Batalla de Lucocisterna
|
||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||
La batalla de Lucocisterma (1324) va ésser una de les confrontacions entre la Corona d'Aragó i la República de Pisa durant la Conquesta de Sardenya.
Taula de continguts |
[modifica] Antecedents
El 1295 el Papa Bonifaci VIII proclamà la Pau d'Anagni per tancar la Guerra de Sicília (1282-1289), en la que Jaume el Just cedia el Regne de Sicília als Estats Pontificis i rebia del papa 12.000 lliures torneses i probablement la promesa d'infeudació de Còrsega i Sardenya;[1] pel Tractat de Cefalú es pactava el matrimoni de Jaume amb Blanca de Nàpols, filla de Carles II d'Anjou, i eren tornats a aquest els tres fills que havia hagut de deixar com a ostatges a la Corona d'Aragó en canvi de la seva llibertat el 1323
En les Corts de Girona de 1321, Jaume el Just aconseguí l'ajuda de Sanç I de Mallorca per empendre la Conquesta de Sardenya i després, va viatjar als regnes d'Aragó i de València, d'on també va rebre ajuda. Hug II d'Arborea, que reclamava un terç del Jutjat de Càller, que els pisans no estaven disposats a cedir, i va passar a l'acció, vencent als pisans en la batalla de San Gavino, que es van replegar a Esglésies i Càller.[2]
Les flotes de València i Catalunya es concentren a Port Fangós, i la de Mallorca ho fa a Maó. El 31 de maig de 1323, les tres flotes, comandades per l'infant Alfons salpen cap Sardenya. El 14 de juny, atraquen en el Golf de Palma di Sulci,[3] al sud de l'illa, on un grup de nobles i senyors sards li presten jurament de fidelitat a l'infant Alfons.
La flota pisana comandada per Manfredi della Gherardesca amb 32 naus, tot i trobar l'estol enemic, no s'hi va enfrontar perquè la flota comandada per l'almirall Francesc Carròs i de Cruïlles era més nombrosa i els aragonesos ja eren en terra,[4] i els tres-cents cavallers alemanys i dos-cents arquers van desembarcar a Càller.[5]
Els catalans van dirigir-se a Esglésies, que comptava amb un castell i mines de plata importants per als pisans, que estava sent assetjada per Hug II d'Arborea, aliat de l'infant Alfons.[6] El setge d'Esglésies va començar l'1 de juliol de 1323 i durà fins el 7 de febrer de 1324, i a continuació els aragonesos i arboresos es dirigiren cap a Castel di Castro, que estava envoltada per aiguamolls salobres, i per aquesta raó van acampar en un turó, que van fortificar, en el mateix lloc es va construir la ciutat anomenada Bonaire.
[modifica] La batalla
Manfredi della Gherardesca aconseguí reforços, i el 25 de febrer arribà amb una flota de 52 vaixells, cinc-cents cavalls i dos-mil ballesters, i es va dirigir a socòrrer el setge,[7] i coneixedor del desembarcament, l'infant Alfons va abandonar les trinxeres per anar a l'encontre dels pisans.
El 29 de febrer de 1324 tingué lloc el combat entre les tropes pisanes i les aragoneses, que disposaven d'armes de foc i artilleria i venceren als pisans.
[modifica] Conseqüències
Manfredi della Gherardesca i 500 homes aconseguiren arribar al castell on comandà la defensa i guarí les ferides que rebé en la batalla, mentre la resta dels pisans es dispersava.[7] La victòria aragonesa, fou decisiva per al domini de Sardenya, que culminà amb el Setge de Castel di Castro tret de Càller. El 19 de juny, es signa la capitulació, segons la qual la República de Pisa cedeix a Jaume el Just tots els drets sobre Sardenya. Finalment, després de la derrota de pisans i genovesos a la batalla naval de Càller, van haver de cedir la darrera ciutat que conservaven.
[modifica] Referències
- ↑ Crònica de Ramon Muntaner, Capítol CLXXXI
- ↑ Hayward, Fernand. Sardaigne terre de lumiere (en francès). Nouvelles Editions Latines, 1956, p.40.
- ↑ Almirall i Bolíbar, J. I.; Calvet i Puig, Jordi; i Conejero i Sugrañes, Elvira: Vocabulari d'història de Catalunya. Del segle IX al XVIII (1714). Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Barcelona, desembre del 1984. ISBN 84-7488-109-9, plana 52.
- ↑ Crònica de Ramon Muntaner, Capítol CCLXXV|
- ↑ Simonde de Sismondi, Jean-Charles-Léonard. Storia delle repubbliche italiane del medio evo (en italià). Tipogr., Libr. e Fonderia di caratteri Borroni e Scotti, 1851, vol.2, p.239.
- ↑ Iglesias: Le fortificazione medievali (en italià i anglès). Scuola Sarda Seditrice, 2009.
- ↑ 7,0 7,1 Simonde de Sismondi, Jean-Charles-Léonard. Storia delle repubbliche italiane del medio evo (en italià). Tipogr., Libr. e Fonderia di caratteri Borroni e Scotti, 1851, vol.2, p.240.
[modifica] Enllaços externs
- (italià) Contus Antigus
