Bellvitge

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Bellvitge és un barri del municipi de l'Hospitalet de Llobregat, dins la comarca del Barcelonès.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Bellvitge està situat a una altura de 4 a 8 metres sobre el nivell del mar. Limita per l'oest i el sud amb els municipis de Cornellà de Llobregat, el Prat de Llobregat i Barcelona; amb el barri hospitalenc del Gornal a l'est i amb el barri del Centre al nord. Forma part del Districte VI de l'Hospitalet de Llobregat. El territori on és el barri forma part del Delta del riu Llobregat, i es considera que la seva formació és força recent, finalitzada el segle X, encara que va tenir aiguamolls durant molt de temps. De fet, la zona, durant l'època medieval, és anomenada a la documentació com Banyols. Fins a 1920 la Marina hospitalenca arribava fins al mar, però aquell any Barcelona es va annexionar les 900 ha meridionals del terme amb l'argument de l'ampliació del port. A partir d'aquell any el límit del districte i del municipi és una línia recta, paral·lela a un tram de la via fèrria del port, traçada en un despatx.

Història[modifica | modifica el codi]

El territori que actualment ocupa el barri de Bellvitge era una zona destinada a l'agricultura, molt productiva gràcies a les seves fèrtils terres. Es caracteritzava també pels desbordaments del riu Llobregat. El regadiu es generalitzà a partir del 1819, amb la inauguració del Canal de la Infanta i la construcció d'una xarxa de séquies que portaven l'aigua a tots els racons del delta esquerre.

Tanmateix els primers indicis de què el lloc estava habitat es remunten a finals del segle X, amb l'esment al mas d'Amalvígia i al segle XI, època en què es va construir l'ermita de Bellvitge, situada a uns dos quilòmetres al sud d'on uns segles més tard sorgirà el petit poble de l'Hospitalet, que avui constitueix el nucli antic de la ciutat. En paraules de Jaume Codina:

"Al 995 un dels terratinents damunt un antic braç del riu nomenat Llobregadell -o Llobregat menor- i progressivament convertit en estany, és una dona de nom Amalvígia. La seva possessió comprèn un reguer o desguàs, que perdurarà més que la propietària i en prolongarà el record. El reguer d'Amalvígia, femina, es transformarà al segle XI en el mas de Malvige, dotat -com veurem- amb església pròpia, i al XIII, per contraposició, en l'ermita de Benvige, convertida en Bellvitge posteriorment. Aquest, doncs, és l'origen del nom misteriós i enigmàtic, i que tantes suposicions havia originat fins avui; nom mil·lenari d'una barcelonina, desfigurat a través dels segles."[1]'

El polígon d'habitatges es va començar a construir en 1964 i els primers blocs es van ocupar l'estiu de l'any següent. En 1975 ja gairebé s'havia construït tot el que avui existeix i s'havia arribat als 30.659 habitants. El màxim demogràfic es va assolir l'any 1986 amb 32.832 habitants. A partir d'aquell moment, una reducció suau, com a la resta de barris de l'Hospitalet. La diferència és que no s'ha produït una pujada en la darrera dècada, per no haver rebut gaire immigració estrangera. Segons l'anuari estadístic de l'Ajuntament, a 31 de desembre de 2012 hi havia 25.528 persones censades al barri.

Edificis del barri vistos des del Parc de Bellvitge

Morfologia urbana[modifica | modifica el codi]

El barri de Bellvitge forma part de l'últim període de polígons d'habitatge massiva (1965-1975). Aquests conjunts estan formats per grups d'″habitatges construïts de forma unitària i ordenats en blocs lineals i / o torres en alçada, que responen a un tipus d'edificació repetitiva i molt homogènia que configuren una imatge estereotipada de la perifèria moderna de les nostres ciutats".[2]

En tan sols 10 anys, es van construir uns 9.780 habitatges que van arribar a acollir unes 32.000 persones dels moviments migratoris.

Escala urbana[modifica | modifica el codi]

El barri de Bellvitge, amb 159 habitatges per hectàrea, forma part dels conjunts habitacionals considerats de "densitat alta, aquells que superen els 150 habitatges / ha". El barri de 61,5 hectàrees està format per 9.780 habitatges, sent un dels polígons d'habitatge més grans de Catalunya. La densitat actual del barri s'aproxima al límit a partir del qual es considera de densitat mitjana (entre 75 i 150 habitatges / ha). No obstant això, és molt important reconèixer el paper de la mobilització veïnal en la densitat resultant actual, atès que van paralitzar la construcció de diversos blocs i torres que si s'haguessin construït segons el projecte, haurien suposat uns 3.000 habitatges més i una densitat de 186,40 habitatges / ha. Aquestes paralitzacions es reflecteixen en el buit deixat pels blocs i torres que no es van construir i que donen lloc als espais verds del barri.

Model d'ordenació interna[modifica | modifica el codi]

El model d'ordenació interna del barri és una barreja dels tres criteris utilitzats en el disseny de polígons d'habitatge de l'època: "la utilització d'un mòdul repetible, la construcció d'un eix d'organització morfològica i el suport sobre un espai central". El mòdul repetible està format per blocs lineals de 96 metres de llarg, 8,80 m de llum i 14 plantes d'altura separats 40 metres respecte al següent bloc que està col·locat en paral·lel. Aquest espai entre blocs s'organitza en tres parts de dimensions similars, la primera dedicada a un petit parc-jardí, la segona dedicada a aparcament en cul-de-sac en forma de pipa i la tercera dedicada a edifici comercial en dues plantes sobre rasant i soterrani.

Els blocs pengen en un dels seus extrems d'una via principal de circulació. A l'altre extrem del bloc es forma un passeig de vianants que fa d'eix de simetria amb un altre mòdul repetible d'edificació.

Un dels valors més significatius del projecte és haver incorporat en el model d'ordenació edificis productius que acompanyen la proposta habitacional. El barri disposa de 1.140 unitats productives d'un mòdul mínim de 50m2 que permet l'agregació. Aquests edificis, que representen un 10% del sòl útil estan destinats a tot tipus de serveis, comerços i oficines de proximitat.

Malgrat les bones intencions del model d'ordenació, actualment, l'espai públic del barri més qualificat és el resultat de la urbanització de l'espai buit deixat pels blocs i torres que no es van construir per la mobilització veïnal dels anys 70. L'eix de vianants que es forma entre la Rambla Marina i els carrers Europa i Amèrica es converteix en un espai cívic continu de 775 m de longitud. Bellvitge forma part dels polígons amb "espais urbans dispersos (aquells on el percentatge de sòl lliure és superior a 55%)". Concretament, en el cas de Bellvitge, l'espai ocupat pels edificis d'habitatge i comerç correspon al 7% i al 3% respectivament de la superfície total del barri. El 90% restant és espai públic, viari i equipaments.

Els espais lliures inicialment no estaven urbanitzats, a excepció d'un mínim de viari asfaltat. Hi havia una manca total d'equipaments i transport públic, en una societat on el cotxe encara no havia arribat a totes les famílies. Això, unit a una austeritat arquitectònica del conjunt, va ancorar durant dècades el barri al terme perifèria "aplicat com a categoria sociològica, denunciadora de mancances respecte a un paradigma de ciutat burgesa, sense gran esforç teòric per captar allò que té d'específic, i que a priori es rebutja ".

És a partir dels anys 80 que s'inicia tot un procés d'adequació i revalorització de l'espai públic que ha representat un canvi important en la percepció del barri, i alhora, ha suposat l'apropiació de l'espai lliure, places, passeigs i parcs per la població (figura 3). En paral·lel també es va iniciar un procés de dotació d'equipaments sanitaris, administratius, culturals, esportius, universitaris que satisfan les necessitats del barri de forma adequada. Això ha estat possible en gran part a l'existència d'una ocupació del sòl prèvia molt baixa.

Estructura del viari[modifica | modifica el codi]

"A Bellvitge la xarxa viària es defineix a partir de la divisió del polígon en dues meitats, mitjançant un potent eix central desdoblat, la Rambla Marina, i el disseny d'una via de circumval·lació perimetral". Aquest esquema quan s'implanta en l'originari territori agrícola, manté les principals traces dels antics camins i rieres transformades en avingudes estructurals del barri, com la Rambla Marina. (Figura 4).

Els carrers[modifica | modifica el codi]

El barri es va anar formant per les quatre cantonades. - Primer, el costat de la Mare de Déu de Bellvitge i el carrer Ermita, - després el de l’avinguda Europa i també els blocs del carrer Prat- més tard, els blocs de l’avinguda América. - La Rambla Marina i tota la part central va ser l’últim que es va construir, de fet, fa poc que se’n ha acabat la urbanització. Per això en els primers temps era molt clara la distància entre els “dos Bellvitges”, perquè estaven molt separats i perquè passar d’un costat a l’altre resultava complicat, especialment quan plovia, ja que et podies quedar clavat al fang.

La Rambla de la Marina al unir-se amb la Rambla Just Oliveres, forma el carrer més llarg de tot L'Hospitalet. És una via de circulació ràpida i a la vegada un passeig amb arbres que estructura el barri en dos: - Bellvitge-Nord amb els carrers: Avinguda Europa, Avinguda Amèrica, Carrer França i Carrer Portugal- i Bellvitge-Sud amb els carrers: Mare de Déu de Bellvitge, Ermita i Prat.

Industrialització de l'edificació[modifica | modifica el codi]

Una de les característiques que identifiquen el barri de Bellvitge és la utilització de sistemes industrialitzats en la producció dels habitatges on el rendiment era la pauta. La producció de prefabricats es realitzava en una factoria situada en un extrem del barri. Els primers rendiments estaven al voltant de 4 habitatges / dia i es va arribar a aconseguir 8 habitatges / dia introduint canvis tant tipològics com constructius que van suposar la utilització de 3 tipus de patents diferents. Primer es prefabricava tot l'edifici, i a poc a poc, es va anar reduint la prefabricació als elements de façana, realitzant-se les estructures de formigó in situ.

El procés d'industrialització acostuma a tenir un efecte positiu sobre la qualitat i durabilitat dels materials, ja que porta vinculat uns mínims controls de qualitat, tot i ser en aquest cas més conjuntural que premeditat.

En els últims anys la realització de promocions cada vegada més petites (entre 1 i 3 blocs per any) sumat als canvis tipològics no feien rendible la industrialització del procés, fent que s'optés, en aquest cas, per estructura convencional de pòrtics de formigó. En les torres el rendiment es va reduir a 1 habitatge / dia. En el cas de l'habitatge, en ser fruit d'un procés industrialitzat sembla haver nascut amb data de caducitat. No obstant això, tots aquests habitatges, 50 anys després, mostren un bon estat de conservació estructural. Tot i això, pel que fa a l'edifici han estat sotmeses a operacions de manteniment de façana marcades pel baix cost de la intervenció per sobre de l'adequació de les solucions adoptades a les problemàtiques reals dels edificis com són la corrosió de les armadures i l'absència d'aïllament tèrmic.


Escala arquitectònica. Tipus edificatoris[modifica | modifica el codi]

El tipus arquitectònic de bloc i torre aïllats és característic dels polígons d'habitatge. L'edifici aïllat és conseqüència de la voluntat de minimitzar els costos de producció (industrialització i superfície mínima ) i optimitzar les condicions d'habitabilitat (orientació, ventilació i assolellament). El resultat va ser un model tipus d'habitatge de 60 m2, amb cuina sala d'estar i 3 dormitoris i banys que va ser aplicat en la majoria dels polígons d'habitatge de l'època (la Mina, Ciutat Meridiana, Badia, i Bellvitge), a aquesta primera fase d'edificació se la cridarà Bellvitge Vell.

Durant els primers anys de construcció del barri es produeixen pocs canvis en els tipus edificatoris (figura 5). No obstant això a partir de l'any 1970 també es busca augmentar la superfície de l'habitatge incorporant blocs de tipus de 80 m2. Les torres suposen també un canvi tipològic en aquest sentit, incorporant pisos de 100 m2.

Edificis blocs longitudinals: blocs formats per un conjunt de 4, 5 i 6 comunitats formant un únic edifici.

Edificis torres: edifici format per una única comunitat amb un total de 18 altures i façana a 4 vents.

El nombre total de blocs al barri són 65 i d'edificis de torre són 11.

Edificis blocs longitudinals sense balcó[modifica | modifica el codi]

Tipologia d'habitatge sense balcó, correspon al referit Bellvitge vell; Aquesta tipologia de bloc va ser la primera que es va construir a Bellvitge, exactament a Bellvitge Sud El primer bloc es va construir al costat de l'Ermita de Bellvitge l'any 1963-1964 i ràpidament es va seguir la construcció d'altres blocs al seu voltant. Aquests edificis van ser construïts per la Immobiliària Ciutat Comtal, SA (ICC), la qual va situar la fàbrica de panells prefabricats al costat d'aquests blocs. La construcció a Bellvitge Nord no va arribar fins al 1968. La construcció d'aquests blocs és molt més nombrosa a la zona sud sent un total de 15 blocs enfront dels 3 blocs de la zona nord. Els 3 blocs de Bellvitge Nord, pertanyen a l'Avinguda Europa, mentre que tots els altres, repartits en quatre carrers, són de Bellvitge Sud.

• Períodes de construcció El període de construcció d'aquest tipus d'edifici comprèn la dècada entre el 1963-1964 i 1968. En només 5 anys, es construeixen els 18 edificis d'aquesta tipologia.

• Vestíbuls En aquesta tipologia el nombre de porteries va variant, tot i que la tipologia constructiva és la mateixa.

Els blocs de Bellvitge Nord (Av. Europa) coincideixen en 6 porteries cadascun. A Bellvitge Sud, es reparteixen entre 4, 5 i 6, sent més usual els de 5 porteries, ja que 11 edificis dels 15 són d'aquest nombre de porteries.

• Planta tipusAl fons de cada escala va ubicat l'ascensor, amb parades intercalades i totes les escales a la part superior van intercomunicades per un passadís cobert.

Els habitatges es componen de: menjador - sala d'estar, tres dormitoris, bany, cuina i galeria coberta per a safareig, sent totes d'idèntiques característiques, amb la sola excepció dels finestrals de la façana anterior de les plantes baixa i set que són més amples.

Edificis blocs longitudinals amb balcó[modifica | modifica el codi]

Aquesta tipologia de bloc és molt similar a la mencionada anteriorment (Bellvitge Vell) amb la diferència que aquesta tipologia té, a la façana Sud, balcó a cada habitatge. Va ser la segona tipologia que es va construir. També es va començar a construir primer a Bellvitge Sud, seguint immediatament la seva construcció per Bellvitge Nord. Aquesta tipologia es troba repartida en tots els carrers del barri, excepte al carrer Mare de Déu de Bellvitge. És la més repetida, amb un total de 38 edificis d'habitatge.

• Períodes de construcció: El període de construcció d'aquest tipus d'edifici se situa en els últims anys dels 60 (1967), fins al 1974. En només 7 anys es construeixen 38 edificis.

Els anys de major construcció van ser entre el 1968 i el 1970, arribant a construir fins a 27 edificis.

• Vestíbuls: En aquesta tipologia també varia el nombre de vestíbuls sense variar la seva tipologia constructiva. Tots els blocs del Carrer França i Carrer Portugal tenen 4 vestíbuls. Els tres blocs del Carrer del Prat i el Carrer Ermita de Bellvitge són de 5. I tots els altres blocs construïts a Av Europa, Av Amèrica i Rambla Marina es reparteixen entre 4, 5 i 6 porteries.

Hi ha 17 edificis de blocs que tenen 4 porteries, davant dels 11 de 5 i 6 porteries.

• Planta tipus: Al fons de cada escala va ubicat l'ascensor, amb parades intercalades i totes les escales a la part superior van intercomunicades per un passadís cobert.

Els habitatges es componen de: menjador - sala d'estar, tres dormitoris, bany, cuina i galeria coberta per a safareig i una terrassa al menjador.


Edifici Torre[modifica | modifica el codi]

Aquesta tipologia de Torre Gris se situa a la frontera entre Bellvitge Sud i Nord, pertanyent a la part Sud Estan construïts alineats i paral·lels a la Rambla Marina, separats entre si a escassa distància.

• Vestíbuls En tractar d'edifici torre, únicament hi ha una única comunitat, ja sigui en construcció per prefabricats com de construcció per pòrtics.

• Períodes de construcció La construcció d'aquestes 3 torres es va realitzar successivament entre el 1968 i el 1970.

• Alçades edificatòries: El nombre de plantes edificades és de 18 plantes + 1planta del volum de l'ascensor. Coincideix amb el mateix nombre de plantes que tots els edificis torre construïts amb plaques prefabricades.

• Planta tipusEls habitatges desenvolupats a cada replà són quatre 2-2 simètriques i pràcticament iguals, i consten de menjador - estar, quatre dormitoris, bany, lavabo independent, cuina amb galeria annexa on se situa el safareig. Cada habitatge té diverses terrasses adjacents a les peces habitables.

Llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

L'ermita de Bellvitge[modifica | modifica el codi]

Article principal: Santa Maria de Bellvitge

L'existència d'una església a Malvige està documentada a mitjan segle XI (any 1057). La primera referència escrita de l'ermita, és un document datat del 8 de maig de 1057, essent Ramon Berenguer I comte de Barcelona. Per les excavacions dutes a terme en 1979-1981 sabem que sota l'actual Ermita va restar soterrada sota l'actual capella d'estil romànic, anterior a l'actual, a causa de les terres que arrossegava el riu en els molts desbordaments.

En nombroses ocasions va patir greus desperfectes fins a arribar a ser gairebé destruïda per saquejos, riuades i guerres. Va ser reconstruïda diverses vegades; entre les reconstruccions destaquen la de 1493 (des dels fonaments), i la de 1718, després de la Guerra de Successió.

Durant segles va estar rodejada de camps i sembrats fins que l'any 1964 s'inicia la construcció del barri de Bellvitge.

Tenint cura de l'ermita sempre hi ha hagut un ermità o ermitana a la casa annexa fins que es va derruir el 1969.

En la greu inundació de 1971, l'aigua va arribar fins a uns 2 metres d'alçada, causant greu danys; les pintures van quedar destruïdes en gran part, només algunes es van recuperar i estan dipositades al Museu d'Història de l'Hospitalet.

En dates senyalades es fan trobades a l'ermita de gent del Prat, de Barcelona, de l'Hospitalet.

Actualment els "amics de l'ermita" es cuiden d'obrir-la diarament per airejar-la i permetre'n la visita.

Dues tradicions: entre la història i la llegenda.[modifica | modifica el codi]

Són dues les tradicions sobre l'origen de l'ermita. En una es diu que va ser un pastor, guiat per un bou, qui, veient un resplandor en una cova, va trobar la imatge de la mare de Déu. De la troballa d'aquella imatge en aquest lloc de l'Hospitalet, parròquia de Provençana, es construeix una capella que actualment és aquesta ermita.

Segons una altra tradició tot va començar al carrer Hospital de Barcelona, on s'havia trobat una imatge en uns horts. La gent del mar la venerava en una petita capella, demanant-li un "bon viatge", per la gran devoció que li tenien desitjaven fer-li una església més gran, però, el veí es va oposar a l'ampliació i els mariners van aixecar l'ermita en aquest lloc de la Marina, molt a prop del mar en aquells segles.

Els fets que coneixem és que es tractava d'un edifici religiós annexe a un mas des del segle XI. Posteriorment, només es mantindrà l'església, que serà utilitzada per diversos col·lectius (habitants d'un poble, d'un carrer de Barcelona, etc.) per fer els seus rituals, com moltes esglésies aïllades, on es va de romeria, es fan aplecs, etc.

Els primers habitants[modifica | modifica el codi]

Els primers habitants van arribar l'estiu de 1965. Els primers blocs es van construir al carrer Mare de Déu de Bellvitge, a prop de l'ermita. La població va créixer molt ràpidament : Al 1968 hi havia 7.000 habitants, el 1974 ja hi havien 26.000

La gent que va començar a viure al barri es va trobar amb innumerables problemes: no havien escoles, no havia mercat, no havien autobusos (excepte els que passaven per la Gran Via que comunicaven amb Barcelona). Els veïns havien d’anar caminant si volien els serveis de l’Hospitalet.

El clavegueram estava obert, els camins plens de fang, aquella era la “vida” que hi havia a Bellvitge. Però la gent tenia il•lusió i tirava cap endavant. Van ser veritables pioners.

Les inundacions[modifica | modifica el codi]

Bellvitge està quasi a nivell del mar. Els pagesos, quan van veure que feien soterranis van avisar que aquesta zona s’inunda amb facilitat. Malgrat tot, la immobiliària no va prendre les mesures suficients, i el 21 de setembre de 1971 molts baixos es van inundar i molts veïns van veure les seves pertinences plenes d’aigua i de fang, sort que no hi va haver víctimes ja que va ser a primeres hores de la nit.

Hi han hagut altres inundacions però aquestes van ser les més importants.

L'associacionisme[modifica | modifica el codi]

A Bellvitge sempre ha hagut molta vida associativa.

Abans de la democràcia la gent no e spodia reunir, així que algunes de les primeres associacions van tenir un caireesportiu. La Inmobiliaria va crear una entitat: el Casal, per fomentar els esports,va fer una pista de basquet i una de patinatge que encara podeu veure al carrer Ermita, també es van crear diversos equips de futbol.

També es reunien alguns veïns per a celebrar les festes al voltant del dia 8 de setembre, dia de “les mares de Déutrobades”. De les que la de Bellvitge n’és una.

A la parròquia de Bellvitge nord esreunia en la “comissió de barri de Bellvitge” un grup de veïns que van començar a organitzar les primeres lluites i que van tirar en davant la primera associació del barri legal i independent de la constructora: L’Associació de Veïnsde Bellvitge Nord.

Va començar a sorgir associacions quan encara no estaven permeses i, al principi, s’havien de reunir a les esglésies, per no tenir problemes. Allí es van fer tancaments per reivindicar, entrealtres coses, la millora de la sanitat.

La música, l’esport, l’educació en totes les seves facetes eren temes de formació de grups i entitats

Al mateix temps que es fomentaven les tradicions catalanes com les sardanes i d’altres, també es feien associacionsdels diferents llocs de procedència: Andalusia, Castella... i ara també de laresta del món!.

Les lluites veïnals[modifica | modifica el codi]

El barri tal com avui dia el coneixem va néixer l'estiu de 1964, quan l'empresa Inmobiliaria Ciudad Condal S.A. va iniciar-ne la construcció, en uns terrenys que havia comprat prèviament als pagesos de la zona.

La construcció del polígon, que va ser concebut com una zona residencial, es va englobar dins un marc d'actuacions que es van portar a terme per a oferir habitatges als immigrants procedents de la resta d'Espanya - més de 126.000 persones el 1964 - que venien a Catalunya a la recerca de treball. Els primers edificis foren ocupats durant el 1965.

Les primeres construccions es van aixecar al costat de l'ermita, a l'avinguda Mare de Déu de Bellvitge el primer bloc i un segon al de l'Ermita de Bellvitge-, i estenent-se per tota la part sud. Aquesta zona va prendre posteriorment el nom popular de "Bellvitge Sud". Posteriorment, l'any 1968 es va procedir a l'edificació dels terrenys de la part nord, on actualment hi ha l'avinguda Amèrica.

Els primers problemes van començar a sorgir entre els nous veïns per la manca de semàfors, només havia comunicació amb Barcelona per la Gran Via i al no haver-hi un pas adequat, van haver-hi varis accidents, fins que els veïns van tallar la Gran Via i es va adequar -una mica- el pas. També a Bellvitge Nord van haver-hi lluites d'aquest estil. També es va lluitar molt pel tema de la sanitat, es van fer diversos tancaments, per demanar un centre de salut en condicions. A vegades aquests tancaments s'havien de fer a les parròquies per evitar la repressió policial. Posteriorment els veïns es van adonar que no hi havien els serveis que els havien promés i es van iniciar les lluites amb les constructores (ICC, CIDESA, Lamano i UREDESA) pel fet que aquestes no dotaven al barri dels equipaments previstos al Pla Parcial, estant més interessades a construir com més blocs i més ràpid millor.

Així doncs no resultaven estranys els problemes d'enllumenat, paviment de les voreres, manca d'escoles i de zones verdes, i comunicacions insuficients amb la resta de l'Hospitalet i inexistents amb Barcelona. A més a més, a aquestes deficiències se'ls sumaven les riuades del riu Llobregat.

No sent suficients els problemes d'habitabilitat del barri, les constructores es van llançar a una carrera especuladora en la qual van modificar repetides vegades el Pla Parcial i van augmentar repetides vegades la densitat d'habitatges, passant així d'un projecte inicial de zona residencial a un projecte de construcció del barri dormitori amb la major densitat de població de tota Europa.

Aquesta situació va fer que els veïns decidissin organitzar-se per a fer-se escoltar davant les autoritats competents. Així, es van dur a terme diverses accions de protesta entre les quals destaquen la realització d'un túnel per sota de la Gran Via per a poder-la creuar sense perill i les protestes que van tenir lloc entre 1973 i 1976, i on sota el lema "No més blocs", els mateixos veïns van paralitzar les obres de nous edificis. Finalment, una sentència del Tribunal Suprem va ordenar el cessament de tota construcció a Bellvitge l'any 1980.

Han hagut més lluites, al 1978 es va fer “l’Operació neteja”, en la que van sortir els veïns amb escombres, bosses d’escombreries i galledes al carrer per reivindicar un Bellvitge més net. Altres van ser per aconseguir que el Metro arribés aquí, com així va ser a l'octrubre del 1989. Avui també es continua lluitant per la sanitat.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Hi ha dues hipòtesis sobre l'origen del vocable Bellvitge.

La primera defensa que Bellvitge prové d'expressions, com ara "bell viatge" o "bella vista", dites pels viatgers que hi passaven entrant o sortint de la ciutat de Barcelona. Aquesta versió no té cap fonament documental.

L'altra versió es basa en una successió de documents, el més antic dels quals, de l'any 995, informa de l'existència del mas d'Amalvígia. Aquest nom de dona i d'origen germànic, va evolucionar cap a les formes del català naixent, i en l'any 1057 apareix en un contracte de venda com Mas de Malvitge. Aquest document, per cert, és el primer esment documental d'un edifici religiós annex al mas: allò que ara anomenem l'ermita.[3] Aquest nom s'hauria anat transformant per la mateixa gent de la zona a causa de les referències negatives de Malvitge, que s'assemblava a "mal viatge".

Bellvitge, avui.Equipaments i serveis.[modifica | modifica el codi]

El barri ara disposa dels equipamentsi serveis més necessaris: llar d’infants, escoles i instituts, ambulatoris, mercats, poliesportiu amb piscina, labiblioteca, centres associatius i recreatius... a més de l’Associació de Veïns.

Avui tenim un barri molt bonic que està ple de parcs, zones per passejar tota la família i per jugar els infants i trobar-se els grans.

CENTRES EDUCATIUS DE  BELLVITGE[modifica | modifica el codi]

Al començament, al barri, no hi havien escoles. S’havia d’anar caminant a altres llocs de l’Hospitalet. Al poc temps es van crear algunes “acadèmies” als altells dels locals comercials.

Fins al 1970 no es van fer escoles com la Mare de Déu de Bellvitge, que va ser la primera escola pública i la' Pare Enric dOssó que tots coneixem com“las Teresianas” .'

Llavors, també hi havia una escola-bressol als barracons de la primitiva església de Mare de Déu de Bellvitge i, més endavant, se’n va crear una altra a l’Avinguda Europa,  la Tintín que es va convertir en l’actual llar d’infants pública El passeig.

En un altells,començava l’escola Jericó que vadonar pas a Joan XXIII. En  unpis la primitiva escola Balmes.

On està l’actual llard’infants municipal l’Estel Blau, hihavia una escola d’educació especial anomenada Estel. Actualment està al barri de Can Serra.

Actualment, el barrité:

-       Quatreescoles públiques d’educació infantil i primària Mare de Déu de Bellvitge, Bernat Metge, la Marina (l’edificiactual l’han fet nou fa poc) i Ramón Muntaner.

-       Dosinstituts d’ensenyaments mitjans: l’IES Bellvitge i l’IES Joan Miró (abans  Europa).

-       Tres centres concertats: P. Enric d’Ossó, Joan XXIII i Balmes.

-       Una llar d’infants pública “El passeig” i una privada “L’estel blau”.

-       I un centre de formació d’adults.

Bellvitge ha estat un lloc de referència per l’educació en el temps lliure.  Actualment hi ha:

-       El Club Infantil Juvenil Bellvitge, ambun edifici propi,

-       l’Esclat en uns altells de l’Avinguda Amèrica,

-       el Nou quitxalles”

- l'esplai Xerinola, abans Jovis

-       l’esplai “al Vent” de la Fundació “la Vinya” a la parròquia del Mare de Déu de Bellvitge.

-       No podem oblidar l’Escola de Música al local sobre el Mercat vell.

Noms de carrers, espais, equipaments i monuments del barri.[modifica | modifica el codi]

Els noms dels nostres carrers són: Al "Bellvitge sud" Mare de Déu de Bellvitge, Ermita i Prat i al Bellvitge Nord: Avingua Europa, Avinguda América, Carrer França i carrer Portugal. També hi ha un petit carrer que va des d’una cantonada del parc a la part de darrera de l’hotel, entre un club esportiu i la Gran Via. És nou i es diu Jaume Ventura Tort pel compositor de l’Hospitalet que va viure entre 1911 i 1984 i va compondre moltes sardanes, balls..., i entre aquests el Ballet a Nostra senyora de Bellvitge.

Hi ha un altre petit carrer que va de la Rambla Marina al carrer Ermita, passant pel consultori, no té nom i li diem “Carrer sense nom”

Al principi, la Immobiliària volia posar noms de planetes als blocs (Neptú, Urà...), però la idea no va prosperar.En canvi hi ha certs blocs als que els veïns han batejat: el bloc del “butà”, perquè en ell vivien molts treballadors d’aquesta empresa, el bloc “xocolata” perquè té aquest color....

El Poliesportiu es diu Sergio Manzano per un professor d’educació física de l’Institut de Bellvitge.

Al lloc on està la biblioteca l’han anomenat la “Plaça de la cultura” i sembla un nom adequat, tot i que no és molt conegut, en canvi és més popular la “plaça de la baldosa” on posen el “mercadillo” dels divendres, o el “passeig dels pins” o de “la guarderia” (on està la llar d’infants El passeig) lloc emblemàtic de les lluites veïnals.

Hi ha dos mercats: al primer Merca Bellvitge li diem “mercat vell” i al Merca2, al costat del metro, l’anomenem “mercat nou”.

Hi ha dues parròquies: Mare de Déu de Bellvitge al carrer ermita i Sant Joan Evangelista a l’avinguda Europa. Des dels inicis s'han implicat en les lluïtes i reivindicacions dels veïns, donant aixopluc quan els veïns no es podien reunir en altres llocs i especialment en l'educació i l'atenció social, de elles han sorgit diverses entitats. Actualment continuen realitzant tasques socials. Els seus edificis són dels últims que es van fer al barri, perquè les comunitats no els volien fins que no es fessin els altres equipaments. Abans aquestes comunitats es reunien als “barracons”.

Als anys 80 hi havia dos cinemes: el Lumière  i el Marina. Actualment són dos centres comercials.

La plaça que uneix la Rambla de la Marina de Bellvitge amb la Travessia Industriall es diu Plaça Amalvítgia i la escultura es diu Bóvila però tothom la coneix per “la sardana”.

El “Parc Nou” és un dels més grans de l’Hospitalet, va ser una de les últimes actuacions que es van fer al barri i es va demanar l’opinió dels veïns. Hi podem observar les aigües freàtiques, de les que Bellvitge està ple.

Tots els blocs estàs envoltats de jardins dels que els mateixos veïns tenen cura.

Persones il·lustres relacionades amb el barri[modifica | modifica el codi]

Imatges de Bellvitge[modifica | modifica el codi]

L'ermita de Bellvitge, després de la nevada de març de 2010
Posta de sol a Bellvitge
Construcció del primer bloc, el 1965

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bellvitge Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. CODINA, Jaume. Els pagesos de Provençana, vol I, pàg 40
  2. Busquets, 2004, pàg. 287
  3. DD.AA. Història de l'Hospitalet, Centre d'Estudis de l'Hospitalet, 1997, p. 45

Coord.: 41° 21′ 01″ N, 2° 06′ 36″ E / 41.350397°N,2.109883°E / 41.350397; 2.109883