Batalla de Cambrils
La Batalla de Cambrils de 1640 fou un dels episodis de la Guerra dels Segadors.
Taula de continguts |
Antecedents [modifica]
La primavera del 1640, Francesc de Tamarit fou empresonat acusat de no facilitar les lleves i els allotjaments. Camperols revoltats van entrar a Barcelona el 22 de maig i el posaren en llibertat. El 7 de juny del mateix any, en el Corpus de Sang, grups de segadors entren de nou a la ciutat i fou assassinat el virrei de Catalunya Dalmau III de Queralt.
El setembre, l'exèrcit de Felip IV va ocupar Tortosa amb l'aliança senyorial catalana i del bisbe de la ciutat, que, com la totalitat dels bisbes que ocupaven les seus catalanes, era políticament reialista. Les tropes surten en direcció a Barcelona el 8 de desembre, rebent una gran resistència a el Perelló i al Coll de Balaguer, a prop de l'Hospitalet de l'Infant.
La batalla [modifica]
L'exèrcit filipista assetja Cambrils durant dos dies, i els catalans, comandats pel baró de Rocafort, Antoni d'Armengol, el sergent de la plaça Carles Bertrolà i de Calders i el governador del Camp de Tarragona, Jacint Vilosa, resisteixen com poden sense artilleria i miren d'emboscar els assaltants als afores de la vila, atrapant la cavalleria espanyola d'Álvaro Suárez de Quiñones.[1] No obstant la cavalleria castellana descobrí l'estratagema, envoltà i dispersà les tropes catalanes. La cavalleria castellana formà en el seu flanc dret amb les companyies de Rodrigo de Herrera (Comissari General), del Conde-Duque (Cuirasses), de Antonio Venegas i Córdoba, de Gabriel de la Puebla; al centre amb les de Pedro Xirinos, Rodrigo Tenorio i la de Thomas Beamonts i a l'esquerra les del Marquès de la Conquista, Juan de Gues (Cavallers de Cantàbria) i la de Pedro Lisón. Aquestes companyies foren recolzades per les d'arcabussers a cavall de Juan Bautista de Oto, Francisco de Saude i Gregorio Mercado, a part de la companyia de Juan Muñoz del Peral. Els castellans tingueren escassament algun cavaller nafrat.
Davant de la muralla s'hi va produir una topada amb la gent que entrava i sortia. Segons el cronista de la campanya, Francisco de Melo, hi van morir quatre-cents catalans,[2] però els castellans hi responen bombardejant la vila. La resistència s'allarga cinc dies dins la ciutat, fins que els catalans es rendeixen i pacten la capitul·lació per l'endemà.
Conseqüències [modifica]
Quan part dels vençuts surten desarmats per una de les portes de la muralla són morts pels atacants, en mig d'una espantosa matança que deixa prop de set-cents cadàvers per terra. A més a més, els tres caps militars de la plaça (Antoni d'Armengol, Jacint Vilosa i Carles Bertrolà i de Caldés), així com el batlle i els jurats (regidors) de la vila són jutjats sumaríssimament (no cal dir que sense cap possibilitat de garantia processal ni de defensa) i aquella mateixa nit són morts al garrot vil incomplint la promesa de respectar-los la vida. L'endemà pel matí es troben les persones de renom i les autoritats penjades al llarg de tot el perímetre de la muralla. La ciutat és repartida entre les tropes i saquejada i s'enderroca una part de les muralles.[2]
L'exèrcit continua avançant en direcció a Barcelona i el 24 de desembre s'ocupa Tarragona, on ja havien arribat els primers reforços francesos (Regiments d'infanteria d'Espenan i Enguien i de cavalleria de Boissac, la presència del regiment de cavalleria de Saint-Simon és molt probable també) i catalans (Terç de Santa Eulàlia del Conseller tercer Pere Joan Rossell i 2 companyies de cavalleria)[3] gràcies al temps que van donar els resistents de Cambrils.
Els fets de Cambrils varen abocar a les autoritats catalanes als braços de França doncs en deduïren que no podien esperar cap concòrdia amb la Monarquia Hispànica. Només amb el jurament de les Constitucions que feu a Lleida Felip IV i la promesa d'un perdó general l'any 1644, l'opinió dels catalans començà a canviar. Malgrat tot el 1649 el fet encara apartava a nombrosos dirigents catalans de qualsevol pensament de pacte amb Espanya.
Referències [modifica]
- ↑ Oriol Puebla, El setge de Cambrils «www.xtec.cat».[Enllaç no actiu]
- ↑ 2,0 2,1 Francisco Manuel de Melo, Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña en tiempos de Felipe IV La visió d'un crític des de l'exèrcit victoriós
- ↑ Soldevila i Zubiburu 1992, p. 426.
Bibliografia [modifica]
- F. Xavier Hernández, Història militar de Catalunya ISBN 84-232-0638-6
- (castellà) Francisco Manuel de Melo, Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña en tiempos de Felipe IV. Servicio de Publicaciones, Universidad de Cádiz. ISBN 84-7786-021-1. «Enllaç».
- Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya. vol.2. L'Abadia de Montserrat, 1992.
