Batalla del riu Cefís

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla del riu Cefís
— Guerra contra el Duc d'Atenes —
Data 13 de març del 1311
Localitat prop del riu Cefís
Territori Ducat d'Atenes (hui en dia Grècia)
Resultat Decisiva victòria catalana
Batalla del riu Cefís (Mediterrani oriental)
Batalla del riu Cefís
Batalla del riu Cefís
Batalla del riu Cefís
Coord.: 38° 35′ 0″ N, 22° 40′ 0″ E / 38.58333°N,22.66667°E / 38.58333; 22.66667
Bàndols
Ducat d'Atenes Ducat d'Atenes Companyia Catalana d'Orient
Mercenaris turcoples
Mercenaris turcs
Comandants en cap
Gautier V de Brienne
Forces
700 cavallers[1]
3.000 cavalleria
12.000 infants
3.500 cavalleria
4.000 infants[1]
Baixes
688 cavallers morts[1] desconegudes

La batalla del riu Cefís també anomenada batalla d'Halmyros[2] o batalla d'Orchomenos) es va lliurar el 13 de març del 1311 al Ducat d'Atenes i va enfrontar la Companyia Catalana d'Orient amb les tropes franques de Gautier V de Brienne, duc d'Atenes. Ha estat qualificada com una de les batalles més extraordinàries de la història,[3] després de la qual, vencedors (almogàvers) i vençuts (francs) restaren sense capitans: els primers perquè ja els havien perdut abans; els segons perquè els perderen gairebé tots en la batalla. Per primera vegada a la història, es veié el cas extraordinari d'uns vencedors cercant entre els vençuts un cabdill que els governés.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

El 1310 Gautier V de Brienne, duc d'Atenes, contractà la Companyia Catalana d'Orient per lluitar contra els seus enemics. Però quan la Companyia Catalana d'Orient ja havia complert la seva missió, arribant a recuperar fins a 30 castells[4] i destruint els enemics del duc d'Atenes, aquest intentà expulsar-la d'Atenes sense pagar els seus serveis.

Cada volta més preocupat, Gautier es dotà de la força de la cavalleria francesa d'Atenes, Morea i Nàpols, i de la infanteria grega d'Atenes amb l'objectiu de destruir la Companyia.

Camp de batalla[modifica | modifica el codi]

Locatització del Llac Copais abans de ser drenat al segle XIX.

La companyia sortí de Phthiotis per Lokris i se situà prop del riu Cefís, afluent del llac Copais, entre Livadia i Orchomenos, en un camp de batalla antic en el qual l'any 86 d.C. el dictador romà Luci Corneli Sul·la havia derrotat l'exèrcit de Mithridates del Pont. Pocs quilòmetres riu amunt es troba la ciutat de Queronea, on a l'Antiguitat també s'havien lliurat dues famoses batalles.

La Companyia, en nombre clarament inferior, va estudiar les possibilitats que oferia el terreny i va decidir deixar el riu Cefís en el seu flanc i el llac Copais a la seva esquena. La posició deixava els almogàvers totalment envoltats i sense escapatòria, però, per contra, impedia qualsevol intent d'envoltar-los i tan sols permetia a l'enemic l'atac frontal. Aleshores, aprofitant el sòl pantanós, obriren solcs a la riba del riu per permetre el pas de l'aigua i aconseguir inundar la plana que s'estenia al seu davant amb fosses plenes d'aigua.[5] És una estratègia similar a la de la batalla de Marató, en la qual els atenencs van sembrar d'obstacles la plana per frenar la cavalleria persa. Per als almogàvers, però, no hi hauria cap retirada possible, ja que quedaven atrapats entre el llac Copais, el riu Cefís i l'enemic franc. Aquest reposava a Zeitun i el duc, preparant-se per a la imminent batalla, hi féu testament el 10 de març del 1311.

La batalla del riu Cefis: l'Azincourt de Grècia[modifica | modifica el codi]

Article relacionat: Batalla d'Azincourt

Quan els francesos van aparèixer a l'horitzó i en posició de batalla, la seva superioritat semblava tan clara i imponent que els únics aliats dels catalans, els turcoples (soldats turcs de religió cristiana), van fugir en desbandada. Això va fer que la superioritat dels francs fos encara més manifesta. Amb aquesta desigualtat de forces començà la batalla.

Els francesos disposaren les seves forces en blocs: la infanteria a la rereguarda i la cavalleria al front formant dos cossos de càrrega sincronitzada, formació tradicional de les seves tropes. Per la seva part la companyia restà rere la seva trampa tot formant la cavalleria al flanc dret.

Per tal d'atreure la cavalleria franca vers la seva trampa, la qual no era visible des de la posició francesa (per la seva ubicació i pel fet que una capa d'herba recobria el terreny) un grup d'almogàvers se situà a l'extrem de la plana tot increpant ostensiblement als francesos.

Ansiós per acabar amb els almogàvers i segur de sa victòria Gautier ordenà la primera càrrega de cavalleria; la companyia restà en ses posicions. Quan la primera càrrega arribà al parany cavallers i muntures es veieren frenats bruscament pel llot, el parany funcionà a la perfecció. L'aturada de la primera càrrega provocà que la segona càrrega de la cavalleria francesa xoques contra la primera, augmentant d'aquesta manera el desastre pels francesos.

Amb l'enemic entollat i aturat, amb el millors guerres francs impedits de moviment a causa del pes de ses armadures, l'almogaveria de la companyia llençà la seva carrega: lleugers de pes i sense els impediments de les armadures els almogàvers donaren fi un rere altre dels cavallers francs. Mentre la infanteria almogàver eliminava metòdicament i un per un tots els prohoms i cavallers més influents del regne de França, la cavalleria catalana es llançava sobre la infanteria francesa en retirada, ara amb l'ajuda dels turcs, que en veure la derrota franca van tornar a la batalla.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Amb aquesta batalla, els catalans van quedar amos del ducat d'Atenes, que van posar sota la sobirania del rei de Sicília, el qual va fer-ne duc el seu fill Manfred i Bernat Estanyol, nou capità. Els catalans reforçaren el seu prestigi en terres gregues i hi eliminaren una part important de la noblesa francesa. Aquesta victòria inesperada dels almogàvers va convertir l'antiga acròpoli d'Atenes en un castell català durant un segle.

Importància històrica[modifica | modifica el codi]

La Història militar reconeix aquesta com una de les grans batalles de l'edat mitjana. Si bé, és cert que Cefís no fou la primera derrota d'una cavalleria pesada davant la infanteria, doncs ja es donaren en les batalles de Bovines i Kortrijk, en aquesta es donà un precedent de gran importància: mai abans una host o exèrcit havia preparat el terreny per tal d'adaptar-lo en benefici de la infanteria. Cefís és tingut com un dels primers advertiments seriosos que la guerra estava canviant: la supremacia de la cavalleria pesada en l'ordre de batalla començava el seu declivi. L'hegemonia de la cavalleria en les batalles, després de dominar durant segles les de l'època medieval, quedà oblidada, segons molts historiadors, un segle més tard (1415) a la Batalla d'Azincourt amb la derrota francesa a mans de les tropes angleses en el marc de la Guerra dels Cent Anys.

Vers la ubicació de la batalla[modifica | modifica el codi]

La historiografia tradicional, seguint els relats de Ramon Muntaner i de Gregoràs, els quals escrigueren els seus relats uns anys més tard,[6] ubica de forma unànime la batalla a la riba del riu Cefís. Actualment, aquesta ubicació és posada en dubte per diferents historiadors, com David Jacoby,[7] basant-se en el testimoniatge del noble italià Marino Sanudo Torsello, capità de la flota veneciana a Negrepont (Eubea) el mes de març de 1311, el qual, en una carta de 1327,[8] situa la batalla prop de la ciutat d'Halmyros, al golf Lamíac, on l'existència d'una ciutat anomenada Tebes, com la capital de Beòcia, pot haver portat a la confusió. Aquesta ubicació, amb la qual coincideix el text de la Crònica de Morea, a part d'estar basada, segons el testimoni de Marino Sanudo, en comentaris directes dels caps de la Companyia, és perfectament plausible, ja que en aquesta zona acampà la Companyia després de la seva ruptura amb Gautier.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Francesc, de Montcada i de Montcada. «cap. LXV». A: Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos (en castellà), 1623. 
  2. El riu Cefís també era anomenat popularment Halmyros, raó per la qual algunes fonts situen erròniament la batalla prop de la ciutat d'Halmyros, confonent el riu amb la ciutat.
  3. Tal com indica Rubió, basant-se en Miller, al llibre El record dels catalans en la tradició popular, històrica i literària de Grècia, pàg. 81.
  4. Ramon Muntaner, Crònica, cap. 240.
  5. Antonio Rubió y Lluch. El record dels Catalabs en la tradició popular, històrica i lterària de Grécia. L'Abadia de Montserrat, 2001, p. 15–. ISBN 978-84-8415-318-4 [Consulta: 12 març 2013]. 
  6. L'any 1311 Ramon Muntaner era capità de l'illa de Gerba i la narració de la batalla l'escrigué entre els anys 1325 i 1328. S'hagué de basar forçosament, per tant, en fonts indirectes dels fets. Per la seva banda, Gregoràs escrigué els capítols relatius a la Companyia Catalana en els anys 1349 i 1351, emprant, també, fonts indirectes dels fets.
  7. Dels estudis del qual es fa ressò Eusebi Ayensa en la introducció del seu llibre El record dels catalans en la tradició popular, històrica i literària de Grècia, pàg. 15 i 16.
  8. Aquesta carta és publicada per A. Cerlini en el seu treball "Nuove lettere di Marino Sanudo il vecchio", La Bibliofilia, 42 (Florència, 1940), pàg. 349-354, carta num. 2.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]