Batalla d'Arsuf

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla d'Arsuf
Tercera Croada
Guerra aiúbida-croats —
Batalla d'Arsuf
Batalla d'Arsuf
Data 7 de setembre de 1191
Localitat Arsuf
Resultat Victòria decisiva dels croats
Batalla d'Arsuf (Orient Proper)
Batalla d'Arsuf
Batalla d'Arsuf
Batalla d'Arsuf
Coord.: 32° 12′ 0″ N, 34° 49′ 0″ E / 32.20000,34.81667
Bàndols
Croats Croats
Orde del Temple Orde del Temple
Orde de l'Hospital Orde de l'Hospital
Dinastia aiúbida Sult. d'Egipte i Damasc
Comandants en cap
Croats Ricard Cor de Lleó Dinastia aiúbida Saladí
Comandants
Orde del Temple Robert de Sablé
Orde de l'Hospital Garnier de Nablús
Croats Hug III de Borgonya
Croats Enric II de Xampanya
Forces
25.000 infanteria lleugera
15.000 infanteria pesada
9.500 cavalleria
30.000 infanteria lleugera
15.000 infanteria pesada
8.000 cavalleria
Baixes
1.000 7.000

La batalla d'Arsuf va tenir lloc el 7 de setembre de 1191, entre els croats i les forces de la dinastia Aiúbida durant la Tercera Croada.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

A la mort del soldà Nur al-Din Muhammad el 1174, Saladí es va proclamar soldà i va eliminar els fills del seu antecessor. Les seves ofensives contra Jerusalem van aconseguir poc fins a la mort del rei Balduí IV de Jerusalem, el leprós, pero amb el nou rei Guy de Lusignan, les coses van canviar. Saladí va anorrear el 1187 l'exèrcit del Regne de Jerusalem a la batalla de Hattin,[1] capturant el seu rei i els principals barons, i va conquerir Jerusalem, privada de defensors.

Terra Santa el 1190.

El bisbe de Tir, Joscius, portà la notícia de les derrotes cristianes a Sicília i Roma, i el Gregori VIII va decidir la reconquesta amb una nova croada, i va publicar la butlla Audita tremendi,[2] cridant a la Tercera Croada.

Van recollir la creu Felip II de França, Ricard Cor de Lleó, i Felip d'Alsàcia, el comte de Flandes, i l'emperador Frederic I, anomenat Barbarroja, que va morir ofegat al riu Saleph poc després de vèncer Qutb al-Din a la batalla d'Iconium.[3] El 12 de juliol de 1191 es va aconseguir reconquerir Acre després de dos anys de setge, però Saladí no estava lluny i la carretera del litoral no permetia l'aprovisionament de queviures, que s'havia de fer per via marítima, ja que Saladí havia eliminat tota possibilitat que es durà a terme el proveïment per terra, i caldria prendre el port de Jaffa abans de dirigir-se a Jerusalem. L'itinerari menys exigent era la carretera romana que vorejava la costa mediterrània i passava per Arsuf.

El camí a Jaffa[modifica | modifica el codi]

Conscient que Saladí assetjaria les seves columnes de manera constant, Ricard Cor de Lleó va posar el seu exèrcit, format per dotze divisions d'homes a peu i altres dotze de cavalleria, repartides en cinc grans cossos d'exèrcit, amb la infanteria cobrint la cavalleria perquè pogués fer una càrrega quan estigués preparada, i no entrés en combat abans,[4] doncs separada del cos principal era presa fàcil de l'exèrcit musulmà.[5]

El desplaçament fou lent, doncs Ricard vetllava pels seus homes, aclaparats per la calor, i la columna va trigar dinou dies per recórrer un centenar de quilòmetres, en el que els arquers a cavall de Saladí no van parar de fustigar en petites i hàbils escaramusses amb una quarantena d'homes en cadascuna, però l'armadura de la infanteria resistia i els atacants patien baixes pel foc dels ballesters.[5] Fins al 29 d'agost, Saladí va esperar en va l'ocasió de llançar el gruix de les seves tropes contra la columna en marxa, però la seva cohesió el feia renunciar a l'acció. Finalment va decidir un atac sorpresa a la rereguarda de la columna[5] aprofitant la separació entre línies, i en la confusió, atacar amb la cavalleria, esperant pacientment a bosc d'Arsuf, un espès alzinar que s'estenia sobre les vessants de la muntanya, davant del mar. La població en si ja estava devastada i només representava una etapa més per Ricard.

El 6 de setembre de 1191, després de descansar en l'estreta franja entre el mar i la muntanya.[6] Ricard Cor de Lleó va reprendre la marxa i saber que Saladí era a prop, ja que havien detectat els seus exploradors.

La batalla[modifica | modifica el codi]

A cada divisió hi havia homes a peu, ballesters i alguns cavallers, que tenien ordres de no atacar fins a rebre l'ordre, sis tocs de trompa, fos quina fos la provocació musulmana.[7] A l'avantguarda anava l'Orde del Temple, comandat per Robert de Sablé amb arquers muntats turcoples, a continuació anaven els bretons i els angevins de Ricard Cor de Lleó, després, els normands i els anglesos. La rereguarda la formaven l'Orde de l'Hospital, encapçalat per Garnier de Nablús i els francs, a les ordres d'Hug III de Borgonya, que cavalcava al costat de Ricard. A Enric II de Xampanya, se li va confiar el flanc esquerre de l'exèrcit amb ballesters i infanteria per prevenir un atac turc.

L'atac es va iniciar contra la rereguarda croada des de l'avantguarda musulmana que va sorgir dels boscos, formada per arquers sudanesos, beduïns a peu i a cavall, als quals se sumaven els arquers turcs muntats. A continuació anaven els mamelucs i totes les tropes dels emirs de Egipte i Síria, precedits pels músics que bufaven banyes i trompes o batien el tambor enmig dels udols dels assaltants, formant una desori indescriptible.

Els ballesters van provocar moltes baixen entre els atacants, però els arquers a cavall van provocar moltes baixes entre la infanteria, i ferint molts cavalls dels templers.[5] Malgrat la pluja de fletxes i dels repetits assalts, la infanteria va establir un mur defensiu columna va resistir però els templers, desobeint les ordres, van carregar iniciant el contraatac[8] al so del seu crit de guerra: Sant Jordi !. Els cavallers abatuts continuaven la lluita a peu llança en mà, i atacats a cops de simitarres i maces, es trobaven en una situació precària.

Tots esperaven el senyal de Ricard, per contraatacar, i quan l'avantguarda va arribar als murs d'Arsuf, Ricard va donar el senyal per fer sonar els sis tocs de trompa, ordenant una segona càrrega. Els croats van passar de formació defensiva a ofensiva, i quan els cavallers van perdre el contacte amb l'enemic, es van aturar per reagrupar-se,[5] i Ricard va ordenar una nova càrrega. Al nord, els Hospitalers i els francs causaven milers de baixes a les files enemigues. Al centre i el sud, l'enemic va emprendre la fugida als boscos. Va ser una victòria absoluta.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Els croats van perdre uns 1.000 homes, entre ells el senyor Jaume d'Avesnes,[9] sent l'únic croat de rang que morí en la batalla. i els Ayubi, set mil, incloent trenta-dos emirs. Al vespre del 7 de setembre, els homes a peu recorrien el camp de batalla per despullar els morts de qualsevol cosa de valor.

Poc després de la batalla, Ricard Cor de Lleó ocupà el port de Jaffa,[10] i finalment, Ascaló el 23 de setembre de 1191. Tot i la derrota i les baixes patides, Saladí va poder reorganitzar el seu exèrcit, impossibilitant la conquesta cristiana de Jerusalem,[11] que ja havia estat difícil durant la Primera Croada sense cap enemic que s'hi enfrontés, però també va convèncer Saladí que no podia vèncer l'exèrcit croat a camp obert.[12]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. David Caixal, Les Croades, p.72
  2. (francès) Jean Favier, Les Plantagenêts: origines et destin d'un empire, XIe-XIVe siècles, p.556
  3. (anglès) Maxi Hinze, The Third Crusade and Its Impact on England', p.10
  4. (anglès) R. C. Smail, Crusading warfare, 1097-1193, p.120
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 (anglès) Kenneth M. Setton, Robert Lee Wolff, Harry W. Hazard, A History of the Crusades, Volume II: The Later Crusades, 1189-1311, p.73-74
  6. Correspon a l'actual Birket-el-Ramadan
  7. (anglès) R.G. Grant, Battle. A visual journey through 5.000 years of combat, p.86. Dorling Kindersley limited, Londres, 2005. ISBN 978-1-4053-1639-2
  8. (anglès) David Miller, Richard the Lionheart; the Mighty Crusader, p. 76-77
  9. (anglès) Helen J. Nicholson, Medieval warfare: theory and practice of war in Europe, 300-1500, p.142
  10. (anglès) Kenneth M. Setton, Robert Lee Wolff, Harry W. Hazard, A History of the Crusades, Volume II: The Later Crusades, 1189-1311, p.73-74
  11. (anglès) R. C. Smail, Crusading warfare, 1097-1193, p.38
  12. (anglès) William Busk, Mediæval popes, emperors, kings, and crusaders, V.2, p.301

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Evans, Mark, Battle of Arsuf: Climactic Clash of the Cross and Crescent, in Military History, agost del 2001.
  • Gillingham, John, Richard the Lionheart.
  • Nicolle, David, The Third Crusade 1191 (Osprey Campaign 161) Osprey, 2005.
  • Nicolle, David, Saladin and the Saracens.
  • Smail, R.C., Crusading Warfare, 1097-1193 (Cambridge University Press, 1956, 2nd ed., 1995, pp. 162–165)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Batalla d'Arsuf