Bartolomé Leonardo de Argensola

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bartolomé Leonardo de Argensola

Litografia de Bartolomé Leonardo de Argensola (detall gravat 1770)
Naixement 26 d'agost 1562
Barbastre, Osca
Defunció 4 de febrer, 1630
Saragossa
Nacionalitat Aragó Aragó
Ocupació Funcionari públic
Conegut per Cròniques Aragoneses

Bartolomé Leonardo de Argensola (Barbastre, Osca, 26 d'agost de 1562 - Saragossa, 4 de febrer de 1630 fou un escriptor i cronista aragonès.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Inicià els estudis en la Universitat d'Osca, els continuà en la de Saragossa i els va concloure a Salamanca, on es matriculà el 1581. El pas per les universitats no féu forat en la seva vocació religiosa: s'ordenà de sacerdot quan contava vint-i-dos anys d'edat, i fou nomenat rector de Villahermosa, cap del ducat d'aquest nom.

A Madrid vivia com a capellà de l'emperadriu Maria, vídua de Maximilià, morta el 1603, i fou fiscal de l'Acadèmia anomenada Imitatoria, que freqüentava Lope de Vega i Cervantes, entre altres genis.

Protegit i amic del comte de Lemos, es retirà de la cort, amb motiu del qual va compondre la cèlebre epístola, que comença:

« <Con tu licencia, Fabio, hoy me retiro
de la Corte, a esperar sano en mi aldea
de aquí a cien años el postrer suspiro
>,
»

Quan fou nomenat virrei de Nàpols el comte de Lemos, del qual n'era secretari el seu germà, amb el tingué de passar a Itàlia. Cervantes no fou inclòs entre la comitiva del comte, elegida per Lupercio, i potser aquesta omissió fou causa de la delicada queixa contra aquests dos famosos germans, que tenien per a ell la voluntat com la vista, curta.

Fou nomenat cronista d'Aragó, càrrec que havia tingut el seu germà Lupercio, i canonge de la Seu de Saragossa.

La tasca professional[modifica | modifica el codi]

Funcionari d'Estat i cronista d'Aragó, Bartolomé Leonardo de Argensola, juntament amb el seu germà Lupercio, encapçalà l'escola aragonesa en el Segle d'Or, files en les quals trobaren un paper preponderant el riojà Esteban Manuel de Villegas, i Francisco de Borja y Aragón, príncep d'Esquilache.

Les seves obres poètiques, elogiades per Lope i per Cervantes citades, juntament amb les del seu germà, per un fill d'aquest, nomenat Gabriel, foren editades amb el títol de Rimas (1634). Poden dividir-se en tres grans grups: epistola moral i sàtira; cançons líriques; sonets i epigrames. En el primer grup mereixen citar-se la sàtira que comença: <¿Esos consejos das, Euterpe mia?. l'epístola a En Fernando de Borja, un altra a En Nuño de Mendoza, en què imita a Juvenal millor que Boileau i ataca a la joventut noble i dissoluta, i altres que tracten de matèries literàries. Encara que va escriure diverses cançons i traduí no pocs salms i certes odes d'Horaci, el millor de les seves poesies són els seus sonets, un dels quals resultà clàssic:

Portada de les Rimas de Lupercio
« <Dime, Padre común, pues eres justo,
¿por qué ha de permitir tu provídencia
que, arrastrando prisiones lainocencia,
suba la fraude a tribunal augusto?...
>
»

No per admirar als clàssics, es deixava Argensola apartar del seu idioma: partidari d'escriure només en castellà, recomanava estudiar els grecs i llatins, però mai amb servilisme. Es distingí per la seva extremada correcció, resultat de llima i retocs constants als seus escrits; es posà enfront de la corrent culterana, a l'extrem de dir Lope de Vega que Havia vingut d'Aragó a reformar als nostres poetes la llengua castellana.

Ambdós Argensolas foren cridats els Horacis espanyols perquè en efecte, imitaren amb freqüència a Horaci i a vegades a Juvenal. De la comparació entre l'excels poeta de Venusa i els Argensolas es pot deduir que a aquests els hi mancà l'admirable concisió: llargs i pesats són els seus passatges malgrat que ningú va poder igualar los en el castís i pur de la dicció; no tingueren ni l'originalitat ni el nervi de Quevedo en les seves sàtires i, encara així, foren els escriptors clàssics i llisos de la llengua espanyola.

El caràcter de les poesies de Bartolomé de Argensola és horacià s'encerament; és sublim sense inflar, dolça sense baixesa ni fredor, elegant sense ser supèrflua ni afectada, artificiós i profund sense foscor ni excés. En el paper de d'historiador va escriure el <Discurso acerca de las cualidades que ha de tener un perfecto cronista>; els <Anales de Aragón> (continuació de Zurita) de 1516 a 1520; els <Alteraciones populares de Zaragoza en el año 1591>; les <Advertencias a la Historia de Felipe II por Cabrera de Cördoba> i la <Conquista de las Islas Molucas> (1609), llibre escrit a instàncies del comte de Lemos.

Sonet polític[modifica | modifica el codi]

« <Dime, Padre común, pues eres justo,
¿Por qué ha de permitir tu providencia
Que, arrastrando prisiones la inocencia,
Suba la fraude a tribunal augusto?
¿Quien da fuerzas al brazo que, robusto,
Hace a tus leyes firme resistencia,
Y que el celo, que más la reverencia,
Gima a los pies del vencedor injusto?
Vemos que vibran victoriosas palmas
Manos inicuas, la virtud gimiendo
Del triumfo en el injusto regocijo.
Esto decia yo, cuando riendo
Celestial ninfa apareció y me dijo:
¡Ciego! ¿es la tierra el centro de las almas?
>
»

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bartolomé Leonardo de Argensola