Bard
De Viquipèdia
Els bards, en la història antiga d'Europa, eren les persones encarregades de transmetre les històries, les llegendes i poemes de forma oral a més de cantar la història dels seus pobles en llargs poemes.
La seva feian era normalment ambulant, explicant les seves històries a publics ben diversos, amb l'objectiu que no es perdessin; eren autèntics magatzems de història comunitaria, transmissors de notícies, missatgers i fins i tot ambaixadors entre diferents pobles.
La paraula bard prové del del celta *bardos o *gwerh2: "to raise the voice; praise", específicament, de com es parlava entre els celtes d'Irlanda, entre qui consideraven els bards gairebé sagrats i inviolables, estant fora de contribucions i del servei de les armes.
Es van destacar també entre els Gals i galesos, i, amb una tradició diferent, en els paisos de escandinavia, on els hi coneixia com skald. L'ascenció dels bards es decidia en una competició anual on es reunien tots els bards del país. Vestien de blau a diferència dels druides que ho feien de blanc.
Aquesta tradició de competències anuals encara persisteix en festivals, el més famós dels quals és el Eistedfod Nacional del pais de Gal·les (que és part d'un cicle de "Eisteddfodau"). A Irlanda es tenen els Fleadh Cheoil (pronunciese Fla-ji-oil) i a Bretanya, el Kan ar bobl
Exemples històrics i llegendaris de bard inclouen a Alan-a-Dale, Will Scarlet, Amergin i a Homer. De fet, cada cultura té el seu narrador d'històries o poeta, ja sigui anomenat bard, skald, joglar (aquest nom és ja de l'Edat Mitjana) o de qualsevol altra manera. Més tard el terme es va aplicar a qualsevol poeta i fins i tot a músics itinerants. Un bon bard havia de ser de llengua àgil, cor lleuger i peus veloços (quan tota la resta fallava).
