Bartolomé Ordóñez

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Bartolomé Ordóñez va ser un escultor renaixentista espanyol, del que s'especula va poder néixer l'any 1480 a Burgos i va morir el 6 de desembre de 1520.[1]

Fins a 1515, que es daten els primers testimoniatges documentals de la seva vida i obra, gens es coneix sinó les notícies que proporciona el seu testament, que es declara burgalès i gentilhome i descobreix l'existència en aquesta ciutat castellana d'una germana dita Marina, deixant algunes manes per a Burgos. Vinculat, doncs, el seu naixement a un dels primers nuclis florescents del Renaixement espanyol, on exercitarà magisteri una de les grans figures desconegudes d'aquest període i un dels pioners de l'estil, el mestre Andrés de Nájera. Se li han atribuït influències de Siloé i Domenico Fancelli (per la seva estada a Itàlia).

"El judici de Santa Eulàlia" per Dacià, al reracor de la Catedral de Barcelona
Part dreta del reracor de la catedral de Barcelona

L'any 1515, establix el seu taller a Barcelona, acompanyant-lo tres auxiliars italians marbristes, vinguts amb ell: Simón de Bellalana, Victorio Cogono i Juan Florentino. Però de la seva obra no se sap res fins que contracta amb el capítol catedralici el 7 de maig de 1517 el cadirat del cor i l'obra en marbre del reracor de la catedral de Barcelona, i mesos més tard un grup del Sant Soterrament, en col·laboració amb Juan Petit Monet, per a l'Hospital de la Santa Creu, obra inexistent. L'ornamentació del cor es projecta amb vista al Capítol del Toisó que havia de presidir Carles I al març de 1519 a la catedral. A la primera obra coneguda d'Ordóñez col·laboren els ajudants italians del seu taller, Monet, i, davant la magnitud i urgència de l'obra, experts tallistes en fusta entre els quals probablement estigui Diego de Siloé, però l'excel·lència de la seva direcció la proclama la seva sorprenent unitat d'estil. A la capçalera del cor es representen escenes de l'Antic Testament, Embriaguesa de Noè i Sacrifici d'Isaac i Nou Testament Crist camí del Calvari i la Deposició, digna de destacar-se, així com les aparicions després de la Resurrecció, entre les quals resulta notable per la seva originalitat iconogràfica la presentació a la seva mare dels profetes trets de l'infern per Crist ressuscitat, a més de evangelistes i virtuts, tot això d'extraordinària qualitat en la seva talla.

Els seus treballs a la catedral de Barcelona van ser realitzats en dues etapes. Després de la descrita, una segona estada a Nàpols documentada des del 11 de desembre de 1517 a la qual, juntament amb Diego de Siloé treballa a la capella Caracciolo di Vico, a Sant Giovanni a Carbonara. És la carta de Pietro Summonte (1524) la qual certifica sense error possible la labor d'ambdós espanyols a la capella enfront de tradicionals equivocades atribucions, i, encara que l'italià només es refereix al retaule, el revestiment marmori i l'arquitectura de la capella circular, l'eco de la qual trobem a la catedral de Guadix, deuria córrer de compte de Ordóñez. Les coincidències amb l'organització arquitectònica del reracor de la catedral de Barcelona aporten llum al fet. Al retaule li pertany un excel·lent relleu representant l'Adoració dels Mags, amb una delicada composició piramidal, que recorda a Leonardo da Vinci, molt equilibrada, i una perfecta tècnica, gairebé pictòrica. No havia de ser aquesta l'única obra a l'etapa napolitana de l'artista: se li atribuïxen els monuments funeraris de Galeazzo Pandone, a Sant Domenico Maggiore, i el d'Andrea Bonifacio Cicaro, a Sant Severino i Sosio.

Tornat a Barcelona al començament de 1519 va contreure matrimoni amb Catalina Calaf. En aquesta estada -no gaire perllongada, car dura només fins a la tardor d'aquest any, que parteix cap a Carrara- treballa a l'obra marmòria del rerecor de la catedral barcelonesa, fins i tot per la seva marxa, fins que el 1562 és completada per Pere Villar. S'organitza aquest com una columnata dòrica, coronada per una balustrada, i alçada sobre un alt basament sense ornamentació, en què els seus intercolumnis es disposa l'obra escultòrica. Ricament ornada, aquesta arquitectura revela les concomitàncies amb la capella Caracciolo. D'Ordóñez són els relleus que representa la professió de fe de Santa Eulàlia davant els jutges, on la influència miguelangelesca és molt notable, i el moment del martiri de la santa, que les flames, lluny de consumir el seu cos nu, un cast nu, es giren contra els botxins.

Altres obres possibles a Espanya són el relleu del Museu Diocesà de Barcelona, acabat de mala manera, i la Resurrecció de la capella del trasaltar de València. L'1 de maig de 1519, en contracte se li van traslladar els encàrrecs fets anteriorment a Francelli: els sepulcres de Felip I i de Joana la Boja, del cardenal Cisneros -per a Granada i Alcalà d'Henares, respectivament- i, com es desprèn del testament de Ordoñez, els d'alguns Fonseca. És llavors quan marxa a Carrara, amb ànim de tornar a Barcelona, però morta la seva esposa obre taller allí, lliurant-se durant un any a una febril activitat que va tallar la mort l'any 1520.

Va deixar gairebé complet el sepulcre de Joana i Felip el Bell de la Capella Reial de Granada, molt superior als de Fancelli, en qui sens dubte s'inspira modificant el seu tipus al retornar al túmul de parets verticals sobre el qual, a una urna es troben els jacents de rostres idealitzats, amb els Sant Joan, Sant Miquel i Sant Andreu als cantons. En cada plafó del cos principal amb relleus de la Nativitat de Crist, Adoració dels Reis, Oració de l'Hort i Descendiment, dels més notables de Ordoñez, a més d'altres figures i un sens fi de temes ornamentals.

Inferior a aquest és el sepulcre del cardenal Cisneros, que deixa inacabat; a tot estirar completa l'estàtua del jacent, «auster i realista amb aire de retrat». En tot, segueix aquest sepulcre realitzat per a la Capella de la Universitat Complutense, encara que més reduït, al que s'acaba de descriure; els tondos s'ocupen pels doctors de l'Església espanyola, i els sants patrons dels monarques són substituïts pels pares de la llatina, anant a situar-se a fornícules els del cardenal amb les arts liberals.

Més escàs d'interès artístic és el dels sepulcres de Fonseca a Coca, on per un canvi de les peces dels dos sepulcres principals va resultar confús destriar a Fancelli de Ordoñez fins al definitiu esclariment de les atribucions per Gómez Moreno, quedant de Ordoñez el d'Alonso de Fonseca i la seva mare, i els de l'arquebisbe de Sevilla Alonso de Fonseca i el bisbe de Burgos Juan Rodríguez de Fonseca, aquest últim perfectament documentat com d'Ordóñez o el seu taller.

La Verge amb el Nen i Sant Joan del monestir de San Jerónimo de Zamora, avui a la catedral, és, segons Gómez Moreno, la qual se cita a l'inventari del seu taller per als Fonseca.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.135. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 6 de desembre de 2014]. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bartolomé Ordóñez Modifica l'enllaç a Wikidata

El contingut d'aquest article incorpora material de la Gran Enciclopèdia Rialp que mitjançant una autorització va permetre agregar continguts i publicar-los sota llicència GFDL.