Bedoll comú

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Bedoll
Betula pendula
Betula pendula

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Fagales
Família: Betulaceae
Gènere: Betula
Espècie: B. pendula
Nom binomial
Betula pendula Roth

Betula pendula, popularment coneguda com a bedoll o bedoll comú, és un arbre de la família de les betulàcies. Es troba a quasi tot Europa (especialment als Països Nòrdics on arriba a formar grans boscos), a gran part d'Àsia, al nord d'Amèrica i al nord d'Àfrica. Es cria a tot el nord de la península Ibèrica, des de l'extrem oriental dels Pirineus fins a Galícia, així com a altres serralades de la meitat septentrional de la Península. A Catalunya, trobem el bedoll al nord-oest del Principat (els Pirineus) i a les comarques més centrals.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Betula és el nom llatí del bedoll i pendula (del llatí pendulus) significa penjoll. Els fruits d'aquesta planta tenen forma de penjoll.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Necessita zones assolellades i sòls àcids que continguin silici i que posseeixin suficient humitat. Per això, abunden en riberes de rius i en boscos frescos entre 600 i 1800 metres. Poden aguantar freds intensos.

Tenen un creixement molt ràpid i no solen passar de l'edat d'un segle.

Descripció[modifica | modifica el codi]

El bedoll és un arbre caducifoli de fins a 30 metres d'altura i de 0'7 metres de diàmetre. La seva copa, que en un principi és estreta i cònica, adquireix més tard un volum rodó, abombat o irregular. El tronc està recobert d'una escorça blanca que amb l'edat s'aixeca i queden com unes plaques pigallades. Floreix entre el març i l'abril i els seus fruits maduren a l'estiu.

L'arrel és bastant superficial i axonomorfa, és a dir, té una rel principal. El tronc és recte o bé inclinat cap a un costat. Les branques inferiors són relativament curtes i cauen una mica, en canvi, les branques de la regió central i superior són més llargues i ascendents.

Les fulles són simples, alternes, penjants, quasi totes penjants amb el limbe prim acabat en una punta estreta i llarga. És entera en la base i doblement dentada en la resta de la fulla. Té una forma romboïdal, de color verd pàl·lid més intens en el anvers que en el revés i amb 5 - 7 parells de nervis laterals. Les fulles joves són en un principi resinoses, després s'assequen i es forma una pel·lícula blanca. El pecíol té 1/3 part de la longitud del limbe.

És un arbre monoic, ja que hi ha flors masculines i femenines en el mateix peu. Les flors masculines estan agrupades en aments penjants d'uns 3 - 6 cm de llarg de color groc clar; es desenvolupen a la tardor, romanen sense obrir al llarg de l'hivern com a estructures cilíndriques de color púrpura i és a la primavera quan adopten l'estructura característica groga penjant. En aquesta darrera estació, apareixen les flors femenines reunides en aments cilíndrics més curts (2 - 4 cm) de color més verdós. Grups de tres flors masculines es troben emparades per una bràctea gran i dos de laterals petites, cada flor masculina consta d'un conjunt de pètals petits i verds i quatre estams que desprenen pol·len abundant perquè el transporti el vent. La flor femenina no té pètals però sí un ovari bicarpel·lar.

Els aments masculins cauen una vegada han complert la seva missió, però els femenins es conserven fins que maduren i es dispersen els fruits. Els fruits són molt petits en forma de pinyeta o estròbil de color vermellós, amb una sola llavor que té dues aletes laterals que faciliten la seva dispersió per l'aire.

Composició química[modifica | modifica el codi]

A les fulles:

  • Saponines (substàncies de caràcter àcid i neutre) triterpèniques
  • Flavonoides (3'3%), hi ha més flavonoides en les fulles joves que en les velles. Els principals són: hiperòsid (0'08%), avicularina (0'57%), heteròcits de miricitrina (0'37%), quercetol (0'25%) i quercitrina (0'14%)
  • Àcids fenòlics derivats de l'àcid cinàmic. Àcid clorogènic.
  • Vitamines, especialment vitamina C.
  • Sals minerals, les fulles són riques en sals potàssiques (4%)

A l'escorça:

  • Betulinol, un alcohol bivalent també anomenat alcanfor de bedoll (fins a un 12%)
  • Betulòsid, un heteròcit que és un monosacàrid de fenol - alcohol secundari.
  • Tanins (de 4 a 15 %)
  • Glucosa (petites quantitats)
  • Xilana
  • Pentosanes (en quantitats variables segons l'estació de l'any)
  • Oli essencial, conté sesquiterpens

Les parts del bedoll que s'utilitzen són majoritàriament les fulles, tot i que també es fa servir l'escorça i els brots nous que van sortint en l'arbre.

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

Usos aprovats per la Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany:

  • Edema (acumulació de líquid a l'espai tissular intercel·lular o intersticial i també en les cavitats de l'organisme) i oligúria (disminució o absència de producció d'orina)
  • Càlculs renals i càlculs urinaris (tros de material sòlid que es forma en el ronyó o en el tracte urinari a partir de substàncies que estan a l'orina). Prevenció i tractament de càlculs ja que en augmentar l'eliminació d'orina, es poden arrossegar microcristalls i sorreta d'oxalat càlcic.
  • Infeccions genitourinàries. En afavorir el drenatge de l'orina, pot ajudar en l'eliminació de microorganismes patògens.

Usos tradicionals:

  • Hipertensió arterial. Tractament complementari, ja que produeix una disminució del volum sanguini.
  • Hiperlipidèmia (nivell anormalment alt de substàncies grassoses a la sang) i hipercolesterolèmia (presència de colesterol en sang per sobre dels nivells considerats normals). Tractament complementari d'hiperlipidèmies en afavorir l'eliminació biliar del colesterol.
  • Afeccions biliars com: dispèpsia biliar, discinèsia biliar, litiasis biliar o colelitiasis.

A part, el bedoll té altres usos. Mitjançant unes incisions que es fan a l'escorça, s'extreu un líquid ensucrat que, per fermentació, dóna lloc a la cervesa de bedoll. A més, les fulles s'han utilitzat per tenyir teixits.

Accions farmacològiques[modifica | modifica el codi]

  • Diurètic: les fulles del bedoll han demostrat en estudis animals tenir un efecte diurètic per la presència de flavonoides i de sals minerals potàssiques.
  • Colagog/colerètic: s'ha comprovat en assaigs a animals que les fulles del bedoll presenten un lleuger efecte colagog, augmentant la secreció de bilis. Aquest efecte podria ser degut a la presència de flavonoides tot i que també s'han descrit propietats colerètiques per l'àcid clorogènic. Tot i això, el mecanisme d'acció del bedoll és encara desconegut.
  • Cicatritzant: l'escorça del bedoll és molt rica en tanins, pel que exerceix un efecte astringent dermatològic i afavoreix la cicatrització.

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

Tot i que no es tracta d'una planta tòxica, si que té algunes contraindicacions i s'han de prendre algunes precaucions en el seu ús.

  • Úlcera pèptica: el bedoll podria produir un empitjorament de l'úlcera pèptica degut a l'efecte ulcerogènic dels tanins.
  • Gastritis: el bedoll podria produir un epitjorament de la gastritis degut també a l'efecte ulcerogènic dels tanins.
  • Embaràs i lactància: el bedoll no s'ha d'utilitzar durant aquests períodes degut a l'absència de dades que provin la seva seguretat.
  • Insuficiència renal i cardíaca: el bedoll s'ha d'utilitzar amb precaució en el tractament d'aquest tipus d'edemes.

Referències bibliogràfiques[modifica | modifica el codi]

  • Clave de los árboles de Europa, Herbert Edlin, Edicions Omega S.A., Barcelona (1982)
  • Plantes medicinals - El dioscòrides renovat per Dr. P. Font Quer, Editorial Labor S.A., Barcelona (1987)
  • Diccionari integral de plantes medicinals, RBA - integral, Barcelona (2002)
  • Gran Enciclopedia de les plantes medicinals, Dr. Berdonces i Serra, Tikal Ediciones
  • Guía de los árboles de España, Rafael Moro, Edicions Omega S.A., Barcelona (2002)