Batalla de la Forbie

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla de la Forbie
croades
Miniatura de la batalla de Forbie en un manuscrit
Miniatura de la batalla de Forbie en un manuscrit
Data 17 al 18 d'octubre de 1244
Localitat Harbiyah
Resultat Victòria dels aiúbides
Batalla de la Forbie (Orient Proper)
Batalla de la Forbie
Batalla de la Forbie
Batalla de la Forbie
Coord.: 31° 26′ 0″ N, 34° 33′ 0″ E / 31.43333,34.55000
Bàndols
Dinastia aiúbida Soldanat d'Egipte
Corasmis
Regne de Jerusalem Regne de Jerusalem
Orde del Temple Orde del Temple
Orde de l'Hospital Orde de l'Hospital
Orde Teutònic Orde Teutònic
Orde de Sant Llàtzer Orde de Sant Llàtzer
Dinastia aiúbida Homs
Dinastia aiúbida Damasc
Dinastia aiúbida Kerak
Transjordania
Comandants en cap
Dinastia aiúbida Bàybars Regne de Jerusalem Walter IV de Brienne
Dinastia aiúbida Al-Mansur ibn al-Mujàhid
Dinastia aiúbida An-Nàssir Dawud
Dinastia aiúbida As-Sàlih Ismaïl
Sunqur al-Zahiri
Forces
5.000 cavalleria
Més de 6.000 infanteria
11.000
Baixes
desconegudes 7.500

La Batalla de la Forbie, també coneguda com la Batalla de Harbiyah, es va lliurar del 17 al 18 d'octubre de 1244 entre els exèrcits aliats del regne de Jerusalem, les ordres dels croats, els aiúbides dissidents de Damasc, Homs i Kerak i l'exèrcit egipci del soldà ayyubí es-Salih Ayyub, reforçat amb mercenaris corasmis.[1]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

La conquesta de Jerusalem pel corasmis a l'agost de 244 havia despertat una gran alarma tant entre els cristians com en els estats musulmans. Al-Mansur ibn al-Mujàhid, l'emir d'Homs i An-Nàssir Dawud, de Kerak, es van unir als Templers, els Hospitalers, els Cavallers Teutònics, l'Orde de Sant Llàtzer de Jerusalem i la resta de les forces del Regne de Jerusalem per lluitar contra el Soldanat aiúbida d'Egipte.

Els dos exèrcits es van trobar prop de la Forbie, un petit poble al nord-est de Gaza. En el bàndol aliat, Al-Mansur comandava 2.000 homes de cavalleria i un destacament de tropes de Damasc. La comanda cristiana en general se li va donar a Walter IV de Brienne, comte de Jaffa i Ascalón, encara que el Condestable de Jerusalem i Felip de Montfort també van estar presents. L'exèrcit cristià consistia en al voltant de 1.000 genets i 6.000 metres. Les forces de Transjordania estaven sota el comandament de Sunqur al-Zahiri and al-Waziri, i va consistir en uns 2.000 genets beduïns.

L'exèrcit egipci era comandat per Bàybars, un oficial mameluc que es va convertir en sultà d'Egipte en 1260,[2] amb unes forces lleugerament inferiors en força a seus oponents.

Al-Mansur va aconsellar als aliats enfortir el seu campament actuar a la defensiva, esperant que els indisciplinats corasmis es dispersessin i deixar els egipcis en un desavantatge considerable, però Walter IV de Brienne, el comandament general, no estava disposat a rebutjar la batalla quan ell tenia l'avantatge numèric, una raresa per als cristians d'ultramar. La disposició dels aliats van ser els cristians en l'ala dreta, prop de la costa, les tropes d'Homs i Damasc al centre, i els beduïns a l'esquerra.

La batalla[modifica | modifica el codi]

La batalla es van iniciar el matí del 17 d'octubre, amb els cavallers cristians carregant en repetides ocasions contra els egipcis amunt i avall de la línia, però els egipcis van aguantar.

El matí del 18 d'octubre, Bàybars va renovar la lluita i va llançar els corasmis contra les tropes de Damasc en el centre de la línia aliada, que va ser destruït per l'atac furiós, i a continuació van atacar l'esquerra, eliminant als beduïns. La cavalleria de l'emir va atacar amb força, però gairebé van ser aniquilats, i Al-Mansur ibn al-Mujàhid va fugir amb 280 supervivents, tot el que quedava de les seves tropes.

Amenaçats pels egipcis al front i els corasmis pel flanc, els croats van carregar contra els mamelucs, empenyent-los cap enrere, però l'assalt va anar perdent impuls a mesura que els corasmis vna atacar la rereguarda i els flancs de les forces cristianes, que van ser defensats per una infanteria desorganitzada. Els cavallers, ben armats van lluitar tenaçment i va prendre diverses hores per la seva resistència al col·lapse.[3]

Més de 5.000 aliats van morir, i 800 van caure presoners, incloent a Walter de Brienne, Guillem de Chastelneuf, el Mestre de l'Hospital, i el Conestable de Trípoli. De les tropes dels ordes militars, només 33 Templers, 27 hospitalers, i tres cavallers teutònics van sobreviure,[4] Felip de Montfort i el Patriarca de Jerusalem, van poder escapar a Ascaló. Armand de Périgord, el Mestre del Temple, el mariscal del Temple, l'arquebisbe de Tir, el bisbe de Lydda i Ramla, i Joan i Guillem, fills de Bohemund, Senyor de Botron, moriren en la batalla.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

El Regne de Jerusalem, que no avia estat capaç de disposar d'un exèrcit tan gran des de la batalla d'Hattin, mai seria capaç de dur a terme operacions ofensives de nou. Mentre Hattin té una gran importància simbòlica com haver comportat a la caiguda de Jerusalem, Forbie va marcar el col·lapse del poder cristià en ultramar.

Va portar un èxit durador per als aiúbides, els corasmis van ser derrotats als afores d'Homs per Al-Mansur l'any 1246 després de trencar amb els egipcis.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Conte, Joseph J. The 14th and Final Crusade to the Middle East: Crusades from the 11th Century to the 21st Century (en anglès). AuthorHouse, 2008, p.13. ISBN 1438928912. 
  2. Paul Read, Piers. The Templars: The Dramatic History of the Knights Templar, the Most Powerful Military Order of the Crusades (en anglès). Da Capo Press, 2001, p.229. ISBN 0306810719. 
  3. Dougherty, Martin J. Battles of the Crusades (en anglès). Amber Books, 2007, p.176–177. ISBN 978-1-905704-58-3. 
  4. Barber, Malcolm. The new knighthood: a history of the Order of the Temple (en anglès). Cambridge University Press, 1995, p.145. ISBN 0521558727.