Bejaïa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 36° 45′ N, 5° 04′ E / 36.750°N,5.067°E / 36.750; 5.067

Vista del front marítim
Vista general

Bejaïa o Bidjaya (en amazic Bejaïa en amazic / Vgaiet, pronunciat [β'gajəθ]; en àrab بجاية, Bijāya) és una ciutat de situada al golf de Bejaïa, sent la capital de la província de Bejaïa, al nord d'Algèria. Està a 175 km d'Alger.

Dades de la ciutat[modifica | modifica el codi]

Bejaïa o és la ciutat més gran de la Cabília després de Tizi Ouzou, i una de les més grans on es parla la llengua cabilenca. Durant l'època colonial va ser coneguda amb noms europeus com Bugia, en català, castellà i italià, Bougie /bu'ʒi/, en francès, o Budschaja, en alemany.

La població era de 147.076 habitants segons el cens de 1998 i de 187.076 el 2005; la província té una població superior als 900.000 habitants.[1]

La ciutat està al peu de la muntanya Djabal Gouraya, que sembla una dona dormint; proper també hi ha el puig de les Mones, i la platja de les Aiguades (conserva aquest nom català) tots tres dins el parc nacional de Gouraya. Per la ciutat corre el riu Soummam.

Història[modifica | modifica el codi]

La prehistòria ha deixat en aquesta zona alguns jaciments iberomaurusians de entre 200.000 i 10000 anys d'antiguitat. S'hi han trobat eines i restes humanes de l'home de Mechta-Afalou, això com restes d'hàbitats i manifestacions artístiques.

Fou un assentament fenici com sembla indicar una sepultura de cronologia incerta però que sembla anterior a Cartago. En època històrica portava el nom de Saldae i fou un port utilitzat pels cartaginesos i després pels romans. August hi va fundar el 26 aC la colònia Julia Augusta Saldensium Septimana Immunis, on es van establir els veterans de la Legio VII Augusta; el territori estava al límit del regne de Juba II. El 42 dC Mauritània va esdevenir província i la colònia fou revitalitzada en temps de Vespasià. Un aqüeducte que venia des de 16 km lluny, assegurava l'aigua a la ciutat. Al final del segle II una inscripció l'anomena "civitas splendidissima". Sota Dioclecià va passar a la província de la Mauritània Sitifiense. Al segle IV era seu d'un bisbat.

Els vàndals s'hi van establir vers el 430 i probablement va patir algunes destruccions en aquest temps o més tard. Fou per un temps la capital del regne vàndal (1430-1439). El 484 hi apareix esmentat el bisbe Salditanus. El 534 els bizantins van destruir el regne vàndal i van recuperar el territori; hi va haver algunes revoltes berbers i potser fou llavors quan la ciutat va patir les destruccions que van fer que no jugues cap paper fins al segle XI. La tribu berber dels bidjaia li va donar el seu nom. Al-Bakri al segle XI l'esmenta com una simple estació per passar l'hivern dels andalusins.

A la segona meitat del segle XI els zírides van trencar amb els fatimites i aquestos en revenja van enviar a Ifriquiya als nòmades àrabs Banu Hilal (Hilàlides) d'Egipte. Els nòmades van assolar els camps, van atacar les ciutat que es van despoblar. El regne dels Hammadites o Banu Hammad que governava a Algèria central (1015-1152) es va aprofitar de la situació i va esdevenir un estat important. Però al cap d'un temps els nòmades àrabs també van arribar a la regió de la Kala dels Banu Hamad i aquestos van decidir traslladar la seva capital a un lloc menys exposat com havien fet els zírides (que de Kairouan s'havien desplaçat a Mahdia) i el 1067 l'emir Nasir va ocupar el territori dels berbers bidjaya i es va establir a la vila de Bidjaya que va anomenar al-Nasiriyya (nom que no va arrelar); encara que residia a les dues viles, aquesta situació de semi capitalitat va afavorir el desenvolupament de Bugia; fou construït el castell de la Perla (Kasr al-Lulu). El fill de Nasir, Mansur (1090-1104), va abandonar definitivament la Kala per establir-se a Bugia i hi va construir una gran mesquita, jardins i els palaus d'Amimun (després fou suplantat per la tomba de Sidi Twati) i de l'Estel (Kasr al-Kawkab, després convertit en el fort de Barral); va portar l'aigua a la ciutat mitjançant un nou aqüeducte i va fer altres obres públiques. Es diu que llavors estava dividida em 21 barris i tenia 72 mesquites i encara que això sembla exagerat, devia haver esdevingut una gran ciutat.

Dírham almohade emès a Bejaïa.

El 1118 hi va estar un temps Ibn Tumart, fundador de la secta almohade, que es va escandalitzar per certs luxes dels habitants. També hi va estar un temps el gran místic andalusí Abu Madyan. El 1136 una expedició genovesa que atacava la ciutat fou rebutjada, però el 1152 va caure en mans dels almohades que no van gaudir de gaire popularitat a la ciutat. Els Banu Ghaniya mallorquins la van escollir com a lloc per desembarcar, però després de servir de base no la van mantenir i va retornar als almohades.

Amb l'enfonsament almohade va quedar dins els dominis dels hàfsides (1240). El comerç amb els estats de la mediterrània com Barcelona, Mallorca, Pisa, Marsella, Gènova, i Venècia era molt intens (especialment amb Barcelona i Pisa). Barcelona hi tenia un cònsol testimoniat el 1259. L'exportació de cera era el principal article de la ciutat fins al punt de què a les candeles se'ls va dir bugies, del nom de la ciutat.

El 1284 va ser independent per primer cop sota una branca hàfsida. Un tractat comercial es va signar amb Mallorca el 1302 i amb Barcelona el 1309. Ramon Llull hi va anar a predicar el 1307 i fou empresonat durant sis mesos. Bugia es va reunificar amb la Ifriquiya hàfsida (Tunísia); en les lluites d'aquell temps, el 1352 va caure en mans dels marínides de Fes i això va desplaçar l'interès del catalans i altres estats envers altres llocs, esdevenint amb el temps un focus pirata.

A la meitat del segle XIV Ibn Khaldun diu que els bugiotes es destacaven per fer la corsa. Aquesta situació es va allargar tot el segle XV i el 1510 el rei de Catalunya-Aragó i de Castella, Ferran el Catòlic, hi va enviar a Pedro Navarro per conquerir la ciutat. Els expedicionaris van desembarcar i la van ocupar i saquejar; va restar en poder de la Corona d'Aragó[2] fins al 1555. El 1512 i el 1514 Arudj la va atacar sense èxit. El 1541 fou visitada pel mateix emperador Carles V. En 45 anys de domini el setge dels corsaris per mar, i dels berbers al rerepaís, va empobrir la ciutat. Assetjada per Salah Rais, el 1555 el governador Luis de Peralta es va rendir finalment. Per un temps els xeics locals Amokkran van tenir un paper destacat al govern de la vila, però progressivament va decaure més i més doncs els turcs no invertien res.

Quan els francesos dirigits pel general Trézel la van ocupar el 1833 era una petita ciutat de menys de dos mil habitants, molt pobre. A la vora de la ciutat la resistència als francesos fou dirigida per Xerif Bubaghla; el 1870-1872 va esclatar una revolta dirigida per al-Mokrani, conegut com a xeic Mouhand Ayt Mokran Bachagha, de la Medjana, que aliat al xeic Ahaddad, va proclamar la guerra santa a tota la Cabília. També a la zona van operar els anomenats "bandits honorables", Arezki Oulbachir i Hand Oumerri, anomenats també els "amics dels oprimits".

El 8 de maig de 1945 es va produir les anomenades Massacres de Kherrata. La guerra d'independència va esclatar l'1 de novembre de 1954; a Ifri, a la regió de Bidjaya, es va fer el Congrés del Soummam, proposat per Ramdane Abane i que fou molt important pel desenvolupament de la lluita armada i la lluita política.

Economia[modifica | modifica el codi]

Industries i aeroport

És terminal del oleoducte Hassi Messaoud que ve del Sàhara; és el principal port petroler de la Mediterrània occidental; les exportacions són petroli, ferro, fosfats, vi, figues, prunes, tèxtils i suro.

Agermanaments[modifica | modifica el codi]

Béjaïa està agermanada amb Brest[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]