Batalla de Montblanc
| Guerra dels Segadors | |||
|---|---|---|---|
  Batalla de Montblanc Batalla de Montblanc (Catalunya) | |||
_-_1.jpg)  | |||
| Tipus | batalla | ||
| Data | 14 de novembre de 1649 | ||
| Coordenades | 41° 22′ 38″ N, 1° 09′ 50″ E / 41.37722°N,1.16389°E | ||
| Lloc | Montblanc, Conca de Barberà | ||
| Estat | Espanya | ||
| Resultat | victòria castellana | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
| Cronologia | |||
Ofensiva espanyola de 1640-41 | |
Ofensiva catalano-francesa de 1641-43 | |
El lent avanç espanyol 1643-1652 | |
Miravet · Montsó 1643 · Lleida 1644 · Tarragona 1644 · Roses · Sant Llorenç de Montgai · Balaguer · Flix 1645 · Lleida 1646 · Santa Cecília · Lleida 1647 · Àger · Constantí · Tortosa 1648 · Sitges · Vilafranca · Montblanc · València · Vall d'Aran · Flix 1650 · Tortosa 1650 · Montblanc 1651 · Montgat · Barcelona 1652 | |
Resistència final 1653-1659 | |
La Batalla de Montblanc de 1649 fou un dels episodis de la Guerra dels Segadors. Es van enfrontar tropes franceses i castellanes a Montblanc (Conca de Barberà).
Antecedents[modifica]
El 1649, amb els castellans guanyant posicions al Principat, surt de Lleida una columna formada per 7.000 soldats d'infanteria i 3.000 cavallers comandats per Juan de Garay. Aquest exèrcit ocupa les poblacions de Vimbodí, el Monestir de Poblet, Montblanc, Cabra del Camp, Valls, Constantí (el 6 d'octubre), Torredembarra, Vilanova i la Geltrú i Sitges. L'avanç de les tropes de Garay que s'acostaven a Barcelona va provocar l'alarma dels francesos que varen fer entrar a Barcelona els regiments de Champagne, Sainte Mesme, Auvergne i Montpouillan, 500 suïssos i 800 cavalls.
Primera batalla de Montblanc[modifica]
La matinada del 24 de setembre de 1649 l'exèrcit castellà entra a la Conca de Barberà. Arriben notícies que tropes franceses s'havien fortificat a l'església de Santa Maria de Montblanc. eren uns 80 homes del regiment de Fabregue. L'exèrcit de Juan de Garay entra a la vila ducal i assetja l'església convertida en plaça forta pels francesos. L'enfrontament és molt violent, amb intercanvi constant de trets. Finalment, els assaltants aconsegueixen tirar la porta principal de l'església i entren a sang i foc a l'edifici. Els assaltants sofriren uns 100 baixes.
El 30 de setembre la columna es va reunir amb les que hi havia a Tarragona, i prengueren Salou i Constantí i avançaren cap al Penedès, i el 13 d'octubre van atacar Sitges,[1] que només va resistir tres dies i fou saquejada,[2] i poc després, va tenir lloc la Batalla de Vilafranca el 17 d'octubre entre la cavalleria de l'exèrcit de Garay, composta pels batallons de Gregorio de Castro, Fracisco Sauri, Cristobal Delgado, Leonardo Morales i Alonso de Mercado i la de 4 regiments de cavalleria francesos, entre els quals hi havia els de La Mothe, Marquès de La Fère, Mérinville, Balthasar i el de Margarit (català) amb un total d'uns 700 cavalls. Els francesos derrotats perderen uns 300 homes.
Segona batalla de Montblanc[modifica]
Ja al final de la campanya, l'11 de novembre i prop de Montblanc, quan les tropes hispàniques es replegaven cap a Lleida, el general Marsin decidí atacar la rereguarda de l'exèrcit espanyol amb 350 homes dels regiments de cavalleria de Crequi, Aunetz i Pardouillan. No obstant la reacció de Garay fou molt ràpida. Deixà 400 cavalls amb l'exèrcit i amb la resta de la cavalleria envià al Duc d'Alburquerque a reforçar la cavalleria hispànica que ja combatia sota les ordres de Diego Correa. D'altra banda s'enviaren 250 cavalls sota el comandament de Baró de Butier per envoltar als francesos.
La cavalleria francesa restà molt ràpidament en inferioritat i fou envoltada, anant a rescatar-los els regiments de cavalleria Margarit (català), d'Anjou i La Fare i també la resta dels tres regiments inicialment implicats. Una mica després arribaren també els regiments de cavalleria Canillac i Mérenville. Malgrat tot no pogueren evitar la derrota.
Encara que els castellans sostingueren que havien fet 400 presoners i 200 morts, els francesos ho negaren reconeixent haver deixat en l'encontre 100 homes i 3 oficials presoners. En realitat es pot pensar que tots dos bàndols exageraven en favor seu el resultat del combat i que molt pocs dels 350 combatents inicials del bàndol francès es pogueren escapar sans i estalvis del combat.
Conseqüències[modifica]
Mentre mig Catalunya era envaïda pels exèrcits hispànics, les tropes franceses governades per Josep d'Ardena es dedicaven a fer ràtzies pel Regne de València, ocupant i saquejant San Mateu, Benicarló i Peníscola amb un exèrcit de 1500 cavalls i 1000 infants sortits de Tortosa. El malestar dels catalans veient-se abandonats creixé encara més. Però les conseqüències encara foren pitjors. Les tropes s'emportaren robes d'aquestes poblacions que estaven afectades per la pesta i les vengueren a Tortosa. A inicis de 1650 Tortosa estava infectada i la plaga s'estengué per tot Catalunya durant la resta de 1650 i 1651.
El debilitament de Catalunya deguda a la pesta així com els problemes interns a França deguts a la Fronda provocaren que els anys següents les tropes hispàniques reconquerissin el Principat.
Referències[modifica]
- ↑ Coll i Alentorn, Miquel. Història. Miquel Coll i Alentorn, 1992, p. 444. ISBN 8478262997.
- ↑ Busquets i Dalmau, Joan. La Catalunya del barroc vista des de Girona: la Crònica de Jeroni de Real (1626-1683). L'Abadia de Montserrat, 1994, p. 241.
Bibliografia[modifica]
- Vittorio Siri Del Mercurio Tom XIV pàg. 492 i següents, Firenze 1682
- Galeazzo Priorato, Gualdo. Historia delle revolutioni di Francia (en italià), 1670.
- Manuscrit anònim (Probablement de Pèire de Marca) Relation de l'entrée de l'armée d'Espagne en Catalogne et de sa retraite du 19 septembre au 15 novembre 1649. Étienne Baluze (1630-1818) Volum 255, folis 350 a 363. Biblioteca Nacional de França (en francès).
- Gómez de Blas, Juan. Relación de los felizes sucessos que han tenido las Armas de su Magestad governadas por Don Juan de Garay General del Exercito de Cataluña, y el número de las villas y lugares que se han rendido a la obediencia del Rey nuestro senyor (en castellà), 1649.
- Tercera relación del feliz suceso y nueva vitoria que ha tenido el Excelentísimo señor duque de Alburquerque, capitán general de la caballería del principado de Cataluña, en 11 de Noviembre deste presente año, en que se declara los prisioneros, muertos y heridos que en este reencuentro ha habido, y banderas y estandartes que les quitaron. Madrid: Diego Díaz, 1649.