Bisbat de Girona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bisbat de Girona
Diœcesis Gerundensis

La catedral de Girona
Localització
País Catalunya Catalunya
Província eclesiàstica Tarragona
Metropolitana Tarragona
Coordenades 41° 59′ 15″ N, 02° 49′ 33″ E / 41.98750°N,2.82583°E / 41.98750; 2.82583Coord.: 41° 59′ 15″ N, 02° 49′ 33″ E / 41.98750°N,2.82583°E / 41.98750; 2.82583
Estadístiques
Àrea 4,705 km²
Població
- Total
- Catòlics
(any 2007)
740.214
630.000 (85,1%)
Parròquies 403
Informació
Ritus ritu romà
Establiment segle IV
Catedral Catedral de Girona
Sant patró Sant Narcís
Sacerdots diocesans 265
Lideratge actual
Bisbe Francesc Pardo i Artigas
Bisbe emèrit Jaume Camprodon i Rovira, Carles Soler i Perdigó
Mapa

Divisió del bisbat en els arxiprestats (acolorits). Les divisions corresponen a les comarques i municipis (divisions administratives) pel que les parròquies corresponen amb força exactitud als municipis, amb comptades excepcions
Web
bisbatgirona.cat

El Bisbat de Girona és una de les divisions administratives de l'església catòlica a Catalunya, inclòs en l'Arquebisbat de Tarragona. Aquest territori coordinat pel bisbe de Girona s'aproxima, amb petites variacions de municipis limítrofs, al de la província de Girona. La seu del bisbat és a Girona.

Organització[modifica | modifica el codi]

El 2011 el bisbat s'organitza en tretze arxiprestats que aglutina a 383 parròquies[1] Els propis límits del bisbat responen a l'orografia: les Alberes al nord, el Collsacabra, les Guilleries i el Montseny a l'oest. Compren la totalitat de les comarques de l'Alt i el Baix Empordà, la Garrotxa, el Gironès el Pla de l'Estany; bona part de la Selva, el nord del Maresme i algunes parròquies del Ripollès. Els arxiprestats són:

Història[modifica | modifica el codi]

Les primeres notícies d'un bisbe a Girona són del segle IV en el baix Imperi Romà i posteriorment en els regnes visigòtics de Tolosa i Toledo segurament centrat en les ciutats de Gerunda i Aqua Calidae (Caldes de Malavella). El segle VIII, amb l'arribada dels àrabs i la relativament ràpida conquesta carolíngia el bisbat absorbeix el bisbat d'Empúries (de límits i duració imprecises) i la frontera s'allunya ràpidament fins al Llobregat. A partir del s. XII els comtats de Girona, Empúries, Besalú passen a domini reial, i apareixen els vescomtats d'Empúries, Peralada i Cabrera que prenen per delegació comtal el domini feudal i l'administració civil, tot i l'acumulació dels comtats al Casal de Barcelona i l'aparició de les vegueries les antigues divisions comtals persistiren en la divisió en ardiaconats del bisbat. Als s. XIII-XIV el bisbat articulava més de quatre-centes parròquies (4.640 km²) al voltant de quatre divisions o ardiaconats:[2]

La divisió parroquial fou usada per a definir els termes controlats pel bisbat centrats en les esglésies i per atribuir-se'n els drets (el delme) i persistiren durant l'edat moderna i contemporània fins a l'establiment dels municipis amb l'estat liberal. Els límits de les parròquies eren beneïdes anualment amb el salpàs, moment en què les cases eren beneïdes amb sal incloent els masos i territoris associats a poblaments dispersos. L'administració feudal laica lligada a barons i vescomtes no es desenvolupà extensament i sovint es limitava a la rodalia dels escassos castells i cases fortes disperses pel territori bisbal.

Així doncs la parròquia i la seva església parroquial esdevé el lloc de control administratiu sobre el que s'elaboren els fogatges, prenen nota dels baptismes, matrimonis i defuncions, és a dir esdevenen la base per al control censal i fiscal de la població. Sovint les parròquies contenien esglésies sufragànies, ermites i capelles rurals. A partir del segle X i XI les parròquies gironines apareixen en la documentació i sovint les esglésies parroquials estructuren el poblament al seu voltant formant sagreres. Bona part d'aquests temples romànics són característics per ser d'una sola nau amb absis semicircular i campanar en espadanya. Sovint, però el pas del temps les anà modificant, segons les necessitats del poblament. Algunes parròquies, les més primitives, s. V a VII, degueren nàixer com capelles o basíliques al voltant de necròpolis on foren enterrats els primers màrtirs (p.ex.: Sant Feliu de Girona).

La parròquia fou també el germen de les Universitats (nucli de poder civil local) on els prohoms o bons homes es reunien per prendre decisions en nom de la comunitat, si bé originalment sota protecció i tutela del cap de la parròquia i/o del veguer que eren els detentors absoluts del poder judicial. Així doncs el municipi esdevingué una continuació de la parròquia. Tot i així les universitats no apareixen en viles i vilars dominats directament pel bisbe.

D'aquesta manera, la parròquia esdevingué el centre de la vida eclesiàstica damunt el territori. La quantitat i distribució de les parròquies ha anat variant amb el pas del temps pels fluxos demogràfics. És però durant el s. X-XII quan apareix documentació sobre la fundació - actes de fundació - de noves parròquies (p. ex.: La Bisbal, Camprodon, Amer, Santa Coloma, Lloret, Sant Iscle de Vallalta, només per esmentar l'abast d'aquesta dispersió).[3] L'ús del terme aparrochiare en documents del s. X n'indica el procés actiu de parcel·lació dels nous nuclis de poblament i l'arranjament del terme subjecte al delme. Algunes d'aquestes noves parròquies apareixerien per escissió d'altres existents (Vallcanera i Franciac s'escindiren de la parròquia de Caldes s. X-XI), d'altres per aglutinació d'altres més disperses (Sant Andreu de Castanyet passa a ser sufragània de Santa Coloma quan es constituí el 950; la constitució parroquial de Sant Esteve de Banyoles li donà dret de delme sobre les parròquies existents a Miànigues i Guèmol). Sembla que aquest procés de parcel·lació territorial culminà a finals del s. X principis del XI, ja que comencen a aparèixer actes de consagració que estableixen les rodalies i esmenten el elements topogràfics limítrofs amb parròquies colindants, evidentment per establir l'abast dels seus drets fiscals.

El segle XIV, amb la terrible Pesta Negra, impactà negativament en la demografia del bisbat i de retruc sobre el nombre de feligresos de les parròquies.[3] La formació de noves parròquies restà aturada amb algunes excepcions lligades a l'establiment d'unes poques poblaments costaners: Blanes, separada de Tordera el 1319; Palamós formada de Vila-romà i Vall-llobrega el 1428, Canet de Mar, separada de Sant Iscle de Vallalta el 1461; Calella separada de Pineda el 1528; Sant Pol de Mar separada de Sant Cebrià de Vallalta; Arenys de Mar separada d'Arenys de Munt el 1575, Malgrat de Sant Genís de Palafolls el 1601, Castell d'Aro separada de Santa Cristina d'Aro el 1602, L'Escala separada d'Empúries el 1682. Altres parròquies aparegueren al voltant de camins: La Jonquera separada de Sant Miquel de Solans (1362) i Castellfollit separada el 1372 de Montagut) altres per increment de l'agricultura: La Tallada segregada de Verges el 1372, Grions separada d'Hostalric el 1372 o Ventalló separada de Valveralla el 1606. A partir del s. XII es comencen a documentar processos l'absorció de parròquies que s'incrementen al s. XIV i es sosté durant el XV i XVI, possiblement a la insostenibilitat de mantenir els clergues i l'activitat parroquial essent les esglésies absorbides considerades sufragànies. Al s. XVI el Concili de Trento sembla també mantenir l'absorció de parròquies.

El revifament demogràfic de la segona meitat del s. XVIII inicia la creació d'un reguitzell de noves parròquies: Boadella, separada de les Escaules, 1765; Regencós, independitzada de Begur, 1788; Pont de Molins, segregada de Llers, 1793; Vilamaniscle de Garriguella, 1790; o el reviscolament d'algunes desaparegudes (Sant Miquel de la Pineda, Bell-lloc, Fenals, Albanyà i Pincaró).[3] A banda s'inicien una sèrie de demandes de formació que per una o altra raó no prosperaren, però que denoten l'increment demogràfic produït en aquests poblaments. Alguns d'aquests plets s'allargaren dècades i molts assoliren la parròquia pròpia el 1928 en un procés endegat el 1864 però interromput per la darrera carlinada i altres avatars. El s. XX amb l'arribada massiva de la immigració catalana (procés de desruralització), de la resta d'Espanya (industrialització i "desarrollismo" tardofranquista) provocaren l'establiment d'unes poques parròquies en les ciutats receptores d'aquesta immigració i llur descendència (Blanes, Figueres, Girona, Olot). Amb tot l'organització parroquial manté algunes parròquies amb molt pocs feligresos, dites "parròquies mortes", sobretot en poblaments dispersos.

Llista de bisbes[modifica | modifica el codi]

Llista de bisbes de Girona des de l'any 516:[4]

Núm. Nom Període episcopal Notes
01 Frontinià 516 - 17
02 Estafili 540 - 46
03 Alici 589
04 Joan de Biclar 591 - 621
05 Nonnit 621 - 633
06 Toila 636 - 656
07 Amador 673
08 Jaume 683
09 Savaric 688
10 Gilimir 693
11 Ataülf 778 - 788
12 Valaric 816 - 817
13 Nifridi 818
14 Guimer 834
15 Gotmar I 841 - 850
16 Sunifred I 858
17 Teuter 870 - 888
18 Servus Dei 888- 907
19 Guiu 907- 936
20 Gotmar II 943 - 951 [5] Fundador del Monestir de Camprodon
19 Sunifred II 951 - 954 [5]
22 Arnulf 954 - 970 [5] Abat del Monestir de Ripoll (948-970)
23 Miró II de Besalú 970 - 984 comte de Cerdanya, de Conflent i de Besalú (968-984)
24 Gotmar III 985 - 993
25 Odó 995 - 1010 Abat del monestir de Sant Cugat (986–1010).
26 Pere Roger o Pere de Carcassona 1010 - 50 Germà petit d'Ermessenda de Carcassona
27 Berenguer Guifré 1050 - 1093
28 Bernat Umbert 1094 - 1111
29 Ramon I 1112
30 Berenguer Dalmau 1113 - 1145
31 Berenguer de Llers 1145- 1158
32 Guillem de Peratallada 1160 - 1168
33 Guillem de Monells 1168 - 78
34 Ramon d'Usall 1179 - 1196
35 Gaufred de Medinyà 1196- 1198
36 Arnau de Creixell 1199 - 1214
37 Ramon de Palafolls 1214- 1218
38 Alemany d'Aiguaviva 1219 - 1227
39 Guillem de Cabanelles 1227- 1245
40 Berenguer de Castellbisbal 1245- 1254
41 Pere de Castellnou 1254 - 1279
42 Bernat de Vilert 1279- 1291
43 Bernat de Vilamarí 1292 - 1312
44 Guillem de Vilamarí 1312- 1318
45 Pere de Rocabertí i Desfar 1318- 1324
46 Pedro de Urrea 1325 - 1328 Traslladat al bisbat d'Osca
47 Gastó de Montcada 1328- 1334 procedent del bisbat d'Osca
48 Gilabert de Cruïlles 1334- 1335
49 Arnau de Mont-rodon 1335- 1348
50 Berenguer de Cruïlles 1348- 1362 1r President de la Diputació del General de Catalunya
51 Ennec de Vallterra 1362- 1369 tr. a Sogorb
52 Jaume de Trilla 1369- 1374
53 Bertran de Mont-rodon 1374- 1384
54 Berenguer d'Anglesola 1384- 1408 cardenal des de 1397
55 Francesc de Blanes 1408- 1409 tr. a Barcelona
56 Ramon Descatllar 1409- 1415
57 Dalmau de Mur 1415 - 1419 Posteriorment fou nomenat Arquebisbe de Tarragona (1419 - 1431) i finalment Arquebisbe de Saragossa (1431 - 1456).
58 Gonzalvo de Santamaria 1419 tr. a Astorga
59 Andreu Bertran 1419 - 1429 proc. de Barcelona, tr. a Barcelona
60 Joan de Casanova 1431 - 1436 cardenal administrador
61 Bernat de Pau 1436 - 1457
62 Roderic de Borja 1457 - 1458 cardenal administrador, tr. a València
63 Cosme de Montserrat 1458 - 1459 tr. a Vic
64 Jaume de Cardona 1459 - 1462 proc. de Vic, tr. a la Seu d'Urgell
65 Joan Margarit i Pau 1462 - 1484 proc. d'Elna, cardenal des de 1483
66 Berenguer de Pau 1486 - 1506
67 Joan d'Espès 1507 - 1508
68 Guillem Ramon Boil 1508 - 1532
69 Joan de Margarit 1534 - 1554
70 Arias Gallego 1556 - 1565 tr. a Cartagena
71 Pere Carles 1565 - 1572
72 Benet de Tocco 1572 - 1583 tr. a Lleida
73 Jaume Caçador i Claret 1583 - 1597 76è. President de la Generalitat de Catalunya.
74 Francisco Arévalo de Zuazo 1598 - 1611
75 Onofre de Reart 1611 - 1620 proc. de Vic
76 Pere de Montcada i de Montcada 1620 - 1621
77 Francesc de Sentjust i de Castre 1622 - 1627 proc. d'Elna. 83è. President de la Generalitat de Catalunya
78 Garcia Gil de Manrique y Maldonado 1627 - 1633 92è. President de la Generalitat de Catalunya. Posteriorment, bisbe de Barcelona (1633-1651). Després de l'assassinat del comte de Santa Coloma a l'inici de la Guerra dels Segadors (1640) fou nomenat lloctinent de Catalunya.
79 Gregorio Parcero 1633 - 1656 proc. d'Elna, tr. a Tortosa
80 Bernat de Cardona i de Raset 1656 - 1658 96è. President de la Generalitat de Catalunya.
81 Francesc Pijoan 1659 100è. President de la Generalitat de Catalunya.
82 Josep Fageda 1660 - 1664 Tortosa
83 Josep de Ninot 1664 - 1668 Lleida
84 Francesc Dou 1668 - 1673
85 Alonso Balmaseda 1673 - 1679
86 Sever Tomàs Auter 1679 - 1686
87 Miquel Pontich 1686 - 1699
88 Miquel Joan de Taverner i Rubí 1699 - 1720 tr. a Tarragona
89 Josep de Taverner i d'Ardena 1720 - 1726
90 Pere de Copons 1726 - 1728 tr. a Tarragona
91 Baltasar de Bastero i Lledó 1728 - 1745
92 Lorenzo Taranco 1745 - 1756
93 Manuel Antonio de Palmero 1756 - 1774
94 Tomàs de Lorenzana 1775 - 1796
95 Santiago Pérez de Arenillas 1796 - 1797
96 Juan Ramírez de Arellano 1798 - 1810
97 Pedro Valero 1815
98 Antonio de Allué 1817 - 1818
99 Juan Miquel Pérez González 1819 - 1824
100 Dionisio Castaño 1825 - 1834
101 Florencio Lorente 1847 - 1862
102 Constantí Bonet 1862 - 1875 tr. a Tarragona
103 Isidre Valls 1875 - 1877
104 Tomàs Sivilla 1878 - 1906
105 Francesc de Pol i Baralt 1906 - 1914
106 Francesc Mas i Oliver 1915 - 1920
107 Gabriel Llompart i Jaume 1922 - 1925 pr. de Tenerife, tr. a Mallorca
108 Josep Vila Martínez 1925- 1932
109 Josep Cartañà i Inglés 1934 - 1963
110 Narcís Jubany i Arnau 1964 - 1972 tr. a Barcelona
111 Jaume Camprodon i Rovira 1973 - 2001
112 Carles Soler i Perdigó 2001-2008
113 Francesc Pardo i Artigas Des del 2008

Estadístiques[modifica | modifica el codi]

A finals del 2006, la diòcesi comptava amb 630.000 batejats sobre una població de 740.214 persones, equivalent al 85,1% del total.

any població sacerdots diàques religiosos parroquies
batejats total % total clergat
secular
clergat
regular
batejats por
sacerdot
homes dones
1950 389.000 390.000 99,7 584 516 68 666 98 1.392 385
1970 395.000 395.729 99,8 542 447 95 728 181 1.231 378
1980 478.000 483.222 98,9 409 361 48 1.168 121 991 385
1990 534.000 545.228 97,9 358 304 54 1.491 124 796 403
1999 475.000 576.252 82,4 298 246 52 1.593 116 791 403
2000 500.000 592.689 84,4 301 240 61 1.661 109 791 403
2001 500.000 592.689 84,4 289 236 53 1.730 112 730 403
2002 550.000 634.724 86,7 278 228 50 1.978 97 705 403
2003 550.000 634.724 86,7 271 223 48 2.029 96 731 403
2004 600.000 687.314 87,3 270 219 51 2.222 90 654 403
2006 630.000 740.214 85,1 265 216 49 2.377 89 642 403

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Cercador de parròquies al lloc web del Bisbat de Girona
  2. Mallorquí García, Elvis; Lluís To Figueras (director de tesi). Parròquia i societat rural al bisbat de Girona, segles XIII i XIV (Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF). Publicacions de la Universitat de Girona, 2006. D.L.: GI-849-2007. ISBN 978-84-690-7666-8 [Consulta: 10 març 2011]. 
  3. 3,0 3,1 3,2 Marquès, Josep M.. «Creació i extinció de parròquies al bisbat de Girona» (Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF). Annals de l'Institut d'Estudis Gironins [Girona], Vol. XXXV, 1995 MCMXCV, pàg. 405-446 [Consulta: 12 març 2011].
  4. El Bisbat. Episcopologi. Bisbes de Girona
  5. 5,0 5,1 5,2 Merino, Antolín; de la Canal, José. «Cap. VI. Obispos de Gerona». A: Enrique Flórez. España sagrada: Tratado LXXXI de la Santa Iglesia de Gerona en su estado antiguo. Madrid: Imprenta de Collado, 1819, p. 130-135 [Consulta: 26 de març de 2014]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bisbat de Girona Modifica l'enllaç a Wikidata