Bisbat de Hildesheim
El bisbat de Hildesheim o Principat-bisbat d'Hildesheim (alemany Hochstift Hildesheim) fou un estat del Sacre Imperi Romanogermànic a l'edat mitjana i fins a 1803. Era el territori de govern temporal dels bisbes que d'altra banda tenien poder espiritual sobre la Diòcesi d'Hildesheim, i per això tenien funcions seculars i religioses com príncep-bisbes i bisbes. La capital i seu del bisbat era Hildesheim.
Història
Després que el Ducat de Saxònia hagués estat conquerit pel Regne Franc, l'emperador Carlemany va fundar el 800 una diòcesi missionera a la seva cort d'Ostflia a Elze (Aula Caesaris), a uns 19 km a l'oest d'Hildesheim. El seu fill Lluís I el Pietós establia el bisbat a Hildesheim el 815, dedicat a la Verge Maria.
Segons la llegenda difosa pels Germans Grimm, el rei estava caçant al bosc d'Elze a l'hivern, quan es va adonar que havia perdut el seu penjoll amb la relíquia de la Verge Maria. Va enviar als seus assistents que finalment descobriren un arbust de roses florides amb la relíquia a les seves branques, de les quals no va deixar que fos treta. Lluís va fer construir per les roses una capella que després fou la catedral de Santa Maria d'Hildesheim. Un roser silvestre (rosa canina) encara creix a l'absis de la catedral, i fou anomenada Rosa del Mil·lenni (Tausendjähriger Rosenstock).
El seu fill Lluís el Germànic va nomenar el famós ex arquebisbe de Reims, Ebbo, com bisbe d'Hildesheim, entre 845 i 847. El successor d'Ebbo, Altfrid, començava la construcció de la catedral, els fonaments de la qual no s'han modificat des de llavors. Durant el regnat de la Dinastia Otoniana saxona, Hildesheim, juntament amb els bisbats veïns d'Halberstadt i Magdeburg, es convertia en el territori eclesiàstic central de l'Sacre Imperi Romanogermànic. El bisbe Bernward (993-1022) i el seu successor Gotthard (1022-1038) afegiren molt de la tradició arquitectònica i cultural del modern Patrimoni de la Humanitat.
Al Reichstag a Magúncia el 15 d'agost de 1235 el bisbe Conrad II va aconseguir el reconeixement oficial d'Hildesheim com a principat-bisbat (Hochstift) de l'Emperador Frederic II d'Hohenstaufen. Com a conseqüència negativa d'aquest fet, Hildesheim va començar a interferir amb el veí ducat welf de Brunswick-Lüneburg, culminant en un conflicte obert (conegut con Conflicte de la Diòcesi d'Hildesheim) amb el bel·licós duc Enric el Jove de Brunswick-Wolfenbüttel que va conduir a una pèrdua significativa de territoris per part del bisbat.
Al segle XVI, la majoria de la diòcesi així com la majoria del principat-bisbat d'Hildesheim es van fer protestants. Però el Bisbe va aconseguir no solament retenir la seva independència en relació als estats protestants veïns de Brunswick-Lüneburg sinó també recuperar grans part de les terres perdudes, principalment perquè els seus bisbes eren membres de la poderosa Casa de Wittelsbach entre 1573 i 1761 destacant el príncep elector Climent August de Baviera (governava des de 1723), que també era príncep-arquebisbe i elector de Colònia, de Münster, d'Osnabrück i de Paderborn així com Gran Mestre de l'Orde Teutònic.
Durant la Mediatització de 1803, Hildesheim va perdre la seva sobirania i el territori fou integrat a Prússia que el va perdre aviat passant al Regne de Westfàlia. El Congrés de Viena de 1815 donava el territori al Regne de Hannover.
Subdivisions (Ämter)
|
|
|
Llista de bisbes
,_Kurf%C3%BCrst_und_Erzbischof_von_K%C3%B6ln.jpg)
Prínceps-bisbes de la casa Wittelsbach
- Ernest (1573-1612)
- Ferran (1612-1650)
- Maximilià Enric (1650-1688)
- Josep Climent (1688-1723)
- Climent August (1723-1761)
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bisbat de Hildesheim |