Bisbat de Brixen

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bisbat de Bolzano-Bressanone
Dioecesis Bauzanensis-Brixinensis
Diocesi di Bolzano-Bressanone

La Catedral de Brixen
Localització
País Itàlia Itàlia
Territori Flag of Trentino-South Tyrol.svg Trentino - Alto Adige
Província eclesiàstica Triveneto
Metropolitana Arquebisbat de Trento
Coordenades 44° 23′ 00″ N, 07° 33′ 00″ E / 44.38333°N,7.55000°E / 44.38333; 7.55000Coord.: 44° 23′ 00″ N, 07° 33′ 00″ E / 44.38333°N,7.55000°E / 44.38333; 7.55000
Estadístiques
Àrea 7,400 km²
Població
- Total
- Catòlics
(any 2007)
503.747
485.354 (96,3%)
Parròquies 281
Informació
Ritus romà
Establiment segle VI
Catedral Santa Maria Assumpta i Sant Cassià
Cocatedral Santa Maria Assunta
Sant patró San Cassià
San Vigili
Sacerdots diocesans 486
Lideratge actual
Bisbe Ivo Muser
Vicari General Josef Matzneller, Michele Tomasi
Bisbe emèrit Karl Golser
Mapa

En vermell apareix el territori del bisbat
Web
bz-bx.net
Il duomo di Bolzano, església co-catedral

El bisbat de Brixen o pel seu nom italià Bisbat de Bressanone, fou una jurisdicció eclesiàstica i feudal del Sacre Imperi Romanogermànic. La jurisdicció eclesiàstica ha esdevingut modernament la diòcesi de Bolzano-Bressanone (llatí: Dioecesis Bauzanensis-Brixinensis, alemany: Diözese Bozen-Brixen, ladí: Diozeja de Bulsan-Persenon) de l'església catolica. La seu moderna és sufragània de l'arxidiòcesi de Trento dins la regió eclesiàstica de Triveneto; el 2006 tenia 465.365 batejats entre 479.758 habitants. Una part de l'antiga diòcesi va formar un principat-bisbat el 1027 i va restar un feu immediat imperial fins a 1803, quan fou secularitzat o agregat al Tirol. La diòcesi eclesiàstica espiritual existent ja al segle VI, va romandre després del 1803 i va existir fins al 1964, quan fou unida a Bolzano i va formar la diòcesi de Bozen-Brixen o Bolzano-Bressanone. La diòcesi moderna abasta una superfície de 7.400 km ² i és la més gran d'Itàlia estant subdividida en 28 deganats i 280 parròquies. La diòcesi comprèn els tres grups lingüístics a Tirol del Sud, i l'organització pastoral i les estructures administratives són compartides entre els tres grups lingüístics: alemany, italià i ladí.

Història[modifica | modifica el codi]

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

El bisbat de Bressanone a la vall d'Eisack/Isarco es va fundar abans del segle VI amb seu a Sabiona i sufragània del Patriarcat d'Aquileia; segons la llegenda va ser fundada per Sant Cassià a principis del segle III; en tot cas el cristianisme fou capaç de propagar-se a Sabiona, en aquest moment un dels principals centres de comerç de l'Imperi Romà. El primer bisbe testimoniat amb certesa fou Ingenuí, vers el 580.

Les tribus que van poblar la diòcesi de Sabiona en els grans moviments migratoris, especialment els bavaresos i llombards van estar immediatament d'acord en adherir-se al cristianisme, només els eslaus de Pustertal persistiren en el paganisme fins al segle VIII. Des del 798 la diòcesi va estar sota la jurisdicció de la diòcesi metropolitana de Salzburg,. A la segona meitat del segle X el bisbe Ricbert (nomenat vers 967 o el bisbe Albuí I (967-1005) es van establir (vers 967) a una nova seu a Bressanone.

El bisbe Hartwig (1020-1039) va aconseguir el rang de ciutat per Bressanone, i la va envoltar amb fortificacions. La diòcesi va ser ampliada per successives obres dels emperadors: la Norital de Conrad II el 1027, i el Pustertal, feta per Enric IV el 1091. El 1179 Frederic I va donar al bisbe el títol de Príncep del Sacre Imperi Romanogermànic. Aquesta va ser una concessió, en reconeixement del fet que durant el conflicte entre l'Imperi i el Papat, els bisbes de Brixen havien donat suport en general a l'Emperador. Especialment conegut és el cas de Altwin durant el seu llarg episcopa (1049-1091), en el qual el sínode de 1080 es va celebrar a Bressanone, amb assistència de trenta bisbes que es van aliar amb l'emperador, i que va declarar deposat al Papa Gregori VII i fou proclamat antipapa el bisbe de Ravenna, amb el nom de Climent III.

El poder temporal de la diòcesi es va veure minvat pels propis bisbes, que van donar grans extensions de la diòcesi als terratinents locals, per exemple, al segle XI, les valls de la Engadina, i de l'Eisack (cedits al comte del Tirol, i el 1165d el territori' Inntal i Pustertal que fou concedit als ducs d'Andechs-Merània. Els comtes del Tirol, en particular, que havien cedit o venut la major part de les seves possessions als ducs d'Andechs-Merània, van incrementar constantment la seva força i poder a costa del bisbe. Bruno von Kirchberg (1249-1288) va tenir moltes dificultats per fer valer la seva autoritat sobre aquesta part del territori en contra de les pretensions del comte Meinhard II de Tirol-Gorízia i per això Frederic I d'Habsburg va concedir més poder als bisbes de Brixen. El desacord entre el cardenal Nicolau de Cusa (1450-1464), elegit pel papa Nicolau V com a bisbe de Brixen, i Segimon d'Àustria va tenir desafortunades conseqüències: el cardenal va ser empresonat i el Papa va llançar un interdicte sobre la diòcesi, però Segimon va emergir com el guanyador del xoc.

La reforma i el protectorat austríac[modifica | modifica el codi]

La Reforma va ser proclamada a Bressanone durant l'episcopat de Christoph I von Schrofenstein (1509-1521) pels emissaris alemanys, com Strauss, Urbanus Regius i altres. En 1525 sota el bisbe Jordi III d'Àustria (1525-1539) va esclatar la guerra dels camperols, i molts monestirs i esglésies van ser destruïdes. La promesa del rei Ferran I I, sobirà del Tirol, de retornar la pau a Bressanone reprimint la revolta, i la proclamació de la dieta d'Innsbruck, es va mantenir i els camperols es van veure obligats a acceptar les noves normes. No obstant això, el 1532 aquesta promesa va ser ignorada, però això no va alterar la tranquil·litat de la regió.

Ferran I i el seu fill, l'arxiduc Ferran II, en particular, com governants civils van prendre mesures serioses contra les noves corrents herètiques, liderades pels anabaptistes, que estenien la seva religió per Àustria; això es va fer per preservar la integritat de la religió catòlica a Àustria i també al Tirol igualment catòlica. En aquest període l'educació va ser dirigida pels jesuïtes, caputxins, franciscans i la Societat del Verb Diví. Cardenals notables d'aquest període van ser: Andrea d'Àustria (1591-1600) i Christoph IV von Spaur (1601-1613), que el 1607 van fundar un seminari teològic, ampliant l'escola de la catedral, i es vab distingir com benefactors dels pobres i necessitats[1]

La fi del Principat-bisbat[modifica | modifica el codi]

Els segles XVIII i XIX es va produir un renaixement de la vida religiosa de la diòcesi. Es van fundar nous monestirs i noves missions per a la cura de les ànimes, i va ser promoguda la instrucció religiosa de les persones; el 1677 es va fundar la Universitat d'Innsbruck. Els bisbes més rellevants de l'època van ser: Kaspar Ignaz von Künigl (1702-1747) que va fundar molts beneficis per la cura de les ànimes, va realitzar visites pastorals a la regió, mantenint una estricta disciplina i la puresa del seu propi clergat, dirigit pels jesuïtes, etc.; Leopold von Spaur (1747-1778), qui va reconstruir el seminari, va acabar i va consagrar la catedral, el que li va garantir alta estima de l'emperadriu Maria Teresa; Josph Philipp von Spaur (1780-1791), va ser un fervent partidari de l'educació mitjançant l'adhesió a la política, del josefinisme proclamada per l'emperador. El govern de l'emperador Josep estava molt interessat en els assumptes eclesiàstics; en el seu temps van ser suprimits uns vint monestirs i diòcesis, es va obrir un seminari a Innsbruck, i es van prohibir les peregrinacions i processons.

Igual que en el principat-bisbat de Trento, Brixen, també va haver de lluitar durant el segle XVIII en contra de les fortes pressions polítiques teresianes i josefianes per l'annexió a Àustria.

Més digne que la de Trento fou l'actitud assumida pel bisbe Leopoldo von Spaur (1748-1778) pel que fa als princeps de Trento. De fet va defensar valentament la independència de l'Estat i la seva integritat territorial, desafiant la voluntat de Viena.

Fins i tot el 1774, demostrant la seva plena llibertat, va exercir l'ús del judicium sanguinis, per l'execució d'una sentència de mort, va emetre decrets relatius a la barrera monetària i els costums per ajudar a l'economia, i va aprovar noves llicències a atorgar cartes de noblesa i una amnistia, seguit pel seu Capítol en la seva voluntat de desafiar els Habsburg, fins i tot va aprovar l'emissió dels seus thalers.

Al Col·legi de prínceps de 1801 l'Estat era el vot 39è. La sobirania, també representada per la seva pròpia moneda, es va mantenir intacta fins a la secularització de 1803, tot i estar de fet des del segle XVI sota la protecció dels Habsburg.

El principat, es va expandir a través de donacions i compres, va ser un territori polímer dividit en diverses parts: el districte de Brixen, es va estendre a l'esquerra del Isarco des de Fortezza (Franzenfeste) fins Chiusa (Klausen) centre del deganat del Principat, a la confluència del Rienza, incloent Albes i Castel Salern. Altres exclavaments van ser: les batllies de Luson, San Martino in Badia i Torre Gardena, Vandoies i Val di Fundres, Brunico e Val di Tures, Anterselva, Tires a Val di Fassa amb Canazei i Livinallongo, Braies i Val Fosco, petites porcions prop de Campo Tures i Croda Rossa, dues porcions al llarg del riu Drave aigües amunt de Lienz (Aures, Assling, Tristach) i finalment el gran feu de Bistrita/ Bistritz (Bled) a la vall superior del riu Dolinka a nord de la muntanya Triglav Dolinka a Carniola (Eslovènia).

Va ser el bisbe Franz Karl von Lodron (1791-1828), qui va veure el col·lapse del poder temporal del bisbat. El 1803 el principat va ser secularitzat i annexionat a Àustria, i el Capítol de la catedral va ser dissolt. El curt govern de Baviera des de 1806 va estar marcada per un despotisme profund contra l'església; la restauració de la supremacia d'Àustria el 1814 va millorar en gran manera les condicions de la diòcesi.

En el segle transcorregut entre la Restauració i el final de la primera guerra mundial, el territori de la diòcesi es va limitar de nou: li pertanyien el actual Vorarlberg, el Tirol del Nord i el Triol Oriental i la Vall de l'Isarco, Val Venosta, Val Pusteria, Val Badia, Val Gardena i Ampezzo.

Segle XX[modifica | modifica el codi]

El 1921, després de l'annexió del Tirol del Sud a Itàlia després de la Primera Guerra Mundial, va cedir una porció del seu territori, que havia quedat situat a l'altre costat de la frontera a favor de l'Administració Apostòlica d'Innsbruck-Feldkirch (en l'actualitat la diòcesi d'Innsbruck)

El 25 d'abril de 1921 la diòcesi de Brixen va ser separat de la província eclesiàstica de l'Arxidiòcesi de Salzburg i immediatament va ser sotmesa directament a la Santa Seu.

El 6 de juliol de 1964 en virtut de la butlla del Papa Pau VI Quo aptius, la part Altoatesina de l'arxidiòcesi de Trento, es van unir a la diòcesi de Brassanone, qui va assumir el nom de Bolzano-Bressanone. El bisbe de Brixen Joseph Gargitter es va traslladar a Bolzano amb la cúria, però la catedral de Bressanone i el seminari major de Bressanone es van mantenir. La catedral de Bolzano porta el títol de concatedral. Amb el mateix esperit, les parts de la diòcesi de Bressanone, a la província de Belluno (Colle Santa Lucia, Livinallongo del Col di Lana i Cortina d'Ampezzo) es van agregar a la diòcesi de Belluno. El bisbe auxiliar de Trento Heinrich Forer es va convertir en bisbe auxiliar de Bolzano - Bressanone. Els seminaristes i professors de l'Alt Adigi es va traslladar a Bressanone.

Llista de bisbes[modifica | modifica el codi]

Escut del bisbat

Bisbes de Sabiona[modifica | modifica el codi]

  • Sant Cassià (? - 365)
  • Sant Lluc (Segle V)
  • Materní (576 - 578)
  • Ingenuí (578 - 608)
  • Costantí (? - ?)
  • Procopi (? - 645)
  • Orsó † (? - ?)
  • Pigenzi (? - ?)
  • Projecte (? - ?)
  • Materní II (? - ?)
  • Marcel (? - ?)
  • Valerià (? - ?)
  • Àngel (? - ?)
  • Aurelià (? - ?)
  • Antoni I (? - ?)
  • Llorenç (? - ?)
  • Màstul (? - ?)
  • Joan I (? - ?)
  • Alim (749 - 800)
  • Enric I (805 - 828)
  • Aribo (828 - 842)
  • Wilfund (842 - 845)
  • Lanfred (845 - 875)
  • Zerit (? - ?)[2]
  • Zaccaria (890 - 907)
  • Meginbert (907 - 926)
  • Nithard (926 - 938)
  • Wisunt (938 - 956)
  • Ricbert (956 - 975)

Bisbes de Bressanone o Brixen[modifica | modifica el codi]

Bisbes de Bolzano-Bressanone[modifica | modifica el codi]

Estadístiques[modifica | modifica el codi]

La diòcesi a finals del 2006, sobre una població de 479.758 persones tenia batejats 465.365, el que representa 97,0% del total.

any població sacerdots diàques religiosos parroquies
batejats total % total clergat
secular
clergat
regular
batejats por
sacerdot
homes dones
Bisbat de Bressanone
1950 100.039 199.905 50,0 342 233 109 292 178 541 137
1959 105.592 105.728 99,9 390 250 140 270 222 512 137
Bisbat de Bolzano-Bressanone
1970 404.081 407.693 99,1 937 590 347 431 475 1.519 252
1980 428.000 431.078 99,3 795 491 304 538 407 1.217 327
1990 434.000 438.000 99,1 680 426 254 638 1 328 1.003 280
1999 446.300 459.069 97,2 599 372 227 745 5 306 792 280
2000 448.512 459.687 97,6 586 365 221 765 5 289 775 280
2001 457.898 464.601 98,6 578 361 217 792 7 299 749 280
2002 459.833 466.600 98,5 565 349 216 813 11 289 721 280
2003 458.675 466.482 98,3 624 348 276 735 11 336 680 280
2004 461.184 470.055 98,1 550 342 208 838 11 267 668 280
2006 465.365 479.758 97,0 543 339 204 857 13 251 627 280
2012 485.354 503.747 96,3 486 294 192 998 21 229 514 281

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Vegeu Josef Gelmi, "Pietas et Scientia " 400 Jahre Priesterseminar Brixen, Bressanone, Weger, 2007. ISBN 978-88-88910-47-5
  2. només s'esmenta al segle XIV al catàleg episcopal, però no està testificada en els documents conservats, cf. Anselmo Sparber, Der alte Bischofskatalog Brixner, en el " Institut für Mitteilungen des Österreichische Geschichtsforschung ", 58, 1950, pàg. 378.

Fonts i bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Anuari pontifici del 2007 i precedents, a www.catholic-hierarchy.org pagina de Bozen-Brixen
  • Lloc oficial de la diòcesi
  • (llatí) Pius Bonifacius Gams, Series episcoporum Ecclesiae Catholicae, Lipsia, Hiersemann, 1931, pp. 265-266.
  • Enciclopèdia Catòlica, Diòcesi de Brixen
  • (alemany) Anselm Sparber, Die Brixner Fürstbischöfe im Mittelalter. Ihr Leben und Wirken kurz dargestellt, Bolzano, Athesia, 1968.
  • (alemany) Josef Gelmi, Die Brixner Bischöfe in der Geschichte Tirols, Bolzano, Athesia, 1984. ISBN 88-7014-362-7
  • (alemany) Josef Riedmann, Säben-Brixen als bairisches Bistum, in «Jahresberichte der Stiftung Aventinum», 5, Monaco di Baviera, Stiftung Aventinum, 1991, pp. 5-35.
  • Helmut Flachenecker, Hans Heiss, Hannes Obermair, Stadt und Hochstift: Brixen, Bruneck und Klausen bis zur Säkularisation 1803 / Città e principato: Bressanone, Brunico e Chiusa fino alla secolarizzazione 1803 (Veröffentlichungen des Südtiroler Landesarchivs, 12), Bolzano, Athesia, 2000. ISBN 88-8266-084-2
  • (alemany) Giuseppe Albertoni, Die Herrschaft des Bischofs - Macht und Gesellschaft zwischen Etsch und Inn im Mittelalter (9.-11. Jahrhundert) (Veröffentlichungen des Südtiroler Landesarchivs, 14), Bolzano, Athesia, 2003. ISBN 88-8266-218-7
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bisbat de Brixen Modifica l'enllaç a Wikidata