Batalla de Svolder

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla de Svolder
La batalla de Svolder, per Otto Sinding

La batalla de Svolder, per Otto Sinding
Data Setembre de 999 o 1000
Localitat Øresund o Rügen
Resultat Victòria aliada i partició de Noruega
Bàndols
Noruega
Jomsvíkings
Dinamarca
Suècia
Jarl de Lade
Comandants en cap
Olaf I de Noruega
Sigvaldi Strut-Haraldsson
Eirik Håkonsson
Olaf Skötkonung
Svend I de Dinamarca
Forces
11 naus de guerra 70 naus de guerra
Baixes
Totes les naus perdudes Nombroses

La batalla de Svolder (Svold, Swold)[nota 1] es va lliurar el setembre de l'any 999 o 1000 en algun indret a l'oest del mar Bàltic i va enfrontar el rei Olaf I de Noruega i una aliança dels seus enemics, principalment Dinamarca i Suècia. El rerefons de la batalla fou la unificació de Noruega en un únic Estat, els continus esforços danesos per obtenir el control del país i l'expansió del cristianisme per Escandinàvia.

El rei Olaf tornava a Noruega després d'una expedició a Wendland (Pomerània), quan va caure en una emboscada que li havien preparat Svend I de Dinamarca, Olaf de Suècia i Eirik Håkonsson, Jarl de Lade. L'estol d'Olaf estava format per onze naus de guerra, però s'enfrontaven contra no menys de setanta.[1] Les seves naus foren capturades una rere l'altra fins que només va quedar la nau reial, la Ormen hin Lange, que va ser capturada per Eirik Håkonsson mentre Olaf es llançava al mar. Derrotada, Noruega va passar a ser dominada pels Jarls de Lade com un feu de Dinamarca i Suècia.

Les fonts més detallades sobre la batalla són les sagues reials,[nota 2] escrites aproximadament dos segles després d'aquesta. Són, per tant, poc fidedignes des del punt de vista històric, però narren la batalla amb molts detalls. Segons les sagues, la causa de la batalla fou la fallida proposició de matrimoni d'Olaf I de Noruega a Sígrid l'Altiva i el seu posterior casament amb Thyri, germana de Svend I de Dinamarca.


Rerefons[modifica | modifica el codi]

Originalment, Noruega estava dividida en diversos petits regnes, sovint enfrontats entre ells, amb una feble autoritat central. No va ser fins que Harald I de Noruega va pujar al tron durant el segle IX que no es va iniciar el procés d'unificació del país i la consolidació del poder reial.[2] Els descendents de Harald van haver de competir contra els líders regionals, com els Jarls de Lade en el nord i els reis de Vingulmark a l'est, mentre que els reis de Dinamarca reivindicaven les regions del sud i es mostraven ansiosos per fer-se amb els vassalls noruecs per incrementar la seva influència. L'expansió del cristianisme també va prendre un caire polític, especialment a finals del segle X.[3]

Olaf I va ser proclamat rei el 995 i aviat va intentar convertir Noruega al cristianisme per tots els mitjans possibles.

Al voltant del 970, Håkon Sigurdsson, Jarl de Lade, era l'home amb més poder de Noruega, inicialment recolzat pel rei de Dinamarca Harald Blåtand, a qui pagava un tribut, però amb qui va acabar enfrontat per qüestions religioses. Harald s'havia convertit al cristianisme, mentre que Håkon continuava sent pagà.[4] El 995, Håkon va ser deposat i Olaf Tryggvason, un jove líder cristià, es feia amb el tron.[5]

Encara que rebutjava l'autoritat danesa, Olaf va fer seva la missió de convertir Noruega i les seves colònies al cristianisme al més aviat possible, fet que va aconseguir mitjan amenaces, tortures i execucions. La resistència pagana fou vençuda i Noruega va passar a ser un país cristià, però el rei es va guanyar molts enemics degut als seus mètodes. Entre aquests adversaris polítics, destacaven el Jarl Eirik Håkonsson, fill del Jarl Håkon, i Svend I de Dinamarca: ambdós creien que Olaf els havia desposseït dels seus dominis noruecs.[6]

Olaf I de Noruega demanant matrimoni a Sigrid l'Altiva, sota la condició que es convertís al cristianisme. Quan ella el va rebutjar, Olaf la va colpejar amb un guant i ella va reaccionar amenaçant-lo de mort.[7]

A més de les qüestions religioses, diversos poetes i autors contemporanis assenyalen l'existència d'enveges i rancúnies familiars com rerefons de la batalla. Adam de Bremen comenta que fou l'esposa danesa d'Olaf I de Noruega, Thyra, qui el va instigar a declarar la guerra.[8] Curiosament, Thyra era germana de Svend I de Dinamarca. Quan Olaf es va casar amb ella, Svend es va negar a pagar la dot que havia promès. Enfurismat, Olaf va organitzar una expedició per atacar Dinamarca, però no es va esperar a reunir una flota conjunta de tota Noruega i va salpar només amb onze naus, confiant que durant la travessia en reuniria més. Quan es va adonar que estava sol, es va dirigir cap a Wendland (Pomerània) per buscar aliats, però en el camí va caure en una emboscada.[9]

Olaf ofereix Thyra un tall d'angelica. Ella plora i li recrimina que no s'enfronti a Svend I de Dinamarca per recuperar la seva dot.[10]

Altres autors com Oddr Snorrason, narren que abans de casar-se amb Olaf, Thyra estava casada amb Borislav de Wèndia, però ella no el desitjava com espòs i va deixar de menjar fins que fou enviada de nou a casa. Llavors va oferir-se a Olaf, per gran disgust del seu germà Svend i la reina Sigrid, aferrissada opositora d'Olaf. Instigat per Sigrid, Svend es va aliar amb el jarl Sigvaldi Strut-Haraldsson, cap dels jomsvíkings i amb Olaf de Suècia per preparar una emboscada contra Olaf I de Noruega quan aquest arribés per recollir la dot de Thyri. Un cop a Dinamarca, Olaf va sentir rumors dels plans dels seus enemics, però Sigvaldi li va assegurar que eren falsos. Olaf el va creure i va enviar la seva flota cap a casa, quedant-se només amb onze naus, que foren les que van caure a Svolder.[11] Anotacions en l'Heimskringla suggereixen que els Jomsvíking fins i tot van navegar al costat d'Olaf fins al punt de l'emboscada, on el van trair i abandonar.


L'estol d'Olaf[modifica | modifica el codi]

Les fonts nòrdiques coincideixen en establir el nombre de naus d'Olaf durant la batalla en només onze, tres de les quals estan descrites en la saga Heimskringla:

La Grua era una nau de guerra prou gran com per tenir trenta bancs de remers, alt a la proa i a la popa.[12] Fou encarregat pel mateix Olaf i emprat com nau de guerra durant un cert període de temps.

La "Serp", que Olaf va confiscar a un pagà a qui va torturar fins a la mort per rebutjar el cristianisme. «era una nau més llarga i bella que la Grua. A la proa tenia un cap de drac i a la pola un bàcul en forma de cua; els dos costats del màstil i la popa eren daurats. El rei l'anomenà Serp perquè quan issaba la vela semblava l'ala d'un drac. Aquella era la nau més bella de tota Noruega.»[13]

La Serp Llarga (Omen Lange) «la millor nau mai construïda en Noruega, així com la més costosa».

La tercera nau d'Olaf, la Ormen hin Lange o Serp Llarga era una embarcació llegendària mencionada en diverses anècdotes de les sagues.


La batalla[modifica | modifica el codi]

Al situar-se a l'illa de Svolder, els líders aliats van tenir la possibilitat d'avaluar la flota d'Olaf mentre passava.

L'estol d'Olaf I navegava en una columna llarga i desordenada, perquè no s'esperaven cap atac. El Jarl Eirik i els seus dos aliats, Svend I i Olaf de Suècia estudiaven la flota, intentant localitzar el Serp Llarga per iniciar l'atac. Olaf I va veure l'enemic observant-lo i podria haver emprat les veles i rems per sobrepassar el punt de l'emboscada, però va decidir, temeràriament, presentar batalla. «Les cabres del bosc no ens superaran, doncs els danesos tenen el coratge de les cabres. No temem l'oponent perquè els danesos mai es faran amb la victòria lluitant a la mar.»[14] Així mateix, Olaf va subestimar els suecs, fent referència a les seves costums paganes:

« Els suecs passarien una estona més senzilla i més agradable llepant les seves tasses de sacrifici que embarcant en el Serp Llarga davant les nostres armes i obtenint èxit en destruir les nostres naus. Confio que no tinguem por d'aquests menja cavalls.[15] »

Però quan va veure l'estol d'en Eirik Håkonsson es va donar compte que estava a les portes d'una difícil batalla perquè «aquests són noruecs com nosaltres».[16]

La batalla de Svolder, obra de Peter Nicolai Arbo.

Olaf va posicionar les seves naus de costat a costat, amb la Ormen Lange al bell mig de la línia, ja que era la nau més gran i més alta i permetia que els seus defensors disparessin des de dalt. Així, les onze naus es van convertir en una fortalesa flotant, limitant la capacitat de l'enemic en fer valer la seva superioritat numèrica.

Danesos i suecs es van precipitar contra l'estol d'Olaf, però foren rebutjats amb grans pèrdues de vides i naus. Mentrestant, el Jarl Eirik va atacar pel costat, llençant la seva nau Ariet de Ferro contra la darrera nau d'Olaf. Capturada aquesta, es va llençar contra la següent, de manera que Olaf va anar perdent les seves naus fins que només va quedar la Ormen Lange.

Einar Tambarskjelve[modifica | modifica el codi]

Einar Tambarskjelve provant l'arc del rei però trobant-lo massa feble.

Un dels episodis més coneguts de la batalla narra com un arquer del rei Olaf, de nom Einar Tambarskjelve, va intentar matar el Jarl Eirik Heimskringla descriu així els fets:

« Einar va llençar una fletxa al Jarl Eirik i aquesta es va clavar en el timó, una mica més amunt del cap del Jarl. El Jarl va mirar en aquella direcció i va preguntar als seus homes si sabien qui havia disparat la fletxa, quan un segon projectil va volar entre les seves mans i el seu costat. El Jarl va ordenar a un home de nom Fin — o potser de raça Fin (lapó) i excel·lent arquer—, «dispara contra aquell home alt en el màstil». Fin va disparar i la fletxa es va clavar al bell mig de l'arc d'Einar, partint-lo en dos.

-«¿Què és això que es trenca amb aquest soroll?», va cridar el rei Olaf.

-«Noruega, rei, d'entre les teves mans», va cridar Einar.

-«No! Això no passarà!», va dir el rei; «pren el meu arc i dispara», donant-li el seu arc.

Einar va prendre l'arc i va preparar la fletxa. «Massa feble, massa feble», va dir, «per ser l'arc d'un poderós rei!» i dit això, es va desfer de l'arc i prenent el seu escut i la seva espasa va lluitar amb coratge.[17]

»

La mort d'Olaf I[modifica | modifica el codi]

Eirik i els seus homes embarcant en la Ormen Lange en l'episodi final de la batalla.

Finalment, la tripulació de la Ormen Lange fou dominada i Olaf I derrotat. Segons les fonts daneses, al veure que tot estava perdut, el rei es va suïcidar llençant-se mar, «un final adequat per la seva vida», segons Adam de Bremen.[18] Les versions noruegues i islandeses són més favorables al rei i algunes suggereixen que fins i tot va escapar amb vida.

Fets posteriors[modifica | modifica el codi]

Divisió de Noruega després de la batalla de Svolder, segons Heimskringla.

Els aliats, un cop assolida la victòria, es van dividir Noruega en tres parts. Olaf de Suècia va rebre quatre districtes: Trondheim, Møre og Romsdal, Regne de Romsdal i Regne de Ranrike. Olaf va donar aquestes terres al seu gendre i vassall el Jarl Sveinn Hákonarson. Svend I va obtenir el Regne de Viken, on hi havia forta presència danesa, i la resta de Noruega va quedar sota control de Eirik Håkonsson com vassall de Svein.[19]

Els Jarls Eirik i Svein van demostrar ser uns líders forts i competents i els seus regnats foren pròspers. Es convertiren al cristianisme, però van permetre la llibertat religiosa del poble, refrenant d'alguna manera la ràpida expansió del cristianisme recolzada per Olaf I.


Notes[modifica | modifica el codi]

  1. En nòrdic antic Svöld, Svöldr, Svölð o Svölðr.
  2. Les sagues reial son sagues nòrdiques que relaten la vida dels reis escandinaus, compostes entre els segles XII i XIV a Noruega i Islàndia.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Jones 1984, p. 137-138.
  2. Recentment, hi ha historiadors que consideren Harald com una figura llegendària i mítica. Vegeu Sverrir Jakobsson 2002, p. 230.
  3. Midgaard 1963, p. 23.
  4. Encyclopaedia Britannica. «Haakon SIGURDSSON» (en anglès).
  5. Issuing Authorities. «Olav Tryggvason 995-1000» (en anglès)..
  6. Midgaard 1963, p. 25–26.
  7. Snorri Sturluson 1991, p. 200–201.
  8. Tschan 2002, p. 81–82.
  9. Driscoll 1995, p. 33; Ekrem 2003, p. 97.
  10. Snorri Sturluson 1991, p. 226.
  11. Bjarni Aðalbjarnarson 1941, p. cxxxviii-cxxix.
  12. Snorri Sturluson 1991, p. 209.
  13. Snorri Sturluson 1991, p. 214.
  14. Oddr Snorrason 2003, p. 123.
  15. Oddr Snorrason 2003, p. 123–124.
  16. Oddr Snorrason 2003, p. 126.
  17. Snorri Sturluson 1907; vegeu: Heimskringla. The Online Medieval & Classical Library.
  18. Adán de Bremen 2002, p. 82.
  19. Snorri Sturluson 1991, p. 244.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Batalla de Svolder Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Adam de Bremen (traducció de Francis Joseph Tschan i Timothy Reuter) (2002). History of the Archbishops of Hamburg-Bremen. Columbia University Press. ISBN 0-231-12575-5
  • Baetke, Walter. Christliches Lehngut in der Sagareligion, Das Svoldr-Problem: Zwei Beiträge zur Sagakritik. Berichte über die Verhandlungen der Sächsischen Akademie der Wissenschaften zu Leipzig. Philologisch-historische Klasse, Band 98 - Heft 6. Berlin: Akademie-Verlag. 1951.
  • Bjarni Aðalbjarnarson (editor) (1941). Íslenzk fornrit XXVI : Heimskringla I. Reykjavík: Hið íslenzka fornritafélag.
  • Campbell, Alistair (editor i traductor) i Simon Keynes (introducció) (1998). Encomium Emmae Reginae. Cambridge University Press. ISBN 0-521-62655-2
  • Driscoll, M. J. (editor) (1995). Ágrip af Nóregskonungasǫgum. Viking Society for Northern Research. ISBN 0-903521-27-X
  • Ekrem, Inger (editor), Lars Boje Mortensen (editor) i Peter Fisher (traductor) (2003). Historia Norwegie. Museum Tusculanum Press. ISBN 87-7289-813-5
  • Finnur Jónsson (1912–15). Den norsk-islandske skjaldedigtning. København: Den arnamagnæanske kommission.
  • Finnur Jónsson (1923). Den oldnorske og oldislandske litteraturs historie. København: G.E.C Gads forlag.
  • Finnur Sigmundsson (1966). Rímnatal I. Reykjavík: Rímnafélagið.
  • Finlay, Alison (editor i traductor) (2004). Fagrskinna, a Catalogue of the Kings of Norway. Brill Academic Publishers. ISBN 90-04-13172-8
  • Kouri, E. I., Torkel Jansson i Knut Helle (2003). The Cambridge History of Scandinavia. Cambridge University Press. ISBN 0-521-47299-7
  • Levin, Mona (traducció de Virginia Siger) (2002). Saga King Becomes Opera - at Last! Music Information Centre Norway.
  • Midgaard, John (1963). A Brief History of Norway. Oslo.
  • Naess, Harald S. (1993). A History of Norwegian Literature. University of Nebraska Press. ISBN 0-8032-3317-5
  • Nicholson, Helen (2003). Medieval Warfare: Theory and Practice of War in Europe, 300–1500. Palgrave Macmillan. ISBN 0-333-76331-9
  • Oddr Snorrason (traducció de Theodore M. Andersson) (2003). The Saga of Olaf Tryggvason. Cornell University Press. ISBN 0-8014-4149-8
  • Ólafía Einarsdóttir (traducido por Helga Kress) (1967). "Árið 1000" en Skírnir.
  • Ólafur Halldórsson (editor) (2006). Íslenzk fornrit XXV : Færeyinga saga, Ólafs saga Tryggvasonar eptir Odd munk Snorrason. Reykjavík: Hið íslenzka fornritafélag. ISBN 9979-893-25-7
  • Sawyer, Peter (2005). "Scandinavia in the Eleventh and Twelfth Centuries." en The New Cambridge Medieval History IV. David Luscombe i Jonathan Riley-Smith (eds). Cambridge University Press. ISBN 0-521-41411-3.
  • Sawyer, Peter Hayes i Birgit Sawyer (1993). Medieval Scandinavia: From Conversion to Reformation, Circa 800–1500. University of Minnesota Press. ISBN 0-8166-1739-2
  • Saxo Grammaticus (editat per J. Olrik i H. Ræder) (1931). Saxonis Gesta Danorum. Hauniæ: Munksgaard.
  • Sephton, J. (traductor) (1895). The Saga of King Olaf Tryggwason. Londres: David Nutt.
  • Snorri Sturluson (traduït per Lee M. Hollander). (1991). Heimskringla : History of the Kings of Norway. University of Texas Press. ISBN 0-292-73061-6
  • Snorri Sturluson (traduït per Samuel Laing i Rasmus Björn Anderson) (1907). Heimskringla: A History of the Norse Kings. Londres: Norroena Society.
  • Sverrir Jakobsson (2002). "Erindringen om en mægtig personlighed : den norsk-islandske historiske tradisjon om Harald Hårfagre i et kildekristisk perspektiv" in Historisk tidsskrift 2002, vol. 81, pp. 213-30. ISSN: 0018-263X
  • Theodoricus monachus (traduït i anotat per David i Ian McDougall, amb introducció der Peter Foote) (1998). The Ancient History of the Norwegian Kings. Viking Society for Northern Research. ISBN 0-903521-40-7
  • Oxford University Press. A History of the Vikings. 2.ª, 1984.