Barlaam i Josafat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Josafat».
sants Barlaam i Josafat

Josafat predicant, en un manuscrit grec del s. XII
anacoreta i príncep
Naixement Segle IV
Segons la llegenda, Índia
Defunció Segle IV
Índia
Commemoració en Església Catòlica Romana, Església ortodoxa
Canonització El seu culte es difon a partir del segle XII-XIV
Festivitat 27 de novembre (catòlics), 26 d'agost (ortodoxos)
Fets destacables Sants llegendaris, sense existència real
Iconografia Josafat predicant davant el rei; Barlaam com a eremita instruint el príncep Josafat

Barlaam i Josafat són els protagonistes de la narració llegendària del mateix nom, basada en la història de Gautama Buda, fundador del budisme. Durant l'Edat mitjana es va pensar que eren personatges reals i foren considerats com a sants de l'Església catòlica i l'Església Ortodoxa Grega, amb festivitat litúrgica pròpia, el 26 d'agost i el 27 de novembre, respectivament.

Llegenda[modifica | modifica el codi]

La narració, d'acord amb la llegenda, diu que el rei Abenner o Avenier de l'Índia, cap al segle IV va perseguir els cristians del seu regne, que havia estat evangelitzat per Sant Tomàs apòstol. Els astròlegs van predir que el seu fill es faria cristià; per això, i per evitar-ho, el rei va mantenir el seu fill Josafat tancat i aïllat del món. Malgrat això, Josafat va poder entrar en contacte amb l'eremita cristià Barlaam i es convertí al cristianisme. Llavors ho proclamà i defensà la seva nova fe davant del seu pare, que també es va convertir, va abdicar en el seu fill i es va retirar al desert a fer vida eremítica. Josafat, al seu torn, també abdicà i es retirà a viure a l'ermita del seu mestre Barlaam.[1]

Fonts[modifica | modifica el codi]

La llegenda grega de Barlaam i Josafat s'atribueix sovint a Sant Joan Damascè, al segle VII, però avui es considera que la versió més antiga data del segle XI, quan fou transcrita pel monjo georgià Eutimi d'Athos.[2] La primera versió cristiana apareix en el poema èpic georgià Balavariani, del segle X, de la qual l'hauria traduït al grec Eutimi, poc abans de morir en 1028. La versió grega fou traduïda al llatí a Constantinoble cap al 1048 i aviat fou coneguda a tot Europa a través de la seva inclusió en dues obres de gran difusió: el Speculum historiale de Vicenç de Beauvais (1190-1264) i la Llegenda àuria. D'aquí seria traduïda a diverses llengües: francès, català, castellà, etc. En català, Abraham ben Semuel ha-evi ibn Hasday va traduir-la d'una versió hebrea com El príncep i el monjo.

En última instància deriva, mitjançant versions intermèdies, com l'àrab o la georgiana, de la biografia de Buda. Se n'ha buscat l'origen directe en un text sànscrit del budisme Mahayana, d'entre els segles II-IV, que, a través d'una versió maniquea, va arribar a la cultura islàmica i es transcrigué a l'àrab al Kitab Bilawhar wa-Yudasaf, text del segle VIII, escrit a Baghdad.

Ioasaph (en georgià Iodasaph, en àrab Yūdhasaf o Būdhasaf) deriva del sànscrit Bodhisattva, "ésser il·luminat"[3]

"Canonització" dels personatges[modifica | modifica el codi]

La història de Barlaam i Josafat es va fer molt popular a l'Edat mitjana, i fou inclosa a la Llegenda àuria. Encara que no fossin personatges històrics, foren inclosos, sense canonització formal, en els antics martirologis catòlics, amb festa el 27 de novembre, encara que no al Missal, i als sinaxaris de l'Església ortodoxa, amb festivitat el 26 d'agost.

Influència[modifica | modifica el codi]

Alguns trets narratius apareixen en obres posteriors: reculls medievals de contes, com el castellà de Calila e Dimna o el Sendebar, inclouen versions de la llegenda; la història dels tres cofrets, transmesa en la traducció llatina impresa per William Caxton, fou aprofitada per William Shakespeare al Mercader de Venècia. La història de Josafat és la base del Segismundo de La vida es sueño de Pedro Calderón de la Barca. Lope de Vega escrigué en 1611 una comèdia titulada Barlaan y Josafat, que dramatitza la història original; en 1608, Juan de Arce Solórzano va publicar La historia de los dos soldados de Cristo, Barlaan y Josafat.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Llegenda àuria: Història de Barlaam i Josafat.
  2. F.C. Conybeare. The Barlaam ad Josaphat legend in the ancient Georgian and Armenian literatures. Gorgias Press.
  3. Bodhisatta deriva a Bodisav en textos perses al segle VI-VII, d'aquí a Budhasaf o Yudasaf en àrab (on l'inicial "b" ﺑ passa a l'inicial "y" ﻳ). Del georgià Iodasaph passà al grec Ioasaph al segle XI, i en llatí Iosaphat o Josaphat.


Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Barlaam i Josafat Modifica l'enllaç a Wikidata

Edicions[modifica | modifica el codi]

  • (castellà) Barlaam e Josafat. Edición crítica por John Esten Keller y Robert White Linker. Introducción d'Olga T. Impey y J. E. Kelley. Madrid: C.S.I.C./Instituto Miguel de Cervantes, 1979 (Clásicos Hispánicos)
  • (castellà) Óscar de la Cruz Palma (curador): Barlaam et Iosaphat. Versión vulgata latina con la traducción castellana de Juan de Arce Solorceno (1608). Madrid: C.S.I.C. & /Bellaterra(Barcelona): Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2001 (Nova Roma, 12). ISBN 84-00-07925-6