Batalla del Puig de Santa Maria

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla del Puig de Santa Maria
Conquesta del Regne de València
Batalla del Puig per Marçal de Sas
Batalla del Puig per Marçal de Sas
Data 15 d'agost de 1237
Localitat El Puig
Resultat Victòria de la Corona d'Aragó
Batalla del Puig de Santa Maria (Valencia 1235)
Batalla del Puig de Santa Maria
Batalla del Puig de Santa Maria
Batalla del Puig de Santa Maria
Coord.: 39° 35′ 0″ N, 0° 18′ 0″ O / 39.58333°N,0.30000°O / 39.58333; -0.30000
Bàndols
Corona d'Aragó Corona d'Aragó Islam Emirat de Balansiya
Comandants en cap
Corona d'Aragó Bernat Guillem d'Entença Islam Zayyan ibn Mardanix
Forces
50 cavallers[1]
1.000 peons
600 cavallers
11.000 infants
Seqüència cronològica de les batalles de la
Conquesta del Regne de València
Batalla anterior Batalla posterior
Setge d'Almenara Conquesta de València

La batalla del Puig de Santa Maria, coneguda simplement com la batalla del Puig, es produí l'any 1237 en la campanya per a conquerir la ciutat de València.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Article principal: Almohade

Els almohades havien aconseguit fusionar els emirats de la península Ibèrica amb els nord-africans en una unitat política però inestable. Els governadors almohades de Balansiya Zayd Abu Abd Al·lah i Abū Zayd pogueren actuar amb plena autonomia, i fins i tot es titularen reis, tot i que mai encunyaren moneda ni negaren la seua submissió a l'emperador de Marràqueix. Després de la derrota a la batalla de Las Navas de Tolosa, l'imperi es va desintegrar i repartir en regnes de taifes, de les quals la més important va ser el regne de Granada, els hàfsides de Tunísia, els Banu Zian d'Alger, i els marinides de Marroc.

El 1224 el Jaume el Conqueridor va cridar els nobles d'Aragó i Catalunya per iniciar la conquesta de Balansiya entrant per Terol, però Abū Zayd li va demanar una treva que va acceptar a canvi de la cinquena part de les rendes de Balansiya i Mursiyya. Durant l'estiu de 1225, el Jaume I intentà apoderar-se del castell de Peníscola, però els nobles aragonesos li van girar l'esquena i va fracassar.

Abū Zayd patí una rebel·lió indígena antialmohade encapçalada per Ibn Hud al-Djudzaní que s'apoderà de Madina Mursiyya el 1228 i va dominar les regions d'Oriola, Dénia, Bairén, Xàtiva i Al-Yazirat Suquar, assetjant Balansiya sense prendre-la, però l'amenaça del Regne de Castella va fer que Ibn Hud es retirara cap a Madina Mursiyya.

El pacte entre Jaume I i Abū Zayd havia fet que molts musulmans s'hagueren passat al bàndol encapçalat per Zayyan ibn Mardanix nét d'Abu al-Hajjaj, creient que Abū Zayd els havia traït en abandonar l'islam, i aquest va deixar la ciutat de València i per traslladar-se al nord, mentre Zayyan va entrar triomfalment en la ciutat de Balansiya al gener de 1229, encara que no va arribar a convertir-se en rei. Des de Madina Mursiyya, el rebel antialmohade Ibn Hud al-Djudzaní, havia assetjat la ciutat de València pressionant a Zayyan perquè l'abandonara. Tot aquest desorde en la ciutat de València va fer créixer les ànsies de Jaume I per intentar de nou la conquista del Regne, després d'haver pres Mallorca als musulmans el 1229.

La campanya de València[modifica | modifica el codi]

El 1235 es van fer diversos atacs als voltants de Balansiya, però l'exèrcit cristià va retirar-se tant d'Albalat com de Cullera. El 25 de juny de 1235, Jaume el Conqueridor assetjava el castell de Foios, situat ja molt a prop de Balansiya. Els musulmans de Zayyan ibn Mardanix, en retirar-se cap al sud, havien arrasat la fortificació del puig de Cepolla o d'Enesa

Jaume I es va veure amb l'emir destronat Abū Zayd a Terol, establint un nou pacte entre ells[2] el 28 de maig de 1236, que venia a ésser una confirmació del de l'any 1229. Va ésser atribuïda a Jaume I la quarta part del territori de València que se sotmetés a Abū Zayd, i aquest i els seus fills es declararen vassalls de Jaume i dels fill que tingues amb la seva segona muller Violant d'Hongria. En aquest temps Abū Zayd s'havia fet cristià, i havia adoptat el nom de Vicens. Ja cristianitzat va casar-se amb una dama de Saragossa anomenada Maria Ferrandia.[3]

Els documents de les darreries de 1236 ja acusen els preparatius catalano-aragonesos per a l'atac a la ciutat de Balansiya. El 13 d'octubre, les Corts generals de Montsó[4] tractaren de la conquesta. En un document del dia 28, expedit a Lleida, Jaume prometé de dotar a l'església de València, quan conquisti la ciutat, empresa tractada, diu, <<apud Montesonum in curia generali quam convocavimus pro facienda exercitus contra mauros>>. El mateix dia 28 prometé de destinar a temple catòlic la mesquita major de València, quan prengués la ciutat. Als 13 de novembre va dictar un decret disposant que l'església de València, després que la ciutat serà presa, passarà a ésser dependència de la Seu de Tarragona. Dos dies després signà el reconeixement de l'oferta feta pel mestre provincial del Temple, per ajudar a la conquesta de València, del dret de monedatge dels llocs pertanyents a l'orde, sense que això pogués constituir un precedent contra els privilegis del Temple.

La campanya del Palància[modifica | modifica el codi]

El rei després la presa de Borriana i la campanya fallida de Cullera es disposà a emprendre l'atac final a la ciutat de Balansiya, reunint les Corts generals a Montsó el 28 d'octubre de 1236 on aconseguint tot l'ajut necessari, i fins i tot el Papa Gregori IX qualifica l'acció amb el caràcter de croada i atorga una butlla el 2 de febrer de 1237. Després d'una estada a Montpeller a finals de l'any 1236 i principi del 1237, l'exèrcit, concentrat a Terol va començar a baixar seguint el curs del riu Palància, prenent Uixó, Nules, i assetjant Almenara.[5] A continuació es va prendre Bétera, Paterna, i Montcada, per finalment al 25 de juny del 1237 el Puig de Cepolla també anomenat d'Enesa, i després de Santa Maria, situat prop de la capital valenciana. A principis d'agost, Jaume deixà per un temps el camp de València, puix que des del dia 12 d'aquest mes apareix a Lleida.

Jaume I disposà que la fortificació del Puig fos reconstruïda, es féu un mur de tàpia i un camí calçat fins a la mar, per tal d'estar en comunicació amb els vaixells. Quan, al cap de dos mesos, les obres quedaren llestes, va ocupar el castell una guarnició de cent cavallers i molts peons, comanats per Bernat Guillem d'Entença, parent del comte-rei.

L'historiador musulmà Ibn Khaldun diu que en l'any 633 de l'hègira[6] els cristians, que havien atacat als sarraïns, tenien set campaments, dos dels quals eren contra Balansiya, Al-Yazirat Suquar i Xàtiva. Mentre el rei de Castella s'apoderava de Còrdova, Jaume s'poderà de la major part dels castells de Balansiya i d'Al-Yazirat Suquar. Afegeix que el català construí el castell d'Enesa, per tal d'assetjar València, deixà el seu exèrcit i se'n tornà a la seva terra.

La batalla[modifica | modifica el codi]

Zayyan ibn Mardanix aplegà la gent de Xàtiva i el Xúquer i avançà cap a Enesa, aplegant segons la Crònica a 600 cavallers i 11.000 peons,[7] i atacant el 15 d'agost de 1237,[8] poc després que el rei hagués deixat el puig en direcció a Osca.

Ibn al-Abbar, qui fou secretari d'Abū Zayd era present com a secretari de Zayyan, diu que els xocs dels dos exèrcits s'esdevingué al migdia, i que Enesa estava situada a tres parasangues de València (disset kilometres). L'exèrcit musulmà fou derrotat, i la major partida dels seus soldats sucumbiren. Entre els morts musulmans hi havia el savi predicador Aburrebii ibn Salim Elcolaí, xeix o degà dels tradicioners. Jaume I, en saber la victòria, acudí al Puig, on va romandre alguns dies, i després se'n tornà a Aragó.

La forta derrota soferta pels musulmans va tenir una gran influència sobre els curs de les operacions. A partir d'aquesta batalla, els destacaments dels cristians es multiplicaren per la comarca, i molt musulmans tingueren de fugir.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Mentre Jaume el Conqueridor era a Aragó, morí Bernat Guillem d'Entença, i això fou un cop fort, que introduí el descoratjament entre els nobles, especialment entre els aragonesos. En un consell de magnats, Blasco I d'Alagón, en nom de molts altres barons, sostingué que era millor d'evacuar el Puig i d'abandonar de moment l'empresa que podia ésser recomençada més endavant.

« Era ja conducta corrent en els nobles, en particular dels qui podien fer per son compte cavalcada en la terra que el rei volgués conquistar, posar-li dificultats, com si una amagada gelosia els fes témer els triomfs del monarca, i amb el fi de facilitar amb el quietisme del rei lo que a ells convenia, és a dir, fer cada un la guerra en profit particular »
Aulèstia

Jaume I es refusà a seguir el consell dels nobles, i resolgué de continuar la campanya. Des d'Aragó, el monarca tornà al Puig de Santa Maria. Allí el trobem als 24 de gener del 1238. Portà amb ell el fill de Bernat Guillem d'Entença, anomenat Guillem, que era un noi de 10 a 11 anys, al qual armà cavaller davant els representants dels ordes militars, i li féu donació de totes les terres del seu pare. Provisionalment designà com a capità del castell Berenguer d'Entença.

Tanmateix no cessà l'oposició a la continuació de la campanya. Al contrari, una gran part de la guarnició del Puig, en saber que el comte-rei se'n tornava, convingué secretament d'abandonar aquella posició tan bon punt Jaume en fos fora. Un dels frares dominicans que hi havia a la fortalesa denuncià el complot al monarca, qui en fou afectadíssim. Després d'una nit d'insomni i angúnia, l'endemà reuní els nobles en la capella del castell i els parlà enèrgicament:<<...e meravellam-nos-en que la nostra añada pensàvem fer a pro de vosaltres, e de la nostra conquesta; mas pus entenem que a vosaltres pesa la nostra anada, llevam-nos en peus, e dixem: Nós prometem aquí a Déu, e a aquest altar qui és de la sua mare, que nós no passarem Terol ne'l riu de Tortosa tro que València haiam presa>>. Els barons reaccionaren, i prometeren de prosseguir la lluita fins a la victòria.

Poc després el Conqueridor anava fins a Ulldecona per a rebre la seva muller Violant; però no volgué passara l'altre costat del riu i refermà la seva decisió irrevocable de realitzar la conquista de València, a despit dels consells del seu oncle Ferran i de les súpliques de la reina. Aquesta i els servidors de la casa reial s'establiren a Borriana.

De tornada al Puig, Jaume va rebre un missatger que en nom de Zeian va oferir-li, a canvi del desistiment d'atacar la capital, la cessió de tots els castells des del riu Guadalaviar fins a Tortosa i Terol, la construcció d'un formós palau per al comte-rei a la Saida i el pagament d'un tribut anual de deu mil besants. La contesta del comte-rei fou que, en l'estat a què havien arribat les coses, no li convenia el tracte. Ell podia apoderar-se de la ciutat de València, i aleshores caurien naturalment en el seu poder tots els castells i terres de la contrada. Així tindria la gallina e puys los pollets.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Hernàndez, Francesc Xavier. «Les Grans Conquestes». A: Història Militar de Catalunya. Vol. II: Temps de Conquesta. Segona edició. Rafael Dalmau Editor, 2004, p.102. ISBN 84-232-0655-6. 
  2. En aquest pacte no apareix la signatura d'Abū Zayd, ans bé hi ha un segell del dit personatge, amb una àguila, i la llegenda en castellà: Sciello de Ceit Buceit nieto de (Emir al) Momenin
  3. Algunes fonts incorrectament citen a Domenga López
  4. Diversos autors. «La formació dels Països Catalans... (segles XIII-XIV)». A: Història medieval de Catalunya. Primera edició (segona impressió). Universitat Oberta de Catalunya, 2004, p.99. ISBN 84-9788-170-2. 
  5. L'Enciclopèdia, Almenara
  6. del 16 de setembre 1235 a 4 de setembre de 1236
  7. Jaume I el Conqueridor. «cap. LX». A: Chronica, o commentari del gloriosissim e invictissim Rey en Iacme. Vídua de Joan Mey Flandro, 1557, p. f. LXIIIv. 
  8. Segons Al-Maqqarí

Bibliografia[modifica | modifica el codi]