Biblioteca Museu Víctor Balaguer

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Biblioteca Museu Víctor Balaguer
Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.JPG
Biblioteca Museu Víctor Balaguer
Fundat 26 d'octubre de 1884[1]
Localització Av. Víctor Balaguer s/n Vilanova i la Geltrú
Àmbit Museu d'art
Director/a Mireia Rosich
Conservador/a Mar Pérez
Xarxa MNAC i Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona
Lloc web www.victorbalaguer.cat

La Biblioteca Museu Víctor Balaguer, ubicada al municipi de Vilanova i la Geltrú, va ser fundada l'any 1884 per Víctor Balaguer, en senyal d'agraïment a la per haver estat escollit diputat a corts en diverses ocasions. Balaguer volia crear un temple universal del saber obert a tothom per fomentar l'educació i la cultura. És un dels equipaments culturals més antics i pioners de Catalunya, ja que fou el primer edifici públic del país destinat a complir les funcions de biblioteca i museu. Des de l'any 2000 el museu és secció del Museu Nacional d'Art de Catalunya i la biblioteca secció de la Biblioteca de Catalunya.

Història[modifica | modifica el codi]

Context històric[modifica | modifica el codi]

Durant l'últim quart del segle XIX Vilanova visqué una important expansió urbana gràcies a l'impuls de la burgesia industrial, la qual va promoure l'edificació de la major part dels equipaments d'ús públic, avui dia encara vigents: el teatre Principal (1837), l'estació del Ferrocarril (1881), el col·legi Samà de les Escoles Pies (1879), la capella del Cementiri (1874), l'escorxador municipal (1883), entre d'altres.[1]

Fou en aquest context de desenvolupament econòmic de la ciutat que nasqué la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. La idea de crear una Biblioteca va anar prenent forma a partir de 1879, moment en què Balaguer va començar a fer una crida entre amics i col·laboradors per a rebre exemplars d'obres. Al 1880 ja havia decidit que estaria localitzada a Vilanova i la Geltrú i que també inclouria un Museu. Es tractava del primer edifici creat de nova planta a Catalunya per a complir les funcions de biblioteca-museu. De fet, la construcció de museus no era gens habitual en aquells anys. Normalment les col·leccions artístiques es dipositaven en antics palaus i convents i no sempre es trobaven obertes al públic. Uns anys abans, Granell havia estat l'arquitecte d'un altre equipament cultural rellevant, el Palau d'Exposicions de Belles Arts, situat a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el Passeig de Gràcia. Inaugurat el 1868, va ser enderrocat el 1874.[1]

El 7 de gener de 1882, Víctor Balaguer va comprar a Francesc Gumà Ferran, promotor de l'arribada del ferrocarril a Vilanova, un solar que comprenia una superfície d'uns 3.000 m², destinat a la construcció de la Biblioteca Museu. De la qual ja s'havia col·locat la primera pedra l'1 de gener del mateix any. El projecte lligava també amb el desig de Balaguer de construir una institució de caràcter nacional, però descentralitzada de Barcelona. El fundador va dedicar bona part de la seva fortuna i tots els seus esforços per a fer realitat aquest projecte.[1]

« Quiero que quede instituido para Biblioteca, para Museo, para Centro de Instrucción y de Enseñanza, para que aquí se fúnden cátedras, clases, centros artísticos y académicos, para que aquí finalmente, en este recinto, hallen amparo toda honesta espansión del espíritu, toda legítima aspiración del ingenio, toda noble emulación del alma »
— Víctor Balaguer[2]

El projecte museístic s'englobava en els corrent de revaloració i recerca de les arts aplicades que estava sorgint a Europa, amb la creació d'institucions similars com el South Kensington Museum de Londres o el Museu Austríac d'Arts Aplicades de Viena. En el seu disseny també van influir els museus de reproduccions artístiques existents a les principals capitals europees. És per aquest motiu que Balaguer reservà un espai a la primera planta de l'edifici amb l'objectiu d'habilitar una càtedra per a l'estudi de les arts aplicades que formés a futurs dissenyadors i vincular-la amb la creixent industria tèxtil de la zona. La càtedra seria dirigida per Tomàs Moragas amb la col·laboració del professor Josep Sigrañes.[3]

Construcció de l'edifici[modifica | modifica el codi]

Construcció de l'edifici

L'arquitecte encarregat del projecte va ser Jeroni Granell Mundet (Barcelona 1834 – 1899), mestre d'obres de prestigi que va efectuar la major part de la seva producció a la ciutat de Barcelona. A Vilanova i la Geltrú també va realitzar l'edifici del Col·legi Samà de les Escoles Pies, d'estil neogòtic. La Biblioteca Museu es va construir entre els anys 1882 i 1884 i fou concebuda com un temple clàssic. Una Cúpula central coronava l'edifici i a banda i banda s'estenien dues ales simètriques destinades una a biblioteca i l'altra a museu.[1]

L'estil seguia el corrent estètic de l'època, anomenat eclecticisme, que es caracteritzava per la utilització d'estructures i elements decoratius extrets del passat – egipcis, grecs, medievals- de manera completament lliure. L'acabament i inauguració del nou edifici data de 1884, segons consta en una làpida clavada a la façana. En el moment de la inauguració, l'edifici s'estructurava en dues plantes: una planta baixa que tenia dos espais ben diferenciats (la biblioteca i el museu) i un primer pis on hi havia la vivenda del bibliotecari i la Sala de Juntes, reservada a les reunions del patronat.[1]

Creació dels fons[modifica | modifica el codi]

Edifici finalitzat

Balaguer va encarregar i finançar l'edifici de nova planta on hi va dipositar la seva gran col·lecció de llibres i objectes, les peces provinents de les donacions d'amics, de col·leccionistes i d'intel·lectuals i el dipòsit cedit pel Museo del Prado.

La seva col·lecció artística personal era més discreta que la de llibres. El volum i la riquesa del fons bibliogràfic que Don Víctor havia acumulat amb els anys era extraordinari abans ja de concebre la fundació. Balaguer era un home de lletres, no un col·leccionista d'art. Va ser gràcies a la seva influència i habilitat que va reunir, amb pocs anys, un autèntic museu de pintura i escultura. La xarxa de relacions en la seva vida política a Madrid li facilitaren la gestió del dipòsit d'obra barroca del Museu Nacional. Un dels dipòsits més antics que estan documentats, i que avui dia s'exposa de manera permanent. Per altra banda, abans de la inauguració, Balaguer ja havia rebut quadres de molts col·laboradors per formar part del projecte i en menys d'una dècada la majoria dels artistes catalans en voga i molts d'espanyols, tan pintors com escultors, van fer donació al Museu, convertint-lo també en una galeria selecta. Als artistes del XIX, ells els consideraven moderns en contraposició als antics, de l'època barroca.[1]

La Biblioteca Museu va obrir les seves portes amb la col·lecció privada de Víctor Balaguer, formada per una banda per la seva biblioteca privada que comprenia uns 25.000 llibres, i en la qual hi predominaven obres literàries i polítiques, en línia amb els seus interessos personals. I de l'altra per la seva col·lecció artística formada per unes 400 peces entre les que es trobaven pintures, ceràmica, monedes i medalles, joies, mobles, etc. També es va incorporar immediatament allò que arribà en donació a partir que Balaguer feu públic el seu projecte. Cal assenyalar la importància que va tenir el Boletín de la Biblioteca Museo Balaguer per augmentar el volum de la col·lecció artística i bibliogràfica del fons balaguerià.[1]

El 1886 Eduard Toda va donar la seva col·lecció egípcia, el 1887 es va incorporar la col·lecció filipina de Víctor Balaguer i un any més tard la col·lecció oriental de Juan Mencarini. Els fons museístics es van completar el 1894 amb la col·lecció precolombina donada per la baronesa de Wilson.

Ampliacions[modifica | modifica el codi]

Saló Maria
Saló Isabel
Sala Silvela

Tres anys després de la inauguració se'n va fer ja una primera ampliació, dirigida per l'arquitecte Bonaventura Pollés i Vivó.[1] El 1890, a l'interior del jardí, es va construir una vivenda pel fundador, la Casa de Santa Teresa, anomenada així en honor a la seva mare, Teresa, i a l'escriptora Santa Teresa de Jesús.

La gran quantitat de material que començà a arribar ja des dels primers anys va fer necessari pensar en l'ampliació de la Biblioteca Museu. Així, només vuit anys després de la seva inauguració es creà el Saló Maria (1892), dedicat a l'escultura i només sis anys després s'edificava una nova sala, el Saló Isabel (1898), que acollia la immensa col·lecció de ceràmica, monedes i medalles i la col·lecció egípcia, entre altres. Els noms d'aquestes dues noves sales, els escollí el propi Balaguer, segons explica a la seva correspondència, en honor a dues dames il·lustres que havien col·laborat amb la Biblioteca Museu: les reines espanyoles Isabel II i Maria Cristina. El 1919, s'obria la darrera nova ampliació, la Sala Silvela (1919), que aplegava la col·lecció de pintura antiga i el cadiram de la Sala de Juntes. El nom d'aquesta sala, fou escollit com a homenatge al polític Francisco Silvela.

Entre 1920 i 1930 experimentà una nova ampliació, dirigida en aquest cas per J. M. Miró i Guibernau. Durant la Guerra Civil Espanyola el Comitè de Defensa Local va vetllar per l'edifici. Al seu torn, la Generalitat de Catalunya va nomenar Joan Ventosa i Roig responsable de la instució durant aquest període. El 1949 Teresa Basora fou nomenada directora de la institució, i el 1951 es va reformar l'interior de la pinacoteca. Durant la dècada de 1950 es va habilitar un espai al Castell de la Geltrú per exposar obres arribades mitjançant donacions, entre les que destaca el conegut com a Llegat 56. També destaca la incorporació el 1967 del fons del Museu d'Art Contemporani de Barcelona.[4]

El 1979 es van reparar les cobertes sota la direcció de l'arquitecte Jordi Ambrós, reparacions encarregades pel Ministeri de Cultura. El 1981 l'Ajuntament portà a terme noves obres de reforma i condicionament. Dos anys més tard la Generalitat es va fer càrrec de les obres re restauració de la Biblioteca, segons projecte de l'arquitecte Bonet i Correa.[5]

L'any 1996 va tenir lloc la remodelació de la primera planta que va permetre la utilització d'espais reservats anteriorment com a emmagatzematge per a augmentar la superfície d'exposició, amb obres d'art contemporanimodernisme, impressionisme, noucentisme i informalisme. A la vegada que es tornava a disposar de l'alçada original a la sala de la Pinacoteca. En aquesta última reforma es va optar per recuperar l'estil inicial dissenyat per Granell, recuperant la llum natural a les sales, per exemple. El projecte va ser realitzat pels arquitectes vilanovins Miquel Orriols i Òscar Valverde.[6]

Actualitat[modifica | modifica el codi]

La Biblioteca Museu Víctor Balaguer no ha parat de créixer i de rebre donacions durant els seus anys de vida. El prestigi de les seves col·leccions l'han convertit en un dels museus més importants del panorama de l'art català, és Museu secció del Museu Nacional d'Art de Catalunya. El fons bibliogràfic que custodia està considerat com un dels més complerts per l'estudi de la societat del XIX, motiu pel qual la Biblioteca està adscrita a la Biblioteca Nacional de Catalunya.[1]

L'inventari actual (1999) del Museu Víctor Balaguer consta de 8.865 registres, i només un 20% es troba exposat a les sales, la resta es guarda als magatzems. El llegat fundacional, és a dir, tot el volum d'objectes que ingressa des de 1884 fins a 1901, està format aproximadament per 2.000 registres.

La Biblioteca Víctor Balaguer fou inaugurada amb 25.000 llibres, la majoria procedents de la col·lecció privada del fundador, però immediatament ampliada a partir de donacions i adquisicions que no s'han aturat en tots aquests anys. Actualment el catàleg de la Biblioteca supera els 100.000 documents (incunables, manuscrits, primeres edicions, gravats, llibres...). El 2004 va traslladar-se a la Casa Castrofuerte, just darrera de l'edifici històric. Allí hi ha tots els serveis i magatzems que corresponen a una instal·lació moderna.

El 2008 el Museu comptava aproximadament amb 17.000 visitants anuals i 1.100 usuaris presencials que consulten el fons de la Biblioteca, a banda de les consultes del catàleg en línia. Anualment s'ofereixen activitats per a diferents públics. Exposicions temporals, visites comentades, activitats escolars, activitats familiars i tallers per nens i nenes, cicles de conferències, concerts, i molt aviat, com a novetat, activitats per col·lectius amb discapacitat visual i mental.

El 2009 se celebraren els actes del 125è aniversari i es va aprofitar per rehabilitat les façanes de l'edifici. El projecte es va finançar amb subvencions rebudes pel Govern de la Generalitat de Catalunya en aplicació de l'1% cultural, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

Edificis[modifica | modifica el codi]

Actualment la Biblioteca Museu Víctor Balaguer ocupa 2 edificis de Vilanova i la Geltrú. L'edifici original de la institució (que al seu torn inclou la Casa de Santa Teresa) i la Casa Marquès de Castrofuerte, on es troben el servei de consulta de la biblioteca i les oficines del centre.

Edifici principal[modifica | modifica el codi]

Entrada a l'edifici principal, amb les escales flanquejades per escultures de Francesc Armanyà i el poeta Manuel de Cabanyes, i la inscripció Surge et Ambula.

L'edifici, construït entre els anys 1882 i 1884, és obra de l'arquitecte Jeroni Granell i Mundet i és al centre de Vilanova i la Geltrú, rodejat entre d'altres per l'estació de trens, l'Escola Politècnica Superior d'Enginyeria de Vilanova i la Geltrú de la UPC, i la biblioteca d'aquesta universitat. Fou concebut expressament per albergar una biblioteca i un museu, cosa gens habitual en l'època. L'edifici té forma de temple, amb decoracions neoegípcies i neogregues, pròpies de l'arquitectura eclèctica de finals del segle XIX, just abans d'arribar el Modernisme, caracteritzada per fusionar l'estètica historicista amb la tècnica moderna, és a dir, s'utilitzaven elements decoratius recuperats del passat, però la tecnologia en els sistemes de construcció era puntera.[1]

En la decoració dels exteriors s'hi van emprar detalls d'inspiració clàssica (acroteris, frontó, atri) i egípcia (les fulles estilitzades en els capitells de les columnes, l'esquematització de la planta del papir), cosa força insòlita en l'arquitectura de Granell però que entronca amb l'interès general que es tenia per l'Antic Egipte, sobretot arran dels nous descobriments arqueològics, l'obertura del canal de Suez (1869) o l'èxit de l'òpera Aida de Verdi (1871).

L'edifici té similituds amb el Barceloní Palau d'Exposicions de Belles Arts. Les finestres bessones, separades per petites columnes, les pilastres adossades modulant les façanes, la composició simètrica amb la disposició allargada de les plantes, l'accés central a través d'un pòrtic amb frontó sostingut per dues columnes i els noms d'artistes clàssics i contemporanis inscrits en el fris, són alguns dels trets compositius comuns als dos edificis.[1]

A la façana de l'edifici hi ha les escultures de l'arquebisbe de Tarragona Francesc Armanyà i del poeta Manuel de Cabanyes, que foren destacats vilanovins del segle XIX. Damunt l'entrada es pot llegir el lema Surge et ambula (Aixeca't i camina, en llatí). Destaca també el jardí vuitcentista que envolta l'edifici. El 2009 se celebraren els actes del 125è aniversari i es va aprofitar per rehabilitat les façanes de l'edifici. Els treballs van consistir en el sanejament manual de les zones malmeses, tant en les zones de pedra artificial, com en els paraments restaurats amb estuc de calç. El revestiment pictòric es va dur a terme a base de veladures aplicades en diferents proporcions segons els elements de l'edifici: pedra artificial, esgrafiats o estuc de calç.

Exteriors

En la decoració dels exteriors s'hi van emprar detalls d'inspiració clàssica (acroteris, frontó, atri) i egípcia (les fulles estilitzades en els capitells de les columnes, l'esquematització de la planta del papir), cosa força insòlita en l'arquitectura de Granell però que entronca amb l'interès general que es tenia per l'Antic Egipte, sobretot arran dels nous descobriments arqueològics, l'obertura del canal de Suez (1869) o l'èxit de l'òpera Aida de Verdi (1871).[1]

  • Pòrtic: El pòrtic d'entrada, amb les columnes i el timpà, segueix el mateix esquema que el de les lògies maçòniques, coronat per la inscripció Surge et ambula (Aixeca't i camina) un crit al progrés i a l'avenç. El propi Balaguer va escollir aquestes paraules com a lema de la Institució. Simbolitzen el pas de la foscor a la llum, entesa com a coneixement i entronca amb l'esperit maçònic d'autosuperació.
  • Reixa: La reixa que envolta l'edifici es va encarregar a la Maquinista Terrestre i Marítima.
  • Jardí: Durant la construcció de la institució es va prestar una especial atenció al jardí de l'edifici, on es plantaren acàcies (relacionada amb la simbologia maçònica), palmeres, eucaliptus i rosers, entre altres. El disseny és obra del mestre jardiner Joan Piera.
  • Escultures: La porta principal de l'edific està flanquejada per dues estàtues. La imatge escultòrica de l'arquebisbe Armanyà es va col·locar l'any 1887, obra de Miquel Fuixà[7]. La del poeta Manuel de Cabanyes s'instal·là sis anys després, obra de Josep Campeny. Víctor Balaguer va llegar-la a la vila l'any 1900.[8][5] Es van restaurar amb motiu del 125è aniversari.[9]
  • Esgrafiats: L’edifici estava pensat com tota una declaració d’intencions. Els 18 esgrafiats que decoren la façana funcionaven com a elements alliçonadors i d’homenatge. Van ser realitzats per Josep Mirabent i Gatell (1831-1899), pintor i prestigiós decorador d'interiors que va destacar pel seus treballs en la decoració del Paranimf de la Universitat de Barcelona i el sostre del Teatre del Liceu. Els esgrafiats representen escenes simbòliques de l'art i les ciències, i alguns d'ells s'interpreten en clau maçònica. Víctor Balaguer va ser maçó, pertanyia a un dels dos Grande Oriente de España existents i va assolir el grau 33 de Soberano Gran Inspector General, segons el Ritu Escocès i de Menfis. Estaven fets amb una barreja de calç i sorra de marbre i situats en els espais rectangulars delimitats per les pilastres. El conjunt representava l’evolució de les disciplines humanístiques organitzades en quatre blocs: art, ciència, tecnologia i literatura. Les remodelacions posteriors van provocar que es perdessin els esgrafiats de la façana posterior que feien referència a la Història de l’art aplicat a la indústria o art sumptuari. En l’actualitat només són visibles dotze esgrafiats. Vuit a la façana principal, un a cada testera i dos a la façana posterior del costat de la biblioteca. A la Biblioteca es conserven els calcs a mida natural d’aquests esgrafiats. Al llarg dels anys els esgrafiats s’havien deteriorat notablement i gràcies als treballs de restauració s’han pogut recuperar novament.
    • Façana principal (Història del Gran Art):
      • Art egipci: L’escena representa tres personatges egipcis que simbolitzen les arts pictòriques i escultòriques. Dos són escultors i el tercer sembla dibuixar.
      • Art Grec: Fídies està esculpint la cèlebre Atenea (Minerva pels romans) d’or i ivori per al Partenó, mentre que un jove treballa esculpint un fragment del pòrtic. Lídies (V aC) és considerat un dels millors escultors de tots els temps.
      • Art cristià: Apareix Fra Angelico de Fesola pintant una verge, un jove treballant un capitell i una escultura. L’Època medieval és el moment de màxima esplendor dels gremis, encarregats de la transmissió dels coneixements artesans.
      • Art del renaixement: S’hi representa a Miquel Àngel contemplant la seva estàtua de Moisès i un escultor mentre treballa en un capitell. Als seus peus apareixen les eines bàsiques de l’escultor: el martell i el cisell. Podria ser una representació del seu taller.
    • Façana principal (Història de les ciències):
      • Egipte: Hi trobem tres astrònoms egipcis, un d’ells porta un compàs, instrument de mesura per fer càlculs geomètrics i numèrics. El compàs forma part de la simbologia oficial maçona i entronca amb els seus orígens en els constructors de l’Edat Mitjana. També es pot referir a la construcció de l’univers, que per als maçons era una obra harmònica i perfecta. Juntament amb el compàs els astrònoms també utilitzaven l’escaire, també símbol maçònic. El sol i la lluna, dels cicles dels quals s’extragueren les primeres mesures del temps, també tenen el seu simbolisme maçònic, i presideixen la lògia, el sostre de la qual està decorat amb les constel·lacions i estrelles, símbols de la perfecció, d’entre les que destaca l’estrella Polar. L’escena pot simbolitzar l’esforç per la superació en el coneixement.
      • Grècia: Apareix un orador grec que dóna lliçons al poble. L’escena posa de manifest la importància de la transició del coneixement entre mestre i deixeble. Aquesta relació també existeix en la maçoneria, que s’estructura amb un estricte ordre jeràrquic.
      • Època moderna: Esgrafiat en que trobem a Cristòfor Colom discutint amb els savis teòlegs de Salamanca.
      • Època contemporània: Hi estan representats una selecció dels invents moderns, i situat en lloc preferent apareix Gutenberg, el descobridor de la impremta. La mecànica està representada per la màquina de vapor, la navegació, el ferrocarril, etc. Com a darrers invents de l’època, apareixen els parallamps, la bombeta d’Edisson i la pila galvànica. La composició és un compendi del pensament balaguerià, en particular i liberal, en general, sempre íntimament lligat a la idea de progrés i modern.
    • Testeres:
      • Costat nord: El Temps coronat per una clepsidra. La figura està flanquejada per dos personatges alats, de caràcter egipci l’un, de caràcter clàssic l’altre.
      • Costat sud: El Temps portant per nimbe l’horari modern que mana distribuir a altres dos genis de caràcter cristià i del renaixement; els palmons, les palmes i corones als distingits, premiats o venerats
    • Façana posterior (Literatura i poesia)

En els orígens mostraven escenes de la història de la literatura i la poesia. Avui dia només es conserven les escenes de Dante Alighieri recitant a Florència els seus cants a la multitud. La seva obra més coneguda és La Divina Comèdia, considerada l’obra culminant de la literatura medieval europea, i les imatges de Cervantes, Calderón de la Barca i Shakespeare com a representants de la literatura i poesia modernes.

  • Noms: A banda de les escenes, també es troben inscrits a les façanes els noms d’escriptors a l'ala destinada a biblioteca i d'rtistes a la del museu.
Interiors

L'avenç tecnològic es troba a l'interior, en l'estructura de la coberta, realitzada amb voltes de ferro. En l'edifici primitiu les voltes de canó rebaixades estan sostingudes per encavallades metàl·liques de perímetre corbat. Posteriorment, en les successives ampliacions es van utilitzar bigues metàl·liques de gelosia.

  • Saló Maria: Ampliació de 1892 per encabir el fons dl'escultura. En aquesta sala es mostraven les obres que els escultors catalans del XIX que havien donat al Museu així com altres que el fundador havia aconseguit per a la seva institució. Algunes de les peces eren d'un gran volum, i pel seu transport es necessitava la força de sis homes. Cal tenir en compte que a finals del segle XIX l'escultura va viure una època d'esplendor. Amb la reurbanització de les ciutats, passà a ser un dels elements principals en la decoració dels espais públics. I alhora servia per a honorar personatges històrics o idees. El contingut original de la sala ha anat canviant. Amb el temps s'hi va reubicar la col·lecció d'arts decoratives (rajola i vidre català, monedes i medalles), substituint les escultures que hi havia a l'origen, fins que al 2008 va passar a ser l'espai d'exposició del dipòsit de pintura barroca espanyola i flamenca del Museo del Prado.
  • Saló Isabel:Ampliació de 1898, acollia inicialment la col·lecció de ceràmica, monedes, medalles i la col·lecció egípcia, entre altres. En els seus inicis reunia la col·lecció d'art egipci que Eduard Toda havia donat l'any 1886 al Museu. Va ser la primera col·lecció d'Egipte exposada a Catalunya. Sens dubte, la peça que més cridava l'atenció d'aquesta col·lecció era la mòmia d'un infant de 5 anys, coneguda amb el nom de mòmia Nesi. Avui dia la col·lecció egípcia té el seu propi àmbit, i el Saló Isabel està destinat a sala d'exposicions temporals.
  • Sala Silvela: Ampliació de 1919 duta a terme per Font i Gumà i J.F.Ràfols. La decoració pictòrica del sostre va anar a càrrec de Francesc Garcia Escarré. En un primer moment aplegava la col·lecció d'arts decoratives, posteriorment va aplegar la col·lecció de pintura antiga i el cadiram de la Sala de Juntes. Actualment, després de la reordenació del 2008, la sala exhibeix una petita mostra de rajoles, vidre i pots de farmàcia, i la col·lecció etnològica formada per objectes procedents de l'Amèrica precolombina, d'Àsia i de Filipines.

Casa de Santa Teresa[modifica | modifica el codi]

Casa de Santa Teresa
Article principal: Casa de Santa Teresa

És un edifici aïllat situat al costat de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i envoltat per un ampli jardí, construït el 1890 com a vivenda particular de Víctor Balaguer. Deu el seu nom a la seva mare i a Santa Teresa, un bust de la qual es troba a la façana amb un dels seus versos. Vivo sin vivir en mí. L'edifici és de planta rectangular i consta de soterrani, planta baixa, elevada en relació a terra, un pis i terrat on ressurt la caixa d'escala. La composició de les façanes és gairebé simètrica, amb finestres rectangulars i d'arc molt rebaixat, ulls de bou i tribunes. Una motllura perimetral separa decorativament la planta del primer pis. L'edifici és coronat amb una cornisa i barana de balustres plans i presenta una decoració de franges horitzontals que simulen maons. En una de les façanes hi ha un bust de santa Teresa, erigit en memòria de la mare de Víctor Balaguer, Teresa Cirera. Va ser projectat per l'arquitecte municipal Bonaventura Pollés i Vivó i la seva construcció va finalitzar l'any 1889. En un principi, l'edifici s'havia bastit al costat del de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer per hostatjar Víctor Balaguer en les seves estades a Vilanova. Posteriorment, en fer-se insuficient l'espai de la Biblioteca-Museu, s'utilitzà com a dependència d'aquesta institució. L'any 1915, l'Estat disposà que la Biblioteca se separés del Museu.[5]

Casa Marquès de Castrofuerte[modifica | modifica el codi]

Casa Marquès de Castrofuerte

La Casa Marquès de Castrofuerte és un edifici catalogat com a monument i protegit com a bé cultural d'interès local.[10] És un edifici cantoner de grans dimensions, de planta rectangular, format per planta baixa, dos pisos i coberta plana. Té un cos lateral de planta baixa a l'esquerra de la façana del c/ Monturiol. La façana principal és de composició simètrica. La planta baixa, actualment modificada, presenta com a únic element original una porta d'accés allindada amb brancals que imiten pilars amb capitells. Els dos pisos superiors presenten balcons allindats amb baranes de ferro i dues volades diferents que es disposen segons un ritme altern. El coronament de l'edifici és format per una cornisa sostinguda per mènsules i una barana calada amb frontó centrat on figura la data de 1883. Els elements ornamentals més remarcables són els esgrafiats, en bandes horitzontals i medallons, les mènsules i les palmetes del coronament.[11]

Biblioteca[modifica | modifica el codi]

Sala de la biblioteca

Concebuda amb la intenció de donar a conèixer, mitjançant objectes i documents de tot tipus, la totalitat del saber, el seu fundador va aportar-hi llibres, revistes i documents de tota mena. La intenció del fundador era que fos oberta a qualsevol ciutadà, sense exclusió de tipus econòmic ni social, avançant-se així a les primeres biblioteques públiques catalanes. A més de llibres, arrel de successives donacions i intercanvis de publicacions, la biblioteca comptà amb manuscrits, fotografies, gravats, mapes, pergamins, entre altres documents destacats. Com en el cas del Museu, també aquí es reberen donacions de gran importància com la de la Biblioteca Pers, la de l'enginyer vilanoví Francesc Lluch i Rafecas, la col·lecció de menús del Dr. Thebussem, d'Eduard Toda, de la poetessa Josefa Massanès... i fins i tot s'establí un intercanvi de duplicats amb la Societat Científica d'Aude a Suècia. La relació que Balaguer mantenia amb els intel·lectuals de l'època va afavorir l'arribada de material bibliogràfic de diferents procedències internacionals.[12]

Joan Oliva i Milà (Sant Pere de Ribes, 1858 – Vilanova i la Geltrú, 1911) va ser l'encarregat d'elaborar el catàleg de la biblioteca. Aquest, per desig de Balaguer, i a mode de formació, va visitar les principals biblioteques de França i Anglaterra per aprendre l'ofici segons els cànons europeus. El treball acurat i minuciós que va realitzar Oliva en la catalogació del fons va convertir la Biblioteca en un espai de referència per a la consulta i l'estudi. Moltes personalitats de la cultura catalana s'hi van desplaçar, com per exemple Felip Pedrell i Francesc Macià. La Biblioteca, però, no era un espai exclusiu pels intel·lectuals sinó també i sobretot pels obrers i la gent del poble. Pretenia obrir la cultura i el saber a tothom. Una llarga taula de marbre plena de la premsa corrent era un dels millors reclams. Fins al 1965 va ser la única biblioteca pública a Vilanova i la Geltrú.

Actualment reuneix uns 50.000 llibres i gairebé 2.000 títols de publicacions periòdiques d'entre els segles XVIII i XX. A més, cal tenir en compte el recull d'unes 50.000 cartes i de diversos manuscrits literaris i polítics de Víctor Balaguer. Tot això la converteix en una de les col·leccions bibliogràfiques del segle XIX més riques de Catalunya.

També disposa de documents, arxius personals i/o artístics de personalitats com Enric Cristòfor Ricart, Joan Alemany i Moya, i Eduard Toldrà, així com del fons bibliogràfic personal de Joan Rius Vila, José Cruset o el gastronòmic de J. E. Roig Santacana, d'entre d'altres. A la sala de lectura de la Biblioteca Víctor Balaguer es troben els bustos de Dante, Calderón de la Barca i Cervantes com a exponents significatius de les lletres universals.

Museu[modifica | modifica el codi]

Pinacoteca

El Museu Víctor Balaguer presenta una estètica pròpiament vuitcentista. Les peces que s'exposen en l'actualitat correspondrien al que a l'època es considerava pintura moderna, és a dir, la que s'estava fent en aquells moments. També hi havia una secció de pintura antiga. El ventall cronològic anava des del barroc fins a principis del segle XIX. La major part eren retrats, paisatges i pintura costumista. Cal tenir present que a l'any 1884 no hi havia museus oberts al públic a Catalunya on s'exposessin permanentment obres contemporànies. Balaguer va crear una pinacoteca d'art català amb noms tan representatius com Martí Alsina, Joaquim Vayreda, Ramon Casas i Santiago Rusiñol, pel que fa a la pintura, i Damià Campeny o els germans Vallmitjana, pel que toca a l'escultura. La primera disposició museogràfica va anar a càrrec de Josep Ferrer i Soler, un dels membres de la junta.[13]

Com els antics col·leccionistes del segle XIX, la col·lecció està dividida en diverses col·leccions, degut a l'interès pluridisciplinari de Balaguer. Tot i que el gruix de la col·lecció va ser donat pel propi Balaguer, amb els anys el museu ha anat incorporant i enriquint les seves col·leccions amb diverses adquisicions i donacions. El 2011 el fons artístic del museu estava format per més de 7.000 objectes diferents. Des de l'any de fundació del museu, el Museu del Prado hi té dipositades diverses obres, que es van renovant periòdicament. Sovint aquest dipòsit està format per pintura castellana, valenciana i andalusa d'entre el segle XVI i XVIII, incloent-hi obres d'artistes de renom com El Greco, Goya o Ribera, entre d'altres. El museu també conserva la col·lecció municipal de pintura catalana del segle XIX, que fins al 1996 s'havia exposat al Castell de la Geltrú.[14]

Pintura barroca[modifica | modifica el codi]

A l'anomenada Sala Prado (antic Saló Maria) hi ha un important conjunt de pintura barroca, procedent del dipòsit del Museo del Prado. Amb obres com La Sagrada Família d'El Greco i pintures de Luca Giordano, Bartolomé Esteban Murillo, Rubens, Ribera, Goya, etc. Hi són representades l'escola castellana i andalusa i, en menor mesura, la flamenca i la italiana. Les pintures estan distribuïdes en quatre grans àmbits temàtics: la pintura religiosa, el retrat, la mitologia i la natura, que també inclou les natures mortes.

Pintura i escultura del segle XIX[modifica | modifica el codi]

Les pinacoteques eren grans salons de belles arts en els quals s'hi barrejaven la pintura i l'escultura, sense cap ordre cronològic ni temàtic. Molt diferent a la disposició que presenten les obres avui dia en les sales dels Museus. La sala manté en bona part, tal com passa també a la Biblioteca, l'aspecte original de l'època. La sala de la Pinacoteca comprèn una de les millors col·leccions de pintura catalana del segle XIX, amb obres de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Joaquim Vayreda, Martí Alsina, Pau Carbonell i Dionís Baixeras, entre d'altres, mostrant bàsicament la col·lecció original del fundador i quadres donats al museu pels propis artistes. Les obres estan exposades en ordre cronològic per evocar l'escola de Roma sobre l'art català del segle XIX.[7] Destaca el quadre La defensa del parque de Monteleón de Sorolla, coneguda popularment com El Dos de Mayo, propietat del Museo del Prado.

Pintura i escultura del segle XX[modifica | modifica el codi]

En les sales del pis superior s'hi exposen pintures i escultures dels principals artistes de la primera meitat del segle XX com Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Anglada Camarasa, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Francesc Domingo, o Xavier Nogués, entre d'altres. Moltes d'aquestes pintures són obres de petit format, que foren llegades a la Institució el 1956, any que dóna nom a la col·lecció Llegat 56.[15] Relacionat amb la història local hi ha una sala amb les pintures de l'antic Cafè Foment i un breu apartat amb obres de l'Escola de Vilanova.

També s'hi exposa en aquest pis la col·lecció d'art contemporani de les dècades de 1950 i 1960, amb quadres de Ràfols Casamada, Hernández Pijuan, Tharrats, Guinovart, Antonio Saura... i escultures d'Àngel Ferrant i Andreu Alfaro, entre d'altres. La major part de les obres d'aquesta col·lecció provenen del fons del primer Museu d'Art Contemporani de Barcelona, fundat l'any 1960, el qual fou cedit a la Biblioteca Museu quatre anys després del seu tancament el 1963. S'impedia així la dispersió d'aquest important conjunt, considerat com la col·lecció d'art informalista més completa de Catalunya. El Museu disposa també d'una sala d'exposicions temporals.

Col·lecció egípcia[modifica | modifica el codi]

Sala egípcia, amb la Mòmia Nesi.

La col·lecció disposa d'una sala egípcia on hi ha objectes autèntics de l'època de l'Antic Egipte. Destaca per la seva singularitat, la petita mòmia d'un infant de cinc anys, anomenada Nesi, una de les cinc úniques mòmies que es conserven actualment en museus catalans. La col·lecció egípcia del Museu és la primera que es va formar a Catalunya, i fou donada l'any 1886 per Eduard Toda i Güell, diplomàtic i escriptor, i estret col·laborador amb Víctor Balaguer en el moviment de la Renaixença. Algunes de les peces del conjunt procedeixen de la tomba de Sennedjem a Deir el Medina (Tebes Oest), en la descoberta de la qual participà Eduard Toda.[16] La biblioteca també va rebre una important donació de llibres, fotografies, postals de Toda que recollia en els seus viatges com a diplomàtic per tot el món.

Col·lecció precolombina[modifica | modifica el codi]

La col·lecció precolombina aplega objectes provinents de les zones més significatives de Mesoamèrica, especialment de l'altiplà de Mèxic, Amèrica Central i Amèrica del sud.[17] Moltes de les peces de la col·lecció van ser donades al Museu per diplomàtics i personatges il·lustres que viatjaren a la zona i que en alguns casos participaren en excavacions arqueològiques. Una de les persones que contribuí a engrandir aquest fons fou la Baronessa de Wilson, Emília Serrano (1834-1922). La presència a Catalunya d'objectes procedents de les cultures precolombines es va iniciar al segle XIX, quan mariners i comerciants, coneguts com a indianos, en tornar a casa, portaven les curiositats recollides o comprades a Les amèriques.[18]

Col·lecció filipina[modifica | modifica el codi]

La col·lecció està formada per objectes d'ús quotidià, bèl·lic i objectes de culte religiós, procedents de les exposicions internacionals, com el Certamen de Ciències Antropològiques de París de 1878 o l'Exposició General de Filipines al Palacio de Cristal del Retiro de Madrid, de 1887, que Víctor Balaguer, llavors, ministre d'Ultramar, va aconseguir conservar pel seu projecte alguns del objectes de la mostra.

Col·lecció oriental[modifica | modifica el codi]

La col·lecció oriental es configura a partir de tres grans donacions: Eduard Toda, Francesc Abellá i Juan Mencarini. Tots ells personatges afavorits per la seva relació amb Víctor Balaguer. Del conjunt d'aquesta col·lecció singular, cal destacar el fons numismàtic donat per Juan Mencarini, oficial de les duanes imperials xineses. Format per la seva compra directa a la Xina i per tenir representades gairebé totes les dinasties de passat imperial xinès, va ser donat el 1888.[19]

Col·lecció arqueològica[modifica | modifica el codi]

La col·lecció arqueològica està formada per dos grans blocs. Les donacions fundacionals procedents de diferents indrets d'arreu i les entrades per excavacions al territori, sobretot de les comarques del Garraf, l'Alt Penedès i el Baix Penedès. Els principals jaciments representats són Darró, Solicrup, Masia Nova, Cova Verda i la Cova de Can Sadurní. Dins del bloc corresponent a les donacions fundacionals, es distingeixen dos grups: les donacions en vida de Víctor Balaguer, i les donacions post balaguerianes, fins al 1939. Cal destacar la figura d'Eduard Toda i Güell[20] com un dels principal mecenes de la institució, que a més de la col·lecció d'egiptologia va fer donació d'una col·lecció de vidrieria i ceràmica romana i púnica.

Pel que fa al fons d'excavacions, cal diferenciar entre excavacions fundacionals, fins al 1939, excavacions dutes a terme per el Centre d'estudis de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (1951-1982) i excavacions dipositades al Museu Balaguer, fins a la data.

En aquests apartats cal diferenciar els objectes de metall, dels lítics, ceràmics, vidre o fets d'os.

  • Donacions en vida de Víctor Balaguer
  • Donacions post balaguerianes

Arts decoratives[modifica | modifica el codi]

Aquesta col·lecció és un conjunt d'altres petites col·leccions (vidre, ceràmica[22] i metall) que donen una imatge més arrodonida de la passió per al col·leccionisme de Víctor Balaguer. Mostres petites però lluïdes que disposen d'objectes excepcionals com un morter mossàrab[23] del segle XII.

Exposicions temporals[modifica | modifica el codi]

El museu organitza exposicions temporals regularment. Els darrers anys ha dedicat exposicions a temes tan diversos com pintura històrica, Josep Guinovart, gravats d'E.C. Ricart, Francesc Domingo, gravats de Goya, Manuel de Cabanyes, Damià Torrents, Manolo Hugué, Jordi Sabater Pi, Joaquim Mir, Rafael Sala o sobre la pròpia història de la institució.[24]

Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer[modifica | modifica el codi]

El Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer (ISSN 0212-6168) és una publicació anual de caràcter divulgatiu editada per l'Associació d'Amics de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer,[25] que recull informació relacionada amb el fons bibliogràfic i artístic de la institució balaguerina. És el lloc de comunicació de la recerca realitzada vinculada a la biblioteca i de les activitats realitzades durant l'any anterior per la institució. Està disponible al raco.cat.[26] Inicialment la seva periodicitat era mensual.

Serveis educatius[modifica | modifica el codi]

El Racó dels petits artistes

Durant el mes de desembre de 2010 es va inaugurar El racó dels petits artistes, un nou espai permanent al museu destinat al públic infantil, on poden pintar i expressar-se a nivell plàstic.[27]

  • Mirada tàctil: El Museu compta també amb un mòdul multisensorial anomenat "La Mirada Tàctil", un espai d'interpretació tàctil adreçat a tothom però especialment adaptat i dissenyat per aquells visitants que presenten alguns tipus de dificultats visuals, ceguesa o mobilitat reduïda.[28]

Patronat[modifica | modifica el codi]

L'Organisme Autònom de Patrimoni Local Víctor Balaguer està regit per un patronat nomenat pel Ple de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. L'actual junta està formada pels següents membres:

  • Presidència: Neus Lloveras Massana, alcaldesa de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú
  • Vicepresidència: Marijó Riba Huguet, regidora de cultura
  • Vocals: Xavier Orriols Sendra, Jordi Medina Alsona, Judith Barbacil Mestre, Gerard Ramon Montané, Joaquim Vicente Ibáñez, Josep Maria Pujol Torres, Mila Arcarons Oferil, Montserrat Conches Barrero, Albert Soler Llopart, Marta Alòs López, Eugènia Serra Arana com a representant de la Biblioteca Nacional de Catalunya, Josep Serra i Villalba com a representant del MNAC, Pere Marsé i Ferrer com a president del Amics de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.[29]
  • Secretari: Raúl Labandeira García
  • Interventor: César Rodríguez Solà
  • Directora Biblioteca: Montserrat Comas i Güell
  • Directora Museu: Mireia Rosich i Salvó

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 «125è aniversari de la BMVB. Dossier informatiu». Dossier 125è aniversari, 2009 [Consulta: 9 desembre 2014].
  2. Fragment del discurs inaugural de Víctor Balaguer, 26 d'octubre de 1884
  3. Guia del museu. Pàgina 13
  4. Guia del Museu. pp 14-16
  5. 5,0 5,1 5,2 «Biblioteca Museu Víctor Balaguer». Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 22 novembre 2012].
  6. Guia del Museu. pp 16-17
  7. 7,0 7,1 Catàleg informatiu del museu
  8. Duran, Fina. «L'Art de col·leccionar: Col·leccionisme Institucional». Revista Bonart, 163, Febrer Març 2014, pàg. 20-21 [Consulta: 12 febrer 2014].
  9. Guia del museu, pàg 12-13
  10. Catalogació de la Casa Castrofuerte
  11. «Casa Marquès de Castrofuerte». Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 22 novembre 2012].
  12. Comas Güell, Montse. «La Biblioteca Museu Balaguer. Surge et Ambula». A: Llum entre ombres (paper). Vilanova i la Geltrú: Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer, 2011, p. 89-113. ISBN 978-84-936539-5-8 [Consulta: 20 desembre 2014]. 
  13. Guia del Museu. Pàgina 14
  14. 14,0 14,1 Trullen, Josep Maria. Guia de les col·leccions (en catalana). Vilanova i la Geltrú: Organisme Autònom Biblioteca Museu V. Balaguer, 2001, p. 37. ISBN 84-931438-3-9. 
  15. Alsina i Galofré, Esther. Una gran època artística rau en una col·lecció: el "Llegat 1956". Article publicat al Butlletí de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Vilanova i la Geltrú: Associació d'Amics de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, 2010. ISSN 0212-6168.
  16. Padró i Parcerisa, Josep. Catàleg del Museu Balaguer: col·lecció egípcia, 1987. ISBN 84-393-0791-8
  17. C.CID PRIEGO. La colección precolombina de la Biblioteca-Museo Balaguer a <<Butlletí de la Biblioteca-Museu Balaguer>>, 5a.època, III. Vilanova i la Geltrú, 1955. pàg.3-16. ISBN 84-393-0876-0
  18. Cid Prieto, C. La colección precolombina de la Biblioteca-Museo Balaguer a «Butlletí de la Biblioteca-Museu Balaguer», 5a.època, III., 1955, p. 3-16. 
  19. Ginés Blasi, Mònica. Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer. Setena època. Estudi preliminar de la col·lecció de moneda xinesa de la Biblioteca Museu Balaguer, Octubre 2011, pàg. 115-128. ISSN 0212-6168. 
  20. Boletín de la Biblioteca-Museo Víctor Balaguer 26 de juny, de 1890-any VII, n 69, pàg. 1
  21. Trullén, Josep Maria. Guia de les col·leccions del Museu (en catalana). Vilanova i la Geltrú: Organisme Autònom Biblioteca Museu V. Balaguer, 2001, p. 33. ISBN 84-931438-3-9. 
  22. Albertí, Santiago. Catàleg del Museu Balaguer: col·lecció de ceràmica (1), 1991. ISBN 84-606-0459-4
  23. Juan Carlos Elorza. El Cid del hombre a la leyenda. Burgos: Junta de Castilla y León, 2007. pàg.81
  24. «Dossiers de Premsa». web. Biblioteca Museu Víctor Balaguer. [Consulta: 13 desembre 2014].
  25. Associació d'Amics de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer
  26. Recull de Butlletins de la Biblioteca Museu Balaguer
  27. Garrafdigital.cat, ‘El racó dels petits artistes', un nou espai permanent al Museu Víctor Balaguer Consulta 12/12/2010
  28. «La Mirada Tàctil. Vilanova i la Geltrú». diba.es. [Consulta: 27 de gener de 2012].
  29. «Patronat de la BMVB». web. Organisme autònom de BMVB. [Consulta: 5 desembre 2014].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Jardí i Soler, Eulàlia. Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer. Setena època. Els fons de l'Extrem Orien en el Llegat Fundacional de la Biblioteca Museu Balaguer, Octubre 2010, pàg. 29-44. ISSN 0212-6168. 
  • Miret i Mestre, Magí. Miscel·lània Penedesenca. Joan Bellmunt i Poblet (1915-1990) i la secció arqueològica del Centre d'estudis de la Biblioteca-Museu Balaguer: Un model local d'arqueologia., 1993, pàg. 159-175. 
  • Padró i Parcerisa, Josep. Catàleg del Museu Balaguer: col·lecció egípcia, 1987. ISBN 84-393-0791-8. 
  • Mormeneo de Najas, Lluís. Els arqueòlegs del museu. Els col·leccionistes del XIX.2001, l'Any Víctor Balaguer, «L'Hora del Garraf», 4-maig-2001, pàg. Cultura. 
  • Mormeneo de Najas, Lluís. Els arqueòlegs del museu. Els arqueòlegs recollidors.2001, l'Any Víctor Balaguer, «L'Hora del Garraf», 11 maig 2001, pàg. Cultura. 
  • Mormeneo de Najas, Lluís. Els arqueòlegs del museu. Els arqueòlegs precientífics.2001, l'Any Víctor Balaguer, «L'Hora del Garraf», 18 maig 2001, pàg. Cultura. 
  • Mormeneo de Najas, Lluís. Els arqueòlegs del museu. Els últims arqueòlegs.2001, l'Any Víctor Balaguer, «L'Hora del Garraf», 25 maig 2001, pàg. Cultura. 
  • Muñoz d'Imbert, Sílvia. «Surge et Ambula. 125 anys de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer». Bonart [Girona], num. 122, Desembre 2009, p. 56. ISSN: 1885-4389.
  • Romaní y Guerra, Amador. Catálogo de la Sección de Paletnología Ibérica. Biblioteca Museo Balaguer.. Imprenta Diari Villanueva y Geltrú, 1917. 
  • Rosich Salvó, Mireia. Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer. Setena època. El Museu en els seus orígens. Quina col·lecció tenía Balaguer abans d'obrir al Museu?, Octubre 2009, pàg. 39-61. ISSN 0212-6168. 
  • Solanilla i Demestre, Victòria. Catàleg del Museu Balaguer: col·lecció pre-colombina, 1988. ISBN 84-393-0876-0. 
  • Toda i Güell, Eduard. Biblioteca-Museo Balaguer. Catálogo de la Colección Egipcia (en castellà), 1887. 
  • Trullén, Josep Maria (dir). Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Guia de les Col·leccions del Museu. Organisme Autònom BMVB, 2001. ISBN 84-931438-3-9. 
  • Trullén, Josep Maria (dir). Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Guia de la visita. Organisme Autònom BMVB, 2007. ISBN 84-920539-8-4. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Biblioteca Museu Víctor Balaguer Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 41° 13′ 28.71″ N, 1° 43′ 33.63″ E / 41.2246417°N,1.7260083°E / 41.2246417; 1.7260083