Batalla de Montjuïc (1641)
De Viquipèdia
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||
La Batalla de Montjuïc de 1641 va ser una batalla que es va lliurar el 26 de gener de 1641 a la muntanya de Montjuïc de la ciutat de Barcelona.
La batalla va ser un dels episodis de la Guerra dels Segadors i en ella es van enfrontar les tropes catalanes comandades pel Diputat Militar de la Generalitat Francesc de Tamarit, amb el suport de la cavalleria francesa del Duc de Bouillon, contra les tropes de Felip IV de Castella comandades per Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de los Vélez. La batalla va finalitzar amb una victòria catalana contundent, i la massacre de les tropes hispàniques que van haver de fugir fins a Tarragona.
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
La primavera del 1640 foren empresonats Francesc Joan Vergós i Lleonard Serra, dos membres destacats del Consell de Cent, i el diputat Francesc de Tamarit, que provocà una important crispació al principat. Varen ser acusats de no facilitar la lleva dels 16.000 homes[1] que preveia la Unió d'armes,[2] que havien de marxar cap a Itàlia a lluitar en la Guerra dels Trenta Anys, ni l'allotjament de les tropes hispàniques que havien de defensar la ciutat davant una hipotètica invasió francesa, tal com demanava Gaspar de Guzmán i Pimentel, el Comte-duc d'Olivares. El 27 de març, la Diputació i el Consell de Cent, després de no obtenir resposta per part del virrei de Catalunya Dalmau III de Queralt, van enviar una delegació de dotze membres a Madrid, però foren detinguts i no aconseguiren tenir una audiència amb Felip IV de Castella.
La revolta camperola, que pretenia posar fi als desoris dels soldats castellans, es va anar estenent per tot el territori i, finalment, el 22 de maig, els camperols revoltats van entrar a Barcelona i posaren en llibertat als retinguts a la presó de la ciutat, que estava situada en una torre de la muralla romana de la plaça del blat.[3]
El 7 de juny del mateix any, en el conegut com a Corpus de Sang, grups de segadors entraren un altre cop a la ciutat i, durant els fets, fou assassinat el virrei.[4]
El 7 de setembre de 1640 se signava el Pacte de Ceret de confraternitat i ajut militar del Regne de França amb Catalunya, pel qual França es comprometia a defensar el Principat. El 20 d'octubre de 1640 entrava a Barcelona Bernard Du Plessis-Besançon per constituir una junta de guerra amb el Conseller en Cap, Joan Pere Fontanella, i el diputat militar, Francesc de Tamarit.[5]
El mateix setembre, l'exèrcit de Felip IV d'Espanya provinent de l'Aragó i comandat per Pedro Fajardo, Marquès de los Vélez, amb la flor i la nata de les tropes hispàniques[6], va ocupar Tortosa. El 8 de desembre, les tropes van sortir en direcció a Barcelona i es trobaren amb una gran resistència al Perelló i al Coll de Balaguer, a prop de L'Hospitalet de l'Infant. Després de la batalla de Cambrils, Roger de Bossost, baró d'Espenan, va rendir la ciutat de Tarragona i fugí amb les seves tropes cap a França[7] mentre els espanyols continuaren avançant en direcció a Barcelona. Es va fer una crida a tota la població que no estigués mobilitzada per la seva incorporació a files, amb edats compreses entre els 15 i els 65 anys, sota pena de confiscació dels seus bens.[5] Els catalans van decidir plantar cara a Martorell, on foren derrotats i, com a conseqüència, l'exèrcit castellà arribà a les portes de la ciutat de Barcelona.[8]
Pau Claris proclamà la república catalana el 17 de gener de 1641. Tanmateix, una setmana més tard, el 23 de gener, amb les tropes castellanes acampades a Sants[9] també proclamà Lluís XIII de França com a comte de Barcelona i posava el Principat de Catalunya sota sobirania del Regne de França.
[edita] La Barcelona de 1641
Barcelona tenia, el 1641, uns 40.000 habitants[4] ocupant els actuals Barri Gòtic i el Raval, amb una longitud de tres milles i mitja. Els gremis dels artesans s'havien fet forts i van adquirir un pes més gran dintre de les institucions polítiques, fins al punt que el 1641 havien aconseguit de tenir dos consellers. En un moment on la participació popular a tota Europa s'afeblia davant el poder creixent de les monarquies, a Barcelona no succeïa el mateix; la seva prosperitat era important, fins i tot en temps difícils, impulsada per la gran diversitat d'oficis i manufactures de teixits, vidres, cuir i metall.[10].
Després de la mort del virrei, el Consell de Cent va decidir exercir l'autoritat absoluta de la ciutat per suplir l'evident buit de poder, car el governador havia desaparegut[5] enmig d'un clima revolucionari en el que tots el catalans tenien dret a posseir armes i a ensinistrar-se[11] d'acord amb l'usatge Princeps namque, una constitució de caire defensiu limitada al Principat, que disposava que tots el homes en condicions de lluitar havien de socórrer al monarca, si aquest era atacat.
[edita] La muralla de Barcelona
La ciutat disposava d'una muralla exterior del segle XIV de pedra ben sòlida, envoltada d'un fossat sec, i amb la cara interior lliure d'edificis[4], amb nou portals i cinc al Raval que ampliaven el recinte de l'època de Jaume el Conqueridor[12] de la que encara es mantenia la muralla de la Rambla[13] i el recinte interior de la muralla de la Barcino romana del segle IV, la més conservada, i una muralla en front marítim[14] que fou construïda al segle XVI per defensar la ciutat dels atacs dels pirates[15]. Les muralles, tret de la romana van ser enderrocades a partir del 1854[16].
[edita] Convent de Santa Madrona
El convent fortificat de Santa Madrona estava al peu de la muntanya de Montjuïc a mig camí entre Barcelona i Sants. L'any 1641 el convent estava gestionat pels caputxins[17]. En el mateix lloc es manté una capella construïda en posterioritat a la batalla, situada entre el palau nacional i el museu etnològic.
[edita] El castell de Montjuïc
La fortificació de la muntanya de Montjuïc, en forma de quadrilàter de terra amb revestiment de pedra i fang i quatre mitjos baluards a les cantonades i un fossat de poca profunditat es va construir el 1640 en previsió de l'avanç castellà[18] durant trenta dies. Fins llavors, un far destinat a informar mitjançant senyals de la proximitat de vaixells havia ocupat el cim.
[edita] Els exèrcits enfrontats
L'exèrcit castellà del marquès de los Vélez havia sortit a campanya amb 23.000 soldats, 3.100 cavalls i 24 peces d'artilleria amb 250 artillers[19], dividits en tres cossos:
- Cos d'avantguarda, dirigit per Gerolamo Maria Caracciolo, el marquès de Torrecuso. Disposava del batalló de cavalleria de Carlo Maria Caracciolo, duc de San Giorgio amb 500 cavalls, el regiment d'infanteria del coronel Fernando de Ribera, el regiment d'infanteria del coronel Gonzalo Fajardo, el regiment d'infanteria del maestre de camp Martín de los Arcos, comte d'Orpesa, el terç de Castella i el de Guipúscoa, i un terç irlandés de Hugh O'Donnell, duc de Tyrconnell[20].
- Cos de batalla, comandat per Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, el marqués de los Vélez. Disposava d'una escolta de 100 cavallers comandats pel capità Alonso Gaytan, dos batallons de cavalleria de 600 cavalls cada un comandats per Álvaro Suárez de Quiñones i el comissari general Filippo Filangieri, i tres terços dirigits per Pedro de La Saca, Alonso de Calatayud i Diego de Villalba y Toledo i cinc regiments d'infanteria, dirigits per Martín de Azlor, Iñigo de Mendoza, Diego Guardiola, Luis Gerónimo de Contreras i Pedro de Cañaveral.
- Cos de rereguarda. Disposava de 24 peces d'artilleria dirigides pel marquès de Chieri[21], quatre terços d'infanteria (un castellà de Tomas Mesia de Acevedo, el dels Presidis de Portugal de Tomas Mesia de Acevedo, el való de Felipe de Gante y Merode i el portuguès de Simón de Mascarenhas), algunes companyies italianes i els 500 cavalls que formaven el batalló de cavalleria de Rodrigo de Herrera.
- La cavalleria espanyola va formar en 18 escuadrons amb uns 1500 caballs en total per a la batalla.
Les forces catalanes i franceses estaven constituïdes per:
- Els defensors del Castell de Montjuic,[19] amb 9 companyies de milicians de la Coronela: Mercaders de Teles (situada al fortí), sabaters o cordoners (Cordonniers en francès), sastres, passamaners, estevaners (o esteves) situada mirant a Castelldefels, velers, taverners, teixidors de lli i pellers o Blanquers (Tanneur en francès) que estava de guardia a la Torre de Damians) i d'altres del Terç de Santa Eulàlia [22] que formaven part de la Coronela de Barcelona, el capità Francesc de Cabanyes amb 200 miquelets, 300 mosqueters i piquers francesos dirigits per George Stuart, el senyor d'Aubigny, situats al fortí i 8 peces d'artilleria de bronze.
- La companyia de Coutouriers de la Coronela (i que és una de les 9 identificada amb un altra nom) també estava al fortí.
- També hi eran presents els capitans Ambrosi Gallart i Lluis Valencia, Jordi de Peguera, Antoni de Peguera, Rafael Casamitjana, Vives, Martorell i Modolell.
- A l'ermita de Santa Madrona es trobaven les tropes de Gallart i Valencia[19] amb el capità d'artilleria Agustí Radas.
- L'artilleria dirigida per Dídac Montfar Sorts i Cellers, els quatre terços restants de la Coronela de Barcelona[23][9] dirigida per Miquel Torrelles, i la resta de les forces catalanes defensaven la ciutat.
- La cavalleria francesa, dirigida per Henri Robert de Serignan[19] va desplegar-se al Pla per atacar les posicions castellanes. El regimient del propi Serignan va encarregar-se de la defensa del portal de San Antoni mentre que la resta de la cavalleria, formada pels batallons dels capitans monsieur de Fontarelles, monsieur de Bridoirs, monsieur de Guidane, monsieur de Sagé i monsieur de la Talle, Josep d'Ardena, Josep Galceran de Pinós i de Perapertusa, Henrique Juan, i Manuel d'Aux Borrellas defensaven els camins entre Barcelona i Sants.
La resta de les tropes que havien fugit de la Batalla de Martorell estava dispersa pel Vallès i va rebre ordres de tornar a Barcelona mentre que els miquelets de Josep Margarit i de Biure s'havien d'apostar a la vora de Montserrat per impedir l'arribada d'ajuda per l'exèrcit hispànic[19].
[edita] Ordre de batalla
Després de la victòria a la batalla de Martorell, Pedro Fajardo va optar per atacar Barcelona ràpidament per evitar el reagrupament de les tropes catalanes dispersades pel Vallès, i dels nous contingents catalans i francesos que estaven en camí, atacant Montjuïc encerclant la muntanya iniciant l'envestida amb dos mil mosqueters seguida pel gruix de la infanteria, i a l'hora obrint un segon front mitjançant un atac directe contra el portal de Sant Antoni amb el gruix de la cavalleria i l'artilleria, i una part de la infanteria, que hauria d'evitar l'arribada d'ajut a la fortalesa dirigit pel Carlo Maria Caracciolo, el duc de San Giorgio[24]. L'exèrcit hispànic s'hauria d'apostar a Montjuïc i ser abastats per mar, evitant els perills de Collserola, on podien ser blanc fàcil dels guerrillers.
Preveient l'arribada de l'exèrcit hispànic, el dia anterior a la batalla els catalans van aixecar encara més l'alçada de la muralla de la fortalesa de Montjuïc[21].
[edita] La batalla
L'assalt a Montjuïc va començar a les nou del matí quan dos-mil mosqueters que composaven els terços de Hugh O'Donnell[25] Fernando de Ribera i Simon de Mascarenhas pugen per la banda del Llobregat, sent rebutjats pels defensors.
Poc més tard de la primera escomesa, els dos terços de Diego de Cárdenas Lusón van començar a pujar la muntanya des de Sants, i dos terços comandats per Francisco de Orozco, el marquès de Mortara es van dirigir des de la Creu Coberta a l'ermita de Santa Madrona per tallar el camí entre la ciutat i Montjuïc, d'on es van retirar els catalans que hi havia apostats aprofitant la cobertura de la cavalleria francesa[7] per instal·lar-se en el camí atrinxerat de Montjuïc, des d'on havien de protegir les municions i els reforços que havien de pujar al castell.
Les tropes castellanes, mancades de comunicació i travessant un terreny boscós i costerut, van arribar al cim de la muntanya en diferents moments[26]. Quan les primeres tropes castellanes van arribar al cim de Montjuïc, molts catalans van fugir, tret d'una companyia de 400 homes que els va fer front a l'atac disparant a curta distància per consell dels oficials francesos[6], delmant als atacants i eliminant-ne als oficials, gràcies a que no havien d'enfrontar-se a tots els atacants a l'hora, mentre l'artilleria[27] dirigida per Agustí Radas[28] disparava terra, pedres i metralla metàl·lica pels canons sorrers holandesos a curta distància, car els hispànics no duien escales ni artilleria[21]. La resta de les tropes hipàniques encara estaven acampades als camps de Valldonzella[21].
Henri Robert de Serignan comandant set batallons de cavalleria[29] va atacar cobert pels mosqueters apostats a la muralla, als hispànics que atacaven la muralla i el camí de Montjuïc, mirant de flanquejar-los per la creu coberta, atac que va ser respost per una càrrega de la cavalleria castellana comandada per Carlo Maria Caracciolo i que alhora va provocar la retirada catalana cap a l'interior de les muralles pel portal de Sant Antoni, sent seguits pels hispànics però aquesta maiobra els va suposar quedar-se sense munició, de manera que els atacants van quedar a l'abast del foc de mosquet de les muralles i amb el portal tancat, sent llavors carregats pels cuirassers francesos. Entre les baixes hispàniques es trobava el duc de San Giorgio.
La victòria a la muralla va permetre enviar dos mil mosqueters de refresc al castell, coberts pels mosqueters apostats a les trinxeres. A les tres de la tarda els castellans van intentar un nou atac en massa amb les tropes de reserva comandades per Gerolamo Maria Caracciolo, però la manca d'escales[7] i el foc català van provocar moltes baixes. Una càrrega final de quaranta catalans del castell muntanya avall[30], provocant el pànic i la retirada dels espanyols fins a Sants.
| « | Les banderes de Castella, poc abans desplegades al vent en senyal de la seva victòria, caminaven caigudes i trepitjades als peus dels seus enemics, on molts ni per trofeus i adorns del triomf les alçaven; a tanta desestima es van reduir. Les armes perdudes per tota la campanya eren ja en tant nombre, que pogueren servir millor de defensa, que en les mans dels seus amos, per la dificultat que causaven al camí: només la mort i la venjança lloada en la tragèdia espanyola sembla, es delectaven en aquella horrible representació. | » |
|
—Francisco Manuel de Melo |
||
[edita] Conseqüències
A la matinada següent, l'exèrcit castellà abandonava Sants, sabedor que Philippe de La Mothe-Houdancourt s'acostava amb una columna de 6.000 homes[29], deixant enrere l'artilleria i fugia cap a Martorell, des d'on aniria fins a Tarragona, on Pedro Fajardo acabaria sent substituït per Federico Colonna. A Tarragona només va arribar la meitat de l'exèrcit que hi havia sortit uns mesos abans.
Pau Claris mor un mes després de la victòria de Montjuïc i les noves autoritats no van poder aturar els excessos dels lloctinents francesos. La inevitable intervenció francesa convertí Catalunya en un front més de la guerra dels Trenta Anys, que enfronta als Habsburg i a la monarquia francesa per l'hegemonia d'Europa.
[edita] Dia del soldat català
El 26 de gener, dia de la victòria de les tropes catalanes sobre els espanyols, i de la mort de Martí Marcó segles més tard[31], és recordat anualment com el dia del soldat català[32] per organitzacions com el PSAN, que afirmen que a Francisco Franco va voler esperar uns dies a ocupar la ciutat durant la guerra civil espanyola per fer-la coincidir amb la data de la batalla de 1641[33].
[edita] Referències
|
|||||
[edita] Bibliografia
- J.H. Elliott, La revolta catalana 1598-1640: un estudi sobre la decadència d'Espanya, Publ. Universitat de Valencia, 2006 ISBN 84-370-6344-2 [23]
- Antoni Simon i Tarrés, Cròniques de la Guerra dels Segadors Fundació Pere Coromines, Barcelona, 2003
- F. Xavier Hernández, Història militar de Catalunya ISBN 84-232-0638-6
- (castellà) Francisco Manuel De Melo, Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña, Editorial Castalia, 1996. ISBN 9788470397479.
- (castellà) José Gómez Arteche, El marqués de Torrecuso, Revista Europea, 17 de Setembre de 1876 [24]
- (castellà) Josep L. Roig, Historia de Barcelona, desde su fundación al siglo XXI, 1995, Ediciones Primera Plana ISBN 84-8130-039-X.
- (castellà) Ramón de Rubí de Marimón, Relación del lebantamiento de Cataluña
- (castellà) Miquel Parets, De molts successos que han succeit dins Barcelona y en molts altres llochs de Catalunya, dignes de memòria en Memorial Histórico Español Tomos XX a XXV. La batalla de Montjuïc es descriu en el Tom XXII.
- (francès) Le commencement et les progrez des guerres de la Principauté de Catalogne és années 1640 & 1641. Ensemble la victoire signalée de Montjuique. Ed. Jean Bertelin - Rouen - 1642.
