Batalla de les Dunes (1639)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

d

Batalla de les Dunes (1639)
Guerra dels Vuitanta Anys
Abans de la batalla de les Dunes, Reinier Nooms (prop de 1639), representant el bloqueig holandès de la costa anglesa. El vaixell mostrat és el Aemilia, el vaixell insígnia de Tromp.
Abans de la batalla de les Dunes , Reinier Nooms (prop de 1639), representant el bloqueig holandès de la costa anglesa. El vaixell mostrat és el Aemilia , el vaixell insígnia de Tromp.
Data 21 d'octubre de 1639
Localitat Rada de les Dunes, al Canal de la Mànega
Bàndols
República Neerlandesa Províncies Unides Monarquia hispànica Monarquia Hispànica
Comandants en cap
República Neerlandesa Maarten Tromp Monarquia hispànica Antonio de Oquendo
Forces
117 (+100) vaixells 67 vaixells
Baixes
1.000 morts, 10 vaixells incendiats. 6.000 morts, 43 vaixells destruïts o capturats.

La batalla naval de les Dunes va ser una batalla entre les armades espanyola i holandesa que va tenir lloc el 21 d'octubre de 1639 a la rada de les Dunes, prop de la costa del comtat de Kent, a Anglaterra, en el transcurs de la Guerra dels Vuitanta Anys.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Després que els francesos tallessin el 1638 el Camí dels espanyols[1] i ataquessin diversos ports de la costa atlàntica,[2] en un intent desesperat per reforçar, reabastir i pagar les seves tropes a Flandes, el 1639 es forma a Cadis una esquadra de 23 vaixells i 1.679 homes de mar al comandament d'Antonio de Oquendo i impedir l'accés de la flota holandesa a l'Atlàntic, obtenint el domini del mar.[3] Surten cap a Flandes, unint-se a La Corunya a l'esquadra de Dunkerque. Acompanyen a l'estol 12 transports anglesos que porten tropes.

Reunió de l'Armada a La Corunya[modifica | modifica el codi]

El 17 de juliol van arribar a Cadis la flota de l'almirall Ibarra que escoltava les flotes procedents del nou món,[4] i a finals d'agost arriben a La Corunya les naus de Antonio de Oquendo, fondejant fora del port per permetre la sortida de la resta de la flota. Es reuneixen així les esquadres d'Oquendo, Martín Ladrón de Guevara, l'esquadra de Nàpols, amb el general Pedro Vélez de Medrano i l'almirall Esteban de Oliste, i procedents de Cadis, la de Jerónimo Masibriadi, amb l'almirall Mateo Ulajani, 22 vaixells contractats de Dubrovnik, Nàpols, Dinamarca i Alemanya, i uns pocs vaixells espanyols.

A La Corunya s'uneixen a l'esquadra de Galícia comandada per Lope de Hoces, formada per vuit vaixells, entre ells quatre galions, i amb trenta sloops de Dunkerque[5] amb el general Miguel de Horna i l'almirall Matías Rombau, i la de Sant Josep, amb el general Francisco Sánchez Guadalupe, 29 naus provinents de Biscaia, la Germandat de les Quatre Viles, Galícia, Portugal i Flandes. A més, els acompanyen 12 navilis del Regne d'Anglaterra llogats com a transport de tropes.

En total es van noliejar 45 vaixells de guerra de diferents mides i trenta de transport,[6] dividits en set esquadrons,[7] i entre totes portaven 27.000 homes.[8] , dels quals 13.000 soldats.

Per al Comte duc d'Olivares els vaixells i dotacions estaven en un estat excel·lent de preparació i ensinistrament, i no havia sortit armada com aquesta des de la jornada d'Anglaterra. Per l'almirall Feijó, de l'esquadra de Galícia, estaven mancats de tot, la gent era forçada, no hi havia prou artillers i tenien poca experiència, etc.

Trobada amb els holandesos al Canal[modifica | modifica el codi]

El 31 d'agost es fan a la mar, deixant als transports anglesos navegar solts, i l'avantguarda la formava l'esquadra de Dunkerque, com experts del Canal.

Les flotes franceses, inferiors en nombre, no van presentar cap resistència es van refugiar als ports,[4] però al Canal es trobava a l'espera l'almirall holandès Maarten Harpertszoon Tromp, amb 13 naus, que va atacar la flota hispànica en albirar-la en aigües angleses a l'alçada de Beachy Head el 15 de setembre,[6] amb la tàctica de combat en línia i canonades d'alta cadència[4] la matinada del 16 amb sis naus addicionals, Oquendo intenta abordar la capitana holandesa, no aconseguint-ho i rebent a canvi nombrosos canonades, que van deixar la seva nau gairebé desaparellada i amb 43 morts i altres tants ferits, de manera que es va haver de retirar. Al llarg del dia s'entaulen escaramusses, amb l'únic resultat de la voladura d'una nau holandesa. El combat segueix el 17, entre escaramusses i combat artiller, sense permetre els holandesos que els espanyols s'acostin a tir d'arcabús.

El 18 se li uneixen a Tromp 16 naus de Zelanda, continuant amb la mateixa tàctica. Cauen en el combat els almiralls Guadalupe i Ulajani, estant a punt de ser capturat el galió d'aquest. En aquests tres dies de combat, els contendents han esgotat tota la pólvora i municions.

Entrada de l'Armada a les Dunes (Downs)[modifica | modifica el codi]

Maarten Harpertszoon Tromp entra a Calais, on el governador li facilita 500 tones de pólvora, repara els seus vaixells, desembarca als ferits i, en 20 hores, està de nou a la mar a punt per al combat. Antonio de Oquendo, que podria haver fet el mateix als ports de Mardique, a 10 km a l'est de Dunkerque, dubtant del calat del port, on pensava que no podien entrar els seus galions, i donada la proximitat de la rada de les Dunes, a la costa del comtat de Kent, a Anglaterra, i considerant que els anglesos eren neutrals, decideix refugiar-se allà, per intentar aprovisionar i reparar els seus vaixells.

Als anglesos no els fa gràcia la decisió espanyola, i l'enuig es veu agreujat per no haver saludat Oquendo a la bandera anglesa de l'almirall John Pennington, que es trobava fondejat a la rada. Davant l'enuig anglès, i donada la seva precària situació, Oquendo cedeix. Els anglesos cedeixen l'ancoratge interior als espanyols, i fondegen entre l'armada espanyola i l'holandesa.[6]

Oquendo intenta aconseguir pertrets de guerra, informant de la seva presència a l'ambaixador d'Espanya a Londres i al governador dels Països Baixos espanyols, aconseguint així reforç de mariners i soldats des de Dunkerque. Organitza transports en vaixell lleugers per dur a Flandes els diners i els soldats que transportava amb aquest destí. El 27 de setembre, aprofitant una espessa boira, organitza un comboi amb 13 patatxes i sis fragates que acompanyen a 56 embarcacions costaneres (la majoria pesquers vinguts de Dunkerque), que arriba sense novetat a Flandes, tot i estar Tromp bloquejant la sortida de la rada.

Tromp, que disposava d'entre 114 i 120 naus, entre elles 17 brulots, mantingué una esquadra fondejada a la sortida de la rada i una altra navegant pel Canal. Alguns relats expliquen que permeté el pas de vaixells de suport espanyols amb eixàrcies i arboradures, perquè Oquendo pugui reparar abans les seves naus i així poder entaular combat.

La batalla[modifica | modifica el codi]

El 20 d'octubre Antonio de Oquendo, que portava un mes fondejat a la rada de les Dunes, va rebre el primer, escàs subministrament de pólvora, que reparteix entre els galions. En tenir notícies d'això, Tromp decideix atacar abans que els espanyols es rearmin completament, per la qual cosa diu a l'almirall anglès que ha estat atacat pels espanyols i que, per tant, procedeix a atacar. Llança els seus brulots sobre l'esquadra fondejada, però els espanyols intenten arribar a la desesperada al port de Dunkerque,[4] i lleven amarres i es fan a la mar. Entre la confusió produïda pels brulots i una espessa boira, només aconsegueixen sortir de la rada 21 vaixells per enfrontar-se a més de 100 holandesos. Els altres varen en els bancs de sorra i la costa dels Downs.

Tromp llança tres brulots contra la capitana d'Oquendo. Aquest aconsegueix lliurar-se dels tres, però un d'ells s'enganxa a la proa del galió Santa Teresa, de Lope de Hoces, que el seguia i que es perd embolicat en flames. La batalla s'entaula amb els galions espanyols lluitant aïllats contra forces cinc vegades superiors.

Al vespre, aprofitant la foscor, alguns espanyols aconsegueixen desempallegar-se dels seus atacants i, els que poden, es dirigeixen a Mardique, arribant la nau d'Oquendo, la de Masibriadi i 7 vaixells més de l'Esquadra de Dunkerque.

De la resta dels vaixells, 9 es van rendir, estant en tan mal estat que tres es van enfonsar quan eren portats a port holandès, i els altres embarrancats a les costes franceses o flamenques per a no lliurar l'enemic. Dels que havien encallat als Downs, 9 van aconseguir arribar a Dunkerque.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Les pèrdues espanyoles van ser estimades pels holandesos en 43 vaixells i 6.000 homes i les holandeses estimades pels espanyols en 10 vaixells i uns 1.000 homes. Les flotes hispàniques no van aconseguir un volum similar de vaixells fins a la dècada de 1780.[4]

Diuen que Oquendo, que estava greument malalt, va dir en arribar a Mardique: « ja no em queda més de morir, ja que he portat a port amb reputació la nau i l'estendard ».

Hi va haver qui, des d'Espanya, va veure l'acció d'Oquendo com una gran gesta, ja que havia aconseguit portar els reforços i els diners a l'exèrcit de Flandes, i va salvar la capitana i a l'estendard reial davant forces aclaparadorament superiors. Obliden que, si en lloc de tancar-se a la rada d' els Downs , s'hagués dirigit als ports de Flandes, no hagués perdut gairebé tota la seva flota. A més, un vaixell espanyol resistí després de ser abatut per 1200 bales de canó, demostrant la gran resistència espanyola.

Segons l'historiador i almirall portuguès Costa Quintella, Oquendo es « portà més com a comandant [de vaixell] que com a general i almirall, ja que, sense més que posar en línia els seus vaixells [en la primera trobada], hauria pogut aniquilar als seus enemics ».

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Hermann Gonzalez Oropeza, Tres textos inéditos (castellà)
  2. Victor Gebhardt, Historia general de España y de sus Indias, p.453 (castellà)
  3. (castellà) Víctor San Juan, La batalla naval de las Dunas: la Holanda comercial contra la España del Siglo de Oro, p.13
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 (castellà) José N. Alcalá-Zamora, Felipe IV: el hombre y el reinado, p.190
  5. Samuel Rawson Gardiner, History of England from the Accession of James I, p.67 (anglès)
  6. 6,0 6,1 6,2 Stephen C. Manganiello, The concise encyclopedia of the revolutions and wars of England, Scotland and Ireland, p.544 (anglès)
  7. Angus Konstam i Tony Bryan, Spanish Galleon 1530-1690, p.46 (anglès)
  8. Philippe Masson, Histoire de la marine, V.1 (francès)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Cesáreo Fernández Duro, Armada Espanyola, des de la unió dels regnes de Castilla i Aragó . Editat pel Museu Naval de Madrid el 1972.

Coord.: 51° 12′ N, 1° 30′ E / 51.200°N,1.500°E / 51.200; 1.500