Batalla de Gaugamela

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla de Gaugamela
— Campanyes d'Alexandre el gran
Fugida de Darios a la batalla de Gaugamela. Relleu de vori del segle XVIII (M.A.N., Madrid).
Fugida de Darios a la batalla de Gaugamela. Relleu de vori del segle XVIII (M.A.N., Madrid).
Data 1 d'octubre del 331 aC
Localitat Probablement Tel Gomel (Gaugamela) a prop de Mosul
Resultat Victòria macedònia
Batalla de Gaugamela (Orient Proper)
Batalla de Gaugamela
Batalla de Gaugamela
Batalla de Gaugamela
Coord.: 36° 22′ 0″ N, 43° 7′ 0″ E / 36.36667°N,43.11667°E / 36.36667; 43.11667
Bàndols
Regne de Macedònia Imperi Aquemènida
Comandants en cap
Alexandre el gran Darios III de Pèrsia
Comandants
Parmenion
Coenus
Perdicas d'Orèstia
Meleagre
Polispercó
Simmias
Cràter d'Orèstia
Bessos de Bactriana
Forces
40.000 infanteria
7.000 cavalleria
de 52.000 a 120.000

El 534 aC, un cop conquerida Assíria pels perses, aquests crearen la satrapia d'Assíria (Assura) amb capital a Arbela. El 521 aC el mede Taxmapasda es va revoltar a la zona però fou derrotat i executat a la ciutat. L'octubre del 331 aC els perses, comandats per Bagofanes i Orxines, foren derrotats a la Batalla de Gaugamela per Alexandre el gran al nord d'Arbela tot i que el rei aquemènida disposava de la superioritat numèrica i de carros amb falçs i elefants, l'habilitat tàctica d'Alexandre i la desorganització dels perses van inclinar la victòria. El territori es va convertir en la satrapia de Arbelites donada al seu general Anfimacos.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla d'Issos (333 aC)

Alexandre el Gran passà a l'Hel·lespont el 334 aC, venerant a les ruïnes de Troia les despulles del seu avantpassat mític Aquil·les, i iniciant una conquesta sistemàtica de la costa d'Àsia Menor. La primera batalla fou donada al riu Granic el mateix any, i li lliurà les satrapies de Jònia i Lídia. Seguint la mateixa línia prengué Frígia, i la seva capital, Gòrdion, tallà el famós nus gordià; conquistà la Cilícia i travessà les muntanyes del Taure per les portes de Cilícia.

Alexandre el Gran lluitant contra Darios III a la batalla d'Issos. Detall del mosaic de la casa del Faune de Pompeia (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols).

L'exèrcit persa l'esperava a Síria i presentà combat a Issos (333 aC), a la costa; la batalla fou una gran desfeta per als perses, que hi perderen un gran botí, i en la que Darios III de Pèrsia va escapar fugint i foren preses la seva mare i la seva muller. La victòria a Issos obrí a Alexandre les portes de l'orient mitjà: dedicà l'any següent a la conquesta de Fenícia, on assetjà Tir i prengué Jerusalem, i conquerí Egipte on fundà una nova ciutat, Alexandria, la primera d'una llarga sèrie d'aquest nom, i visità l'oracle de Zeus Ammó, el qual ha estat dit que li profetitzà grans victòries.

Darios va preparar un exèrcit enorme a Mesopotàmia per enfrontar-se als macedonis. Tot i que la majoria dels mercenaris grecs havien marxat deixant la infanteria afeblida, s'hi havien afegit les tropes de l'est de l'imperi: elefants indis, cavalleria escita i afgana, que se sumava a la cavalleria persa i els 200 carros escites.

Dominada tota la Mediterrània oriental, Alexandre assegurava Macedònia d'un atac naval persa,[1] el 331 aC Alexandre va ordenar al seu exèrcit dirigir-se a la pròpia Pèrsia, i tornà cap al nord per presentar la batalla definitiva al gran rei Darios III de Pèrsia. Travessà l'Eufrates i el Tigris, i a finals de setembre, Alexandre va veure l'exèrcit persa, que tenia una superioritat numèrica d'u a quatre.[2]

Els exèrcits enfrontats[modifica | modifica el codi]

Segons Flavi Arrià, Darios III de Pèrsia disposava de 40.000 efectius de cavalleria i 1.000.000 d'infanteria, que Diodorus Siculus estima en 200.000 i 800.000 respectivament, mentre Plutarc esmenta 1.000.000 d'efectius sense desglos i Curtius Rufus parla de 45.000 de cavalleria i 200.000 d'infanteria. Segons Arria, Diodorus, i Curtius, Darius tenia 200 carros, mentre que Arria esmenta 15 elefants de guerra. Darius parla de 2.000 hoplites, mercenaris grecs. Les fonts modernes estimen una mida de 52.000 a 120.000 homes.[3]

L'exèrcit macedoni[modifica | modifica el codi]

Alexandre el Gran va comandar un exèrcit amb tropes de Macedònia, Tràcia i dels aliats de la Lliga de Corint que, segons Arrià,[4] de qui es creu que va confiar en el testimoni ocular de Ptolomeu, disposava de 7.000 homes de cavalleria i 40.000 d'infanteria. Els pezhetairoi, fonament de l'exèrcit macedoni, estaven armats amb una llança de sis metres, la sarissa i lluitaven en formació profunda.[5]

Els macedonis es van dividir en dos cossos, el costat dret sota el comandament directe d'Alexandre, i l'esquerra per Parmenion. Alexandre va lluitar amb els hetairoi, que estaven acompanyats pels peonis i la cavalleria lleugera macedònia. La cavalleria mercenària va ser dividida en dos grups, amb els veterans al flanc de la dret, i la resta davant dels llençadors ed javelina agrians i els arquers macedonis al costat de la falange. Parmenion estava a l'esquerra amb thesalis, mercenaris grecs, i cavalleria de Tràcia. Parmenion havia de contenir mentre Alexandre maniobrava a la dreta.

A la dreta del centre de la formació es van situar els mercenaris cretencs i al seu darrere un grup de cavalleria tessàlia comandada per Felip, i mercenaris acais. A la seva dreta es va situar una part de la cavalleria aliada. A partir d'aquí va venir la falange, que va ser col·locada en una doble línia disposada en sis batallons, comandats (de dreta a esquerra) pels generals Coenus, Perdicas d'Orèstia, Meleagre, Polispercó, Simmias i Cràter d'Orèstia.[4] Superada en més d'un quilòmetre i mig de llarg, semblava inevitable que els macedonis foren flanquejats pels perses, i la segona línia, majoritàriament composta per mercenaris va rebre ordres contrarestar els atacs pels flancs.

L'exèrcit persa[modifica | modifica el codi]

Tot i que Darios tenia un important avantatge numèric, la major part de les seves tropes eren d'una qualitat inferior a les d'Alexandre, i l'única infanteria de qualitat eren els 10.000 hoplites grecs que van lluitar en formació de falange armats amb un pesat escut i llances de tres metres, i els 10.000 immortals perses amb llances de 2 metres de llarg. La resta de la infanteria persa estava mal entrenada i equipada amb armes més lleugeres, doncs l'arma principal de l'exèrcit Achaemenid històricament va ser l'arc i fletxa.

Darios es va posar en el centre amb la seva millor infanteria seguint la tradició dels reis perses, envoltat a la seva dreta per la cavalleria cariana, els mercenaris grecs, i la cavalleria de la guàrdia persa. A la dreta del centre es van posar els immortals, la cavalleria índia i els arquers amardis. A ambdós flancs es situà la cavalleria. Bessos de Bactriana al flanc esquerre amb els bactrians, Dahae, Arachosian, perses, Susi, Cadusian, i escites. Els carros es van col·locar al davant amb un petit grup de bactrians. Mazaeus va comandar el flanc dret amb la cavalleria siriana, media, babilònia, parta, sacia, Tapuria, hircana, albanesa, sacèsia, Capadòcia i armènia. Els capadocis i armenis es van situar davant de les altres unitats de cavalleria, i van conduir l'atac. La cavalleria albanesa i sacèsinia es va enviar a voltar el flanc esquerre macedoni.

La batalla[modifica | modifica el codi]

Disposició inicial i primers moviments

A Gaugamela, prop d'Arbela, tingué lloc el combat l'1 d'octubre, que fou una victòria total per als grecs.

« Alexandre es mereix la glòria que ha gaudit durant tants segles, i entre totes les nacions, però què hagués passat si hagués sigut vençut a Arbela amb l'Eufrates, el Tigris, i els deserts al seu darrere, sense refugis, a nou-centes llegües de Macedònia? »
— Napoleó Bonaparte[6]

Alexandre el gran va començar la batalla ordenant a la seva infanteria marxar en formació de falange cap al centre de la línia enemiga, amb les ales en angles de 45 graus per atraure els atacs de la cavalleria persa contra els flancs. Mentre la falange va combatre la infanteria persa, Darios va enviar una gran part de la seva cavalleria i alguns dels seus regulars d'infanteria per atacar les forces de Parmenion. El propòsit d'Alexandre era atraure la major quantitat possible de cavalleria persa als costats per crear una escletxa a la línia enemiga i colpejar en el centre. Això requeria dur la iniciativa i maniobrar en el moment perfecte.

Darius va enviar els seus carros, alguns dels quals van ser interceptats pels llençadors de javelines, però l'exèrcit macedoni s'havia preparat per contrarestar els carros, obrint les primeres línies i sent aturats per les llances de les files del darrere, quan els conductors i cavalls podien ser fàcilment eliminats, perdent els carros la seva capacitat ofensiva.

Com els perses en el seu atac es van moure cap als flancs de macedonis, Alexandre es va retirar a la seva rereguarda amb els hetairoi per preparar l'atac decisiu sobre els perses. Obrint el camí, va formar les seves unitats en una falca gegant, i al seu darrere es van situar la seva guàrdia i els batallons de falange que va poder distreure de la batalla. Alexandre va prendre la major part de la seva cavalleria i en es va moure en paral·lel la línia de front de Darío. Veient el moviment, Darius va ordenar a la seva cavalleria bloquejar Alexandre sense saber qua havia amagat peltastes armats amb fones, javelines i arcs darrere la seva cavalleria. Alexandre lentament va girar un angle cap a la host persa fins que finalment va obrir una esquerda entre Bessos de Bactriana i Darios, i Alexandre va enviar en la seva força de cavalleria per obrir l'esquerda en la línia persa en una formació de falca mentre els peltastes atacaven a la cavalleria.

La infanteria del centre continuava lluitant contra les falanges, que es va estavellar a la dreta de l'afeblit centre persa, eliminant la guàrdia real i els mercenaris grecs. Bessus, veient-se aïllat de Darios, va començar a retirar les seves forces, i Darios, veient-se en perill va fugir amb la resta del seu exèrcit. Alexandre, en lloc de perseguir Darios, en conèixer que Parmenion patia a l'esquerra va prendre la decisió d'ajudar-lo i seguir més tard al rei fugitiu.

Mentre que l'esquerra es mantenia, la cavalleria persa i índia va obrir una esquerda entre l'esquerra i el centre de la línia macedònia però en lloc d'atacar la falange o a Parmenion pel darrere, va seguir cap al campament per saquejar-lo i rescatar la Reina Mare Sisigambis, qui es va negar a anar amb ells. En tornar van matar a més de 60 hetairoi. Com el centre i Darío fugien, Mazaeus també va començar a retirar les seves forces, com feia Bessos. A diferència de l'esquerra de Bessos, els perses aviat van caure en el desordre quan la cavalleria tessàlia va carregar contra els fugitius.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Darios III de Pèrsia fugí cap a la Mèdia, mentre Alexandre s'emparava de Babilònia, Susa, Pasargadas i Persèpolis, progressivament. Finalment Darios va ser traït pels seus nobles i assassinat a la Bactriana.[7]

Quan tot l'imperi persa va caure en les seves mans, Pèrsia entra dins l'òrbita hel·lenitzant d'Alexandre i de les dues dinasties dels selèucides i dels arsàcides[8] tot i que Alexandre va adoptar el tipus de cort i la condició d'un príncep oriental, factor que va provocar una violenta oposició entre el grup dels seus generals macedònics, i una conjura contra ell, resolta amb l'execució de Parmeni, un dels seus generals més antics que datava des del regnat del seu pare. També aquesta conjura va ser la raó de la mort de Filotas, fill de Parmenió, i Amintas, cosí d'Alexandre considerat pels insurgents com el legítim rei (Filip va arribar al tron perquè el seu germà, el regent de Macedònia, havia mort i el seu fill, Amintas, era encara molt jove per a governar).

Després de l'assassinat de Darios, Alexandre va honorar el seu rival i enemic, i va perseguir els seus assassins, envaint la Bactriana on es casà amb la princesa Roxana, i portà el seu exèrcit a travessar l'Hindūkush i a dominar la vall de l'Indus, amb la sola resistència del rei Poros d'Hidaspes, al que va derrotar a la batalla del riu Hydaspes.[9] La seva marxa només fou detinguda per la resistència passiva de l'exèrcit, que no volgué anar més enllà de l'Hydaspes. Alexandre tornà enrere dividint l'exèrcit en dos grups, un que tornà per mar al golf Pèrsic, amb l'estol de l'almirall Nearc, i el segon tornà per terra amb ell.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (anglès) Moerbeek, Martijn (1997). The battle of Gaugamela, 331 BC.
  2. (anglès) R.G. Grant, Battle. A visual journey through 5.000 years of combat Dorling Kindersley limited, Londres, 2005. ISBN 978-1-4053-1639-2
  3. Warry estima una mida total de 91.000, Welman 90.000, Delbrück 52.000, Thomas Harbottle 120.000, i Engels i Green que no pot ser més gran de 100.000
  4. 4,0 4,1 (anglès) Flavi Arrià, The Anabasis of Alexander: The Battle of Gaugamela
  5. (anglès) Pothos.org, The Pezhetairoi, the backbone of Alexander's army
  6. (anglès) Edward Creasy, The Fifteen Decisive Battles of the World from Marathon to Waterloo a manybooks.net
  7. Enciclpèdia.cat, Alexandre el Gran
  8. Salvador Jàfer i Sanxis, Literatura persa
  9. (anglès) Britannica online, Battle of the Hydaspes

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Batalla de Gaugamela Modifica l'enllaç a Wikidata

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • (anglès) Delbrück, Hans (1920). History of the Art of War. University of Nebraska Press. Reprint edition, 1990. Translated by Walter, J. Renfroe. 4 Volumes.
  • (anglès) Theodore Ayrault Dodge (1890-1907). History of the Art of War: Alexander
  • (anglès) Engels, Donald W. (1978). Alexander the Great and the Logistics of the Macedonian Army. Berkeley/Los Angeles/London.
  • (anglès) Robin Lane Fox (1973). Alexander the Great. London: Allen Lane.
  • (anglès) J. F. C. Fuller, A Military History of the Western World. Three Volumes. New York: Da Capo Press, Inc., 1987 and 1988.
    • v. 1. From the earliest times to the Battle of Lepanto; ISBN 0-306-80304-6: pp. 87 to 114 (Alexander the Great).
  • (anglès) Peter Green, Alexander of Macedon 356-323 B.C.
  • (anglès) Peter Green, Alexander to Actium; The Historical Evolution of the Hellenistic Age. Berkeley/Los Angeles (1990).
  • History of the Greek Nation volume Δ, Ekdotiki Athinon, Athens 1973
  • (anglès) De Santis, Marc G. "At The Crossroads of Conquest." December 2001. Volume 3, No. 3: 46-55, 97 (Alexander the Great, his military, his strategy at the Battle of Gaugamela and his defeat of Darius making Alexander the King of Kings).
  • (anglès) R. J. van der Spek "Darius III, Alexander the Great and Babylonian Scholarship." in: W. Henkelman, A. Kuhrt eds., A Persian Perspective. Essays in Memory of Heleen Sancisi-Weerdenburg. Achaemenid History XIII (Leiden: Nederlands Instituut voor het Nabije Oosten, 2003) 289-342.
  • (anglès) Warry, J. (1998). Warfare in the Classical World. ISBN 1-84065-004-4.