Bellesa
De Viquipèdia
La bellesa és una característica d'una persona, animal, lloc, objecte o idea que proporciona una percepció plaent, de valor personal i cultural, o de satisfacció. És una experiència en gran part subjectiva i no tot el que ens causa plaer ha de contenir bellesa.
També es pot definir la bellesa com la percepció sensorial cognitiva que estimula un patró après d'harmonia al percebre una entitat física que ens produeix una sensació de plaer (normalment visual o auditiva).
La bellesa és objecte d'estudi a l' estètica, la sociologia, la psicologia social, i la cultura.
Experimentar la "bellesa" sovint implica interpretar que una entitat està equilibrada i en harmonia amb la natura la qual cosa porta a trobar-se amb sentiments d'atracció i de benestar emocional.
En grec clàssic “bell” es deia καλλός, kallos. En la koiné grega era en canvi ὡραῖος, hōraios,[1] etimològicament provinent de la paraula ὥρα, hora, ja que la bellesa estava relacionada amb el moment d'arribar a madurar el fruit (o de la saó de la terra). Es considerava per això com una condició per a la bellesa que una persona no volgués aparentar ni més ni menys que l'edat cronològica que tingués. [2]
Taula de continguts |
[edita] Història
La bellesa ha estat objecte de culte des que va sorgir el Homo sapiens. En aquell temps ja començaven a decorar les seves coves, creaven petits artefactes que simplement els servien per decorar i no tenien cap altre finalitat útil.
De l'antiguitat clàssica es troben dades més concloents sobre la bellesa, així com estudis i reflexions sobre aquesta. En aquell temps la bellesa constituïa una qualitat que feia que alguna cosa ens semblés bella. A aquesta qualitat se li va dir harmonia. També van aparèixer els primers cànons de bellesa que indicaven quins havien de ser les proporcions idònies perquè un cos es veiés bell. En general, la bellesa es percebia des d'un punt de vista objectiu. La bellesa és una de les idees fonamentals de Plató en la jerarquia ontològica.
El cànon sobre les proporcions humanes més antic que es coneix es va trobar a les piràmides de Memfis cap al 3000 aC. Des d'aleshores hi ha hagut diversos cànons coneguts: el dels faraons, el de Policlet, el de Ptolemeu (90 – 160 dC), el de Vitruvi (segle I aC), el de Dürer (1471 – 1528), el de Leonardo da Vinci (1452 – 1519), i, més recentment el de Zeising i el de Le Corbusier (1887 – 1965).
Aquesta percepció de la bellesa es va continuar mantenint a l'edat mitjana. Com a conseqüència de l'apogeu del cristianisme d'aquella època, la bellesa depenia de la intervenció de Déu. De manera que, si es considerava bella alguna cosa, és perquè havia estat una creació divina. Seguint les tesis platòniques, hi havia una equivalència entre el bell i el bé.
La bellesa material era externa, física o sensible. Aquesta qualitat es panseix amb el temps. En canvi, la bellesa espiritual no es panseix amb el temps, sinó que romania a l'interior de l'individu. Són qualitats com la bondat, l'amor, la simpatia, etc. Amb el pas del temps va arribar una altra nova etapa en la història de la bellesa, el Renaixement. Molts autors estan d'acord que el concepte de bellesa va tornar a ser el de l'antiguitat clàssica, perquè es van començar a prendre valors d'aquella època que ja es van perdre en l'edat mitjana. Un d'aquests valors va ser la concepció més naturalista de la bellesa, que va servir d'inspiració als artistes de l'època.
En la modernitat desapareix aquesta visió objectiva de la bellesa i es comença subjetivizar. En el segle XVIII ja es percep la bellesa d'alguna cosa no per com és l'objecte per si mateix, sinó pel que aquest desperta en la persona. Aquesta concepció la tenien molt clara els empiristes i il·lustrats de l'època.
Amb Alexander Gottlieb Baumgarten sorgeix la teoria específica de l'estètica que analitza conceptes con el gust personal, o facultat que permet jutjar quelcom com a bell. El gust es relaciona amb la intuïció i no solament amb la raó (Benedetto Croce), si bé parteix de judicis argumentats que busquen la màxima generalització possible.
[edita] L'origen de la bellesa
Podria remuntar-se a la pròpia existència de l'home com una de les seves qualitats mentals. La bellesa es troba en treballs de filòsofs grecs a partir del període presocrático, com Pitàgores. L'escola pitagòrica va veure una forta connexió entre les matemàtiques i la bellesa. En particular, van notar que els objectes que posseeixen simetria són més vistosos. La arquitectura grega clàssica està basada en aquesta imatge de simetria i proporció. La investigació moderna també suggereix que les persones amb uns trets facials són simètrics i tenen la proporció perfecta, són més atractives.
La bellesa, generalment, era associada amb el bé. De la mateixa manera el contrari de bellesa, és la lletjor i sovint s'associa amb el mal. Les bruixes, per exemple, sovint són representades amb trets físics desagradables i males personalitats. Aquest contrast és personificat per històries clàssiques com La bella dorment (1959). De la mateixa manera, la bellesa segons Johann Wolfgang von Goethe, dels seus 1.809 afinitats electives, està "un convidat sempre és benvingut". Goethe va declarar que la "bellesa humana" actua amb molta més força sobre sentits interiors que sobre els externs, de manera que el que ell contempla està exempt del mal i senti en harmonia amb ell i amb el món."
La simetria és important perquè dóna la impressió que la persona va créixer amb salut, sense defectes visibles. En la percepció de la gent bella es donen certes concordances: ulls grans i pell clara, per exemple, són considerats hermosos tant en homes com en dones de moltes cultures. Alguns investigadors han suggerit que trets neonatals són intrínsecament atractius. La joventut en general s'associa amb la bellesa.
Hi ha proves que fan intuir un rostre bell en el desenvolupament infantil, i que les normes d'atractiu són similars en cultures diferents. La mitjana, la simetria, i el dimorfisme sexual poden tenir una base evolutiva per determinar la bellesa. Els meta-anàlisi de la investigació empírica indiquen que els tres són atractius tant a cares masculines com femenines i a través d'una varietat de cultures. L'atractiu facial pot ser una adaptació per l'opció de company perquè la simetria i l'absència de defectes assenyalen els aspectes importants de qualitat de company, com la salut. És possible que aquestes preferències siguin simplement instints.
Els artistes grecs i romans també tenien l'estàndard de bellesa masculina en la civilització occidental. El romà ideal va ser definit com alt, muscular, de cames llargues, amb un cap ple de cabell gruixut, una alta i àmplia front, un signe d'intel·ligència, ulls de joc ampli, un nas fort i perfil perfecte, boca petita, i una mandíbula poderosa. Aquesta combinació de factors produiria una mirada impressionant de bella masculinitat. Amb les excepcions de pes de cos i estils de moda, les normes de bellesa són bastant constants en el temps i el lloc.
En el xinès antic s'escriu un signe que significa "bell", però avui es combina amb altres dos signes que signifiquen "gran" i "ovella". Possiblement, l'ovella gran era representativa de bellesa.
La cultura maia considerava tenir estrabisme era bell, i per aconseguir-ho, les mares posaven gerres davant dels nens perquè creixessin amb aquest defecte; el concepte de bellesa pot variar entre cultures.
[edita] Classes de bellesa
Dins la primera classificació podem trobar-nos dos classes de bellesa, la que provoquen els objectes naturals, o bellesa natural i la que ens susciten les creacions artificials, o bellesa artística.
Al llarg de la història, la relacions entre ambdós tipus de bellesa ha estat irregular, perquè la bellesa artística ha passat en cas de tenir una relació de dependència amb la bellesa natural, a independitzar-se d'ella, a mesura que avançava el curs de la història.
Kant distingeix dos tipus de bellesa:
- Bellesa lliure : és el que percebem sense que sapiguem res de l'objecte a contemplar. És una bellesa pura, no es té cap tipus d'idea que ens faci qüestionar la seua bellesa.
- Bellesa adherent : és el que depèn del concepte que tinguem sobre l'objecte al qual analitzem.
[edita] Bellesa humana
Tot i que existeix l'expressió "bellesa interior" que fa referència a les virtuts de la personalitat que poden provocar atracció, usualment el terme bellesa s'usa per designar la bellesa física en els éssers humans. Els cànons o ideals estètics han variat al llarg del temps, com proven les representacions en l'art i també són diferents segons la cultura analitzada
Al segle XXI, diferents experiments en psicologia han provat que hi ha trets jutjats universalment com a bells.[3] Per als homes, un tors tendint a la forma de V, amb les espatalles més amples, es cosidera un atribut bell, així com la presència de músculs desenvolupats (més a Occident). L'alçada és també un tret positiu, i sovint s'associa en l'inconscient a més estatus social i poder. Per a les dones, els atributs jutjats com a bells són pits amples, cintura estreta, cara juvenil i simetria en el rostre.
[edita] Vegeu també
[edita] Referències
- ↑ Matthew 23:27, Acts 3:10, Flavius Josephus, 12.65
- ↑ Euripides, Alcestis 515.
- ↑ Buss, David (2003) [1994] (hardcover). The Evolution of Desire (second ed.). New York: Basic Books. pp. 38–40.
