Bernd Alois Zimmermann

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Bernd Alois Zimmermann
Estil: música serial
Naixença: 28 de març de 1918
Bliesheim, rodalies de Colònia
Defunció: 10 d'agost de 1970 (als 52 anys)
Frechen-Königsdorf, rodalies de Colònia

Fites

Bernd Alois Zimmermann (Bliesheim, Rin del Nord-Westfàlia, 28 de març de 1918 - Frechen-Königsdorf, (Colònia), 10 d'agost de 1970) fou un compositor alemany.

Inicialment, estudià Filologia i Art en Renània. Posteriorment, seguí estudis amb Heinrich Lemacher i Philipp Jarnach a Colonia, i amb Wolfgang Fortner i René Leibowitz a Darmstadt, on adquirí el seu mètode de composició dodecafònica que s'observa en la seva obra Perspektiven (Perspectives, 1954-1956), per a ballet. A partir de 1950 desenvolupà una activitat docent en musicologia en la universitat, i de composició en l'Escola Superior de Colònia.

La seva obra, plena de potents visions místiques i apocalíptiques i influïda pels grans mestres innovadors del seu temps (Schönberg, Bartók, Stravinski i, sobretot, Webern i Mauricio Kagel), resta caracteritzada pel "mètode pluralista", que consisteix en un "collage" en el que s'hi mescla la simultaneïtat temporal, l'estructura musical i el concepte musical; així, en una de les seves obres més famoses, Rèquiem per un jove poeta (1967-1969), es pot escoltar un fragment de Hey Jude dels Beatles, la Novena simfonia de Beethoven, un discurs d'Adolf Hitler i molts altres fragments i veus diferents.

A vegades fou expressionista (Simfonia en un moviment 1947-1953), mentre que en altres fou surrealista (en l'òpera avantguardista Die Soldaten (Els soldats). A més, se sentí fortament atret pel ballet contemporani: Alagoana (1940-1950), Capricis brasilers, Presència (1961) i Música pels sopars del rei Ubu (1966). Enamorat del violoncel, aportà diverses obres de gran virtuosisme per aquest instrument: Concerto (1957 i 1965), Sonata (1960) i Estudis (1970).

Va escriure més de setanta partitures per al teatre: El marquès de Sade, Till l'entremaliat, Judith de Giraudoux, etc. També és autor de nombrosos "hörspiele" (manuscrits per obres radiofòniques) i es deixà influir per les jazz-band de Nova Orleans, com a Die Befristeten (1967). També experimentà en el camp de la música electrònica a Tratto (1966). Depressiu i incomprès, expressà en el Rèquiem per un jove poeta la desesperació còsmica.

Humanista cristià, es manifestà durant tota la seva vida contra les atrocitats d'un món modern violent i sense concessions. Homenatjà a Stravinski en el Concert per oboè (1952), a Claude Debussy en Diàleg per dos pianos i orquestra (1960), a Frescobaldi en Cinque capricci (1962) a mès de deixar una trentena d'articles referents a Mozart, l'impressionisme, els joves compositors dels anys cinquanta, al jazz, a nous aspectes de l'òpera, el futur del ballet, a la música electrònica... Quan se suïcidà estava escrivint una obra musical eclesiàstica inspirada en Els germans Karamàzov de Fiódor Dostoievski i en la Bíblia de Luter. Entre les seves altres obres cal citar també Antiphonen, Canto di speranza, Ekklesiastische aktion, Enchiridion át i Photoptosis.

A finals de la dècada augmenta en tendències depressives, que conduïren a Zimmermann a una crisi psicològica, que li produí un ràpid deteriorament, de problemes oculars inoperables. El 10 d'agost de 1970 prenia la tràgica decisió de treu-res la vida.

La seva obra ha estat objecte del reconeixement general per part de la crítica després de la seva mort.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]