Batalla del riu Cefís
De Viquipèdia
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||
.svg){kind=small}
La batalla del riu Cefís (també anomenada batalla d'Halmyros [2]o batalla d'Orchomenos) es va lliurar el 13 de març del 1311 al ducat d'Atenes i va enfrontar la Companyia Catalana d'Orient amb les tropes franques de Gautier V de Brienne, duc d'Atenes. Ha estat qualificada com una de les batalles més extraordinàries de la història[3], després de la qual, vencedors (almogàvers) i vençuts (francs) restaren sense capitans: els primers perquè ja els havien perdut abans; els segons perquè els perderen gairebé tots en la batalla. Per primera vegada a la història, es veié el cas extraordinari d'uns vencedors cercant entre els vençuts un cabdill que els governés.
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
Al 1310 Gautier V de Brienne, duc d'Atenes, contractà la Companyia Catalana d'Orient per lluitar contra els seus enemics. Però quan la Companyia Catalana d'Orient ja havia complert la seva missió, arribant a recuperar fins a 30 castells [4] i destruint els enemics del duc d'Atenes, aquest intentà expulsar-la d'Atenes sense pagar els seus serveis.
Cada volta més preocupat, Gautier es dotà de la força de la cavalleria francesa d'Atenes, Morea i Nàpols, i de la infanteria grega d'Atenes amb l'objectiu de destruir la Companyia.
[edita] Camp de batalla
La companyia sortí de Phthiotis per Lokris i se situà prop del riu Cefís, afluent del llac Copais, entre Livadia i Orchomenos, en un camp de batalla antic en el qual l'any 86 d.C. el dictador romà Sulla havia derrotat l'exèrcit de Mithridates del Pont. Pocs quilòmetres riu amunt es troba la ciutat de Queronea, on a l'Antiguitat també s'havien lliurat dues famoses batalles.
La Companyia, en nombre clarament inferior, va estudiar les possibilitats que oferia el terreny i va decidir deixar el riu Cefís en el seu flanc i el llac Copais a la seva esquena. La posició deixava els almogàvers totalment envoltats i sense escapatòria, però, per contra, impedia qualsevol intent d'envoltar-los i tan sols permetia a l'enemic l'atac frontal. Aleshores, aprofitant el sòl pantanós, obriren solcs a la riba del ríu per permetre el pas de l'aigua i aconseguir inundar la plana que s'estenia al seu davant amb fosses plenes d'aigua. És una estratègia similar a la de la batalla de Marató, en la qual els atenenesos van sembrar d'obstacles la plana per frenar la cavalleria persa. Per als almogàvers, però, no hi hauria cap retirada possible, ja que quedaven atrapats entre el llac Copais, el riu Cefís i l'enemic franc. Aquest reposava a Zeitun i el duc, preparant-se per a l'imminent batalla, hi féu testament el 10 de març del 1311.
[edita] La batalla del ríu Cefis: l'Azincourt de Grècia
Quan els francesos van aparèixer a l'horitzó i en posició de batalla, la seva superioritat semblava tan clara i imponent que els únics aliats dels catalans, els turcoples (soldats turcs de religió cristiana), van fugir en desbandada. Això va fer que la superioritat dels francs fos encara més manifesta.
Amb aquesta desigualtat de forces començà la batalla. Els francesos llançaren la primera càrrega de cavalleria, però de mica en mica el llot els anà frenant fins a quedar-hi immobilitzats. Immediatament, els francs llançaren una segona càrrega de cavalleria, amb la mateixa sort que l'anterior. Els almogàvers van abraonar-se sobre un enemic indefens, immoblitzat en el fang i més amb el pes de les armadures, que no els va resultar difícil d'exterminar. Mentre la infanteria almogàver eliminava metòdicament i un per un tots els prohoms i cavallers més influents del regne de França, la cavalleria catalana es llançava sobre la infanteria francesa en retirada, ara amb l'ajuda dels turcs, que en veure la derrota franca van tornar a la batalla.
[edita] Conseqüències
Amb aquesta batalla, els catalans van quedar amos del ducat d'Atenes, que van posar sota la sobirania del rei de Sicília, el qual va fer-ne duc el seu fill Manfred i Bernat Estanyol, nou capità. Els catalans reforçaren el seu prestigi en terres gregues i hi eliminaren una part important de la noblesa francesa. Aquesta victòria inesperada dels almogàvers va convertir l'antiga acròpoli d'Atenes en un castell català durant un segle.
[edita] Vers la ubicació de la batalla
La historiografia tradicional, seguint els relats de Ramon Muntaner i de Gregoràs, els quals escrigueren els seus relats uns anys més tard,[5] ubica unànimanent la batalla a la riba del riu Cefís. Actualment, aquesta ubicació és posada en dubte per diferents historiadors, com David Jacoby,[6] basant-se en el testimoniatge del noble italià Marino Sanudo Torsello, capità de la flota veneciana a Negrepont (Eubea) el mes de març de 1311, el qual, en una carta de 1327,[7] situa la batalla prop de la ciutat d'Halmyros, al golf Lamíac, on l'existència d'una ciutat anomenada Tebes, com la capital de Beòcia, pot haver portat a la confusió. Aquesta ubicació, amb la qual coincideix el text de la Crònica de Morea, a part d'estar basada, segons el testimoni de Marino Sanudo, en comentaris directes dels caps de la Companyia, és perfectament plausible, ja que en aquesta zona acampà la Companyia després de la seva ruptura amb Gautier.
[edita] Notes i Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 (castellà) Francesc de Montcada, Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos, cap. LXV.
- ↑ El riu Cefís també era anomenat popularment Halmyros, raó per la qual algunes fonts situen erròniament la batalla prop de la ciutat d'Halmyros, confonent el riu amb la ciutat.
- ↑ Tal com indica Rubió, basant-se en Miller, al llibre El record dels catalans en la tradició popular, històrica i literària de Grècia, pàg. 81.
- ↑ Ramon Muntaner, Crònica, cap. 240.
- ↑ L'any 1311 Ramon Muntaner era capità de l'illa de Gerba i la narració de la batalla l'escrigué entre els anys 1325 i 1328. S'hagué de basar forçosament, per tant, en fonts indirectes dels fets. Per la seva banda, Gregoràs escrigué els capítols relatius a la Companyia Catalana en els anys 1349 i 1351, emprant, també, fonts indirectes dels fets.
- ↑ Dels estudis del qual es fa ressò Eusebi Ayensa en la introducció del seu llibre El record dels catalans en la tradició popular, històrica i literària de Grècia, pàg. 15 i 16.
- ↑ Aquesta carta és publicada per A. Cerlini en el seu treball "Nuove lettere di Marino Sanudo il vecchio", La Bibliofilia, 42 (Florència, 1940), pàg. 349-354, carta num. 2.
[edita] Bibliografia
En Guàrdia: La batalla del riu Safís- (castellà) Francesc de Montcada i de Montcada, Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos (1623)
- (francès) A. Bon, La Morée franque: recherches historiques, topographiques et archéologiques sur la principauté d’Achaïe, Roma, Bibliothèques de l'Ecole française d'Athènes et de Rome, 1969, I, pàg. 187-188 ("Les Catalans à Athènes")
- (alemany) Ferdinand Gregorovius, Geschichte der Stadt Athen im Mittelalter (1889, reimpr. Munic 1980, ISBN 3-423-06114-6)
