Batalla de Pelekanon

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla de Pelekanon
Guerres Otomano-Bizantines
Data 10-11 de juny de 1329
Localitat Nicomèdia (Bitínia)
Resultat victòria otomana [1]
Batalla de Pelekanon (Mediterrani oriental)
Batalla de Pelekanon
Batalla de Pelekanon
Batalla de Pelekanon
Coord.: 40° 46′ 0″ N, 29° 55′ 0″ E / 40.76667,29.91667
Bàndols
Turcs otomans Imperi Bizantí
Comandants en cap
Orhan Andrònic III
Forces
aprox. 8000 [2] aprox. 2.000 soldats de Constantinoble i un altre nombre igual de Tràcia. [2]

La batalla de Pelekanon[3] també coneguda per la seva forma llatinitzada com a Batalla de Pelecanum va tenir lloc els dies 10-11 de juny de 1329 entre una força expedicionària bizantina liderada per Andrònic III i un exèrcit otomà dirigit per Orhan. L'exèrcit bizantí va ser derrotat, sense que pogués fer més intents per ajudar les ciutats d'Anatòlia que estaven sota setge otomà.

Enfrontament i resultat[modifica | modifica el codi]

Amb l'ascens d'Andrònic al poder el 1328, els territoris imperials d'Anatòlia s'havien reduït considerablement en gairebé tot l'oest de la moderna Turquia en el curs dels quaranta anys anteriors, llevat d'alguns llocs avançats dispersos per tot el Mar Egeu i d'una petita província situada al voltant de Nicomèdia, a uns 150 km de Constantinoble, capital del país. A tot arreu els turcs eren hostils i usurpaven les terres imperials. Andrònic estava decidit a ajudar les importants ciutats de Nicomèdia i Nicea de Bitínia i esperava restaurar la frontera cap a una posició estable. Juntament amb el gran domèstic Joan Cantacuzè, Andrònic va conduir l'exèrcit, que era el més gran que va poder reunir al llarg del mar de Màrmara cap a Nicomèdia. A Pelekanon, un exèrcit turc otomà bloquejava el seu camí. Una part de l'exèrcit turc fou derrotat. No obstant això,la major part de l'exèrcit turc es va retirar a les muntanyes al nord del camp de batalla. En perseguir-los, l'exèrcit bizantí va patir nombroses escaramusses que van fer caure la seva moral, i el mateix Andrònic va resultar lleugerament ferit. Els turcs aconseguiren fins i tot de tallar la retirada a l'exèrcit bizantí, que va haver de replegar-se per via marítima, sota la direcció del Gran Domèstic, cap a Constantinoble.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

La campanya de restauració de l'Imperi acabava de ser avortada amb aquesta batalla. Mai més no hi va haver cap mena d'intent per recuperar les antigues terres bizantines de l'Àsia Menor, llevat d'algunes expedicions que tractaren d'alçar el setge de Nicomèdia, que va acabar caient el 1337. Nicea caigué des del 1331 i el seu governador era conscient que no podia esperar cap mena de socors de Constantinoble. A poc a poc, el control del Bósfor escapà a l'Imperi Bizantí. El otomans havien obtingut un territori prou poderós com per finalment conquerir l'Imperi Bizantí en la seva totalitat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Heath, Ian and Angus McBride, Byzantine Armi 1118-1461 AD , (Osprey Publishing, 1995), 8.
  2. 2,0 2,1 Bartusis, Marc C. The Late Byzantine Army: Arms and Society, 1204-1453 , University of Pennsylvania Press, 1997, p. 91 "In June 1329 he [Andronicus III] and Kantakouzenos led a major expedition into Àsia with 2,000 soldiers from Constantinople, and something less than this number from Thrace. At Pelekanos their army encountered the forces of Orhan, Osman's són and SUCCESSOR, Encamp with about 8,000 examen. "
  3. Nicol, Donald M. The Last Centuries of Byzantium, 1261-1453 (en anglès). Cambridge University Press, 1993, p. 171. ISBN 0521439914. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Treadgold, W. "A History of the Byzantine State and Society", Stanford University Press, 1997.