Baruch Spinoza

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Baruch Spinoza
Spinoza.jpg
Baruch Spinoza
Filosofia occidental Filosofia moderna del segle XVII
Naixement: 24 de novembre de 1632
Amsterdam, Holanda
Mort: 21 de febrer de 1677
La Haia, Holanda
Escola/tradició filosòfica: Racionalisme continental
Idees destacades: panteisme, deisme, monisme, llibertat intel·lectual,llibertat de culte, separació Església-Estat. Crític de Moisés a l'autoria d'alguns llibres de la Bíblia Hebrea, Política social derivada al Poder, i no al Contracte social
Influït per: Hobbes, Descartes, Estoicisme, Avicena, Maimònides, Nicolau de Cusa, Aristòtil, Bacon, Plató
Influí a: Kant, Hegel, Davidson, Schopenhauer, Deleuze, Einstein, Leibniz, Goethe, Nietzsche, Althusser, Hardt, Negri, Fromm
Vegeu el Portal:Filosofia

Benedictus de Spinoza, més conegut com a Baruch Spinoza [AFI: ˌbaːʀʊx spiˈnoːzɑ] (Amsterdam, 24 de novembre de 1632La Haia, 21 de febrer de 1677) va néixer al si d'una família jueva d'origen portuguès.[1] Educat per exercir de rabí als quinze anys, la lectura de René Descartes li forjà una actitud crítica que li acabà provocant l'excomunió de la comunitat jueva d'Amsterdam pel seu perfil independent.[1] Va haver d'abandonar el negoci familiar i es va fer tallador de lents.[1] Va viure als afores d'Amsterdam, a Rijnsburg, a Voorburg i finalment a la Haia, on va morir als quaranta-cinc anys.[1] A causa del seu pensament s'enemistà amb tots els estaments socials i religiosos de l'època: jueus, catòlics i protestants.

Pensament[modifica | modifica el codi]

La realitat[modifica | modifica el codi]

Com tots els racionalistes entén la realitat com a substància (allò que no necessita de cap altra cosa per existir) però la porta a les seves últimes conseqüències: no hi ha més realitat o substància que Déu. Això significa que les substàncies creades no poden existir. Però, aleshores, què és la natura?

Per Spinoza només hi ha una resposta possible: “Déu és la naturalesa” (Deus sive natura). Déu és la causa immanent i no transcendent de l'Univers (concepció panteista de la realitat), idea expressada anteriorment per Pierre Charron.

De l'única substància existent, allò que l'enteniment en capta com a essencial són els atributs. Déu o la naturalesa té un nombre d'atributs infinit dels quals nosaltres només coneixem el pensament i l'extensió.

D'altra banda, cada un d'aquests atributs es concreta en modes que són els éssers particulars. Això vol dir que les coses només són concrecions limitades de la substància.

La naturalesa humana[modifica | modifica el codi]

Cos i ànima humanes són modes de l'única substància que existeix. L'ànima forma part de l'enteniment diví i el cos de la seva extensió. I com que en Déu hi ha un estricte paral·lelisme entre l'ordre de les idees i el de les coses, aquest també es dóna en l'ésser humà. D'aquesta manera, el problema de la comunicació de les substàncies desapareix.

Coneixement humà[modifica | modifica el codi]

Com que l'ésser humà no és Déu, de la mateixa manera que la part no és el tot, no tots els nostres coneixements són adequats. Spinoza planteja tres nivells de coneixement:

  • Sensible: coneixement imprecís de la realitat.
  • Racional: aporta veritats universals i necessàries.
  • Intuïtiu: coneixement de les idees innates i del seu fonament comú: Déu.

Bibliografia atribuïda a Spinoza[modifica | modifica el codi]

Portada del llibre Ètica

Un llistat complet dels llibres de Spinoza podria ser el següent:

De tots els llibres de Spinoza, només els dos primers d'aquesta llista foren publicats en vida del filòsof (la resta són pòstums). Malgrat això, el pensament de Spinoza fou famós a tota Europa, tenint aquest els seus admiradors (Leibniz) com bastants detractors. És un fet que el pensament de Spinoza fou mal vist per amplis sectors de la religió catòlica, protestant i jueva. Tanmateix, també és indubtable que el pensament de Spinoza fou important en l'evolució del pensament de Kant, i encara més en el de Hegel.

L'Ètica[modifica | modifica el codi]

L'Ètica demostrada segons l'ordre geomètric o senzillament Ètica, considerada generalment l'obra més important de Spinoza. Fou publicada de manera pòstuma el 1677, uns mesos després de la seva mort aquell mateix any.[1]

Conté 5 capítols:

  1. De Déu.
  2. De la naturalesa i origen de l'ànima.
  3. De l'origen i naturalesa dels afectes.
  4. De la servitud humana, o de la força dels afectes.
  5. Del poder de l'enteniment o de la llibertat humana.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Farrés, Glòria. «Spinoza: la joia de viure». El Punt Avui, 25 octubre 2013.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Augusto, Roberto (2009): «La crítica de Schelling a la filosofía de Spinoza», a: Estudios Filosóficos, Instituto Superior de Filosofía de Valladolid, vol. LVIII, nº 168, pp. 293-311.
  • Beltrán, Miquel (1998): Un espejo extraviado. Spinoza y la filosofía hispano-judía. Riopiedras. Barcelona.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]