona de banys Forum.

Platges de Barcelona

Barris i carrers[modifica | modifica el codi]

L'Eixample[modifica | modifica el codi]

Article principal: Eixample de Barcelona

Es tracta del barri que es va començar a construir a partir del 1860 a partir del Pla Cerdà, per tal d'eixamplar la ciutat cap al pla de Barcelona.

L'Eixample és l'indret de la ciutat on es troben la major part d'edificis d'estil modernista. No és estrany trobar-se, tot passejant pels seus carrers, una façana, un comerç o un vestíbul amb sorprenents ornaments florals, ferro forjat, escultures o rajoles. La Sagrada Família, obra inacabada d'Antoni Gaudí, està situada a l'Eixample.

Passeig de Gràcia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Passeig de Gràcia

Al Passeig de Gràcia es troben obres de tres dels principals arquitectes catalans:

Vegeu també: Gran Teatre del Liceu de Barcelona

Port Olímpic[modifica | modifica el codi]

Construït amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, s'ha convertit en un espai lúdic amb restaurants, bars de moda i discoteques.

Gratacels[modifica | modifica el codi]

L'Hotel Arts (esquerra) i la Torre Mapfre (dreta).

Tot i que Barcelona no és una ciutat coneguda per tenir grans gratacels, és cert que en els darrers anys, sobretot després dels Jocs Olímpics del 1992, se n'han construït alguns. A més a més, actualment n'hi ha d'altres en construcció (a la taula, en cursiva).

Posició Edifici Alçada Nombre de pisos Any d'inauguració
1 Torre de Collserola 288 m 13 1992
2 Sagrada Familia 170 m - 2026[37]
3 Hotel Arts 154 m 44 1992
4 Torre Mapfre 154 m 43 1992
5 Torre La Sagrera 148 m 34 2013[38]
6 Torre Agbar 144 m 34 2004
7 Torre Calatrava 136 m - 1992
8 Habitat Sky (Hotel ME Barcelona) 120 m[39] 37 2009
9 Edifici Diagonal Zero Zero 110 m[40] 24 2010

Cultura[modifica | modifica el codi]

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Llista de monuments de Barcelona

La ciutat té una llarga i rica història arquitectònica, començant per les més antigues restes de l'assentament romà que fundà Barcelona, del qual només en queden restes arqueològiques, o fragments dispersos, com per exemple, per les columnes del temple d'August dins l'edifici del Centre Excursionista de Catalunya, les restes de Barcino sota el subsòl (integrades dins el Museu d'Història de Barcelona) o les antigues muralles. També guarda testimonis romànics com Sant Pau del Camp o la capella d'en Marcús.

Del període medieval sí que s'han conservat nombrosos edificis, alguns d'ells molt destacats, especialment les obres gòtiques que proliferen en el seu centre històric denominat Barri Gòtic precisament per aquest motiu, com la Catedral de Santa Eulalia, l'Església de Santa María del Mar, caracteritzada per la seva austeritat i harmonia en les mesures, motiu pel qual molts la consideren l'obra més destacada del gòtic català, o les drassanes, un dels pocs exemples de naus gòtiques d'ús civil existent a Europa. També del període medieval destaquen edificis com el Palau Reial Major (amb el saló del Tinell i el Palau del Lloctinent) o el Palau de la Generalitat de Catalunya. També destaquen els palaus construïts per famílies adinerades de la ciutat, estructurats al voltant d'un pati, com els que actualment acullen el museu Picasso o el museu Marès.

Després d'un període poc rellevant arquitectònicament en la ciutat, a causa del fet que les muralles impedien nous creixements, la falta de sòl intramuralles, i les penúries econòmiques causades per la guerra de successió, es van fer algunes actuacions importants gràcies als terrenys obtinguts de l'església mitjançant la desamortització. Aquests terrenys van permetre, per exemple, la construcció de la plaça Reial, o notables construccions en ferro, com el mercat de la Boqueria. Anys més tard un nou moviment arquitectònic va prendre força a Barcelona, acompanyat per un moment de gran bonança econòmica, i per l'expansió de la ciutat més enllà de les muralles, el modernisme.

Torre Agbar, dissenyada per Jean Nouvel.

Barcelona és coneguda com a capital del modernisme, per la gran quantitat i qualitat d'obres que atesora, amb joies l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau o el Palau de la Música Catalana de Lluís Domènech i Montaner, o el Palau Macaya de Josep Puig i Cadafalch, però sens dubte l'arquitecte modernista més conegut i reconegut és Antoni Gaudí, les seves obres més rellevants, que atreuen cada any a milions de visitants de tot el món, són el Temple Expiatori de la Sagrada Família, que Gaudí va deixar inacabat i que se segueix construint amb donatius i aportacions particulars i visitant, i que està previst acabar-la cap a l'any 2020. Unes altres de les obres més conegudes de Gaudí són el Parc Güell, la Casa Milà, també denominada La Pedrera, i la Casa Batlló.

També posseeix diferents mostres d'arquitectura contemporània. Destaca el Pavelló alemany de Ludwig Mies van der Rohe, que es va construir amb motiu de l'Exposició Internacional del 1929, igual que la Fundació Joan Miró de l'arquitecte català Josep Lluís Sert. Després de la guerra civil, la ciutat va quedar sota el control del règim i la seva visió desenvolupista, a més d'impedir tot moviment popular, que són els que històricament han produït les més notables obres de Barcelona.

No va ser fins anys després de la recuperació de la democràcia, amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, que la ciutat va viure una etapa de grans transformacions que van donar lloc a obres com el Palau d'esports Sant Jordi de Arata Isozaki, la Torre de Collserola de Norman Foster i la Torre de Montjuïc de Santiago Calatrava. Abans dels Jocs també es va portar a terme la remodelació i ampliació de l'Aeroport de Barcelona, que va dirigir Ricardo Bofill. En l'etapa postolímpica la ciutat ha seguit mantenint un desenvolupament arquitectònic, construint edificis com el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) de Richard Meier, la Torre Agbar de Jean Nouvel, i els projectes d'una estació nova a la Sagrera amb un gratacel, o la Torre del Triangle Ferroviari de Frank Gehry. Altres actuacions s'han portat a terme amb motiu del Fòrum Universal de les Cultures, com l'Edifici Fòrum de Jacques Herzog i Pierre de Meuron.

L'any 1999 la ciutat de Barcelona va ser premiada pel RIBA ("Royal Institute of British Architects") amb el "Royal Gold Medal", un guardó que s'atorga a arquitectes pel conjunt de la seva obra, i que per primera i de moment única vegada, ha sigut atorgat a una ciutat i no a un arquitecte individual.[41]

Una de les estructures més emblemàtiques de la ciutat és l'escullera, que separa el Port Vell de la mar. L'espai de l'escullera ha sigut, fins fa ben poc, un lloc predilecte però no oficial d'oci popular de la ciutat. Allí on han fet una bocana nova i han emplaçat un enorme hotel, hi havia un petit restaurant, mentre que el camí que passava per sobre de l'escullera, abans de l'obertura de la nova bocana, servia d'espai excel·lent per a la pràctica dels esports (ciclisme, fúting), espai d'oci (passejar, mirar la posta del sol, a vegades des del cotxe). Era un dels llocs predilectes dels taxistes per a relaxar-se a fi de dia, i pels amants per a trobades en cotxe. Al llarg de l'escullera cantó mar, hi ha un nombre de mini-parcs o espais dissenyats amb bancs per a seure i passar l'estona, i també hi anaven moltíssims pescadors i confraries de pescadors, que havien muntat uns molls o espigons de fusta, a vegades precaris. On s'acabava el passeig transitable en cotxe, hi havia un altre restaurant, un petit port a la banda del port per l'atracament de les golondrines que deixaven i recollien passatgers, més una escultura dels anys 60 feta de peces de ferro industrials reciclats. El passeig continuava fins a la punta de l'escullera i la bocana del port, però només s'hi podia anar a peu.

Patrimoni de la Humanitat[modifica | modifica el codi]

La Sagrada Família, Barcelona. Façana de la Passió.

Els següents edificis de Barcelona han estat designats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO:

Codi Nom Any Coordenades
320-001 Parc Güell 1984 41° 24′ 59.6″ N, 2° 09′ 07.7″ E / 41.416556°N,2.152139°E / 41.416556; 2.152139 (Parc Güell)
320-002 Palau Güell 1984 41° 22′ 50.5″ N, 2° 10′ 30.6″ E / 41.380694°N,2.175167°E / 41.380694; 2.175167 (Palau Güell)
320-003 Casa Milà 1984 41° 23′ 51.3″ N, 2° 09′ 46.9″ E / 41.397583°N,2.163028°E / 41.397583; 2.163028 (Casa Milà)
320-004 Casa Vicens 2005 41° 22′ 50.5″ N, 2° 10′ 30.6″ E / 41.380694°N,2.175167°E / 41.380694; 2.175167 (Casa Vicens)
320-005 Façana de la Nativitat i cripta de la Sagrada Família 2005 41° 24′ 19.8″ N, 2° 10′ 30.2″ E / 41.405500°N,2.175056°E / 41.405500; 2.175056 (Sagrada Família)
320-006 Casa Batlló 2005 41° 22′ 00.3″ N, 2° 09′ 59.0″ E / 41.366750°N,2.166389°E / 41.366750; 2.166389 (Casa Batlló)
804-001 Palau de la Música Catalana 1997 41° 23′ 16″ N, 2° 10′ 30″ E / 41.38778°N,2.17500°E / 41.38778; 2.17500 (Palau de la Música Catalana)
804-002 Hospital de Sant Pau 1997 41° 24′ 50″ N, 2° 10′ 30″ E / 41.41389°N,2.17500°E / 41.41389; 2.17500 (Hospital de Sant Pau)

Educació[modifica | modifica el codi]

El curs 2008-2009 la Barcelona tenia un total de 423.790 estudiants repartits de la següent manera: 57.027 en educació infantil, 76.923 alumnes en l'educació primària, 2.097 en educació especial, 100.564 en educació secundària i 187.179 estudiants a la universitat.[42]

Barcelona acull nombroses universitats de renom, i escoles superiors, tant públiques com privades, com són:

Totes aquestes institucions ofereixen multitud de titulacions, a més de postgraus, màsters i doctorats, i moltes d'elles també gestionen centres de recerca i desenvolupament.

Artesania[modifica | modifica el codi]

Mediterrània i oberta, Barcelona és també una ciutat on la cultura i l'art tenen un pes importantíssim i indiscutible. I dins de les manifestacions artístiques que més rellevància tenen en la ciutat, es troba l'artesania. Molt més enllà de tractar-se de simples objectes artístics, els productes d'artesania han contribuït a crear la identitat de la ciutat, ja que s'hi concentra la seva essència cultural i tradicional, així com la petjada de l'entorn. Catalunya- i Barcelona en particular- té una llarga tradició artesanal. Prova d'això va ser la creació el 1984 del Centre d'Artesania de Catalunya, que té com a principal missió regular l'activitat artesanal al territori. Existeix una important xarxa de professionals que es dediquen des de fa molts anys a treballar manualment productes de materials diversos: ceràmica, vidre, cuir, fang, vímet, joieria, fibres tèxtils ... I hi ha també una nova generació d'artesans joves que, al costat dels professionals ja consagrats, han convertit Barcelona en una gran capital de l'artesania, especialment ara que ha tornat amb força el gust pels objectes hand made ​​(fet a mà). El resultat és que tant el públic estranger com el local troben a la ciutat de Barcelona un important centre de compres d'artesania per a tots els gustos, des de les peces més clàssiques a les més avantguardistes. Llocs com el Poble Espanyol - que alberga tallers i locals de més de 30 artesans als quals es pot veure treballant en directe - o el barri del Born són alguns dels majors punts d'interès de Barcelona pel que fa a artesania es refereix.

Museus[modifica | modifica el codi]

Barcelona té un gran nombre de museus, que abasten diferents àrees i èpoques. En total hi ha 92 equipaments, juntant museus i col·leccions.[43] El Museu Nacional d'Art de Catalunya posseeix una coneguda col·lecció d'art romànic, mentre que el Museu d'Art Contemporani de Barcelona se centra en l'art català i espanyol posterior al 1945. La Fundació Joan Miró, el Museu Picasso i Fundació Antoni Tàpies tenen importants col·leccions d'aquests artistes de renom mundial. Diversos museus cobreixen els camps de la història i l'arqueologia, com el Museu d'Història de Barcelona, el Museu Etnològic, el Museu d'Història de Catalunya, el Museu d'Arqueologia de Catalunya, el Museu Marítim de Barcelona i el Museu Egipci, aquest últim de propietat privada. El Museu Eròtic, o el Museu de la Xocolata en són uns dels més peculiars, mentre que el Cosmocaixa, que és un museu de la ciència de la Fundació la Caixa, va rebre el premi al Museu Europeu de l'Any el 2006. Els museus municipals de Barcelona depenen de l'Institut de Cultura de Barcelona.[44]

Espectacles[modifica | modifica el codi]

La ciutat té una llarga tradició com a seu d'institucions dedicades a les arts escèniques, com són el Gran Teatre del Liceu, o el Palau de la Música, dues institucions de caràcter associatiu que van sorgir de la iniciativa ciutadana. Més recentment les institucions també han promogut grans centres de creació artística com són el Mercat de les Flors, així com el Teatre Nacional de Catalunya o l'Auditori. La ciutat acull la Filmoteca de Catalunya, on es fan cicles de projeccions de clàssics, de films experimentals, o novetats que no troben lloc a les cartelleres comercials.

Tradicions Religioses[modifica | modifica el codi]

Barcelona ha mantingut bona part de les seves tradicions religioses, totes heretades de festes populars. Com totes les ciutats del Mediterrani occidental les festes es regien pel calendari agrícola i eren vinculades a imatges, representacions i celebracions catòliques. Tan sols des de fa un parell de dècades ha començat un procés de laïcisme de les festes populars. Una llista de les més conegudes i que encara mantenen la seva vigència religiosa són:

  • La processó a Sant Medir. Aquesta processó es realitza tots els anys en el Barri de Gràcia, el 3 de març, dia de Sant Medir. Diverses carrosses i persones a cavall recorren els carrers de l'antiga vila de Gràcia repartint caramels a tots els nens que es creuen pel seu camí. La tradició explica que la peregrinació es va iniciar en 1830 quan Josep Vidal i Granés va fer una promesa a Sant Medir: li va prometre anar en peregrinatje tots els anys a l'ermita de Sant Medir repartint caramels a tots els nens que trobés en el seu camí si el guaria de la seva malaltia. Des d'aquell moment l'augment progressiu de peregrins ha crescut i és una tradició instal·lada a la vila: tots els nens van a recollir caramels. Actualment són 26 colles que realitzen la romería i pertanyen a diferents barris de la ciutat: La Bordeta, Gràcia, Sarrià, Sant Gervasi. Aquesta tradició forma part del Patrimoni festiu de Catalunya[45] i va rebre la creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya l'any 2002.[46]

Societat[modifica | modifica el codi]

Mitjans de comunicació[modifica | modifica el codi]

El Periódico de Catalunya i La Vanguardia (que actualment s'editen tant en castellà com en català) són els dos principals diaris de Barcelona, i s'hi editen també l'Sport i El Mundo Deportivo (ambdós en castellà) que són els dos principals diaris esportius. També hi ha un gran nombre de publicacions de menys tirada que tenen forta implantació a la ciutat, com l'Ara i El Punt Avui (en català). Altres diaris com El País i El Mundo (en castellà) fan edicions especials a Barcelona. També s'editen a la ciutat nombroses publicacions gratuïtes com 20 minutos, Qué! i ADN (bilingües), o la ja desapareguda Metro. Les principals emissores de FM són Catalunya Ràdio, RAC 1, RAC 105 i Ràdio Barcelona. Barcelona també compta amb diversos canals de televisió locals, entre ells BTV (propietat de l'empresa municipal Informació i Comunicació de Barcelona), Canal Català Barcelona, 25 tv i Urbe TV.

Esport[modifica | modifica el codi]

El Camp Nou és l'estadi del FC Barcelona i és considerat com el més gran d'Europa.
Article principal: Esport a Barcelona

Barcelona va ser la seu dels Jocs Olímpics d'estiu del 1992. Actualment compta amb un nombre elevat d'instal·lacions esportives tant privades com públiques, els darrers anys l'ús de la bicicleta ha patit un fort augment gràcies al servei de lloguer de bicicletes públic Bicing i a la política de l'Ajuntament d'augmentar el nombre de carrils per aquests vehicles. També ha freqüentat l'ús de patins sobre rodes, especialment a les zones de Vila Olímpica i Ciutat Vella, on s'han creat skateparks.

Clubs esportius[modifica | modifica el codi]

Barcelona és la casa del Futbol Club Barcelona, conegut com a Barça, un dels clubs esportius més famosos i premiats del món. El Museu del FC Barcelona és el museu de Catalunya amb més nombre de visitants en els darrers anys.[47][48][49] El club sempre ha sigut associat amb el nacionalisme català i té un dels estadis més grans d'Europa, el Camp Nou, on caben 98.600 persones. També era la casa del Reial Club Deportiu Espanyol, que disputava els seus partits de futbol al desaparegut estadi de Sarrià i després a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, que té cabuda per 56.000 espectadors i on es van celebrar els Jocs Olímpics l'any 1992. Hi ha molts altres clubs a Barcelona, com l'històric Sant Andreu, l'Europa o el Júpiter.

El Cercle Eqüestre, d'hípica; el Centre Excursionista de Catalunya; el Reial Club Nàutic de Barcelona; el Reial Club de Tennis Barcelona i el Club Tennis de la Salut són alguns dels clubs esportius no futbolístics més antics de la ciutat.

Medi ambient[modifica | modifica el codi]

Gas natural

Barcelona va ser considerada la tercera ciutat més contaminada d'Europa a partir d'un estudi del 2005 de l'Organització Mundial de la Salut sobre les partícules sòlides en suspensió. Barcelona tenia 55 micrograms per metre cúbic d'aquestes partícules (l'àrea metropolitana en tenia 50 de mitjana), mentre algunes capitals europees se situaven al voltant dels 40 micrograms i la xifra recomanada per l'OMS és de 20.[50][51]

Barcelona ha viscut en els darrers anys un fort augment en l'ús d'energies renovables gràcies, sobretot, a l'obertura de l'Ecoparc de Barcelona i de l'abocador del Garraf que produeixen energia a partir de biogàs;[52] la superfície solar tèrmica també ha augmentat i ha passat dels 6.936 m² l'any 2000 als 40.095 el 2006.[53] Malgrat això només un 1,07% de l'energia consumida a Barcelona el 2004 provenia d'energies renovables[52] i l'energia més produïda seguia sent el gas natural.[54]

Protestes[modifica | modifica el codi]

Barcelona ha sigut seu d'un bon nombre de protestes i manifestacions molt multitudinàries, amb ressò internacional. Algunes de les més importants van ser:

Data Lema Manifestants segons els convocants Manifestants segons la Guàrdia Urbana Manifestants segons la Delegació del Govern
1 de febrer del 1976 Amnistia dels presos polítics sense dades s.d. s.d.
11 de setembre del 1977 Pel retorn dels drets nacionals de Catalunya 1.000.000[55] s.d. s.d.
14 de juny del 1997 Per la fi de la violència terrorista
(després de la mort de Miguel Ángel Blanco)
1.000.000[56] s.d. s.d.
23 de novembre del 2000 Catalunya per la pau, ETA no[57]
(condemna de la mort d'Ernest Lluch)
900.000[56] s.d. s.d.
15 de març del 2003 Contra la Guerra d'Iraq 500.000[57] 300.000[57] 20.000[57]
22 de març del 2003 Contra la Guerra d'Iraq 1.000.000[58] 500.000[58] 150.000[58]
18 de febrer del 2006 Som una nació i tenim el dret de decidir 1.000.000[59] 125.000[59] s.d.
1 de desembre del 2008 Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures 700.000[60] 200.000[60]
10 de juliol del 2010 Som una nació. Nosaltres decidim. 1.500.000[61] 1.100.000[61] s.d.
11 de setembre de 2012 Catalunya, nou estat d'Europa 2.000.000[62] 1.500.000[62] 600.000[62]

Barcelona també ha sigut un punt important per la comunitat homosexual d'arreu d'Europa i de tot el món. Els locals d'ambient gai situats sobretot al barri de l'Eixample (l'anomenada Gaixample) han permès que una llista del 2008 elaborada pel diari The Independent situés Barcelona com una de les deu ciutats més gay-friendly del món, sent l'única de l'estat espanyol.[63]

Transport[modifica | modifica el codi]

Ports i aeroport[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Port de Barcelona i Aeroport del Prat

El Port de Barcelona és un dels ports marítims més importants del Mediterrani. És el port líder en creuers a Europa,[64] la proximitat al centre de la ciutat l'han convertit en un important destí de creuers. Ocupa 828,9 i té 20 km de molls. El port està format per 12 sectors però a grans trets està format per tres àrees diferenciades: el Port Vell, el port comercial i el port logístic. El port vell està conformat per una escullera que el separa de la mar, fins fa poc un lloc predilecte però "no oficial" d'oci de la ciutat.

A més del port històric, a la ciutat també hi ha el Port Olímpic de caràcter esportiu construït per a les olimpiades del 1992, i el més recent es troba al límit dels termes municipals de Barcelona i Sant Adrià de Besòs, anomenat Port Fòrum Sant Adrià es troba al parc del Fòrum, recinte construït per al Fòrum Universal de les Cultures 2004.

Barcelona té com aeroport principal l'aeroport del Prat (oficialment Aeroport Internacional de Barcelona), situat al municipi del Prat de Llobregat en ple delta del Llobregat, i conegut amb les sigles IATA BCN. Es troba a 10 km al sud-oest de la ciutat, amb prop de trenta-tres milions de passatgers el 2007 i més de tres-centes cinquanta mil operacions, és el segon aeroport d'Espanya. Té connexions amb les principals ciutats europees i alguns enllaços intercontinentals, i té una zona dedicada al "pont aeri" que enllaça amb vols cap a Madrid cada hora. El 16 de juny de 2009 es va inaugurar oficialment la nova terminal 1.

Actualment, tot i la distància, gràcies a les companyies de low cost l'aeroport de Reus i l'aeroport de Girona - Costa Brava no només són utilitzats per la gent que resideix a aquestes poblacions, habitualment turistes que es dirigeixen a Barcelona i habitants d'aquesta fan servir les instal·lacions d'aquests dos aeroports citats. Algunes línies d'autobús enllacen amb la majoria dels vols de Reus i Girona.

Transport públic[modifica | modifica el codi]

La companyia de trànsit de Barcelona, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), gestiona els autobusos, el metro de Barcelona, un bus turístic, el funicular de Montjuïc, el telefèric de Montjuïc i el tramvia blau. Més recentment hi ha diverses línies de tramvies moderns com el Trambaix i el Trambesòs. Barcelona també compta amb una xarxa de trens que comuniquen la ciutat amb les de l'Àrea metropolitana i la resta de Catalunya i Espanya. Des de l'any 2007 hi ha un servei públic de compartició de bicicletes amb el nom de Bicing.

Barcelona també compta amb una important flota de taxis, caracteritzats pels colors negre i groc. A Barcelona hi ha 212 parades de taxi[65] i la xarxa de l'àrea metropolitana està constituïda per més de 12.000 vehicles(Novembre 2013) els quals cada un, representa una llicència única.

Autobús[modifica | modifica el codi]

El servei d'autobusos de Barcelona és gestionat per l'empresa TMB. El servei s'estén per gran part de l'àrea metropolitana i inclou 109 línies que cobreixen més de 920 quilòmetres, amb més de 1.000 vehicles, tots adaptats per a persones amb deficiències en la mobilitat.[66] La velocitat mitjana dels autobusos és d'11,55 km/h.[67] Els autobusos urbans de barcelona van portar, el 2007, 210,5 milions de viatgers, que van significar uns guanys de més de 122 milions d'euros.[68] El servei d'autobusos en horari nocturn s'anomena Nit Bus i té una menor freqüència de pas i menys línies que durant el dia.

El Barcelona Bus Turístic és un autobús que facilita itineraris destinats als turistes de Barcelona. El 2006 gairebé va moure 1,9 milions de persones i el 2005 va generar 21 milions d'euros que es destinen a sufragar el deute del transport públic i a la promoció turística de la ciutat.[69]

Metro[modifica | modifica el codi]

Article principal: Metro de Barcelona


La primera línia del metro de Barcelona es va inaugurar l'any 1924 i actualment té onze línies operatives entre els dos operadors (TMB i FGC) i una més en construcció, que sumen més de 150 km i més de 200 estacions, a més de diverses prolongacions de línies existents com la L1, L2, L3, L4, L5, L6 i L8.

Línia Nom Obertura Recorregut
L1
Línia 1 1926 Hospital de Bellvitge - Fondo
L2
Línia 2 1995 Paral·lel - Badalona Pompeu Fabra
L3
Línia 3 1924 Zona Universitària - Trinitat Nova
L4
Línia 4 1973 Trinitat Nova - La Pau
L5
Línia 5 1969 Cornellà Centre - Vall d'Hebron
L6
Línia 6 1863 Pl. Catalunya - Reina Elisenda
L7
Línia 7 1954 Pl. Catalunya - Avinguda Tibidabo
L8
Línia 8 1912 Pl. Espanya - Molí Nou | C.C.
L9
Línia 9 2009-2014 La Sagrera - Can Zam
L10
Línia 10 2010-2014 La Sagrera - Gorg
L11
Línia 11 2003 Trinitat Nova - Can Cuiàs

Tramvies[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Tram i Tramvia Blau

El tramvia de l'empresa Tramvia Metropolità (TRAM) consta de sis línies, les tres primeres amb el nom de Trambaix i les altres tres amb el de Trambesòs, depenent de la zona d'actuació. El Trambaix es va posar en marxa el 3 d'abril del 2004, les tres línies que el conformen tenen la majoria de parades en comú i altres per les quals només circulen els trens d'una línia. El Trambesòs es va posar en marxa el 8 de maig del 2004. Actualment està en procés de redacció el projecte de la interconnexió de les dues xarxes de TRAM a través de l'avinguda Diagonal.

Línia Recorregut
T1
Francesc Macià - Bon Viatge
T2
Francesc Macià - Llevant - les Planes
T3
Francesc Macià - Sant Feliu | Consell Comarcal
T4
Ciutadella | Vila Olímpica - Sant Adrià
T5
Glòries - Gorg
T6
Glòries - Sant Adrià

El Tramvia blau gestionat per TMB recorre l'avinguda del Tibidabo unint l'Estació d'Avinguda Tibidabo de la L7 dels FGC amb l'estació inferior del Funicular del Tibidabo.

Trens[modifica | modifica el codi]

Viquinotícies Viquinotícies conté notícies i pàgines d'actualitat relacionades: El TGV arriba a Barcelona
Tren Civia efectuant parada a Barcelona-Sants.

Barcelona és un important nus de línies fèrries, des d'aquí parteixen les línies de Renfe Operadora (la xarxa ferroviària estatal espanyola) que van a Mataró i Maçanet, Girona i França, Manresa i Lleida, Vilanova i Valls, Martorell, Vilafranca i Tarragona. A més de les línies de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) que connecten amb el Vallès i el Baix Llobregat, l'Anoia i el Bages. L'estació de Sants és l'estació principal de la ciutat i és la primera estació ferroviària estatal en trajectes internacionals.

El ferrocarril arribà per primer cop a Barcelona el 28 d'octubre de 1848 amb la línia Barcelona-Mataró. La ciutat en aquella època preindustrial estava aïllada per les muralles i aquestes impedien que el tren pogués entrar-hi. Com que no podien penetrar cap a l'interior de la xarxa urbana de la ciutat vella, les línies de tren situaren les estacions terminals a la vora de les muralles:[7]

La construcció del ferrocarril a Barcelona ha marcat força la fisonomia d'alguns carrers, ja que Ildefons Cerdà va tenir molt en compte el problema de la xarxa ferroviària perquè creia que era cabdal per al desenvolupament de la ciutat. El pla Cerdà avançà ja propostes d'unificació i enllaços de línies i la xarxa fou integrada en l'entramat urbà. En són un gran exemple l'avinguda Meridiana per on baixava la Línia de Manresa i Lleida fins a l'estació de Vilanova o l'estació del Nord. El carrer de la Marina i el Passeig de Circumval·lació per on passava la línia que arribava fins a l'Estació de França. Per l'avinguda Roma hi passava la Línia de Martorell i Vilafranca. El carrer de Balmes i el carrer de Pelai hi passava el tren de Sarrià i per l'avinguda del Paral·lel hi havia de passar una línia de ferrocarril.[7]

Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) gestionen l'estès servei de trens de rodalies. Barcelona també és l'origen d'un nombre important de trens regionals gestionats per Renfe que comuniquen la ciutat amb poblacions catalanes a més de 80 quilòmetres de distància, incloent-hi les altres tres capitals de província. L'AVE (el tren de gran velocitat) uneix des del febrer de 2008 Madrid i Barcelona a través de la LAV Madrid - Saragossa - Barcelona - Frontera Francesa.

Llista d'estacions de Rodalies Barcelona[modifica | modifica el codi]
Nom de l'estació Línies de rodalies Vies Estructura Administrador Enllaç
Arc de Triomf R1 barcelona.svg R3 barcelona.svg R4 barcelona.svg 2 Soterrada Renfe Operadora Barcelona Metro Logo.svg
Bifurcació Vilanova tancada 2 Soterrada Renfe Operadora
El Clot-Aragó R1 barcelona.svg R2 barcelona.svg 4 Soterrada Renfe Operadora Barcelona Metro Logo.svg
Estació de França R2S barcelona.svg 14 Exterior coberta Adif Barcelona Metro Logo.svg
Glòries (en projecte) - De 2 a 6 Soterrada -
Passeig de Gràcia R2 barcelona.svg 2 Soterrada Adif Barcelona Metro Logo.svg
Plaça de Catalunya R1 barcelona.svg R3 barcelona.svg R4 barcelona.svg 2 Soterrada Renfe Operadora Barcelona Metro Logo.svg FGC.svg
La Sagrera-Meridiana R3 barcelona.svg R4 barcelona.svg 2 Soterrada Adif Barcelona Metro Logo.svg
Sagrera-TAV En obres R1 barcelona.svg R2 barcelona.svg 18 Soterrada Adif Barcelona Metro Logo.svg AVE.svg
Sant Andreu Arenal R3 barcelona.svg R4 barcelona.svg R7 barcelona.svg 4 Soterrada Renfe Operadora Barcelona Metro Logo.svg
Sant Andreu Comtal R2 barcelona.svg 7 Descoberta Renfe Operadora Barcelona Metro Logo.svg
Sants R1 barcelona.svg R2 barcelona.svg R3 barcelona.svg R4 barcelona.svg 14 Soterrada Adif Barcelona Metro Logo.svg AVE.svg
Torre de Baró R3 barcelona.svg R4 barcelona.svg R7 barcelona.svg 2 Exterior semicoberta Renfe Operadora Barcelona Metro Logo.svg

Bicing[modifica | modifica el codi]

Bicicleta del Bicing.
Article principal: Bicing

El Bicing és un servei de compartició de bicicletes només obert als empadronats a Catalunya (per afavorir que les botigues de lloguer de bicicletes no perdin els turistes com a clients). Gestionat per l'empresa B:SM (Barcelona Serveis Municipals) i adjudicat el 2007 a l'empresa ClearChannel, es va inaugurar 22 de març del 2007. Està previst que s'estengui a tota l'àrea metropolitana, tot i que finalment es podria tractar de dos serveis diferents i incompatibles entre si a curt termini però amb la idea que fossin compatibles a llarg termini[70]

Carreteres i autopistes[modifica | modifica el codi]

Barcelona permet el trànsit ràpid per la ciutat gràcies a dues rondes: la Ronda de Dalt (al costat de les muntanyes) i la Ronda del Litoral (al costat de la costa); que estan parcialment cobertes i tenen múltiples sortides a diferents punts de la ciutat. Pel que fa a les artèries de la ciutat hi ha l'Avinguda Diagonal (que com indica el seu nom, travessa diagonalment la ciutat), l'Avinguda Meridiana que comença al Parc de la Ciutadella i enllaça amb la Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes que creua la ciutat de nord a sud pel centre.

Pel que fa a les autopistes i autovies, l'AP-7 comença a Almeria, passa per Alacant, València i Barcelona fins a Perpinyà; l'A-2 comença a Madrid, passa per Saragossa i Barcelona fins a la frontera francesa; i l'AP-2 que va paral·lela a l'A2 entre Saragossa i Barcelona. L'AP7 i l'AP2 són de pagament.

Ciutats agermanades i convenis de col·laboració[modifica | modifica el codi]

Edifici torre Diagonal ZeroZero, nova seu de Telefónica

Barcelona manté una relació d'agermanament amb les següents ciutats:[71]

D'altra banda, des de mitjans anys noranta, Barcelona ha optat per minimitzar els nous acords d'agermanament i posar l'èmfasi en la signatura de convenis d'amistat i cooperació, amb objectius concrets i mesurables. Les següents ciutats compten amb convenis de col·laboració:[72]

Barcelonins il·lustres[modifica | modifica el codi]

Categoria principal: Barcelonins

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Butlletí Oficial de la Província de Barcelona, pressupost per al 2008 aprovat per Barcelona, núm. 313, annex VIII pàgina 17
  2. «Padró municipal a data d'01-01-2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30-12-2013. [Consulta: 06-01-2014].
  3. «Nombre d'habitants de la regió metropolitana». IDESCAT.
  4. Font: Nacions Unides, Departament d'Afers Socials i Econòmics, Divisió de Població (2006). World Urbanization Prospects: The 2005 Revision. New York: United Nations. Consulta
  5. 5,0 5,1 5,2 «Presentació». Rutes històriques pel Districte d'Horta-Guinardó. [Consulta: 13 de gener de 2013].
  6. Institut Cartogràfic de Catalunya. Altituds preses del Mapa Topogràfic de Catalunya 1:10.000
  7. 7,0 7,1 7,2 FERNÀNDEZ, Magda i col., 1985, "Passat i peresent de Barcelona (II): Materials per l'estudi del medi urbà", Edicions i Publicacions Universitat de Barcelona. ISBN 84-7528-162-1
  8. L'onada de calor deixa temperatures històriques a bona part de Catalunya. 3cat24.cat. 28-08-2010
  9. «La nevada más grande que ha caído en Barcelona desde hace más de un siglo» (en castellà). La Vanguardia, 27/12/1962, p.1 [Consulta: 19 març 2011].
  10. «Barcelona se convierte en una gran ratonera» (en castellà). La Vanguardia, 9/3/2010. [Consulta: 7 febrer 2011].
  11. Dades de Weather.gov
  12. «Climate Data for 41°N 2°E». Worldclimate.com. [Consulta: 9 març 2009].
  13. Cristina Masanés, Els primers habitatges de Barcelona. Sàpiens, n.80, pàg.6
  14. Coll i Alentorn, Miquel. Història. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992, p. vol.2, p.165. ISBN 8478263616. 
  15. J. Sobrequés (dir., 1992). Historia de Barcelona. II. La formació de la Barcelona medieval. Barcelona: Enciclopèdia Catalana - Ajuntament de Barcelona.
  16. Montaner i Martorell, Josep Maria. La Modernitzacio de L'Utillatge Mental de L'Arquitectura a Catalunya (1714-1859). Institut d'Estudis Catalans, 1990, p.418. ISBN 8472831582. 
  17. Hugh Purcell, p. 98, Coronel Vicente Rojo en Stanley G. Payne, The Spanish Revolution, (1970)
  18. Thomas, Hugh. The Spanish Civil War. Penguin Books. Londres. 2001
  19. Un relat molt vívid i autobiogràfic es pot trobar a Sales, Joan. Incerta Glòria. 2a part. Barcelona. Club Editor
  20. «Barcelona para la España invicta de Franco» (en castellà). La Vanguardia, 27/1/1939. [Consulta: 22/10/2011].
  21. «El barraquisme». Rutes històriques pel Districte d'Horta-Guinardó. [Consulta: 4 de gener de 2013].
  22. Víctimes dels bombardejos sobre Barcelona
  23. [enllaç sense format] http://www.vilaweb.cat/www/diariescola/noticia?id=718131
  24. [enllaç sense format] http://www.bcn2010.org/
  25. [enllaç sense format] http://www.papabarcelona2010.org/
  26. Evolució de la població de Barcelona entre el 1981 i el 2008 -
  27. «Barcelona». Idescat. [Consulta: 2/3/2013].
  28. «Resultats provisionals, Barcelona». Ministeri de l'Interior, 22 de maig de 2011. [Consulta: 22 de maig de 2011].
  29. «Bread & Butter Barcelona. Dates, Times, Location». Bread & Butter.
  30. EFE. «El presidente del Bread&Butter confirma oficialmente que la feria abandona Barcelona». El Periódico, 2009-01-23. «[Karl Heinz Muller, the entrepreneur behind B&B in announcing the move in a press conference held on the 23rd of January 2009 said] No llores Barcelona, levántate y haz algo [don't cry Barcelona, get up and do something about it] Barcelona in Europe is a metropolis of fashion.»
  31. «España, el único país europeo con dos ciudades entre las 35 más ricas del mundo» (en castellà). Público, 23 de novembre del 2009. [Consulta: 23 novembre 2009].
  32. «Preu del lloguer del sòl industrial en ciutats europees l'any 2009». UPIC, 27.07.2010. [Consulta: 8 febrer 2011].
  33. «Barcelona en xifres 2010». Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 11 febrer 2011].
  34. «Barcelona baixa fins al 38è lloc en el rànquing de ciutats més cares del món», 8 juliol 2009. [Consulta: 9 juliol 2009].
  35. Estudi sobre els preus a les ciutats del món
  36. 36,0 36,1 «Bar, cel, ona, i què més?». avui.cat. L'Econòmic, 15 de gener de 2011. [Consulta: 17 de gener de 2011].
  37. [enllaç sense format] http://barcelona.vivelaciudad.es/2007/03/23-la-sagrada-familia
  38. Andrés del Castillo. «La torre de la Sagrera costarà 250 milions». 20 minutos, 25 de febrer de 2005. [Consulta: 31∕5∕2011].
  39. «La Barcelona que toca el cel». Ajuntament de Barcelona, 01/02/2011. [Consulta: 28 maig 2011].
  40. «Telefónica estrena seu a Catalunya amb l'edifici Torre Diagonal ZeroZero». El Triangle, 12/01/2011. [Consulta: 28 maig 2011].
  41. del guardons atorgats l'any 1999 (anglès)
  42. «Anuario estadístico del ayuntamiento de Barcelona, datos de población estudiantil». Departament d'Estadística. Ajuntament de Barcelona.. [Consulta: 10 desembre 2010].
  43. Museus de Barcelona a Padicat
  44. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, pàg. 19-37. ISBN 84-393-5437-1. 
  45. web oficial de la Generalitat de Catalunya, departament de Cultura http://www20.gencat.cat/portal/site/culturadepartament/menuitem.facf868a4b99b3fe78537a95b0c0e1a0/?vgnextoid=7059196392930410vgnvcm1000008d0c1e0arcrd&vgnextchannel=7059196392930410vgnvcm1000008d0c1e0arcrd/
  46. Web oficial Generalitat Catalunya http://www.gencat.cat/presidencia/creusantjordi/2002/
  47. [enllaç sense format] http://www.cultura21.cat/reportatge.asp?id=8 1.345.00 visitants al 2006
  48. [enllaç sense format] http://www20.gencat.cat/portal/site/SalaPremsa/menuitem.342fe4355e0205d607d7ed42b0c0e1a0/?vgnextoid=f60f88c0b0549010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=f60f88c0b0549010VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=b9fd47306d0f9110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD 1.397.306 visitants al 2007
  49. Més de 1.200.000 visites al 2008. Mundo Deportivo, 3 de setembre de 2009, pag. 15
  50. «Barcelona, la més contaminada». AVUI.cat, 19 de setembre del 2007. [Consulta: 27 de novembre del 2008].
  51. «Barcelona es una de las ciudades más contaminadas de Europa». La Vanguardia, 19 de setembre del 2007. [Consulta: 27 de novembre del 2008].
  52. 52,0 52,1 «Evolució de les energies renovables a Barcelona». Agència d'Energia de Barcelona. [Consulta: 29 novembre 2008].
  53. «Evolució de la superfície solar tèrmica a Barcelona». Agència d'Energia de Barcelona. [Consulta: 29 novembre 2008].
  54. «Electricitat generada a Barcelona». Agència d'Energia de Barcelona. [Consulta: 29 novembre 2008].
  55. «La diada històrica de 1977: un milió reclamant els drets nacionals». kaosenlared.net, 11 de setembre del 2008. [Consulta: 30 novembre 2008].
  56. 56,0 56,1 «Las manifestaciones más multitudinarias en España». El Mundo, 13 de març 2004. [Consulta: 10 juliol 2010].
  57. 57,0 57,1 57,2 57,3 «La manifestació del 10-J pot ser la més massiva feta mai a Catalunya». Crònica, 10 juliol 2010. [Consulta: 10 juliol 2010].
  58. 58,0 58,1 58,2 «Las protestas reúnen a 3 millones de personas, según los organizadores». El Mundo, 23 de març del 2003. [Consulta: 30 novembre 2008].
  59. 59,0 59,1 «Manifestació "Som una nació" per reivindicar l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya». TV3, 18 febrer del 2006. [Consulta: 1 juny 2010].
  60. 60,0 60,1 «1-D: Catalunya rebenta». VilaWeb, 1 de desembre del 2008.
  61. 61,0 61,1 «Èxit incontestable d'una jornada històrica». VilaWeb, 10 de juliol del 2010. [Consulta: 10 de juliol del 2010].
  62. 62,0 62,1 62,2 «Dos milions al carrer per la independència». VilaWeb, 12 de setembre de 2012. [Consulta: 13 de setembre de 2012].
  63. «The Ten Best Places In The World To Be Gay In». The Independent, 17 de setembre de 2008. [Consulta: 29 desembre 2008].
  64. Autoritat Portuària de Barcelona, creuers.
  65. Nombre de parades de taxi
  66. «Els autobusos de TMB, 100% accessibles». TMB, 19 de febrer del 2007. [Consulta: 1 gener 2009].
  67. Dades bàsiques de TMB
  68. «Transports urbans. Autobusos: Evolució anual de viatgers, recaptació i quilòmetres recorreguts». Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 1 gener 2009].
  69. «El Bus Turístic de BCN atrau més d'1,8 milions de passatgers a l'any». El Periódico, 9 de setembre del 2007. [Consulta: 1 gener 2009].
  70. «L'Àrea Metropolitana implantarà el Bicing a 17 ciutats amb 440 parades i 3.520 bicicletes». Vilaweb.
  71. Ciutats agermanades, al web de l'Ajuntament.
  72. Convenis de col·laboració, al web de l'Ajuntament.

Galeria fotogràfica[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal de la ciutat de Barcelona