Bicitrial

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el bicitrial en general. Si cerqueu informació sobre la variant regulada per la BIU, vegeu Biketrial.
Una corredora de bicitrial amb una Monty 221 Kamel de 20", als mundials UCI del 2009

El bicitrial[1] és una modalitat de ciclisme practicada en un circuit d'obstacles naturals o artificials, consistent a recórrer els diferents trams en un temps màxim determinat sense posar els peus a terra.[2] Originat a Catalunya a començaments de la dècada de 1970,[3][4] aquest esport es troba actualment dividit en dues variants: d'una banda, la UCI l'anomena trial i, de l'altra, la BIU (fundada el 1992) el denomina biketrial.[5] Tot i que els reglaments establerts per aquests dos ens internacionals difereixen en alguns detalls, a la pràctica ambdues modalitats són gairebé idèntiques.

La primera denominació oficial que tingué aquest esport fou la de Trialsín, acrònim castellà de Trial sin motor ideat per Pere Pi cap a 1979 i amb el qual fou reconegut per la RFEC (federació espanyola de ciclisme) el 1981. Des d'aleshores, el bicitrial inicià un ràpid període d'expansió i consolidació internacional que l'ha portat, en poc menys de 30 anys, a ser un esport practicat a vora 60 països dels 5 continents.

Història[modifica | modifica el codi]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

És difícil precisar on i quan es començà a practicar trial en bicicleta, ja que arreu del món els nens han tendit a emular els seus ídols de forma instintiva i, per tant, aquesta pràctica sorgí espontàniament en llocs i èpoques diverses de forma inconnexa. A Catalunya, on el trial gaudia de gran popularitat des de mitjan dècada de 1960, se sap que cap a mitjan dècada de 1970 alguns nois havien modificat les seves bicicletes BH per a emular els famosos pilots de trial de l'època: els Andrews, Rathmell, Lampkin o Vesterinen[6][7] (molt probablement, aquesta pràctica havia començat uns quants anys abans[8]).

Algunes fonts apunten que a la mateixa època es començà a fer semblantment als voltants d'Alcanyís (Aragó) i Fürstenhagen (Alemanya), i fins i tot hi ha fotos de nois fent trial en un bosc de Colòmbia amb bicicletes equipades amb roda de 650.[9] També s'ha escrit que els alemanys varen ser dels primers a adaptar el trial a la bicicleta cap a 1974,[10] però cap d'aquests episodis no arribà a tenir continuïtat.

Els pioners[modifica | modifica el codi]

Bressols del Bici-Trial

Parc de Catalunya a Sabadell
Vista de Sant Feliu de Codines

Els focus documentats d'aquesta activitat són Sabadell[11] i Sant Feliu de Codines,[6] poblacions vallesanes al voltant de les quals, a mitjans dels 70, diversos joves organitzaven trobades per a mostrar als seus amics les seves habilitats. Aviat varen començar a organitzar proves serioses a imatge de les de trial, anomenades Bici-Trial, al Parc de Catalunya de Sabadell (el mateix lloc on 30 anys després s'ubicà l'àrea permanent urbana de bicitrial més gran d'Europa: el Trial Parc de Sabadell).[12] Al mateix temps, Josep Figueras fou el principal impulsor i pioner d'aquella nova modalitat a Sant Feliu de Codines, desenvolupant una bicicleta dissenyada expressament per a la seva pràctica.

Les primeres competicions daten de l'any 1978: la Penya Ciclista El Pedal de Sabadell organitzà els Campionats de Catalunya a l'Hostal del Cim de Sant Feliu del Racó, amb una participació de vuitanta-un inscrits; el campió absolut fou Nicolas Canton i la campiona femenina Núria Astals.[8] Poc després, Òscar Puig s'encarregà de l'organització d'aquestes competicions i gairebé cada cap de setmana els "nois del Bici-Trial" es reunien per a competir.[7] Puig féu una llarga tasca de promoció i organitzà moltes competicions i trobades (amb una expedició de practicants a Madrid inclosa per a introduir-hi aquesta modalitat), però l'esport no avançava en mancar de reconeixement oficial.

La bicicleta de l'Ot Pi[modifica | modifica el codi]

Ot Pi a 11 anys, amb la Montesita T-15

Aliè a tots aquests esdeveniments, Pere Pi (directiu de Montesa i antic campió de motociclisme) començà a treballar en un projecte de bicicleta de trial a Esplugues de Llobregat cap a 1976. Tot començà quan li robaren la bicicleta al seu fill Ot, una Rabasa infantil. Pi decidí llavors comprar-n'hi una de trial (esport en què havia destacat pocs anys enrere) però va descobrir que no n'hi havia cap al mercat.[9] En vistes d'això, va pensar a construir-n'hi una ell mateix amb pneumàtics i altres peces que cercà en botigues i tallers, però resultà que tampoc no existia res semblant. Fou aleshores quan decidí partir de zero i al seu despatx de Montesa en dissenyà una de cap a cap, tot definint-ne la geometria del xassís, forquilla i manillar, bieles, etc.[9] Com que el seu fill tenia 6 anys, la va fer amb rodes de 16". El resultat fou satisfactori, tret dels pneumàtics (eren estàndard, de carrer, ja que no en trobà cap amb relleu d'aquella mida) i aquella bicicleta fou l'embrió de la futura Montesita T-5.

Un cop amb la bici a casa, l'Ot la va provar al jardí i gairebé a la primera va superar un angle d'uns 35º i un esglaó d'uns 18 cm d'alçada "a zero" (sense posar el peu a terra), improvisant la tècnica d'aixecar i desplaçar la roda del davant. De seguida, son pare s'adonà de les possibilitats, veient que «això podria ser el trial amb bicicleta, això pot ser un nou esport».[9] Aquell mateix dia li va fer una foto a l'Ot que poc després seria el primer logotip de l'esport del Trialsín. Tot seguit, Pi va construir dues noves bicicletes, la segona de les quals, la futura T-10, amb roda de 20" (la mida del pneumàtic anterior de la Montesa Cota 25) i les donà a provar a Carles Mas.[9] Cada cop que venia algun pilot de trial a la fàbrica (com ara Yrjö Vesterinen, Felix Krahnstöver o Gordon Farley), Pi els les feia provar també. No fou fins al 1978 que Pi s'assabentà que s'organitzaven competicions de Bici-Trial, i en saber-ho apuntà el seu fill Ot a la primera que es feia a La Floresta de Sabadell.[13]

Les Montesita[modifica | modifica el codi]

Article principal: Montesita

Quan Pi veié que les noves bicicletes podien tenir futur comercial, li demanà a Pere Permanyer, amo de Montesa, de produir-les en sèrie i aquest s'hi avingué, però a condició que Pere Pi se n'encarregués de tot i que ho fes fora de la fàbrica.[14] Així fou i al cap d'un any Montesa posava en producció les innovadores Montesita T-5 i T- 10 de trialsín (i també la C-10 de BMX),[15] comercialitzades cap al novembre de 1979.[16]

Gairebé al mateix temps, Jaume Argemí, company de Pi a Montesa, li contà que a Sant Feliu de Codines hi havia un noi que «pujava i baixava marges amb la bicicleta»,[9] i Pere Pi li demanà que el portés a la fàbrica per a provar les T-5 i T-10. Aquell noi resultà ser Andreu Codina, qui fins aleshores feia servir una bicicleta feta per Josep Figueras partint d'una BH de BMX molt modificada. Pi visità Figueres a la seva botiga-taller de Sant Feliu de Codines[17] per veure aquell prototipus (una bicicleta que més endavant es va fabricar en sèrie amb el nom de Fidan), descobrint que era uns 6 cm més llarga que la T-10. Codina demanà a Pi d'allargar la T-10 i millorar-ne els frens, originant així el nou model T-15, que recollia també aportacions de dos altres pioners: Carles Montaner i Joan Solé Rovira. De passada, Pi creà la T-12 per al seu fill.

Naixement del Trialsín[modifica | modifica el codi]

Ot Pi fent una exhibició de Trialsín a Califòrnia el 1988
Article principal: Trialsín

El 1978, Pere Pi va preparar un reglament similar al del trial però amb les diferències adients per a ser adaptat a la bicicleta i ideà el nom de Trialsín. Tot seguit, inicià els tràmits per a la seva oficialització i aconseguí que la RFEC (federació estatal de ciclisme) el reconegués el 1981.[3] Pi fou la màxima entitat federativa del Trialsín,[18] encarregant-se de consolidar aquesta nova modalitat arreu d'Europa instaurant les primeres competicions internacionals: el 1982 creà la primera Copa d'Europa de trialsín, esdevinguda Campionat del Món d'ençà de 1986, un any després que aquest esport hagués estat reconegut per la UCI.[3]

Bicycle trials als EUA[modifica | modifica el codi]

Més o menys a la mateixa època, aquest esport s'inicià als EUA de forma independent:[10] Eddy Kessler, múltiple campió de Texas de trial, començà a organitzar proves locals per a joves ciclistes que anomenà Bicycle trials, fins que el 1980 convocà el primer U.S. Bicycle National a Amarillo (Texas). El 1981 es tornà a disputar un National a Kansas City, però d'ençà de 1982 i fins a 1984 no hi ha constància de més esdeveniments. El 1981, Kessler publicà una guia de butxaca de 12 pàgines sobre aquest esport, la Bicycle Trials Guide.[10]

Fundació de la BIU[modifica | modifica el codi]

Des d'un bon començament, ni la RFEC ni la UCI donaren cap suport al trialsín, tractant aquesta nova disciplina com si fos una mena d'excentricitat sense importància. Amb el temps, les contínues tensions entre els organismes federatius i els impulsors d'aquest esport portaren a una situació de ruptura, que s'acabà materialitzant l'agost de 1991 a Andorra: allí, la majoria de representants de les comissions internacionals de trialsín decidiren escindir-se de la UCI i crear una federació específica per a aquest esport. Poc després, es creà la BIU i es canvià el nom oficial d'aquest esport a BikeTrial (la primera prova amb aquesta nova denominació es disputà a Esplugues de Llobregat l'u de març de 1992[19]).

D'ençà de 1992, doncs, se celebren competicions de biketrial arreu del món coordinades per la BIU, mentre que la UCI n'ha seguit organitzant de forma paral·lela amb el nom de Trial i integrades dins els Mundials de ciclisme de muntanya (els UCI Mountain Bike & Trials World Championships), disputats a una sola prova puntuable.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Modalitats

Bicitrial a l'aire lliure ("outdoor"), 20"
Bicitrial en pista coberta ("indoor"), 20"
Bicitrial de carrer ("street trial"), 26"

L'esperit d'aquest esport és el mateix que el del seu "pare", el trial en motocicleta: es tracta d'una prova d'habilitat extrema en el pilotatge de la bicicleta, superant tot tipus d'obstacles naturals o artificials. La destresa adquirida en el bicitrial és molt útil per a portar qualsevol tipus de bicicleta, ja que ensenya a mantenir l'equilibri i a controlar la frenada, i proporciona tanta experiència als pilots que sovint molts d'ells passen després a competir amb èxit en motocicleta.

En una prova de bicitrial hi ha una sèrie de "seccions" -o "zones"- marcades (normalment de 7 a 10), distribuïdes per un circuit al qual cal fer 2 o 3 voltes. El guanyador és el pilot que obtingui menys punts de penalització al final de la prova.

Modalitats[modifica | modifica el codi]

Inicialment el trial es disputava en espais naturals a l'aire lliure aprofitant roques, rius, troncs d'arbres, pendents costeruts, etc., però ben aviat, a imitació del trial indoor motociclista, es començaren a organitzar proves en espais tancats amb elements artificials (cotxes, contenidors, tubs de formigó, palets, pneumàtics de tractors i similars).[20] Des d'aleshores hom distingeix entre les modalitats outdoor i indoor d'aquest esport, cadascuna necessitant d'una tècnica de pilotatge ben diferent.[4]

Una altra divisió del bicitrial és la corresponent a la mida de les rodes de les bicicletes que s'hi fan servir. Des d'aquest punt de vista, hi ha competicions per a bicicletes equipades amb roda de 20 polzades, i altres per a roda de 26 polzades. Tant les unes com les altres participen indistintament en competicions outdoor i indoor.

Street trial[modifica | modifica el codi]

Darrerament n'ha sorgit una nova modalitat urbana no competitiva, coneguda com a Street trials ("trial de carrer") o freestyle bike trials, que aprofita l'entorn urbà a imitació del que s'esdevé amb el patinatge agressiu o el BMX Freestyle. És més fluid que el bicitrial de competició i per a practicar-lo calen les mateixes habilitats: control molt precís de la bicicleta i domini dels salts i equilibri a través d'obstacles molt estrets. El pilot professional més conegut d'aquesta modalitat és l'escocès Danny MacAskill, qui ha aparegut en diversos vídeos promocionals per a empreses de begudes energètiques i similars.

Les bicicletes que s'hi fan servir són preferentment de 26" o, fins i tot, de 24" (una mena d'híbrides entre les de 20 i les de 26 polzades).

Reglament[modifica | modifica el codi]

Punts de penalització[modifica | modifica el codi]

La penalització màxima que pot ser obtinguda en cada zona és de 5 punts i la més baixa, 0. Atès que la forma més habitual de penalitzar un punt és posant un peu a terra, els punts es coneixen normalment com a "peus" (en anglès: dabs, "tocs", pel fet de tocar el terra). Hi ha certes regles complementàries, com ara per exemple: posar els dos peus alhora o una mà es traduirà en 5 punts; excedir el límit de temps per a completar la zona es pot traduir en 5 punts (amb les regles de la BIU) o un punt addicional per a cada 15 segons excedits (regles de la UCI).

Variants[modifica | modifica el codi]

Biketrial (BIU)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Biketrial

El biketrial és la variant que compta amb més seguidors i practicants a Catalunya i en molts altres països, atès que disposa d'una federació internacional pròpia que, lògicament, s'hi aboca al 100%. Hi ha també una extensa xarxa de federacions nacionals (creades d'ençà de 1992) i clubs que treballen totalment centrats en aquesta modalitat, i això fa que el calendari de competicions i campionats sigui molt ampli. D'altra banda, el Campionat del Món de biketrial té una àmplia cobertura mediàtica i el campió del món esdevé el pilot de bicitrial amb més repercussió internacional.

Finalment, a Catalunya l'interès és molt alt atès que la selecció nacional és reconeguda per la BIU i participa en els mundials amb gran èxit (des que hi fou admesa el 2009, ha guanyat tots els mundials per nacions disputats fins ara).

Trial (UCI)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Trial (ciclisme)

El trial és la variant de les dues amb més possibilitats d'arribar a esdevenir algun dia esport olímpic, ja que és regulada per la UCI, una entitat reconeguda pel COI (però no la BIU). Al mateix temps, el fet de disposar d'una xarxa de federacions estatals de ciclisme arreu del món que ve d'antic, fa que aquesta variant pugui ser vista per molts practicants com a la més "prestigiosa" de cara al palmarès individual.

Un dels inconvenients que té, però, és el fet que el trial no deixa de ser una de les moltes disciplines que regula la UCI, i no pas la més ben considerada per aquesta entitat. De fet, el desinterès federatiu pel Trialsin, causant de l'escissió de la BIU, no ha canviat gaire des d'aleshores. Tot i així, els mundials de trial de 20" i 26" (que es disputen a una sola prova, envoltada d'altres modalitats com ara el BMX o el Downhill) gaudeixen d'un alt seguiment.

Diferències Biketrial / Trial[modifica | modifica el codi]

Penalitzacions

Joe Oakley penalitzant un punt per recolzar el peu a terra. El jutge de zona ho indica aixecant el dit.
El mateix pilot superant netament un obstacle (penalitzant-hi, doncs, "zero" punts). El jutge ho indica amb el puny clos.

Essent com són modalitats regulades per dos ens independents (i que, de fet, s'ignoren mútuament), el Biketrial i el Trial presenten nombroses diferències pel que fa al reglament i normativa establerts. Cal dir que aquestes diferències són subtils i en tot cas se centren en la forma, no pas en el fons, de manera que per a un observador profà pot resultar impossible distingir quina de les dues modalitats és la que està presenciant.

Aquest és un resum de les principals diferències entre una i altra variant:

Concepte Biketrial Trial
Federació internacional BIU UCI
Reconeguda pel COI No
Reconeix Catalunya No
Sistema de penalització
Punts Falta
0 Cap peu
1 1 peu
2 2 peus
3 3 o 4 peus
5 "Fiasco"1
Punts Falta
0 Cap peu
1 1 peu
2 2 peus
3 3 peus
4 4 peus
5 "Fiasco"1
Temps disponible per zona 2' 2'30"
Punts per superar el temps 5 1 per a cada 15" de més
Categories[21][22]
  • Elite
  • Senior
  • Junior
  • Minime
  • Benjamin
  • Poussin
  • Femina
  • Women
  • Elite
  • Juniors
  • Girls
  • Cadets
  • Minimes
  • Benjamins
  • Poussins
  1. ^ S'anomena Fiasco[23] la falta màxima possible al bicitrial. El pilot incorre en aquesta falta per diversos motius, els més coneguts dels qual són:
  • Posar 5 o més peus
  • Posar dos peus alhora
  • Caure
  • etc.

Pilots[modifica | modifica el codi]

Un grup de pilots inspeccionant una zona artificial abans d'escometre-la
Vegeu també: Llista de corredors de bicitrial dels Països Catalans i Trialsín#Pilots

L'esport del bicitrial ha servit en certa mesura com a planter per al trial en motocicleta, al qual han passat molts practicants en arribar als 16 anys, sobretot a l'època dels inicis del trialsín. Aquesta tendència la iniciaren Andreu Codina i Jordi Tarrés i després ha anat continuant, fins al punt que la majoria dels actuals campions de trial varen començar de petits amb la bicicleta. D'altres practicants han decidit quedar-se al món de la bicicleta, com ara Ot Pi, César Cañas o Dani Comas.

D'entre tots ells, cal destacar els següents:[24]

Nota.- Els praticants de bicitrial són anomenats indistintament "corredors" -com a ciclistes que són- i "pilots", ja que la tècnica de conducció d'una bicicleta de trial els acosta molt als pilots de trial motoritzat.

Bicicletes[modifica | modifica el codi]

Detall d'una Monty 221 Kamel 20" del 2009 en què s'aprecia el plat petit

El bicitrial es practica amb bicicletes especials que tenen una relació de transmissió molt curta i disposen de protecció al plat/pinyó i un selló molt petit o inexistent, ja que quasi sempre es pilota dret.[5] Les bicicletes de competició de bicitrial es caracteritzen per tenir:

  • Frens potents
  • Manillar ample
  • Peces lleugeres
  • Plat d'un sol engranatge de baixa velocitat
  • Geometria del quadre específica
  • Absència de seient
  • Baixa pressió dels pneumàtics (amb el pneumàtic del darrere més gruixut)

Les bicicletes de trial destaquen per la seva manca de seient, ja que el pilot no necessita seure per a competir, i la manca de seient augmenta la lleugeresa de la bicicleta i evita interferències amb els moviments del pilot. Els frens han de ser més potents que els de bicicleta estàndard per tal d'evitar que la roda es mogui quan salti sobre superfícies irregulars. Els pneumàtics i les llandes són amples, permetent així baixes pressions i proporcionant major contacte i adherència. Les relacions de transmissió són més baixes que en la majoria de les bicicletes per tal de proporcionar la potència i ràpida acceleració que calen per a moure la bicicleta a molt baixa velocitat.

Frens[modifica | modifica el codi]

Pilotar una bicicleta de trial requereix un control dels frens precís, i per aquest motiu força pilots de bicitrial disposen de frens especials. A la roda davantera prima el control i la dosificació de la frenada, mentre que a la del darrere es més important tenir una gran potència de frenada, amb la qual cosa els pilots acostumen a muntar-hi frens de llanda hidràulics amb uns reforços especials. Alguns pilots fins i tot llimen les llandes per crear una superfície rugosa, o hi posen quitrà perquè siguin enganxoses. Els frens de disc també són habituals. A les regles de la UCI només s'estipula que la bicicleta ha de tenir un fre al davant i un al darrere en bon estat de funcionament.[22]

Tipus[modifica | modifica el codi]

Tipus de bicicletes

Una bicicleta de 20" (Mod bike)
Una Monty de 26" (Stock bike)
Una Soul de 24" (Hybrid bike)

Segons les normes actuals de competició, hi ha dues classes de bicicletes de trial reconegudes, diferenciades pel seu diàmetre aproximat de roda. Aquestes classes són conegudes com a 20" (20 polzades) i 26" (26 polzades). Aquestes mides varen ser aprovades a partir de les bicicletes disponibles al moment de regular aquest esport.

Mod (20")[modifica | modifica el codi]

Les primeres bicicletes desenvolupades específicament per a aquesta especialitat foren dissenyades per Pere Pi a finals dels 70 i fabricades inicialment per Montesa.[10] Aquelles Montesita pioneres es comercialitzaren sota la denominació T-05, T-10 i T-15. Aviat, amb la crisi de Montesa i la fundació de Monty per Pi, nasqué la marca encara avui capdavantera en la producció de bicicletes de bicitrial.[25] Les primeres Monty es basaven en les bicicletes de BMX disponibles aleshores al mercat, que tenien rodes de 20". Aquestes bicicletes van ser les autèntiques iniciadores d'aquest esport i per les seves característiques són les que ofereixen més possibilitat de maniobra i pilotatge "trialer", havent popularitzat aquest esport arreu del món.

Les bicicletes de 20" són conegudes en l'argot del bicitrial com a Mod Bikes.

Stock (26")[modifica | modifica el codi]

Les primeres bicicletes tot terreny creades per a la pràctica del ciclisme de muntanya (mountain bike) nasqueren casualment ben equipades per a la pràctica del trial; a mitjan dècada de 1980 començaren a introduir-se en aquesta disciplina als EUA, i cap a mitjan dècada de 1990, aprofitant la popularitat del mountain bike arreu del món, es va crear una categoria específica dins el bicitrial per a aquesta mena de bicicletes: la de 26", reservada per a bicicleta de muntanya de sèrie (stock en anglès). Al començament, les bicicletes de la categoria 26" havien de tenir un canvi de sis marxes o més i seient, però ara aquesta denominació inclou qualsevol bicicleta de trial amb rodes de 26".

Les bicicletes de 26" són conegudes en l'argot del bicitrial com a Stock Bikes.

Modstock (26")[modifica | modifica el codi]

Aquestes bicicletes vénen a ser una barreja entre les Mod i les Stock, per tal d'aprofitar les característiques d'ambdues categories. Tenen rodes de 26 polzades (Stock), però estan equipades amb un quadre similar al de les de 20 polzades (Mod). Són uns models no gaire habituals.

Híbrides (24")[modifica | modifica el codi]

A banda de les dues categories bàsiques (20" i 26"), darrerament ha sortit una mena de bicicleta híbrida (hybrid bike en anglès), equipada amb rodes de 24" però amb quadres similars als de les de 26". No estan legalment autoritzades a competir, però alguns pilots les fan servir per a practicar certes habilitats o per fer passejades esportives pel carrer, disciplina recreativa coneguda com a Street trials ("trial de carrer").

Fabricants[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Trialsín#Fabricants

L'empresa fabricant de bicicletes de bicitrial més prestigiosa (sobretot en l'especialitat de 20", però també en 26") és la pionera Monty,[25] amb seu a Sant Feliu de Llobregat, al Baix Llobregat. Actualment, Monty té una forta competència arreu del món. Els principals fabricants actuals són aquests:[3]

País Fabricant
 Argentina Argentina DRD
 Catalunya Catalunya Chorrillas
Megamo
Monty
 Estats Units Estats Units Adamant
Czar
Dox
Zhi
 França França Koxx
Yaabaa
 Occitània Occitània Ozonys
 País Basc País Basc Giant
 País Valencià País Valencià Play
 Regne Unit Regne Unit Onza
 Singapur Singapur Rockman
 República Popular de la Xina Xina Aorta
Because
Born
Echo
Gu
Neon
Speedrace
Zoo!

El bicitrial català[modifica | modifica el codi]

Ot Pi amb una 26" a Calp el 2004

Des del mateix moment de la seva creació als anys 70 a Catalunya, el bicitrial ha gaudit de gran acceptació i difusió en aquest país. Al llarg de la història d'aquest esport tant les bicicletes com els pilots catalans han dominat l'especialitat internacionalment, tal com ha passat també amb el seu "germà gran", el trial en motocicleta, dominat per motos catalanes d'ençà dels anys 60 (i a partir dels 80, també per pilots del mateix país).

D'entre els principals pilots internacionals de bicitrial catalans, cal destacar-ne Ot Pi, Cèsar Cañas o Dani Comas, tots ells nombroses vegades campions del món de l'especialitat (entre tots tres s'han endut prop de 40 títols mundials,[26] comptant-hi els que van aconseguir quan aquest esport s'anomenava Trialsín). També en categoria femenina han destacat i guanyat campionats del món les bessones sabadellenques Mireia i Gemma Abant, entre d'altres.

El mes d'agost del 2009, la Biketrial Associació Catalana (BAC) va ser reconeguda de forma oficial per la BIU,[27] amb la qual cosa els pilots catalans poden competir internacionalment representant Catalunya. Des del 2010 fins al 2012, la Selecció nacional ha aconseguit els tres títols mundials de biketrial per nacions disputats fins al moment, així com l'europeu del 2012.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «bicitrial». optimot.gencat.cat. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 28 agost 2012].
  2. «bicitrial». enciclopedia.cat. Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 28 agost 2012].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Mauri, Guillem. «El trial amb bicicleta» (PDF). secundaria.uvic.cat. Universitat de Vic, 27 març 2010. [Consulta: 21 agost 2012].
  4. 4,0 4,1 Vilallonga, Carles. «El bike trial, un deporte 'made in Catalunya'» (PDF) (en castellà). Hemeroteca. La Vanguardia, 1 gener 2012. [Consulta: 21 agost 2012].
  5. 5,0 5,1 Bicisprint; Abant; Monty; Ajuntament de Sabadell. «Vine a fer trial en bicicleta». A: Fullet informatiu de l'escola de biketrial/trial del club Bicisprint. Sabadell: Autoeditat, 2009. 
  6. 6,0 6,1 «BikeTrial». seleccions.cat. Plataforma Pro Seleccions Catalanes. [Consulta: 21 agost 2012].
  7. 7,0 7,1 «Historia» (en castellà). biketrial-spain.com. [Consulta: 21 agost 2012].
  8. 8,0 8,1 «Orígens». trialsport.es. [Consulta: 21 agost 2012].
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 Pi 2012: «195. Va néixer un esport» p. 253-255
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 Ellis, Jim; Brooks, Rich. «Hopping Along - The First Decade» (en anglès). biketrials.com, 2005. [Consulta: 21 agost 2012].
  11. «BICI TRIAL - orígens». bicinova2.blogspot.com, 30 gener 2012. [Consulta: 21 agost 2012].
  12. «Biketrial a Sabadell». sortirambnens.com, 2008. [Consulta: 21 agost 2012].
  13. Pi 2012: «196. L'esport del Trialsín» p. 255-258
  14. Pi 2012: «128. La Montesita, en producció» p. 182-184
  15. «Montesita C-10 crossin». bicinova.blogspot.fr, 24 abril 2011. [Consulta: 21 agost 2012].
  16. Hernández, Enrique (Director). «Presentación: Montesa 75 H-6, Montesita T-5 y T-10 de Trialsín» (en castellà). MOTOCICLISMO. Edisport, SL [Madrid], núm. 636, 8 desembre 1979.
  17. Pi, Ot. «Montesa, el somni». A: Ot Pi: L'empremta d'un pioner. Barcelona: Editorial Comanegra S.L., 2011, p. 25. ISBN 8415097204. 
  18. Pi 2012: «200. El Trialsín es federà però...» p. 265-268
  19. Pi 2012: «204. La primera prova de BikeTrial» p. 270-274
  20. Domingos, Rubén. «¿Qué es el biketrial?» (en castellà). ineftos.com, 14 febrer 2011. [Consulta: 21 agost 2012].
  21. «BIU International Technical Rules» (PDF) (en anglès). eurobiketrial.com. EBU, 1 gener 2012. [Consulta: 28 agost 2012].
  22. 22,0 22,1 «UCI Cycling Regulations. Part 7 Trials Regulations» (PDF) (en anglès). uci.ch, 7 maig 2009. [Consulta: 21 octubre 2009].
  23. «fiasco». Optimot, consultes lingüístiques. gencat.cat. [Consulta: 4 octubre 2009].
  24. Pi 2012: «124. El Trialsín-Biketrial, una font de pilots» p. 180
  25. 25,0 25,1 «MONTY history» (en anglès). monty.com.es. [Consulta: 21 octubre 2009].
  26. «El Biketrial, nou esport amb selecció catalana oficial». racocatala.cat, 1 octubre 2009. [Consulta: 21 octubre 2009].
  27. «El bicitrial, reconegut. Accepten Catalunya com a membre de la unió internacional». elpunt.cat. El Punt, 1 octubre 2009. [Consulta: 21 octubre 2009].
  • Pi, Pere. No tinc 200 anys. Les vivències de Pere Pi. Barcelona: Autoeditat (Service Point), juliol 2012. ISBN 9788461590353. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bicitrial