Batalla naval del llac de Maracaibo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla naval del llac de Maracaibo
Guerra d'Independència de Veneçuela
Guerres d'independència hispanoamericanes
 Acció del Castell de Maracaibo , pintura l'oli de José María Espinosa (c. 1845-1850)
Data 24 de juliol de 1823
Localitat Aigües del Llac de Maracaibo, Província de Maracaibo, Veneçuela
Bàndols
Gran Colòmbia Gran Colòmbia Imperi espanyol Imperi espanyol
Comandants en cap
José Prudencio Padilla Ángel Laborde i Navarro
Forces
5 bergantins
9 goletes
1 Bergantí
2 Bergantí-Goleta [1]
8 goletes
2 fletxeres
2 pailebots
5 falutxs
8 piragües

La Batalla naval del Llac de Maracaibo referida també com Batalla naval del llac va ser una batalla naval lliurada el 24 de juliol de 1823 a les aigües del Llac de Maracaibo a l'actual Estat de Zulia, Veneçuela. La batalla segellaria definitivament la independència de la Gran Colòmbia respecte d'Espanya, i fou una acció decisiva en les campanyes navals de les Guerres d'independència hispanoamericanes.

Les flotes[modifica | modifica el codi]

La flota republicana[modifica | modifica el codi]

L'esquadra republicana estava dirigida per l'almirall José Prudencio Padilla, comandant del tercer departament de Marina i de les operacions sobre el Zulia i estava composta pels bergantins Independiente, Marte, Fama, Confianza i Gran Bolívar i les goletes Espartana, Independencia, Manuela, Chitty, Emprendedora, Aventina, Peacock, Antonia Manuela i Leona.

La flota realista[modifica | modifica el codi]

La flota reialista comanada pel capità de navili Ángel Laborde i Navarro, Comandant del posta de Port Cabell i segon cap de l'armada espanyola sobre Costa Ferm, i conformades pel bergantí Sant Carles, els bergantins-goleta: Esperanza i Riego o Maratón, la goleta de gàbia Especuladora, les goletes de velatxo: María Salvadora, Estrella, Cora, Mariana, Rayo, María Habanera i Zulia; les fletxeres:[2] Atrevida i Maracaibera, els pailebots: Guajira i Monserrat, les faluques Resistencia, Mercedes, Brillante, Relámpago i Pedrito i les piragües Raya, Duende, Palomera, Esperanza, Félix María, Altagracia, San Francisco i Corbeta, amb un total de 49 canons, 14 carronyes, 4 obusos, individus de tropa i 670 de marineria, inclosos caps i oficials.

La batalla[modifica | modifica el codi]

Després d'haver tingut 3 trobades parcials amb l'esquadra espanyola, l'esquadra republicana es va apostar al port de Moporo, on va passar la primera quinzena de juliol sense activitats de major importància fins al 17 de juliol en què el comandant Labordex enviar a Padilla una intimació que aquest va rebutjar, de manera que els dies subsegüents van transcórrer a febril activitat bèl·lica, en què tots dos comandants es van mantenir condicionant els seus vaixells, concentrant provisions i entrenament seves tripulacions de cara al combat.

A la tarda del 23 de juliol l'esquadra realista es va dirigir a la costa occidental del llac als voltants de Capità Chico i fondejar entre aquest lloc i Bella Vista, al nord de Maracaibo, i en línia de combat, però la republicana va romandre a la vela fins al vespre que va anar a donar fons en Els Ports de Altagracia, quedant tots els vaixells en una línia paral·lela a la costa oriental, avançant les forces subtils fins a Punta de Pedra.

A l'alba del 24 de juliol els comandants dels vaixells republicans van ser cridats al bergantí Independent, on l'Almirall Padilla els va donar les últimes instruccions per al combat, efectuant alguns canvis i no satisfet encara, a les 10:30 ;, va passar personalment a bord de tota l'escaire, amb l'objecte de arengar a les seves dotacions i animar d'una manera eficaç perquè, arribat el moment d'atacar als realistes, ho fessin amb la major intrepidesa i entusiasme. A les 10:40 Rolo el vent al nord-oest i 10 minuts després es va fer el senyal de preparar-se a donar la vela, però havent afluixat cridant al sud, es va reservar la decisió de llevar àncores fins que es afirmés la brisa per on fos favorable, tot i que tot el convidava a atacar l'esquadra realia que es trobava fondejada al seu davant en una línia paral·lela a la costa i molt propera a ella.

A les 14:00, es va ordenar al comandant de les forces subtils llevar i seguir sobre les embarcacions realistes de la seva classe, en atenció a que per la seva menor caminar havia avançar; a les 14:20, van fer el senyal de donar la vela, i minuts després la de formar la línia de front per atacar al mateix temps a tots els vaixells enemics que, observant aquells moviments que es van acordar. Com el bergantí Mart estava situat a sobrevent i l'Independent, a sotavent, van ser proporcionant el caminar de manera que quedés i seguís perfectament ben formada la línia de batalla per aconseguir l'execució del pla que Padilla s'havia proposat, sense que per això es deixessin de fer els senyals que fossin menester a cada un dels que es desvia de la lloc.

Els vaixells republicans van avançar amb rapidesa sobre l'esquadra realista que es va mantenir ancorada en espera de l'atac; l'ala sud de l'esquadra la portava l'Almirall Padilla i l'ala nord estava a les ordres del capità de navili Nicolau Joly, tallant la retirada cap a la badia. A les 15:04, col·locar l'assenyalar[Aclariment necessari] d'abordar l'adversari deixant-hissada no obstant haver estat contestada per tots els vaixells, per manifestar amb això que cap cosa restava per fer. A les 15:45, la flota realista va obrir foc sobre les esquadres patriotes, però l'esquadra de Colòmbia la Gran, va prosseguir avançant sense disparar un tret, fins que estant a prop van trencar els focs de canó i fuselleria. En trencar els baupreses, el bergantí Independent, es va sobre el Sant Carles , i es va donar començament a l'abordatge, fase amb la qual es va decidir la victòria per als republicans.

Com a conseqüència de l'atac patriota, van ser destruïts molts vaixells realistes i capturats altres. Els realistes en la més angoixant situació picar els cables i van tractar d'escapar fent a la vela, però van fracassar en el seu intent, ja que els seus vaixells grans van ser fets presoners. La major part de la tripulació del Sant Carles es va llançar a l'aigua i igual sort va córrer la dels altres vaixells, excepte la del bergantí-goleta Esperança , que va ser destruïda per una explosió. En definitiva, només tres goletes van aconseguir escapar i es van posar a l'abric del castell Sant Carles.

Acabada la jornada l'Almirall Padilla va ordenar que l'esquadra donés fons allà on hi havia combatut. Poc després es va dirigir als Ports de Altagracia a reparar les avaries de les seves naus. Per la seva banda, el comandant Ángel Laborde va passar al castell, va guanyar després la barra, va tocar a Port Cabello i amb l'fitxer del posta es va dirigir a Cuba.

La batalla va durar dues hores de fort combat i en ella les pèrdues dels republicans van ser de 8 oficials i 36 individus de tripulació i tropa morts, 14 dels primers i 150 dels segons ferits i un oficial contusionat, mentre que la dels realistes resultar més grans, sense comptar els 69 oficials i 368 soldats i mariners que van quedar presoners.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

L'acció militar va obrir camí a les negociacions amb el capità general de Veneçuela, que, en concloure el 3 d'agost següent, es va obligar a lliurar la resta dels vaixells espanyols, la plaça de Maracaibo, el Castell de Sant Carles, el de Sant Felip a Port Cabello, així com tots els altres llocs que ocupaven els espanyols i el dia 5 va evacuar definitivament el territori veneçolà.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bergantí que utilitza aparell de goleta al pal major.
  2. «Flechera» (en castellà). Diccionario español. Acanomas.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]