Berserker

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Els berserkers eren guerrers vikings famosos per ser valents, forts i molt coratjosos.[1] Dedicats al deu Odín, combatien en un estat de trànsit, la causa del qual va inspirar moltes teories.[2] La seva sola presència atemoria igual els enemics i els companys de batalla.

Segons la tradició, combatien mig despullats, vestits de pell d'os, el que explica llur nom, en vell nòrdic ber sark que significaria pell d'ossos.[3] Altres autors dubten de l'etimologia ber (os), i que seria una altra arrel *bar que significa «nu» o amb «armadura lleugera». Una pell d'os és feixuc i no gaire pràctic al combat.[4] Eren enrabiats, insensibles al dolor, i escumejaven per la boca. Es llançaven al combat amb fúria cega, fins i tot sense armadura ni cap mena de protecció. Sigui que a l'origen han estat un grup de bandolers o un grup de guerrers de la infanteria del primer mil·lenni, els fets històrics s'han mesclat amb elements de la fe i mitologia nòrdiques, en la qual un guerrer coratjós i la metamorfosi són temes freqüents.[5]

Morir heroicament en una batalla era una manera per fer-se elegir pes déus i ser portat al Valhalla per les valquíries. Només els més fers obtenien aquest honor suprem. La mort se celebrava: l'heroi era conduït a una barca de fusta en la qual viatjaria cap al Valhalla, s'alumava i es deixava córrer cremant, riu o mar avall. Segons la llegenda, l'esposa l'acompanyava i es suicidava damunt el cos amb una espasa, per a arribar junts al Valhalla.

Van arribar a compondre una guàrdia personal al servei de diversos reis vikings. Eren marginats per la societat per considerar-se'ls bojos, i segons una llegenda que recorria eren homes llop, el que va motivar que se'ls temés més i se'ls reclogués, ja en la cristiandat, per considerar-los posseïts pel diable.

Les hipòtesis farmacològiques[modifica]

Es creu que la seva resistència i indiferència al dolor provenien del consum de substàncies psicotròpiques.[3] Els primers suspectes van ser els fongs al·lucinògens (Psilocybe cubensis), o per la ingesta de pa o cervesa contaminats per Claviceps purpurea, un fong parasitari que es troba sovint al sègol, amb un alt contingut en compostos psicoactius com l'ergotamina i l'àcid lisèrgic, precursor de l'LSD.

Una altra hipòtesi és el consum de cervesa amb jusquiam negre (Hyoscyamus niger), planta al·lucinògena de la família de les solanàcies. La planta era coneguda i se'n van trobar en les tombes. H. niger produeix una sensació de gran lleugeresa, i com la belladona, causa fúria i violència, sovint acompanyades de riallades delirants.[6] Amb sobredosi, els alcaloides d'aquesta planta són altament tòxics i poden ocasionar el coma o la mort.[7]

En les arts[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ «berserker». Consulteca. TERMCAT. [Consulta: 28 desembre 2023].
  2. ↑ Hiep, Herbert-Jan. «Spekulative Studie findet mögliche Ursache für Berserker-Wikinger [Un estudi especulatiu troba una possible causa dels víkings berserkers]» (en alemany), 05-10-2019. [Consulta: 28 desembre 2023].
  3. ↑ 3,0 3,1 Fabing, Howard D. «On Going Berserk: A Neurochemical Inquiry». The Scientific Monthly, 83, 5, 1956, pàg. 232–237. ISSN: 0096-3771.
  4. ↑ McCone, Kim R. «Hund, Wolf und Krieger bei den Indogermanen». A: Wolfgang Meid. Studien zum indogermanischen Wortschatz. Innsbruck: Institut für Sprachwissenschaft, 1987. ISBN 978-3-85124-591-2. 
  5. ↑ Davidson, Hilda R. E.. «Shape-Changing in Old Norse Sagas». A: Joshua Roy Porter & William M. Stratton Russell. Animals in folklore. Cambridge Totowa, N.J: D.S. Brewer Rowman and Littlefield, 1978, p. 126-42. ISBN 978-0-85991-034-7. 
  6. ↑ Schjølberg, Ulla Gjeset; Bazilchuk, Nancy. «Crazed Viking warriors may have been high on henbane [Es pot que el víkings bojos es drogaven amb jusquiam negre]» (en anglès), 02-10-2019. [Consulta: 28 desembre 2023].
  7. ↑ Michael Freyer, H.P. «Hyoscyamus niger. Zur Unterrichts- und Anwendungsgeschichte einer Giftpflanze» (en alemany). Wurzburger Medizinhistorische Mitteilungen, 18, 1999, pàg. 194–197. ISSN: 0177-5227. PMID: 11624380.

Bibliografia[modifica]

  • Beard, D. J.. «The Berserker in Icelandic Literature». A: Robin Thelwall,. Approaches to Oral Literature. New University of Ulster, 1978, p. 99-114. 
  • Höfler, Otto. «Berserker». A: Reallexikon der Germanischen Altertumskunde (en alemany). tom 2. Berlín: Walter de Gruyter, 1976, p. 298-304. ISBN 3-11-016227-X. 
  • Holtsmark, Anne «On the Werewolf Motif in Egil's saga Skalla-Grímssonar» (en anglès). Scientia Islandica/Science in Iceland, 1, 1968, pàg. 7-9.
  • Speidel, Michael «Berserks: A History of Indo-European "Mad Warriors"» (en anglès). Journal of World History, 13, 2, 2002, pàg. 253–290. DOI: 10.1353/jwh.2002.0054. ISSN: 1527-8050.
  • Gaiman, Neil; Llisterri, Anna (trad.). Mites nòrdics (en català, traduït de l'anglès). Catedral, 2017. ISBN 978-84-1667348-3. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Berserker
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Berserker&oldid=32873107»