Batalla de Montjuïc (1641)
De Viquipèdia
La Batalla de Montjuïc de 1641 fou un dels episodis de la Guerra dels Segadors
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
L'empresonament a primavera del 1640 del diputat Francesc de Tamarit, precedit pels de Francesc Joan Vergós i Lleonard Serra membres destacats del Consell de Cent, acusats de no facilitar les lleves de 6.000 homes[1] que preveia la Unió d'armes[2] per lluitar a Itàlia i els allotjaments, com demanava Gaspar de Guzmán i Pimentel, més conegut com a Comte-duc d'Olivares. La Diputació i el Consell de Cent, després de no obtenir resposta per part del virrei, el dia 27 de març van enviar una delegació de dotze membres a Madrid. Però foren detinguts i no tingueren audiència amb el rei.
La revolta camperola per lluitar cintra els desoris dels soldats castellans s'estenia per tot el territori, i finalment camperols revoltats van entrar a Barcelona el 22 de maig posaren en llibertat als retinguts a la presó de la ciutat, situada a la plaça del blat, en una torre de la muralla romana[3]. El 7 de juny del mateix any, en el Corpus de Sang, grups de segadors entren de nou a la ciutat i fou assassinat el virrei de Catalunya Dalmau III de Queralt[4].
El setembre, l'exèrcit de Felip IV d'Espanya comandat per Pedro Fajardo, Marquès de Los Vélez va ocupar Tortosa. El 7 de setembre de 1640 se signava el Pacte de Ceret de confraternitat i ajut militar de França a Catalunya, pel qual França es comprometia a defensar el Principat, de manera que el 20 d'octubre de 1640 entrava a Barcelona Bernard Du Plessis-Besançon, que formaria una junta de guerra amb el Conseller en Cap Joan Pere Fontanella i el diputat militar Francesc de Tamarit[5].
El desembre, després de la batalla de Cambrils, Roger de Bossost, el baró d'Espenan, va rendir la ciutat de Tarragona i fugí amb les seves tropes a França[6] mentre els espanyols continuaren avançant en direcció a Barcelona. Els catalans van decidir plantar cara a Martorell, on foren derrotats, trobant-se l'exèrcit castellà a les portes de Barcelona[7]. El 23 de gener, amb les tropes castellanes acampades a Sants[8]
[edita] La Barcelona de 1641
Barcelona, governada pel Consell de Cent tenia el 1641 uns 40.000 habitants[4], i de tres milles i mitja de llarg, amb una muralla de pedra ben sòlida i envoltada d'un fossat sec, i per la part de dins lliure d'edificis[4], construida al segle XIV amb nou portals i cinc al Raval. Aquesta muralla va ser enderrocada a partir del 1854 [9]
[edita] Convent de Santa Madrona
El convent fortificat de Santa Madrona, estava al peu de Montjuïc, a mig camí entre Barcelona i Sants, i actualment es trobaria entre el palau nacional i el museu etnològic. L'any 1641 estava gestionat pels caputxins[10]. En el mateix lloc es manté una capella construida en posterioritat a la batalla.
[edita] El castell de Montjuïc
La fortificació de la muntanya de Montjuïc, en forma de quadrilàter de terra amb revestiment de pedra i fang i quatre mitjos baluards a les cantonades i un fossat de poca profunditat, que es va construir durant trenta dies el 1640 en previsió de l'avanç castellà[11]. Fins llavors, un far destinat a informar mitjançant senyals de la proximitat de vaixells havia ocupat el cim.
[edita] Els exèrcits enfrontats
L'exèrcit castellà havia sortit a campanya amb 23.000 soldats, 3.100 cavalls i 24 peces d'artilleria amb 250 artillers[12], dividits en:
- Cos de vanguàrdia dirigit per Gerolamo Maria Caracciolo, el marquès de Torrecuso que disposava del batalló de cavalleria de Carlo Maria Caracciolo, duc de San Giorgio amb 500 cavalls, 3 regiments d'infanteria, 2 Terços espanyols i un Terç irlandés de Hugh O'Donnell, duc de Tyrconnell[13].
- Cos de Batalla comandat per Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, el marqués de los Vélez amb una escolta de 100 cavallers comandats per Alonso Gaytan, dos batallons de cavalleria de 600 cavall comandats per Álvaro Suárez de Quiñones i Filippo Filangieri, i tres terços i cinc regiments d'infanteria.
- Cos de Reraguarda amb 24 peces d'artillería, quatre terços d'infanteria (un castellà, un dels Presidis de Portugal, un való i un portuguès), algunes companyies italianes i un batalló de cavalleria.
Les forces catalanes i franceses
- Els defensors del Castell de Montjuic la composaven[12] 9 companyies de milicians del Terç de Santa Eulàlia[14] que formava part de la Coronela de Barcelona, el capità Francesc de Cabanyes amb 200 miquelets i 300 soldats francesos dirigits per George Stuart, el senyor d'Aubigny, i 8 peces d'artilleria de bronze.
- A l'ermita de Santa Madrona es trobaven les tropes de Gallert i Valencià[12] amb el capità d'artilleria Agustí Radas.
- L'artilleria dirigida per Dídac Montfar Sorts i Cellers, els quatre terços restants de la Coronela de Barcelona[8] dirigida per Miquel Torrelles, i la resta de les forces catalanes defensaven la ciutat.
- La cavalleria francesa, dirigida per Henri Robert de Serignan va desplegar-se al Pla per atacar les posicions castellanes,
[edita] Ordre de Batalla
Pedro Fajardo va optar per atacar Barcelona ràpidament per evitar els possibles reforços que baixarien de l'interior, atacant per Montjuïc encerclant la muntanya, on l'exèrcit s'hauria d'apostar i ser abastats per mar, evitant els perills de Collserola, on podien ser el blanc dels guerrillers, i a l'hora un segon front, un atac directe dirigit pel Carlo Maria Caracciolo, duc de San Giorgio[15] contra el portal de Sant Antoni amb el gruix de la cavalleria i l'artilleria i una part de la infanteria.
[edita] La Batalla
L'assalt a Montjuïc va partir a les nou del matí de tres punts: des del Llobregat pels terços de Hugh O'Donnell primer[16], i Simón de Mascarenhas després, des de Sants, pels dos terços de Diego de Cárdenas Lusón, i finalment, des de la Creu Coberta amb dos terços comandats Francisco de Orozco, el marquès de Mortara, que es van dirigir a l'ermita de Santa Madrona per tallar el camí entre la ciutat i Montjuïc, d'on es van retirar els catalans, coberts per la cavalleria francesa[6] per instal·lar-se en el camí atrinxerat de Montjuïc per protegir les municions i els reforços.
Les tropes castellanes, mancades de comunicació i travessant un terreny boscós i costerut, van arribar al cim de la muntanya en diferents moments[17]. Quan les primeres tropes castellanes van arribar al cim de Montjuïc, molts catalans van fugir, tret d'una companyia de 400 homes que els va fer front a l'atac delmant als atacants i eliminant-ne als oficials, gràcies a que no havien d'enfrontar-se a tots els atacants a l'hora, mentre l'artilleria[18] dirigida per Agustí Radas[19] disparava terra, pedres i metralla metàlica pels canons sorrers holandesos.
Henri Robert de Serignan comandant set batallons de cavalleria[20] va atacar cobert pels mosqueters, als espanyols que atacaven la muralla i el camí de Montjuïc, mirant de flanquejar-los per la creu coberta, atac que va ser respost per una càrrega de la cavalleria castellana comandada per Carlo Maria Caracciolo, que a l'hora va provocar la retirada catalana a l'interior de les muralles, però al cost de quedar-se sense munició, de manera que els atacants van quedar a l'abast del foc des de les muralles, sent carregats pels cuirassers francesos.
La victòria a la muralla va permetre enviar dos mil mosqueters al castell, coberts pels apostats a les trinxeres. A les tres de la tarda els castellans van intentar un nou atac en massa amb les tropes de reserva comandades per Gerolamo Maria Caracciolo, però la manca d'escales[6] i el foc català van provocar moltes baixes i una càrrega final dels quaranta catalans del castell muntanya avall[21], provocant el pànic i la retirada dels espanyols fins a Sants.
[edita] Conseqüències
A la matinada següent, l'exèrcit castellà abandonava Sants, sabedor que Philippe de La Mothe-Houdancourt s'acostava amb una columna de 6.000 homes[20], deixant enrere l'artilleria i fugia cap a Martorell, des d'on aniria fins a Tarragona, on Pedro Fajardo seria substituït per Federico Colonna i on va arribar la meitat de l'exèrcit que hi havia sortit.
Pau Claris mor un mes després de la victòria de Montjuïc i les noves autoritats no poden aturar els excessos dels lloctinents francesos. La inevitable intervenció francesa converteix a Catalunya en un front més de la guerra dels Trenta Anys, que enfronta als Habsburg i a la monarquia francesa per l'hegemonia d'Europa.
[edita] Referències
- ↑ Les Constitucions catalanes impedien la lleva per lluitar a l'estranger
- ↑ Histocat, Apunts ruta 1640 [1]
- ↑ Antoni Simon i Tarrés, Cròniques de la Guerra dels Segadors
- ↑ 4,0 4,1 4,2 J.H. Elliott, La revolta catalana 1598-1640: un estudi sobre la decadència d'Espanya [2]
- ↑ (castellà) Núria Florensa i Soler, La ciudad de Barcelona en la guerra contra Felipe IV: el Consell de Cent [3]
- ↑ 6,0 6,1 6,2 (castellà) Modesto Lafuente, Historia general de España, desde los tiempos mas remotos hasta nuestros [4]
- ↑ Museu d'Història de Catalunya [5]
- ↑ 8,0 8,1 Francesc Xavier Hernàndez, Història Militar de Catalunya
- ↑ De la muralla medieval només es conserva el tram de la porta de Santa Madrona a les Drassanes [6]
- ↑ Monestirs.cat [7]
- ↑ www.ejercito.mde.es. [8]
- ↑ 12,0 12,1 12,2 (castellà) Francisco Manuel De Melo, Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña [9]
- ↑ Anomenat Tyron en les cròniques de l'època
- ↑ 16 companyies, segons F.X. Hernandez a Història militar de Catalunya
- ↑ Carrutxa.org, La batalla de Tamarit [10]
- ↑ Hugh O'Donnell mor en els primers combats
- ↑ Societat d'Estudis Militars, Batalla de Montjuïc [11]
- ↑ Ramon Freixes La Batalla de Montjuïc (26 de gener de 1641) [12]
- ↑ Nomenclator de Barcelona, Agustí Radas [13]
- ↑ 20,0 20,1 (castellà) José Gómez Arteche, El marqués de Torrecuso, Revista Europea, 17 de Setembre de 1876 [14]
- ↑ (castellà) Encarta: Batalla de Montjuïc
[edita] Bibliografia
- J.H. Elliott, La revolta catalana 1598-1640: un estudi sobre la decadència d'Espanya, Publ. Universitat de Valencia, 2006 ISBN 84-370-6344-2 [15]
- Antoni Simon i Tarrés, Cròniques de la Guerra dels Segadors Fundació Pere Coromines, Barcelona, 2003
- F. Xavier Hernández, Història militar de Catalunya ISBN 84-232-0638-6
- (castellà) Francisco Manuel De Melo, Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña, Editorial Castalia, 1996. ISBN 9788470397479.
- (castellà) José Gómez Arteche, El marqués de Torrecuso, Revista Europea, 17 de Setembre de 1876 [16]
