Bec de perdiu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Bec de perdiu
Manca una imatge
Classificació científica
Regne: Fungi
Classe: Homobasidiomycetes
Ordre: Boletales
Família: Gomphidiaceae
Gènere: Chroogomphus
Espècie: Ch. rutilus
Nom binomial
Chroogomphus rutilus
(Schaeff.) O.K. Mill.
Característiques morfològiques
Chroogomphus rutilus

Capell umbonat agut.png
umbonat agut

Gills icon.png
laminar

Làmina decurrent.png
decurrent

Foodlogo.svg
comestible

Bare stipe icon.png
peu nu

Olive spore print icon.png

Color oliva

Mycorrhizal ecology icon.png
micorrizogen

Nuvola apps important.svg
Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires.

El bec de perdiu, pota de perdiu, cama de perdiu o bitxac[1] (Chroogomphus rutilus, del grec khrós: color; gómphos: clau, pern; del llatí rutilus: vermell) és un bolet de la classe dels basidiomicets i comestible.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Aquest bolet, encara que pot arribar a tindre un barret d'uns 10 cm de diàmetre, sol trobar-se sempre de talla més petita.

Presenta una coloració molt variada segons les contrades: a l'alta muntanya sol ser fosc, bru i, fins i tot, moradenc, mentre que en els boscos mediterranis acostuma a ésser més clar, amb tons bruns rogencs.

El seu barret té forma de campana, quan és jove, amb un mamelló central, però a mesura que creix es va estenent i acaba ben pla.

Les làmines, de color groc sofre, es van enfosquint amb l'edat i són gruixudes, espaiades i decurrents. Al principi estan protegides per un vel fugisser.

El peu, de tons similars a la resta del bolet, està sovint torçat i s'aprima cap a la base.

La seua carn grogosa no fa cap olor ni té cap gust característic.

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

Bec de perdiu

Viu en boscos de coníferes i surt des de finals d'estiu fins a la tardor. És un bolet molt comú.

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

És comestible. En fregir-lo primer es torna d'un color violaci i al final gairebé negre.[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. [enllaç sense format] http://www.boletaires.cat/fitxacamadeperdiu.php#altresnoms
  2. Pascual, Ramon: Els bolets (on surten, com es coneixen, com es cuinen). Editorial Pòrtic, S.A., Barcelona, octubre del 1997. Col·lecció Els manuals de Pòrtic, núm. 1. ISBN 84-7306-965-X, planes 176-177.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Foto on s'aprecia l'escala
  • Arora D. (1986) Mushrooms Demystified. Berkeley, CA: Ten Speed Press. ISBN 0-89815-169-4.
  • Breitenbach J & Kränzlin F. Fungi of Switzerland 3: Boletes & Agarics, 1st Part, 1991. ISBN 3-85604-230-X. .
  • Nilsson S. & Persson O. (1977) Fungi of Northern Europe 1: Larger Fungi (Excluding Gill Fungi). Penguin Books. ISBN 0-14-063005-8.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bec de perdiu