Batalla del Cap Matapan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla del Cap Matapan
Segona Guerra Mundial
El Vittorio Veneto
El Vittorio Veneto
Data 27 de març de 194129 de març de 1941
Localitat la Mediterrània, davant del Cap Matapan (Grècia)
Resultat Victòria decisiva aliada
Batalla del Cap Matapan (Mediterrani oriental)
Batalla del Cap Matapan
Batalla del Cap Matapan
Batalla del Cap Matapan
Coord.: 36° 26′ 6″ N, 22° 28′ 58″ E / 36.43500°N,22.48278°E / 36.43500; 22.48278
Bàndols
Royal Navy Regne Unit
Marina d'Austràlia Austràlia
Regne d'Itàlia Itàlia
Comandants en cap
Royal Navy Andrew Browne Cunningham Regne d'Itàlia Angelo Iachino
Forces
1 portaavions
3 cuirassats
7 creuers lleugers
17 destructors
1 cuirassat
6 creuers pesants
2 creuers lleugers
17 destructors
Baixes
4 creuers lleugers lleument danyats
1 torpeder destruït
3 morts
1 cuirassat greument danyat
3 creuers pesants enfonsats
2 destructors enfonsats
2.300 morts
Seqüència cronològica de les batalles de la
Segona Guerra Mundial
Batalla anterior Batalla posterior
Operació Abstention Batalla del Comboi Tarigo


La Batalla del Cap Matapan és una batalla naval de la Segona Guerra Mundial, que tingué lloc a la costa del Peloponès (Grècia) entre el 27 i el 29 de març de 1941. Una força combinada de la Marina Reial Britànica i la Reial Marina Australiana, sota el comandament de l'almirall britànic Andrew Browne Cunningham interceptà i enfonsà o danyà seriosament la flota italiana de la "Regia Marina", sota el comandament de l'Almirall Angelo Iachino.

A Itàlia es coneix com la "Batalla del Gaudo"

Ordres de Batalla[modifica | modifica el codi]

La força aliada era la Flota de la Mediterrània, consistent en el portaavions HMS Formidable, els cuirassats de la I Guerra Mundial modernitzats HMS Barham, Valiant i Warspite (com a vaixell insígnia). La flota principal anava acompanyada de dues flotilles de destructors:

També hi eren presents el HMS Hotspur i el HMS Havock.

També hi havia una segona força, sota el comandament de l'almirall Sir Henry Pridham-Wippell, consistent en els creuers lleugers britànics HMS Ajax, HMS Gloucester i HMS Orion, el creuer lleuger australià HMAS Perth i els destructors britànics HMS Hasty, HMS Hereward and HMS Ilex.

L'australià Vendetta havia tornat cap a Alexandria.

A més, també hi havia els vaixells aliats adjunts als combois: el HMS Defender, el HMS Jaguar i el HMS Juno esperaven al canal de Kithira, i el HMS Decoy, el HMS Carlisle, el HMS Calcutta, el HMS Bonaventure i el HMAS Vampire es trobaven a la rodalia.

La flota italiana estava comandada pel modern cuirassat Vittorio Veneto, vaixell insígnia de Iachino. També s'incloïa pràcticament tota la flota pesant italiana: els creuers Zara (sota el comandament del vice-almirall Carlo Cattaneo, Fiume i Pola, i 4 destructors de la 9ª Flotilla: el (Alfredo Oriani, el Giosué Carducci, el Vincenzo Gioberti i el Vittorio Alfieri). Els creuers pesants "Trieste" (comandat pel Vice-Almirall Luigi Sansonetti), "Trento" i "Bolzano" anaven acompanyats per 3 destructors de la 12ª Flotilla (Ascari, Corazziere i Carabiniere), a més dels creuers lleugers Luigi di Savoia Duca Degli Abruzzi (Vice-Almirall A. Legnano) i Giuseppe Garibaldi i 9 destructors de la 6ª Flotilla (incloent el Emanuel Pessagno i el Nicolosa de Recco). Cap ni un dels vaixells italians disposava del radar, mentre que diversos vaixells aliats sí que en tenien.

També es van veure involucrades la 10ª i 13ª Flotilles de destructors italians, formades per l'Alpino, el Bersagliere, el Fuciliere, el Granatiere, el Grecale, el Libeccio, el Maestrale i el Scirocco.

Rerefons[modifica | modifica el codi]

Com que els vaixells de la Flota Mediterrània cobria els moviments de tropes cap a Grècia, Intel·ligència rebé informes de la partida d'una flota de batalla italiana amb un cuirassat, 6 creuers pesants i 2 de lleugers, a més de diversos destructors per atacar els combois. La intercepció va ser possible gràcies a ULTRA (el criptoanàlisis de senyals interceptades), però com sempre es preparà de manera que l'enemic cregués que hi havia una raó plausible perquè els aliats haguessin detectat i interceptat la flota italiana. En aquest cas va ser un pla meticulós de reconeixement.

Al mateix temps, va haver un error d'intel·ligència al costat de l'Eix. Els italians van ser erròniament informats que la Flota britànica de la Mediterrània només tenia un cuirassat operatiu. De fet n'hi havia 3 i s'havia reemplaçat un portaavions perdut.

La Batalla[modifica | modifica el codi]

Esquema de la batalla

El 27, el Vice-Almirall Pridham-Wippell, amb els creuers Ajax, Gloucester, Orion i l'australià Perth, així com diversos destructors, abandonà aigües gregues des d'una posició al sud de Grècia. L'Almirall Cunningham, amb el Formidable, el Warspite, el Barham i el Valiant van salpar d'Alexandria el mateix dia per trobar-se amb els creuers.

A les 7:55 del 28 de març, el grup del Trento es trobà amb els creuers de Pridham-Wippell, que es dirigien cap al sud. Pensant que intentaven trobar-se amb els vaixells majors, els italians es llançaren a la caça, obrint foc a les 8:12 a 22.000 metres. Com sempre, els canons italians tenien problemes en agrupar els seus trets, per la qual cosa causaven poc efecte. Després d'una hora, els italians van abandonar la persecució i van virar al nord-oest per tornar amb el Vittorio Veneto. Els bucs aliats també van invertir el curs, i van seguir als italians a llarga distància.


A les 10:55, el Vittorio Veneto es trobà amb els creuers, i immediatament obrí foc sobre els difusos vaixells aliats des d'uns 23.000 metres. Els creuers aliats es retiraren, amb danys lleugers de 15, i els italians començaren la persecució.

Atacs aeris[modifica | modifica el codi]

En aquest moment les forces de Cunningham, que havien estat intentant d'unir-se a les de Pridham-Wippell, llançà una sortida de torpeders Fairey Albacore des del HMS Formidable. Van atacar al Vittorio Veneto sense efecte, però van aconseguir dificultar-li la persecució per les maniobres requerides per evitar els atacs. Adonant-se de què potser no tindria tanta sort la propera vegada, Iachino abandonà la persecució a les 12:20, retirant-se cap a Tàrent, on podia disposar de protecció aèria.

Una segona sortida sorprengué els italians a les 15:09. El Tinent-Comandant Dalyell-Stead situà el seu Albacore a 1.000 metres del Vittorio Veneto, tocant-lo al propulsor exterior i fent que entressin 4.000 tones d'aigua. El vaixell s'aturà mentre que es reparaven els danys, però aconseguí tornar a posar-se en marxa a les 16:42, arribant a 19 nusos. Cunningham s'assabentà dels danys del Veneto i comença a perseguir-lo.

Un tercer atac, llançat per 6 Albacores i 2 Swordfish dels Esquadrons 826 i 828 del Formidable i 2 Swordfish de l'Esquadró 815 provinents de Creta, tingué lloc entre les 19:36 i les 19:50. Un torpede, aparentment llançat pel Tinent Torrens-Spence, causà danys al creuer Pola, forçant-lo a aturar-se. Sense adonar-se'n de la persecució realitzada per la flota de Cunningham, s'ordenà a un esquadró de creuers (amb els vaixells germans del Pola, el Zara i el Fiume) i destructors que tornessin i protegissin al Pola; mentrestant, el Vittorio Veneto i la resta de vaixells tornaven cap a Taranto.

Acció nocturna[modifica | modifica el codi]

Els aliats detectaren als italians al radar després de les 22:00, podent-s'hi apropar sense ser detectats. Els cuirassats Barham, Valiant i Warspite van poder obrir foc a només 3.500 metres. Els fars aliats il·luminaven als seus enemics. En només cinc minuts dos creuers pesants, el Fiume i el Zara van ser destruïts.

Els destructors italians van moure's per atacar als cuirassats aliats, però van ser interceptats pels destructors. Dos destructors italians, el Vittorio Alfieri i el Giosué Carducci van ser enfonsats. Es va considerar remolcar el Pola cap a Alexandria com a trofeu, però es feia de dia i el risc de ser víctima dels avions enemics era massa elevat, per la qual cosa el Pola es torpedinà després que la seva tripulació l'abandonés.

Els vaixells aliats van recollir als supervivents, però abandonaren l'escena al matí quan aparegueren bombarders alemanys i els van atacar. Es publicà la localització de la resta de supervivents, i el vaixell hospital italià Gradisca anà a recollir-los. Les pèrdues aliades van ser un simple torpeder abatut per les bateries antiaèries de 90mm del Veneto. Els 3 membres de la tripulació van morir en acció.

Impacte de la batalla[modifica | modifica el codi]

Després de la desfeta al Cap Matapan, la Regia Marina mai més s'aventurà a la Mediterrània oriental, deixant-la per la flota aliada. El comandament naval italià perdé la fe en les promeses alemanyes de protegir la seva flota. Pel seu costat, el Cap Matapan va ser una important victòria estratègica pels aliats, que ara es podrien concentrar en contra l'Afrika Korps al Nord d'Àfrica sota el comandament de Rommel, després de la caiguda de Grècia a mans dels alemanys a finals d'abril de 1941.

Ordre de batalla[modifica | modifica el codi]

Regia Marina[modifica | modifica el codi]

Regne d'Itàlia
  • Almirall de Esquadra Angelo Iachino
    • 1 cuirassat: Vittorio Veneto (danyat)
    • 4 destructors (10a Squadriglia Cacciatorpediniere): Grecale, Libeccio, Maestrale, Scirocco
    • 4 destructors (13a Squadriglia Cacciatorpediniere): Alpino, Bersagliere, Fuciliere, Granatiere

Aliats[modifica | modifica el codi]

Senyera de la Marina Reial

Força A, 14ª Flotilla de Destructors, 10ª Flotilla de Destructors (de la Força C), Força B, 2ª Flotilla de Destructors, Força D


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Batalla del Cap Matapan Modifica l'enllaç a Wikidata