Batalla de l'Illa Terceira

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla de l'Illa Terceira
Guerra de Successió Portuguesa
Batalla de l'Illa Terceira
Batalla de l'Illa Terceira
Data 26 de juliol de 1582
Localitat En aigües de les Illes Açores
Resultat Victòria d'Espanya
Coordenades 38° 38′ 39″ N, 27° 39′ 11″ O / 38.64417°N,27.65306°O / 38.64417; -27.65306Coord.: 38° 38′ 39″ N, 27° 39′ 11″ O / 38.64417°N,27.65306°O / 38.64417; -27.65306
Bàndols
Regne d'Espanya Espanyes Regne de França Regne de França
Comandants en cap
Regne d'Espanya Álvaro de Bazán Regne de França Filippo di Piero Strozzi
Forces
28 navilis
diverses fragates
i transports
60 navilis
22 galions
Baixes
Homes
  • 224 morts
  • 550 ferits
Naus
  • 4 enfonsades
    2 cremades
    4 capturades

Homes

  • 1.500 morts
  • 1.500 ferits, desapareguts o capturats

La batalla naval de l'Illa Terceira, també coneguda com la batalla naval de l'illa de São Miguel,[1] va tenir lloc el 26 de juliol de 1582 en aigües de l'illa Terceira a les Açores, entre una esquadra dels regnes de les Espanyes de 26 naus, comandada per Álvaro de Bazán, i una altra esquadra francès de 60, al comandament del almirall Filippo di Piero Strozzi, acabant amb una aclaparadora victòria per als espanyols. Aquesta va ser la primera batalla naval de la Història en què hi van participar galions de guerra.[2]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

En 1580, després de la mort sense successió del rei Sebastià I de Portugal a la Batalla de Kasr al-Kabir i la posterior mort d'Enric I de Portugal, el Cardenal, Felip II de Castella va ser reconegut com a rei de Portugal, amb el nom de Felip I de Portugal, per les Corts de Tomar. Aquest nomenament no va ser ben acceptat a França ni Anglaterra pel poder que significava per a la casa d'Àustria la unió dels imperis colonials dels regnes de les Espanyes i el Regne de Portugal, de manera que van recolzar la causa d'Antonio, el Prior de Crato, que també pretenia la corona de Portugal.

Totes les possessions portugueses, llevat de les Illes Açores o Terceres, reconeixien a Felip II com a rei de Portugal, sent aquestes illes punt de recalada per a la flota de la plata d'Índies, on feien aiguada i queviures per continuar viatge a Espanya. Tot i no estar en guerra amb Espanya, França envià una flota a les Açores per donar suport al Prior.

El 1581 es presenten a Lisboa els comissaris de l'Illa de São Miguel per oferir la seva submissió a Felip II, de manera que s'envia a aquesta illa al comandament de Pedro Valdés l'esquadra de Galícia, formada per quatre naus grans i dues petites, portant 80 artillers i 600 infants. La seva missió és netejar el mar de corsaris i rebre les flotes d'Índies, per evitar que recalessin en territori enemic. I coneixent que la flota de l'Índia Oriental venia sota el comandament de Manuel de Melo, partidari del Prior de Crato, una altra de les seves missions era evitar que els agents del Prior contactar amb ell.

En paral·lel es prepara a Lisboa una armada de 12 naus, que, manada per Galceran Fenollet i amb el mestre de camp Lope de Figueroa, seguiria a la de Pedro Valdés, i que portaria a São Miguel 2.200 soldats, amb la intenció de desembarcar a la Tercera.

El 30 de juny arriba Valdés a São Miguel, i el seu governador, Ambrosio de Aguiar, l'informa que a la tercera s'han rebut armes i municions. Però la tripulació d'una caravel que havia interceptat li va dir que, si bé en la Tercera havia molts partidaris del Prior, aquests estaven mal armats. Donant per bona aquesta última informació, en lloc d'emprendre la seva missió d'esperar a la flota d'Índies, va efectuar un desembarcament amb 350 homes a prop d'Angra. El desembarcament va ser un fracàs i es van perdre més de 200 homes, entre ells un fill de Valdés i un nebot del Sr Álvaro de Bazán.

En arribar les flotes de Terra Ferma i Nova Espanya, amb 43 naus, va intentar convèncer els seus generals, D. Francisco de Luján i D. Antonio Manrique, per efectuar un desembarcament conjunt en la Tercera. Aquests es van negar i van seguir viatge a Espanya, trobant-se en aquesta singladura amb la flota de Lope de Figueroa. Aquest els va donar aigua i els va escortar a Lisboa, frustrant les intencions de Melo, que, per la negligència de Valdés, havia rebut instruccions per dirigir-se a França.

Lope de Figueroa torna a les Açores, ia la vista del fracàs de Valdés, decideix no fer el desembarcament a la tercera, en considerar que la guarnició de l'illa era superior a la inicialment estimada.

El març de 1582 es reforça l'Illa de São Miguel amb quatre naus guipuscoanes que porta Rui Díaz de Mendoza, i queden a càrrec de l'almirall portuguès Pedro Peijoto de Silva, que estava allà amb dos galions i tres caravel·les. El maig nou naus franceses ataquen São Miguel. L'atac és rebutjat per les naus guipuscoanes, que van tenir 20 morts.

Els preparatius[modifica | modifica el codi]

Álvaro de Bazán rep la primavera de 1582 l'encàrrec de preparar a Sevilla i Lisboa una flota per a la conquesta de l'illa Tercera. Es manen construir 80 barques de desembarcament, preparar 12 galeres i 60 naus gruixudes, més patatxes i embarcacions lleugeres de protecció.

A mitjans de juliol, tenint notícies que una armada francesa es troba a la mar, Bazán surt de Lisboa amb la Capitana i 27 naus grans i mitjanes i cinc patatxes. Una d'elles, la que portava els metges, ha de tornar-se a Lisboa en trobar un fort temporal de ponent, i la flota de Cadis, que mana Juan Martínez de Recalde, i les galeres de Francesc de Benavides són dispersades per aquest temporal, de manera que no poden reunir-se amb les de Bazán.

Composició de les dues flotes[modifica | modifica el codi]

La flota espanyola estava manada pel gran marí militar Álvaro de Bazán, Marqués de Santa Cruz i Capità General de les Galeres d'Espanya. Manava dos galions del rei, 10 naus guipuscoanes, vuit portugueses i castellanes, 10 Urques flamenques i una llevantisca, així com cinc patatxes. Però dues de les urcas van desaparèixer en la nit del 24 de juliol, tres naus es van demorar a Lisboa, la llevantisca va arribar tard i un dels patatxes havia estat capturat, de manera que, en el moment del combat, només tenia 25 vaixells de guerra.

El comandament de la flota francesa el tenia Filippo di Piero Strozzi, fill de Piero Strozzi, Mariscal de França, i li secundava Charles de Brisac, Comte de Brisac, també fill de Mariscal de França. Es trobava en ella D. Francesc de Portugal, comte de Vinioso. També hi havia un petit contingent anglès, al comandament de Sir Howard of Effingham. Feia 60 vaixells amb 6.000-7.000 infants i arbrades la bandera blanca amb la flor de lis daurada.

Arribada de la flota[modifica | modifica el codi]

El 21 de juliol arriba el marquès a l'Illa de São Miguel, amb només 27 naus i la meitat de la tropa prevista. Poder dos patatxes per notificar la seva arribada al governador i dir l'almirall Peijoto que s'uneixi a la seva esquadra, i fondeja el 22 a Vilafranca per fer aiguada. El sorprèn la rebuda hostil dels vilatans, rebent els esquifs algun arcabussada. Però li diuen que són lleials a Felip II i que haurien de dirigir-se a Ponta Delgada. En això arriba una caravel comunicant que havia sortit de Lisboa amb dues caravel i dos naus, que les dues caravel havien estat capturades pels francesos i que les naus havien aconseguit escapar com ells. Un dels patatxes de descoberta ve amb les notícies del captura dels dos patatxes que s'havien enviat a Ponta Delgada. Davant l'evidència de la presència de la flota francesa, accelera l'aiguada i es fa a la mar, albirant més de 60 veles que estaven ocultes a l'altre costat de l'illa.

Maniobres prèvies[modifica | modifica el codi]

La manca de vent deixa a les dues esquadres immòbils, i amb la brisa del vespre, els espanyols es dirigeixen cap a la mar i els francesos cap a terra.

A mitjanit arriba a la Capitana de Bazán una pinassa amb notícies de Ponta Delgada. El governador li comunica que els francesos havien desembarcat amb 3.000 homes a l'illa el 15 de juliol, saquejant la vila de La Laguna i prenent Ponta Delgada, excepte el castell. Que l'almirall Peijoto, en comptes de fer-se a la mar, es va acostar al castell, resultant capturades les naus guipuscoanes i encallades en els esculls dues caravel i dos galions. Que la gent dels vaixells s'havia refugiat al castell, de manera que va poder resistir amb més de 500 homes. I que en veure que els francesos es retiraven, en comptes de fer-se forts a Ponta Delgada, van suposar que havia arribat l'esquadra espanyola, de manera que despatxar la pinassa per avisar.

A l'alba la flota francesa, que tenia sobrevent, intenta trencar la formació espanyola, sense aconseguir-ho. Repeteix l'intent dues vegades més durant el matí, ja que a la tarda el vent torna a calmar, deixant immòbils a les dues flotes. A la matinada del 24, la situació segueix igual. A les quatre de la tarda, els francesos, en tres columnes, ataquen la rereguarda que mana Miguel de Oquendo, amb els seus cinc naus guipuscoanes. La prestesa de Bazán a tancar la formació fa fracassar l'atac, i els francesos es veuen obligats a retirar-se amb danys, però conservant el sobrevent. Bazán dóna ordre als seus vaixells que aquesta nit, en posar-se la lluna, sense més ordres i sense llums, viure en per guanyar sobrevent, esperant així trobar a l'alba a sobrevent dels francesos, com així va ser.

El matí del 25, es troba per tant Bazán a sobrevent dels francesos, ia més la formació francesa està desordenada, en estar reparant les avaries del combat de la tarda anterior. No obstant això, Bazán no pot aprofitar aquesta oportunitat, ja que a les nou del matí, la nau de Cristóbal de Eraso, el seu segon al comandament, demana auxili, ja que s'ha desarborat. Bazán li dóna remolc i es perd l'ocasió d'atacar.

El 26 de juliol llostregen les dues flotes a tres milles una de l'altra, i a 18 milles de l'Illa de São Miguel, estant la francesa a sobrevent. Segueixen navegant de orsa, i sembla que tampoc hi haurà combat.

La batalla[modifica | modifica el codi]

La tàctica francesa consistia a aïllar naus i capturar-les atacant en grup envoltant les preses i abordant, i la tàctica espanyola consistia en que cada vaixell devia apropar-se en paral·lel, per, estant a curta distància, disparar els canons, fixar la nau i abordar-la[3] aprofitant la major altura dels bords, especialment dels galions portuguesos.[2]

El Galió San Mateo[modifica | modifica el codi]

Després del migdia, el galió San Mateo, que porta de mestre de camp Lope de Figueroa s'aparta de la línia cap a sobrevent. Els francesos creuen que poden aïllar de la línia espanyola, i es dirigeixen cap a ell la Capitana, l'Almirall i tres galions. Figueroa accepta el combat, i sense disparar els seus canons, es veu abordat per la Capitana (per babord) i l'Almirall (per estribord), mentre els altres tres galions li fan trets per proa i popa. Quan les dues naus estan molt a prop, dispara la seva artilleria, produint grans danys als francesos, i repeteix la descàrrega abans de l'abordatge. Posa tiradors escollits en la gàbia que escombren les cobertes franceses. El San Mateo queda sense eixàrcies ni veles, però manté el combat durant dues hores. Lope de Figueroa va haver d'ordenar no abordar la Capitana francesa, que s'havia rendit, per mantenir el combat amb l'almirall.

La resta de les flotes[modifica | modifica el codi]

Els francesos ataquen la línia espanyola, que es manté en bon ordre. El marquès deixa anar el remolc que duia i es dirigeix a donar suport al galió San Mateo, igual que el grup de rereguarda, que arriba abans. La nau Joana del capità Garagarza aborda a la Capitana francesa, aborda al galió, mentre Villaviciosa ho fa amb l'Almirall. Hi van naus franceses, que es amarren a aquestes últimes, i es forma un grup de vaixells en què els homes combaten entre ells. Miguel de Oquendo es fica a tota vela entre l' San Mateo i l'Almirall francesa, disparant contra ella en estar al mig. Amb aquesta maniobra, trenca les amarres i enfonsa el costat de la nau francesa, a la qual s'aferra.

Quan arriba D. Álvaro, veient que els seus vaixells estan dominant la situació i, en comprovar que la Capitana francesa, que manava Filippo di Piero Strozzi, se separa del San Mateo, l'aborda, igual que la nau Caterina. En una hora, el vaixell francès es rendeix.

En donar per perdudes l'Almirall i la Capitana, els francesos que no estan travats a naus espanyoles es retiren, acabant el combat a les quatre hores de començar.

Per part espanyola hi va haver 224 morts i 550 ferits, i, encara que no es va perdre cap vaixell, tots van quedar amb avaries. Per part francesa es van perdre 10 vaixells grans, i es calcula que hi va haver uns 1.000 morts, entre ells l'almirall Filippo di Piero Strozzi.[3]

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

El dia 30 fondeja l'esquadra espanyola en Vila Franca do Campo, desembarcant ferits i presoners i començant les seves reparacions. S'inicia un judici contra els presoners, acusant-los de pirates, ja que Espanya i França estaven oficialment en pau. Els francesos al·leguenr no ser pirates, i que tenien despatxos del rei de França, però Álvaro de Bazán va donar per falsos aquests documents, condemnant a mort. L'1 d'agost, a Vila Franca, van ser degollats 28 senyors i 52 cavallers, i penjats els soldats i mariners de més de 18 anys d'edat. Antonio, el Prior de Crato fuig de l'Illa Terceira, embarcant a les naus franceses fugitives.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (portuguès) Câmara Municipal de Porto, Duas cidades ao serviço de Portugal, subsídios para o estudo das relações de Lisboa e Porto durante oito séculos
  2. 2,0 2,1 (castellà) Jose Ramon Cumplido Muñoz, Felipe II consolida el trono de Portugal
  3. 3,0 3,1 (anglès) Colin Martin i Geoffrey Parker, The Spanish Armada, p.72

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]