Beyliks Turcs d'Anatòlia
De Viquipèdia
Els Beyliks Turcs d'Anatòlia (en català medieval: Gabelles turques, en turc: Anadolu Beylikleri, en turc otomà: Tevâif-i mülûk) foren els petits emirats turcs governats per un Bey tot al llarg d'Anatòlia. Inicialment eren vassalls del Soldanat Seljúcida de Rüm però després que aquest fós derrotat pels mongols en la Batalla de Köse Dağ (1243), els beyliks començaren a independitzar-se i a expandir-se cap a l'oest d'Anatòlia lluitant contra l'imperi Bizantí o entre ells mateixos. A partir del 1350 el Beylik d'Osman-oğhlu, regit per Osman I, començà a imposar la seva hegemonia sobre la resta de beyliks i vers el 1500's havia sotmès tota l'Anatòlia; era l'inici de l'imperi Otomà.
Taula de continguts |
[edita] Etimologia i ús
La paraula "Beylik" designa el territori sota la jurisdicció d'un Bey, que es podria traduir vagament com a "Senyor". A part del seu context inicial, a partir del 1500's i seguint l'expansió de l'imperi Otomà, també es varen començar a denominar "Beylik els "regnes" autònoms establerts entre les actuals Algèria i Tunísia [1] tot i presentar una estructura política diferent a la dels Beyliks Turcs d'Anatòlia originaris.
[edita] Història
[edita] Origen dels Beyliks
Després de la derrota bizantina de l'any 1071 a la Batalla de Manzikert contra el clan turc dels seljúcides, diverses tribus de turcs Oghuz començaren a migrar cap Anatòlia. El clan seljúcida funadà un imperi centralitzat amb base a la seva capital, Konya, i afavorí l'immmigració d'altres tribus de turcs Oghuz radicades a l'Àsia Central per tal que colonitzessin Anatòlia. El clan seljúcida, establert com a dinastia regnant, assentà aquestes tribus a les zones fronteres (marques) amb l'imperi Bizantí per tal d'evitar qualsevol contraatac bizantí. El cap de la zona fronterera (marques) rebé la denominació de Bey, i més concretament uç beyi o uj begi (uç es un terme turc per designar una zona fronterera (marques). Les tribus turques, liderades pels beys respectius, rebien ajut militar i financer dels seljúcides en cas d'atac bizantí, actuant d'aquesta manera com a vassals de l'Imperi Seljúcida.
[edita] Enfortiment i expansió dels Beyliks
Però el 1243 els mongolss envaïren l'Anatòlia i derrotaren els seljúcides, que a partir d'aleshores es veieren obligats a retre vassallatge a l'imperi Mongol i després als mongols de l'Il-khanat. Això deteriorià l'autoritat del la dinastia seljúcida davant de la resta de tribus turques d'Anatòlia, fet que encortajà als Beys a declarar-se independents. Davant la debilitat creixent de l'imperi Bizantí, els beys continuaren la seva ofensiva contra l'occident atacant les ciutats bizantines de l'Àsia Menor; d'aquesta manera, molts turcs prosseguiren colonitzant l'Anatòlia i es fundaren nous Beyliks en els territoris conquerits als bizantins, genovesos o templers.
[edita] Els Beyliks a l'arribada de la Companyia Catalana d'Orient
Vers el 1300's els trucs ja havien arribat a les costes de la mar Egea. Els Beyliks més poderosos eren els de Karaman-oğhlu (o Karamànides) i el Germiyan, a la zona centrooccidental de l'Anatòlia. El Beylik d'Osman-oğhlu, regit per Osman I, funadador de l'imperi Bizantí, estava situat a la zona nord-occidental, tenint com a capital la vila de Söğüt, i tenia un poder insignificant. Al llarg de la costa egea i de nord a sud, hi havia el Beylik de Karesi-oğhlu, el Saruhan, el Beylik d'Aydın-oğhlu, el Menteşe i el Teke principalities. El Beylik de Candar-oğhlu controlava la regió de la mar Negra a l'entorn de Kastamonu i Sinope. [2]
[edita] El Beylik Osman-oğhlu, fundador de l'Imperi Otomà
Després que la Companyia Catalana d'Orient fós retirada d'Anatòlia per l'Emprador bizantí Andrònic II, Osman I, bey del Beylik d'Osman-oğhlu s'annexionà el Beylik de Karesi i el 1354 avançà fins a Romelia. Ràpidament esdevingué suficientment poderós com per rivalitzar amb el Beylik de Karaman-oğhlu, que fins aleshores havia estat el més poderós. Cap a finals del segle XIV els otomans afiançaren encara més el seu poder sobre tota l'Anatòlia a través de la compra de viles o l'establiment d'aliances matrimonials.
No obstant això, el Beylik de Karaman-oğhlu atacà diverses vegades als otomans amb l'ajut de diversos aliats: els Mamelucs, els Ak Koyunlu, els bizantins, els Byzantines o els magiars, el resultat en fou un afebliment progressiu i la pèrdua de poder per part del Beylik de Karaman-oğhlu. A finals del segle XIV, els otomans acabaren per conquerir vastes àrees del Karamanoğlu i d'altres beyliks. Tant sols la derrota otomana a la Batalla d'Ankara (1402) contra Tamerlà alleugerí la pressió temporalment.
Però els otomans es recuperaren àpidament sota el govern de Mehmed I i el seu fill Murad II reincorporant la majoria dels beyliks cap el 1430. La conquesta final del Beylik de Karaman-oğhlu tingué lloc durant el regnat de l'otomà Mehmed IIm qui conquerí les seves terres i es consolidà com a sobirà principal de l'Anatòlia. Els darrers beyliks en caure foren el Beylik de Ramazan-oğhlu i el Beylik de Dulkadir-oğhlu entre el 1515 i el 1534, unificant d'aquesta manera tot el territori de l'Anatòlia sota el govern dels otomans.
[edita] Els Beyliks dins de l'Imperi Otomà
A partir del 1500's molt dels antics beyliks esdevingueren l'estructura sobre la que s'organitzà la divisió administrativa de l'imperi Otomà.
[edita] Llista dels Beyliks (Gabelles) a Anatòlia
Seguidament es presenten dues llistes dels beyliks turcs d'Anatòlia. En la primera llista hi ha els beyliks primigenis creats a l'est d'Anatòlia després de la Batalla de Manzikert del 1071, en la què els bizantins foren derrotats pels seljúcides. Aquests beyliks primigenis eren territoris estrictament vassalls del Soldanat Seljúcida de Rüm.
En la segona llista hi ha els beyliks creats a l'occident anatòlis i que emergiren després de la derrota i sotmetiment dels seljúcides a mans dels mongols arran de la Batalla de Köse Dağ del 1243. Aquests beyliks s'independitzaren progressivament dels seljúcides i es constituïren en estats sobirans que lluitaven entre si o contra l'imperi Bizantí per tal d'aconseguir l'hegemonia sobre tota l'Anatòlia.
Beyliks primigenis orientals i vassalls fundats després de la Batalla de Manzikert:
| Nom del Beylik (Gabella) | Capital | Duració |
| Chaka of Smyrna | İzmir | 1081 - 1098 |
| Ahlatshahs (també anomenat Sökmenli) | Ahlat | 1085 - 1192 |
| Artuklu | Tres branques a Hasankeyf, Mardin i Harput | Diferent duració per cada branca |
| Danishmend | Sivas | 1071 - 1178 |
| Dilmaçoğlu | Bitlis | 1085 - 1192 |
| İnaloğlu | Diyarbekir | curta durada |
| Mengücek | Erzincan, després Divriği | 1071 - mitjans segle XIII |
| Saltuklu | Erzurum | 1092-1202 |
Beyliks independents fundats després de la derrota seljúcida a la Batalla de Köse Dağ:
[edita] Llista d'estats no-turcs (i no-musulmans) d'Anatòlia contemporanis als Beyliks
Tres regions d'Anatòlia restaren cristianes fins que foren conquerides ja en temps de l'imperi Otomà:
- Regne d'Armènia Menor, fins el 1375
- Filadèlfia (actualment Alaşehir) restà sota la protecció de l'Orde de Malta fins el 1390.
- Imperi de Trebisonda, fins el 1461
[edita] Notes
- ↑ (limited preview) Mohamed Hedi Cherif - Daniel Panzac. Histoire économique et sociale de l'Empire ottoman et de la Turquie (1326-1960) ISBN 90-6831-799-7 (en French). Peeters Publishers, 1995.
- ↑ (limited preview) Kate Fleet. European and Islamic Trade in the Early Ottoman State: The Merchants of Genoa and Turkey ISBN 0-521-64221-3. Cambridge University Press, 1999.
[edita] Bibliografia
- (anglès) Mehmet Fuat Köprülü (translated by Gary Leiser. The Origins of the Ottoman Empire ISBN 0-7914-0819-1. State University of New York Press, 1992. (visió limitada)
- (alemany) Westermann Großer Atlas zur Weltgeschichte
