Batalla de Kursk

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla de Kursk
Front Oriental de la Segona Guerra Mundial
Segona Guerra Mundial
Canons d'assalt i tancs alemanys Panzer III i IV, subministrant-se i preparant-se per l'ofensiva el 21 de juny de 1943
Canons d'assalt i tancs alemanys, Panzer III i IV, subministrant-se i preparant-se per l'ofensiva el 21 de juny de 1943.
Data 5 de juliol - 23 d'agost de l'any 1943
Localitat Kursk, URSS
Resultat Victòria decisiva de l'URSS
Bàndols
Unió Soviètica Unió Soviètica Pavelló de la Kriegsmarine Tercer Reich
Comandants en cap
Konstantín Rokossovski com a comandant del Front de Central i Nikolái Vatutin com a comandant del Front de Voronezh, I. Kóniev comandant del Front Estepa (reserva) i com a comandant en cap G. K. Júkov Günther von Kluge com a comandant del Grup d'Exèrcits Centre i Erich von Manstein com a Comandant del Grup d'Exèrcit Sud, Walter Model com a comandant del 9è Exèrcit, Hermann Hoth com a comandant del 4t Exèrcit Panzer i Kempf com a comandant del Kampfgruppe "Kempf" (III còs Panzer).
Forces
Soldats: 1.300.000
Carros de combat: 3.300
Peces d'artilleria: 20.000
Avions: 2.400
Soldats: 900.000
Carros de combat: 2.700
Peces d'artilleria: 10.000
Avions: 2.000
Baixes
Durant l'ofensiva alemanya:
70.000 morts
110.000 ferits, més de 1.500 carros de combat, uns 1.000 avions
Resta d'ofensives:
prop de 500.000 morts, ferits i desapareguts.
Durant l'ofensiva alemanya:
56.000 morts, de 900 a 1.200 carros de combat i uns 950 avions
Resta de la batalla:
240.000 morts, ferits o desapareguts
Seqüència cronològica de les batalles de la
Segona Guerra Mundial
Batalla anterior Batalla posterior
Batalla de Stalingrad Batalla de Smolensk (1943)


La batalla de Kursk tingué lloc entre el 5 de juliol i el 23 d'agost de 1943 entre els exèrcits del Tercer Reich i de la Unió Soviètica. Es tracta d'una de les batalles més grans de la història militar i la primera gran derrota de l'exèrcit alemany que a partir d'aquest moment ja no seria capaç de recuperar la iniciativa durant la resta de la guerra.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Al gener de l'any 1943, en plena Segona Guerra Mundial, ha acabat la Batalla de Stalingrad on les restes del Sisè Exèrcit alemany del Mariscal de camp Friedrich Paulus es rendeixen juntament amb els 90.000 soldats alemanys famolencs i debilitats. És la primera gran victòria dels aliats i després de tres anys s'han girat les tornes, ara l'exèrcit alemany defensa en lloc d'atacar.

Expulsats del Caucas, el grup d'exèrcits del Sud s'ha de retirar abandonant gran quantitat de terreny, i quedant aïllat el 17è exèrcit alemany en un inútil cap de pont a la península del Kuban (situada al sud de l'actual Rússia), tot i això, el mariscal alemany Erich von Manstein, aconsegueix aturar el contraatac soviètic a Ucraïna i fins i tot recuperar terreny gràcies a un imaginatiu contracop. El seu pla va consistir a deixar que les gastades unitats soviètiques s'allunyessin excessivament de les seves línies de subministres, i una vegada estiguessin prou cansades i mancades de municions i material en bones condicions, atacar els seus flancs i aniquilar-les. Gràcies a aquesta maniobra, els alemanys van recuperar gran quantitat de terreny i el més important: la ciutat de Khàrkiv. Erich von Manstein volia continuar atacant abans de l'època del desglaç, però les mesures preses pel general soviètic Gueorgui Júkov ho van impedir. Quan el front s'estabilitzà, la ciutat de Kursk quedà en poder dels soviètics i es va convertir en una falca dins les línies alemanyes.

El terreny i camp de batalla[modifica | modifica el codi]

Kursk és una zona d'alt valor militar, car és on s'uneixen diverses vies ferroviàries i està situat entre les ciutats industrials de Orel i Belgorod, ambdues en mans dels alemanys. És un estret territori de 170km de llarg i 90km d'amplada. A més a més, està situat entre dues grans formacions alemanyes fent de frontissa, si els russos mantenen Kursk esdevindran dos exèrcits alemanys. Per la seva part si hi ha un lloc on els nazis poden parar l'avanç roig i tornar a prendre la iniciativa aquest és Kursk, els russos també en són conscients. La batalla és inevitable. El terreny on es lluitarà es caracteritza per ser extremadament pla, cosa que afavoreix molt la utilització de carros de combat. El clima és molt calorós donant temperatures molt elevades, tot i que l'hivern es fred i nevat. També són típiques les plantacions de remolatxa, de civada, horts i altres tipus de plantacions.

La zona sud oriental està banyada pel riu Donets, i més a l'oest apareixen els rius Pena i Psel, sent dels poc rius importants que donen un abeurador a l'estepa de Kursk.

Els preparatius[modifica | modifica el codi]

El general soviètic Nikolai Vatutin en 1943
General Model (segon per l'esquerra) el juliol de 1941

Els alemanys preparen l'Operació Ciutadella (Zitadelle en alemany) que consisteix a atacar la falca de Kursk des del nord i des del sud, trobant-se a la ciutat de Kursk, de manera que les forces soviètiques quedessin encerclades. Per la seva banda, els serveis secrets soviètics amb un agent ubicat a Suïssa: Rudolf Rössler, transmet tota la informació necessària dels preparatius i intencions de l'alt comandament alemany (OKW) aquesta informació li transmet un infiltrat a l'OKW, així descobreixen els preparatius alemanys, de manera que els russos també tenen temps de mobilitzar-se i preparar-se per la pròxima gran batalla, ara tots dos bàndols eren coneixedors de la importància que tindria.

Així, les dues potències es comencen a preparar, els alemanys reuneixen una de les forces més formidables mai vistes en l'historià de la Wehrmacht; 35 divisions de les quals 14 eren Panzer (de tancs), 3 d'infanteria motoritzada i finalment 18 d'infanteria de peu. Mentre, els russos fortifiquen les seves posicions i acumulen forces en tres sectors: al nord de la falca era el sector de Rokossovki, i el més equipat, ja que s'esperava que l'atac principal es duria a terme en aquell sector (com veurem més endavant, va ser al sector sud), comptava amb cinc exèrcits d'infanteria: el 13è, 48è, 60è, 65èi 70è, també disposava d'una exèrcit de carros, el Segon, i finalment un grup aeri, el 16è, també disposava d'un cos d'exèrcit de cavalleria, dos cossos de tancs i altres unitats d'infanteria antitanc (armats amb els PTRD o PTRS antitanc), en total sumava 5.000 peces d'artilleria i uns 1.100 carros de combat.

El sector sud al comandament de Vatutin, que comptava amb un nombre d'unitats similar, cinc exèrcits d'infanteria: 38è, 40è, 69è, 6è de la Guàrdia i 7è de la Guàrdia, un exèrcit de tancs, el Primer de la Guàrdia, i un grup aeri, el Segon, i a la reserva comptava amb un cos de tiradors i un de carros. En total sumava 5.778 peces d'artilleria i 1.304 carros de combat. Finalment a la rereguarda, el Front Estepa sota les ordres de Kóniev, que actuaria com a reserva gegantina d'efectius, i que comptava amb les següents unitats el 27è, 47è, 53è i 5è Exèrcit de la Guàrdia. Un exèrcit de carros; el 5è Exèrcit de carros de la Guàrdia i un grup aeri el cinquè sumant-li a això també tres cossos d'exèrcit de cavalleria, dos de carros i un motoritzat.

L'ofensiva alemanya és ajornada diverses vegades, ja que Hitler volia que els nous carros pesants Tigre, Pantera i Ferdinand entressin en acció, per la qual cosa l'ofensiva es va ajornar novament per al mes de juny de 1943 per culpa del temps. Els alemanys despleguen 900.000 homes amb 2.700 vehicles entre tancs, canons autopropulsats, semierugues, caçacarros, etc., 2.050 avions i 10.000 peces d'artilleria. Per la seva banda els soviètics reuneixen 1.300.000 homes, 3.300 carros de combat i 2.600 avions i 20.000 peces d'artilleria repartits en tres fronts independents (els russos organitzaven les seves unitats de manera diferent, un exèrcit soviètic equivalia en mida a un cos d'exèrcit alemany, i un front a una mica més que un Exèrcit alemany, passant una cosa similar amb les divisions).

Front de l'est de febrer a agost de 1943
Pla Alemany de l'atac
Mapa de la Batalla de Kursk


Tàctiques i dispositius emprats[modifica | modifica el codi]

Per part alemanya, els diferents generals que varen participar en la batalla, van optar per diferents tàctiques i estratègies. Model, al nord, va decidir utilitzar la vella però ben provada tàctica dels Panzer, era ni més ni menys que la clàssica tàctica de la guerra llampec (Blitzkrieg), i la mateixa que utilitzarien els soviètics durant la resta de la guerra: consistia a obrir una esquerda a través de les defenses soviètiques amb la infanteria, una vegada oberta, els carros de combat s'hi introduirien per tal de penetrar en profunditat en les línies enemigues, avançant a gran velocitat. Com es veurà més tard, seria un fracàs, ja que les defenses soviètiques eren en profunditat, i estaven excel·lentment ben concebudes. Al sud, Hoth va decidir utilitzar les falques Panzer, és a dir l'avanç es produiria mitjançant carros de combat per destruir les defenses soviètiques. Les formacions estaven organitzades de la següent manera: en primera línia hi anaven els carros pesants Tigre, seguits en la teoria pels Pantera (en la teoria perquè la majoria no van poder entrar en acció), després els seguien els Panzer IV i III juntament amb els semierugues. La falca utilitzada era de tipus invertida, de manera que no hi hagués un sol carro en la part frontal.

Per part soviètica, s'havia notat una gran millora respecte l'any anterior, ja que tot i que no havien assolit encara un grau tan elevat de preparació com els seus rivals, ja havien assumit gran part de les lliçons de l'art de la guerra: ara els nous comandants eren molt més competents, i des de l'última campanya d'estiu havien après gran part dels conceptes militars importants, ara ja no es deixarien rodejar grans unitats fàcilment, quedant desenes de milers de tropes atrapades per sempre més, sinó que sabien prou bé com aturar els Panzer d'una manera eficaç; una defensa en profunditat. Les defenses emprades pels soviètics durant aquesta batalla van assolir una grandària inimaginable, tant pel nombre de cinturons defensius, com pels inacabables camps minats. Es va donar el cas que en zones on la infanteria russa havia d'atacar, hi havia més un nombre desorbitat de peces d'artilleria per donar-los-hi suport. A les defenses russes es va donar preferència a les peces antitanc, organitzades en bateries de 3 o 5 peces d'artilleria, extremadament mimetitzades amb el terreny, que eren capaces de llançar una gran tempesta de foc sobre els assaltants. També es van emplaçar nombroses metralladores, que normalment causaren la separació de la infanteria dels blindats, per la qual cosa els carros quedaven totalment vulnerables als atacs. Els franctiradors o snipers, varen ser emplaçats en pous de tirador i en llocs ocults, i gràcies a la seva contribució, els alemanys tingueren grans dificultats a l'hora d'aixecar els camps de mines, ja que aquesta última activitat ja resultava dificultosa per si sola.

En quan als dispositius usats, podem destacar una llista de models de carros de combat, avions i altres armes. Per part soviètica es varen usar els T-34/76, que era un carro de combat mitjà, dels quals podem distingir gran nombre de variants, com el model 1940, amb el canó de 76.2 L-11, el model 1941, model 1942 i model 1942 amb torre hexagonal i l'augment del blindatge frontal fins a 70 mm, amb la nomenclatura alemanya o occidental seria el model D, també incloïen els T-34 produïts l'any 1943, que són els E i F, amb petites variacions a la torre, com ara diferents models de periscopi. També val a dir que molts d'aquests models guardaven diferències mínimes segons el seu lloc de fabricació. Tots ells anaven armats amb el ben provat canó F-34, que els hi permetia una velocitat inicial al projectil de més de 640 metres per segon. Val a dir que, el model més típic usat d'aquell estiu en endavant (fins a l'arribada del T-34/85 en grans nombres cap a mitjans de 1944) seria el T-34 model 1942 amb torre hexagonal o el Model 1943 E i F. Era el més barat, millor que els seus antecessors i tenia encara més autonomia sense comptar que podia transportar més munició.

Un altre carro de combat soviètic fou el KV-1, sent un carro de combat pesant, aquest va aparèixer l'any 1939, i fins i tot es varen usar els models més primerencs. Més pesant i lent que el seu company descrit anteriorment, tenia un blindatge notòriament superior que en alguns models sobrepassava els 100 mm de gruix, anava armat amb el mateix canó. En aquest cas, no es varen usar en grans quantitats. També va entrar en acció el KV-1S, equipat amb una torre fosa més lleugera, que treia pes a aquest formidable tanc.

Un altre dels blindats soviètics fou el T-70, carro de la categoria lleugera, tot i que sobrepassat pels blindats alemanys, va poder desenvolupar un paper de suport a la infanteria, i en nombroses ocasions acompanyava els T-34 als assalts de blindats i combinats. Val a dir que el seu armament era força insuficient si tenim en compte que s'havia d'enfrontar, ja no als Tigre o Pantera, sinó als carros més lleugers, els Pz. III i IV. Per altra banda, el comandant que era l'únic ocupant la torre, havia de carregar, disparar i buscar el blanc a més de dirigir al conductor.

Les tropes soviètiques segueixen els seus tancs T-34 en un contraatac

A més, tot i no desenvolupar un paper primordial, varen operar carros més lleugers, com ara els T-60 o en alguns casos els T-40, amb un armament lleuger dotats en el primer cas d'un canó ShVAK de 20 mm juntament amb una metralladora de 7,62, i a l'altre model, encara més lleuger, era portador de dos metralladores; una de 12,7 i l'altra de 7,62 mm. Aquests carros, com es lògic eren del tot inadequats per al combat carro contra carro, car el seu armament i característiques tècniques els hi ho impedien. També val a dir que varen ser dissenyats per desenvolupar un paper de reconeixement, o de suport a la infanteria.

Els carros estatunidencs i britànics també es varen emprar, si bé no amb la mateixa freqüència, ni nombre, car eren considerats pels russos poc adequats i inclòs "tombes" per als seus tripulants (un exemple n'és el carro d'origen estatunidenc Lee, que era conegut despectivament pel nom de "tomba per a set germans" ja que la seva dotació la componien 7 homes).

Per part alemanya es varen usar gran varietat de blindats; des de semierugues fins a canons d'assalt pesants passant pels carros de combat, que formaven el gros de les unitats assaltants. Per començar tenim en la categoria dels carros més lleugers el PzKpfw II, que tot i estar antiquat per aquells moments, es varen usar com a carros de comandament o de reconeixement, sent més freqüent aquesta última missió en aquests lleugers tancs. El seu armament principal constava d'un canó de 20 mm i una metralladora de 7,92 MG-34. El seu blindatge era mediocre.

El segueixen com a models més lleugers i antics el PzKpfw III, que tot i que el seu disseny datava dels anys trenta, encara s'usava desenvolupant un paper en els atacs gens menyspreable, ja que a partir de 1941 es varen començar a fer modificacions, sobretot en l'aspecte de l'armament, ja que aquest era força insuficient en les primeres versions. Segons el model podem trobar diversos canvis: En els models més primerencs, només havia una peça de 37 mm, que ben aviat es va quedar desfasada per l'arribada de carros cada vegada més pesants i més ben equipats. En el següent model, es va optar per augmentar-ne el calibre de la peça principal fins a 50 mm, i en els models posteriors, s'hi varen afegir planxes de blindatge a la zona superior i faldons als costats, per protegir el tren de rodament.

El PzKpfw IV, es podria dir que era el germà gran de l'anterior; era lleugerament més gros, també pesava més. El seu disseny, a l'igual que el seu company més petit datava dels anys trenta, però li donava l'oportunitat de rebre millores, ja que la seva torre era força espaiosa, cosa que es va aprofitar més tard en els models F2 i H per dotar-los d'un canó de 75mm llarg i a l'igual que el Pz-III, de faldons i planxes de blindatge addicionals. Va ser el cavall de batalla de la Wehrmatch durant la resta del conflicte, i en aquesta batalla, en va formar el gros amb més de 850 unitats en servei. Tenia certes avantatges respecte al seu principal rival, com ara la potència de foc que trobem a partir del model F2, amb blindatge estaven igualats, però amb la resta el T-34 de model 1943 el superava, tant en ergonomia com en disponibilitat com en autonomia, sense tenir en compte que el Pz-IV era molt més car de construir i sobretot no era tant senzill de fabricar com el seu rival soviètic que es produïa a un ritme exasperant per a la indústria de guerra soviètica, aquest ritme no el podria assolir mai.

La manca de blindats en les divisions Panzer, obligà a usar gran varietat de blindats, un d'ells és el PzKpfw 35(t), d'origen Txec, armat amb un canó de 37 mm certament insuficient, també hem de tenir en compte que aquest model data de la dècada dels trenta, època en la qual era un blindat temible, però com va passar amb la resta de tanc, en poc temps varen quedar desfasats enfront de tant el T-34 com el KV-1, que marcaren un nou camí al disseny dels blindats.

Finalment tenim els carros pesants, que tot i no operar en grans nombres, si varen causar impacte. En primer lloc tenim el PzKpfw V Panther, dotat d'un canó llarg de 75 mm, més potent que el que muntaven tant els StuG com els dels PzKpfw. IV i amb un pes de 45 tones. Va sorgir en resposta al T-34, i molts el consideren com el millor carro en la seva categoria, millor inclòs que el Panzer VI Tiger, per estar més equilibrat. Les similituds amb el carro soviètic són força evidents, tant com el tipus de formes com en el disseny. Amb tot, a Kursk, varen fer una entrada en escena massa precipitada, ja que feia tan sols uns mesos que encara s'avaluava, i com passa amb tot el que és nou i no s'ha provat, no sempre actua de la manera prevista. Doncs els problemes mecànics el varen deixar inoperatiu en les primeres hores d'acció, amb tot, i va haver un nombre reduït que va entrar en acció, donant de sí un resultats magnífics. Una vegada es va acabar la batalla, i amb la retirada alemanya, els soviètics en varen capturar cert nombre, conservant-se un d'aquests exemplars al museu de Kubinka.

El més famós i mític: El PzKpfw VI Tigre, armat amb el canó de 88 mm Flak 36, de gran poder destructiu, i de llarg abast. El seu blindatge també era temible, arribant fins als 100 mm d'espessor, amb tot, el preu que havia de pagar era un pes excessiu; 56 Tm, cosa que li provocava greus problemes a l'hora de maniobrar, tenint greus problemes amb el fang, i per arrodonir-ho, si era avariat, es necessitava un altre Tigre per remolcar-lo, ja que la resta de vehicles de l'inventari de la Wehrmacht eren del tot incapaços. Amb tot, es va caracteritzar per aconseguir gran eficiència, gràcies a les seves principals avantatges, sent temut tant pels soviètics com pels aliats occidentals. Aquesta gran eficiència no s'ha de confondre amb efectivitat, ja que era car, patia d'avaries i amb conseqüència molt escàs. Només cal dir que des de mitjans de 1942 fins al 44 i escaig se'n varen construir poc més de 1300 unitats, mentre que de carros soviètics o britànico-estatunidencs, se'n varen construir per desenes de milers.

Els soldats alemanys es mouen al llarg d'una rasa antitanc, mentre que altres soldats es preparen per carregar

Més al sud, Hoth havia tingut més èxit, i tot i un gran tribut en baixes, havia aconseguit travessar diversos cinturons defensius fins al punt d'arribar davant d'Oboyan, causà una gran quantitat de baixes al 1r Exèrcit de Carros de la Guàrdia, obligà a Katukov (comandant de l'exèrcit) a enterrar els seus T-34 (tàctica defensiva soviètica que consistia a dipositar el carros de combat en una séquia que cobrís la meitat del tanc, així es feia un objectiu més difícil, i s'utilitzava a l'estil de l'artilleria antitanc). Vatutin, tot i ser un gran general, no estava tan a l'altura com el seu company del nord, Rokossovki, ni del seu rival, amb tot, va aconseguir aturar als alemanys a Oboyan, obligant-los a anar a Prokhorovka, ja que aquella zona començava a ser perillosa per al seu flanc.

Tot i els èxits obtinguts, el Destacament d'Exèrcit Kempf, que tenia la missió de protegir l'avanç alemany des del seu flanc dret, en direcció a Rzhavets, va fracassar en la seva temptativa, per la qual cosa, els reforços soviètics varen tenir via lliure, i per la tarda del dia 9 de juliol, va arribar per aquella ruta el 5è exèrcit de carros de la Guàrdia de Rotmistrov, que havia hagut de recórrer prop de 320 Km. per arribar a la zona de combat, i per la qual cosa no es trobava en condicions de combatre fins un parell de dies més tard. L'endemà començaria la que ha sigut la batalla de carros més gran de la història dels conflictes humans: la de Projorovka.

Projorovka[modifica | modifica el codi]

Per entendre de manera precisa aquesta trobada de blindats, és essencial consultar una sèrie de mapes, per tal de situar-nos en la batalla:

Dia 10-11: Mapa Projorovka i proximitats En aquest mapa s'hi poden apreciar els avanços efectuats pel cos Panzer SS de Paul Hausser (Totenkopf, Leibstandarte Adolf Hitler, Das Reich) durant els dies 10 i 11.

La batalla comença el dia 10, a les 5:30h del matí els alemanys inicien l'ofensiva. La Divisió Panzer SS "Totenkopf", a la zona nord, ataca en direcció al riu Psel, tenia com a objectiu travessar-lo i assegurar-hi un cap de pont, de manera que l'ofensiva en direcció Kursk sigui factible. Hom tenia previst travessar el riu per la zona on hi ha un meandre. Pel camí, Totenkopf estableix combat contra la 11a Brigada de Tiradors Motoritzada, aquesta última va ser rebutjada fins que, a les 6:30 els alemanys arriben al riu, i el passen capturant l'altura 226,6. El sector queda totalment quiet fins a l'endemà. Aquell zona, queda coberta per les 52 i 95 Divisions de la Guàrdia i pel 1038 regiment d'artilleria antitanc.

Artilleria soviètica passant un Panzer IV fora de servei

Una mica més al sud-est, al flanc dret de la Totenkopf, la Divisió Panzer SS Leibstandarte Adolf Hitler (LAHSS), ataca cap a la 1:30h, també en direcció nord, capturant el Sovjoz Komsomoliets, i capturant al final del dia l'altura 241,6. Aquest últim sector estava cobert pel 1/285 regiment de Tiradors Aerotransportat. A les 12:35, LAHSS efectua un altre atac contra la 99 Brigada de tancs. A les 17:00h, ataquen amb el seu flanc dret, aconseguí capturar un tram del ferrocarril de Projorovka, tot i això, en aquesta última acció es veuen obligats a abandonar l'atac i retirar-se gràcies a una sèrie de defenses soviètiques situades al nord-est del seu avanç.

Més al sud (com es pot veure al mapa del dia 10), al flanc dret de la LAHSS, la Divisió Panzer SS Das Reich, no ataca, sinó que té la missió de defensar el flanc dels possibles contraatacs soviètics des del gran sortint que hi ha, que va des de Projorovka fins a uns trenta quilòmetres al sud, amb una amplada d'uns dotze quilòmetres i s'estrenyia a mesura que baixava en direcció sud. Cal afegir que aquest dia fa la seva arribada a la nit el 5è Exèrcit de Carros de la Guàrdia de Rotmistrov, juntament amb el 5è Exèrcit de la Guàrdia de Zhdánov, no podent atacar al cos Panzer SS, ja que havien hagut de recórrer una distància de prop de 360 km, i no es trobaven en condicions de combatre.

L'endemà, dia 11, Totenkopf rellança l'ofensiva a l'altra banda del Psel contra les divisions avanç citades 52 i 95 de la Guàrdia, aconseguí engrandir el petit cap de pont una mitjana d'uns 1,5 a 2 Km. Més a l'est, un atac combinat amb tenalla, amb la divisió LAHSS cercla per la part nord a la 95ª Brigada de tancs i la 3/11 Brigada de tancs trobant-se els alemanys a la banda est del riu.

Al seu flanc dret, la LAHSS ataca des de l'altura 241.6 contra la 183a Divisio de Tiradors, i com s'ha dit anteriorment, ha participat en l'encerclament de diverses unitats soviètiques una mica més al nord. Durant aquest dia, els atacs tenen més bon resultat, i seguint la línia de ferrocarril, avancen en una profunditat de 3 a 4,2 km. Arribant fins a l'altura 252,2, situada entre el ferrocarril i la carretera de Projorovka.

El dia 12 es desperta ennuvolat, i amb lleugera pluja. Aquell matí els alemanys varen tornar a ficar en marxa l'ofensiva en la direcció Kursk per la via de Projorovka. Aquesta vegada, sota l'atenta mirada de nerviosisme del general Rotmistrov i els seus subordinats, els T-34 varen encendre els seus motors. Poc després de la sortida del sol, les unitats de carros soviètiques tant del 5è Exèrcit de Carros de la Guàrdia de Rotmistrov, com del 5 Exèrcit de la Guàrdia de Zhdanov varen ficar en marxa una ofensiva massiva en efectius humans i blindats. En poca estona, grups que oscil·laven entre els 25 o 50 carros inclòs més, es llançaren contra les posicions de les Divisions Panzers SS, que tot i ser sorpreses en un primer moment, gràcies al seu elevat grau d'instrucció, es reorganitzen, i repelen els assalts, amb tot, el valor i l'empenta dels assaltants suposa la pèrdua d'uns quants quilòmetres quadrats de terreny. Hi ha contraatacs per part alemanya, que, quan no són rebutjats aconsegueixen destruir per complet formacions de carros enemigues.

La batalla s'estén des del meandre que fa el riu Psel passant pel sud de Projorovka, i resseguint la línia de ferrocarril, passant per Belenijino. La batalla ara abasta l'avanç de Kempf amb el seu III cos Panzer, que intenta desesperadament obrir-se pas fins a Projorovka, ja que si ho aconsegueix, podria ajudar de manera directa al segon cos d'Exèrcit Panzer SS de Paul Hausser. Amb tots els esforços, Kempf, tot i de gaudir d'un cop de sort que li permet capturar el pont de Rzhabets sobre el Donets, i obtenir un valuosíssim cap de pont, els soviètics posen fi a la situació enviant el grup Trufànov i altres unitats cuirassades i d'infanteria, que els hi permeten aturar l'avanç alemany.

En arribar el migdia, la situació havia agafat unes dimensions ja esgarrifoses car l'ofensiva soviètica donava signes d'estancament, i també l'avanç alemany, que, malgrat les baixes continuava amb el seu objectiu. Els resultats es mostraven de manera variada segons la zona de combat, en unes zones, el carros pesants Tigre causaven el terror entre els tanquistes soviètics, que tenien que apropar-se moltíssim per a ficar-los dintre el seu radi d'acció eficaç, no solament aquests, sinó els més lleugers Panzer IV, amb un canó també temible. En altres zones, el tancs soviètics s'apropaven, i amb gran valentia intentaven destruir els Tigres, Pz-III i IV a distància de tir de pedra amb tot gràcies a la superioritat tàctica alemanya, i al seu elevat grau d'instrucció, aquesta apropament dels blindats soviètics era una mort segura... Val a dir que el combat no es desenvolupà entre dues masses úniques de blindats, és a dir, atacaven en grups més o menys de 50 o 100 blindats.

Conseqüències militars, estratègiques i polítiques[modifica | modifica el codi]

En un principi la batalla de Kursk es va dur a terme no només amb intencions militars: al darrere hi havia una sèrie de motius polítics, com ara la neutralitat de Turquia i el factor moral de Romania i altres països satèl·lit de l'Alemanya Nazi, que ja es començaven a qüestionar si valia realment la pena lluitar en aquella guerra, ja que feia temps que havien aconseguit els territoris annexionats per l'URSS feia uns pocs anys. Per a la majoria era una guerra inacabable i llunyana, buida de beneficis.

Després d'aquesta batalla, Alemanya ja no es recuperaria més, i la guerra a l'est es faria rutinària: avanços llarguíssims per part de l'Exèrcit Roig, amb retirades continuades i algunes estocades per part alemanya, fins al col·lapse total de l'Alemanya Nazi i tot el seu exèrcit.

Una vegada l'Exèrcit Roig va alliberar Orel i Jarkov, les ofensives soviètiques es varen iniciar en tots els fronts, produint-se una retirada general fins al Dnepr, més aviat una carrera, que acabaria amb un final perfecte per als soviètics: l'alliberament de Kíev, tercera ciutat en importància de l'URSS, acompanyat per la recuperació de bona part de la Ucraïna meridional, regió de gran valor agrícola per la fertilitat de les seves terres. Per acabar-ho d'arrodonir, es varen aconseguir zones on hi havia gran part de població jove o en edat militar, la qual cosa va servir per superar als alemanys, ja que gran part d'aquests homes varen ser mobilitzats immediatament i enviats al front al cap de poc temps, tornant-se posteriorment en soldats regulars que contribuirien molt en qüestions de numèriques contra Alemanya en les seves derrotes posteriors. Aquella basta zona de terreny va ficar de nou en mans soviètiques l'anomenat graner d'Ucraïna, tot i que els alemanys varen deixar ben pocs camps de conreu, ja que mentre s'anaven retirant, a l'igual que els soviètics durant els anys de retirades, ho cremaren tot, cases, camps, les poques fàbriques que poguessin quedar en peu, etc. fins i tot s'endugueren a població civil, ja que de bén segur serien enviats o bé a treballar en fàbriques d'armament (cosa molt poc positiva per als alemanys) o a treballar en camps de conreu.

Les baixes varen ser molt elevades, si fem cas del que diu el diari d'operacions alemany les pèrdues varen ser (entre morts, evacuats i desapareguts): 487.000 entre els mesos de juliol i agost, aquestes xifres pertanyen al total de baixes patides al front de l'est en aquest període, si tenim en compte que la resta de sectors estaven la majoria d'ells quiets, ens dóna una idea de l'elevadíssim preu en baixes. No hi ha estimacions gaire fiables de les baixes soviètiques, però es calcula que van ser unes 500.000 o 600.000 en tot el front.

Com a resultat final tenim una estrepitosa derrota alemanya, que tot i haver tingut un nombre de baixes inferior als soviètics, aquests últims varen substituir els morts i els ferits i el material perdut, gràcies al fet que la indústria soviètica va estar produint en grans quantitats, i cada vegada amb més qualitat, fins al punt de superar als alemanys, que a poc a poc anirien baixant la qualitat del seu material i del reclutament dels seus homes. Per empitjorar les coses als alemanys, després de recuperar el territori perdut durant l'ofensiva alemanya, els soviètics varen trobar-se que, la majoria dels carros de combat i canons avariats i danyats encara estaven dispersats pel camp de batalla, i gràcies als equips de recuperació els van ficar ben aviat en circulació, si a això hi sumem els nous carros que varen arribar de les factories dels Urals i dels que disposaven abans de la batalla i alguns d'alemanys que varen ser recuperats i ficats al servei dels russos, el números es disparen, sent tot el contrari per als alemanys, que tots els carros que perden no els recuperen, i el pitjor és que les unitats per a reemplaçar-los són poquíssimes, i les dotacions per als mateixos també.

Amb tot, aquesta victòria, no va ser un camí de roses, ja que quan la batalla va acabar, gran part de les divisions que participaren en els duríssims combats de juliol i agost estaven reduïdes en alguns casos fins poc més de 2.000 homes, aquest fet no només era evident en el bàndol guanyador, sinó també en els vençuts, ja que tot i no patir, com s'ha dit, tantes baixes també varen veure com les seves divisions estaven reduïdes a nombres gairebé similars. Els blindats, no varen ser reparats fins que va passar un cert període de temps, per la cual cosa les ofensives començades durant els mesos d'agost, varen notar carència de blindats, només cal dir que el 5è Exèrcit de la Guàrdia de Tancs de Rotmistrov, tenia cap al mes d'agost poc més de 100 blindats.

En el factor d'efectius humans passa una cosa similar: els alemanys, segons el seu diari d'operacions les baixes en tot el front de l'est durant el període de juliol a octubre són de 907.000 homes, per a reemplaçar-les es varen enviar uns 519.000 homes, una xifra del tot insuficient tenint en compte que, no solament els soviètics les varen reemplaçar totes, inclòs si calia, augmentaven el nombre d'efectius, mentre que per als alemanys es va tancar el període amb nombres negatius, tenint una diferència de més d'un quart de milió d'efectius menys, cosa que empitjoraria amb el temps, ja que les unitats dels seus aliats tampoc serien molt nombroses, i, a més, estarien molt poc motivades pel combat, cosa que implicava la pèrdua d'efectivitat, aquesta falta de moral ja es feia patent no solament en els alts comandaments alemanys, que des de feia uns mesos veien la situació molt negativament, sinó la tropa, que es veia desbordada, veient que rere una derrota i una retirada en venia una altra de seguida. A poc a poc el nombre de soldats alemanys va anar reduint-se fins que durant la captura de Berlín només quedaven uns pocs fanàtics de les SS, vells i nens per defensar la capital, la resta d'homes en edat de combatre eren morts, ferits de manera irreparable o simplement en camps de presoners soviètics.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Batalla de Kursk

Coord.: 51° 30′ 4″ N, 36° 3′ 5″ E / 51.50111,36.05139 (Battle of Kursk)