Benvenuto Cellini (Berlioz)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'òpera de Berlioz. Si cerqueu l'artista italià, vegeu «Benvenuto Cellini».
Benvenuto Cellini
Cellini, perseo 03.JPG
Compositor Hector Berlioz
Llibretista Léon de Wailly i Auguste Barbier
Llengua original francès
Font literària memòries de l'artista Benvenuto Cellini
Actes dos
Estrena absoluta
Data estrena 10 de setembre de 1838
Escenari Opéra de Paris
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 15 de gener de 1977 (estrena a Espanya)

Benvenuto Cellini és una òpera en dos actes d'Hector Berlioz, amb llibret de Léon de Wailly i Auguste Barbier, basat en les memòries de l'artista Benvenuto Cellini. S'estrenà a l'Opéra de Paris el 10 de setembre de 1838. A Catalunya es va estrenar al Liceu de Barcelona el 15 de gener de 1977.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Hector Berlioz va concebre aquesta complicada història, llunyanament basada en les memòries de l'artífex florentí Benvenuto Cellini, i la va estrenar amb grans dificultats a l'Òpera de París el 1838. Franz Liszt, sempre en suport dels seus col·legues en dificultats, va adaptar l'obra donant-li unes dimensions una mica més humanes i la va estrenar a Weimar el 1852; agraït, Berlioz va acceptar la remodelació i així s'ha vist aquesta òpera, encara que molt poques vegades.[2]

Héctor Berlioz, no va ser un compositor per a l'òpera. Les seves tres úniques produccions per al teatre (Benvenuto Cellini, Les Troyens i Béatrice et Bénédict, a part de la cantata escènica La damnation de Faust) són com tres fantasmes en el panorama operístic francès on Béatrice ni tan sols s'ha representat al París de Berlioz, músic remarcable i fins i tot transcendental del Romanticisme inserit en l'orquestra.

Estàtua de Perseu de Benvenuto Cellini a la Loggia dei Lanzi de Florència

Benvenuto Cellini, en relació amb l'escàs èxit que va reportar, és una òpera «desagraïda», teatralment farragosa perquè Berlioz, seguint els llibretistes, va pretendre explicar musicalment la història de l'escultor Cellini i la rivalitat professional amb Fieramosca, un altre escultor i els seus problemes amb el Papa, a més de les seves ingènues penes amoroses amb la jove Teresa, tot això minuciosament descrit en la partitura amb un lirisme suau i d'una certa consistència simfònica per ambientar amb escenes de carnaval i de pintoresquisme popular un relat en el qual la música venç el drama i l'estil a les possibilitats d'emoció, contràriament al que podia esperar-se d'una obra romàntica. Per acabar de complicar-ho, la interpretació de l'obra és difícil i no massa lluïda per als cantants, obligats a més a representar una comèdia de gairebé nul·la tensió emocional.[3]

L'únic element de la trama dibuixada directament de les memòries de Cellini es refereix a la confecció de la seva estàtua de Perseu (que era de fet era a Florència, i no a Roma, encarregada pel duc Cosme I de Mèdici, on encara es mostra a la Loggia dels Lanzi). Tots els personatges menys Cellini (amb l'excepció del papa Climent VII que en l'òpera fa el comissionat de l'estàtua), i tots els altres episodis de l'òpera, són inventats.[4]

Representacions[modifica | modifica el codi]

El llibret original (ara perdut), el qual sembla haver estat en el format d'una òpera còmica, va ser rebutjada per l'empresa parisenca de l'Opéra-Comique. A continuació, la història es va refer en un format d'òpera semiseria, sense diàleg parlat, i es va oferir a l'Òpera de París. Aquest va ser acceptat el 1835 pel nou director de l'Òpera, Henri Duponchel.[5] Berlioz va començar la composició a partir de 1836, i va ser estrenada a l'Òpera el 10 de setembre de 1838, dirigida per François Habeneck, i amb Gilbert Duprez en el paper protagonista. En la seva estrena, el públic, molest per la nova òpera radical, es va escandalitzar, i els músics van qualificar l'obra com a impossible de tocar.[6]

El 1851, Franz Liszt es va oferir a reviure l'òpera en una nova producció (i versió) a Weimar, i va suggerir canvis en la partitura de Berlioz. Aquesta versió va ser realitzada a Weimar el 1852, on el paper principal va ser interpretat per Karl Beck, el mateix tenor que havia creat Lohengrin de Wagner el 1850, també sota la direcció de Liszt, amb els poders vocals del tenor que continuaven a exhibir la mateixa decadència com es desprenia dos anys abans.

Es va realitzar a Londres el 1853, amb una pobra recepció. Les últimes actuacions de l'òpera en vida de Berlioz foren a Weimar el 1856, aquesta vegada sense Karl Beck, que ja s'havia retirat del cant.

Referències[modifica | modifica el codi]

Notes

  1. (castellà) ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1
  2. Alier, Roger. «Ressenya de l'òpera». La Vanguardia, 23 d'agost de 2007.
  3. Mallofré, Albert. «Crítica de l'òpera». La Vanguardia, 18 de gener de 1877.
  4. Rees (2014), 22–23. The opera's characterisation of the historical figure of Cellini is discussed in detail in Saloman, Ora Frishberg. «Literary and Musical Aspects of the Hero's Romance in Berlioz's Benvenuto Cellini». The Opera Quarterly, 19, 3, 2003, pàg. 401–416. DOI: 10.1093/oq/19.3.401 [Consulta: 10 maig 2008]. Plantilla:Subscription
  5. Macdonald (2014), 13; Reed (2014), 24.
  6. Wasselin, Christian, "Benvenuto Cellini" a la web d'Hector Berlioz per aprofundir en els detalls de la confecció de l'òpera

Fonts

  • Berlioz, Hector; Cairns, David, editor and translator (1969). The memoirs of Hector Berlioz (2002 edition). New York: Alfred A. Knopf. ISBN 978-0-375-41391-9.
  • Berlioz, Hector (2014). "Berlioz on Benvenuto Cellini", in Programme: "Benvenuto Cellini". London: English National Opera, pp. 17–19.
  • Budden, Julian (1973). The Operas of Verdi, Volume 1: From Oberto to Rigoletto. New York: Oxford University Press. ISBN 978-0-304-93756-1.
  • ENO (2014). Programme: "Benvenuto Cellini". London: English National Opera.
  • Holoman, D. Kern (1989). Berlioz. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-06778-3.
  • Holoman, D. Kern (2004). The Société des Concerts du Conservatoire 1828–1967. Berkeley: University of California Press. ISBN 978-0-520-23664-6.
  • Jowers, Sidney Jackson; Cavanagh, John (2000). Theatrical Costume, Masks, Make-up and Wigs: A Bibliography and Iconography. London: Routledge. ISBN 978-0-415-24774-0.
  • Jullien, Adolphe (1888). Hector Berlioz: Sa Vie et ses oeuvres (in French). Paris: Librairie de l'Art. View at Google Books.
  • Macdonald, Hugh (2014). "How can an Opera be Semi-Serious?", in Programme: "Benvenuto Cellini". London: English National Opera, pp. 13–5.
  • Reed, Philp (ed.) (2014). "From Berlioz's Letters", in Programme: "Benvenuto Cellini". London: English National Opera, pp. 24–27.
  • Rees, Simon (2014). "Bellini and Belioz: Two Great Autobiographies", in Programme: "Benvenuto Cellini". London: English National Opera, pp. 21–23.
  • Sadie, Stanley, editor; John Tyrell; executive editor (2001). The New Grove Dictionary of Music and Musicians, 2nd edition. London: Macmillan. ISBN 978-1-56159-239-5 (hardcover). OCLC 419285866 (eBook).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]


Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Benvenuto Cellini (Berlioz) Modifica l'enllaç a Wikidata