Batalla d'Almenar (1710)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla d'Almenar
Guerra de Successió Espanyola
Derrota borbònica a la Batalla d'Almenar
Derrota borbònica a la Batalla d'Almenar
Data 27 de juliol de 1710
Localitat Almenar (Segrià)
Resultat Victòria austriacista
Batalla d'Almenar (1710) (Catalunya 1659-1716)
Batalla d'Almenar (1710)
Batalla d'Almenar (1710)
Coord.: 41° 47′ 45″ N, 0° 34′ 8″ E / 41.79583°N,0.56889°E / 41.79583; 0.56889
Bàndols
Monarquia espanyola Borbònics:
Regne d'Espanya Regne d'Espanya

Regne de França Regne de França

Austriacistes Austriacistes:
Imperi austríac Arxiducat d'Àustria
Principat de Catalunya Principat de Catalunya
Imperi britànic Regne de Gran Bretanya
República Neerlandesa Províncies Unides
Comandants en cap
Regne d'Espanya Francisco Castillo Fajardo, marquès de Villadarias Imperi austríac Guido Starhemberg

Imperi britànic James Stanhope

Forces
22.000 14.000
Baixes
1.000 morts

3.000 presoners

400 morts
Seqüència cronològica de les batalles de la
Guerra de Successió Espanyola
Batalla anterior Batalla posterior
Batalla de Malplaquet Batalla de Saragossa

La Batalla d'Almenar es va lliurar el 27 de juliol de 1710 com un dels episodis de la Guerra de Successió Espanyola en què les tropes de l'arxiduc Carles van vèncer les de Felip V.[1]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

El problema successori[modifica | modifica el codi]

Preveient la mort de Carles II de Castella sense descendència, les principals potències europees van proposar un príncep elector de Baviera, amb el consegüent repartiment de possessions entre aquestes potències. Però aquest mor, i Carles II en el darrer testament abans de morir proposa Felip d'Anjou. Felip entra a Barcelona el 2 d'octubre i les Corts finalment es taquen el 14 de gener de 1702 amb el jurament de les constitucions catalanes pel Rei. Els aliats proposen l'Arxiduc Carles i comencen les hostilitats.

Els austriacistes guanyaren terreny al principi, i el pretendent austríac entrà a la capital catalana el 9 d'octubre de 1705 enmig de la joiosa rebuda de la població catalana que el proclamà el seu rei Carles III. La reacció borbònica no es féu esperar i Felip V llençà un atac directe sobre la capital de Catalunya que finalitzà amb el fracassat setge borbònic de Barcelona de 1706. Davant de la derrota de l'exèrcit borbònic, les tropes austriacistes es llençaren a una ofensiva en pinça sobre Castella partint des de Barcelona i des de Portugal, que finalitzà amb l'ocupació austriacista de Madrid.

Carles ocupà Madrid el 1707, però Felip la recuperà, i en la retirada, a la batalla d'Almansa (25 d'abril del 1707), les tropes filipistes van vèncer les de l'Arxiduc i això precipità el signe de la guerra. El regne d'Aragó i el Regne de València van ser annexionats a Espanya.

La Batalla d'Almenar[modifica | modifica el codi]

LA CAMPANYA DE 1710[modifica | modifica el codi]

Va  ser la campanya més intensa de les que van tenir lloc a La iniciativa va canviar de bàndol en diverses ocasions el que va provocar successives victòries i derrotes que van fer perillar la integritat tant de l’exèrcit borbònic com de l’austriacista així com també la vida dels pretendents a la corona.

L'exèrcit borbònic[modifica | modifica el codi]

A l’inici de la campanya de 1710, l’exèrcit borbònic, establert a Lleida, estava compost per 58 batallons d’infanteria i 66 esquadrons de cavalleria. S’havia reforçat a partir de les tropes provinents del front d’Extremadura i a mitja campanya  també es van reclutar 7500 soldats de la zona flamenca, territori també governat pel monarca Felip, sota la premissa de que havien de defensar el seu territori. Així, Felip disposà  d’unes tropes superiors als anys anteriors que estaven concentrades especialment a Lleida i la frontera portuguesa. Després d’algunes discussions, principalment amb el seu avi Lluís XIV de França, Felip va donar el comandament de l’exèrcit a l’espanyol Francisco del Castillo, marquès de Villadarias, i Antonio de Amezaga, el va nomenar comandant de la cavalleria.

L'exèrcit aliat[modifica | modifica el codi]

L’exèrcit del Rei Carles III que estava força debilitat per les campanyes anteriors i, especialment per la derrota a d’Almansa, mentre que l’exèrcit de Felip ja s’organitzava, aquest encara estava esperant reforços per tal d’iniciar la nova campanya ja que  era necessari reforçar la seva posició si es volia evitar la conquesta del territori català. Així doncs, l’emperador d’Àustria acceptà l’enviament d’uns 5.000 soldats des d’Itàlia que van significar un important reforç de les tropes així com també de 1.000 reclutes holandesos. A més, van obtenir el necessari finançament de Suïssa per mantenir i pagar les tropes.

La comandància de les forces austriacistes estava en mans del mariscal Guido Starhemberg. Jeràrquicament, per sota seu, destacava el comandant de les forces angleses, James Stanhope, i el marquès Pierre de Belcastel, que comandava les forces holandeses.

L'obertura de la campanya[modifica | modifica el codi]

El marquès de Villadarias va dirigir l’exèrcit cap al front de Catalunya passant per Saragossa el dia 21 d’abril  i arribant pocs dies després a Lleida.

Felip V va iniciar la campanya sortint de Madrid el dia 3 de maig de 1710 i va arribar al campament de Lleida el  dia 13  del mateix mes. Tot i que alguns comandants defensaven l’ocupació de territoris com Igualada, Calaf o Cervera, el rei tenia la intenció de conquerir la plaça forta de Balaguer, després de  creuar el Segre per Lleida i així va ser. La resposta aliada a aquests moviment borbònics va ser ràpida i eficaç. Guido von Starhemberg, comandant en cap de l’exèrcit austriacista, va reforçar la guarnició de Balaguer tot fent compresa entre Calaf, Igualada i Cervera, des d’ on es podrien organitzar ràpides incursions per tal de desorganitzar el dispositiu  de setge dels borbònics. Aquesta posició interceptava un possible moviment enemic cap a l’interior del territori català, permeten als aliats aprofitar qualsevol errada de Felip.

Les tropes borbòniques van trobar moltes dificultats i no van poder concloure el setge amb èxit. Amb motiu d’aquesta situació tan precària, el dia 18 es van retirar cap a la rodalia de Lleida.

Durant aquest període d’espera, ambdós exèrcits anaven creixent a través de l’ingrés de noves tropes a la vegada que el comandant de la cavalleria borbònica, Antonio Amézaga aprofitava en fer incursions i combatent la irregular tropa dels aliats, composta en gran part per miquelets. 

Els combats per Balaguer[modifica | modifica el codi]

Amb la baixada del riu, Villadarias va decidir repassar de nou el Segre, entre els dies 10 i 11 de juny. El monarca Felip intentava que els aliats s’ arrisquessin a acceptar batalla i, per aquest motiu, les seves tropes s’anaren aproximant al campament aliat. En contraposició, els aliats tenien fortes discussions sobre com havien de fer front a les maniobres borbòniques ja que  el comandant Starhemberg, per exemple, veia arriscat un enfrontament decisiu entre els dos bàndols en aquesta fase de la campanya perquè els borbònics gaudien d’una important superioritat numèrica .

Finalment, els borbònics van decidir moure’s cap a la zona d’Ivars d’Urgell amb la intenció de crear una amenaça important com per obligar als aliats a sortir de les seves posicions fortificades, tot i que aquest intent també va fracassar.

Un cop rastrejades les terres balaguerines, ambdós exèrcits van començar a debilitar-se a causa de la falta d’aliments i la mala higiene que va provocar que els soldats fossin més vulnerables a les malalties i les epidèmies. 

Els aliats prenen la iniciativa[modifica | modifica el codi]

A banda dels problemes que Villadarias estava tenint per ocupar Balaguer,  l’exèrcit aliat estava aconseguint algunes victòries en altres escenaris. Els esforços de l’exèrcit borbònic a àmbit català, la situació precària en les terres balaguerines i les baixes dels soldats borbònics per malalties van significar que l’exèrcit aliat, per primera vegada, estigués a l’alçada de l’exèrcit borbònic en quant al nombre de tropes.

Tot i la fràgil situació que aparentment vivia l’exèrcit borbònic, el previsor Villadarias va decidir retirar-se cap a Lleida la nit del 25 al 26 de juliol, després de 40 dies de desgast en les terres de Balaguer.

Els aliats no volien deixar passar la oportunitat que la retirada borbònica i els desitjats reforços els brindaven. Aquella mateixa nit van decidir fer una marxa forçada nocturna, intentant establir  un cap de pont que els permetés creuar sense oposició, tenint al seu abast tot l’Aragó.

Villadarias decidí enviar cap a Alfarràs una petita força per dissuadir qualsevol intent aliat de creuar el riu. Després, el comandant borbònic va decidir enviar la resta del seu exèrcit, i per tant les seves forces es dirigien cap al nord en un ruta, que portaria a ambdós  exèrcits a una col·lisió en els territoris que envoltaven la població d’Almenar, probablement desconeixent ambdós comandants dels exèrcits enemics que es dirigien al mateix lloc.  Aquest lloc és un altiplà que voreja per l’oest el riu Noguera Ribagorçana amb una alçada considerable i que actua de barrera natural entre Aragó i Catalunya que a la vegada controla la ruta del Noguera Ribagorçana d’Alfarràs fins a Lleida. 

ALMENAR 1710[modifica | modifica el codi]

La matinada del 27 de juliol els comandants borbònics van se agafats per sorpresa, ja que no podien pensar que Carles estigues tan a prop de la seva situació. Quan l'exèrcit borbònic va arribar a Almenar, es trobà amb les forces que Stanhope havia dut a través del pont d'Alfarràs.

Després de passar el riu, va dicidir pujar a l'altiplà que dominava la ruta, conegut com a Pla del Sas, ja que si avançava a través de la carretera cap al sud, vorejant el marge dret de la Noguera Ribagorçana, queda exposat a un atac des de les altures per part de la força enemiga,si realitzava la marxa a travésd'aquesta altura seria molt més fàcil detectar la presència de l'exèrcit borbònic.

El combat[modifica | modifica el codi]

La força de infanteria borbònica es trobà trabada al Sud d'Almenar: Villadarias havia estat totalment superat per la rapidesa amb la qual Stanhope havia passat el riu, tot controlant les zones elevades del Sas.

Villadarias, doncs, va ser sorprès per la rapidesa de la marxa aliada fins al punt de no poder desplegar completament les seves tropes en formació de batalla.

Veient la posició de debilitat de l'enemic, Stanhope va demanar a Carles i Starhemberg permís per atacar, però li fou negat.

Aquesta negativa es produí quan els borbònics tenien desplegada tan sols la força del Duc de Sarno. L'exèrcit aliat, tampoc havia arribat Almenar, i per tant qualsevol acció ofensiva podia ser molt arriscada.

Stanhope va desplaçar-se a on estava el rei Carles i Starhemberg, amb la intenció d'obtenir el permís d'atacar dels seus superiors.

L'atac era realment arriscat, les forces borbòniques a Fenollet eren molt superiors en nombre a la cavalleria aliada. Des de la posició d'Stanhope, al Pla del Sas, no era possible veure el gruix de les forces de cavalleria que l'enemic estava reunint al pla de Fenollet. Stanhope no sabia que davant deu tenia més de 40 esquadrons de genets, i va prendre la decisió d'atacar totalment a cegues sense saber exactament a què s'hauria d'enfrontar.

L'exèrcit borbònic de manera il.lògica, no reaccionà a la presència dels enemics vora Almenar.La cavalleria borbònica, tampoc carregà contra els genets d'Stanhope, limitant-se a protegir el flanc esquerra de les columnes en marxa. Donat que els principals comandants, Felip i Villadarias, que acompanyaven les columnes d'infanteria que avançaven lentament per la carretera que circulava per sota l'altiplà, no podien veure l'exèrcit aliat desplegant-se en una altura superior a la seva.

Finalment Starhemberg donà l'autorització al general Stanhope per atacar les forces borbòniques. La decisió d'atacar respon a dues causes. La primera és que Starhemberg tenia por que l'enemic se li escapés aprofitant la nit cap a una posició més forta,probablement a Lleida. La segona era el desplegament borbònic, que al ser tan tàcticament desfavorable convidava als aliats aprofitar la ocasió[2].

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Medalla commemorativa de la batalla d'Almenar

Els espanyols van haver d'abandonar Catalunya i es van retirar a Saragossa, on es va lluitar la Batalla de Saragossa el 20 d'agost que també fou guanyada pels austriacistes. A partir de llavors quedava obert el camí de Madrid, ciutat on entraren el 28 de setembre.[1]

Després de la batalla Castillo va perdre el comandament de l'exèrcit filipista, que va passar a Alexandre Maître.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 29
  2. RUBIÓ, Xavier. Almenar 1710. Victòria anglesa a Catalunya. Tarragona: Llibres de Matrícula, 2008. ISBN 9788493552237. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Albertí, Santiago: L'Onze de setembre. Barcelona: Albertí, 2006
  • Castellví i Obando, Francesc de: Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725. Còpia a la Biblioteca de Catalunya.
  • Hernàndez, Francesc Xavier: Història militar de Catalunya. Vol III: La defensa de la terra. Rafael Dalmau, Barcelona, 2003 ISBN 84-232-0664-5
  • Rubio Campillo, Xavier: Almenar 1710. Victòria Anglesa a Catalunya Llibres de Matrícula.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]