Bisbat de Pavia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula geografia políticaBisbat de Pavia
Dioecesis Papiensis
Imatge
La Catedral de Pavia
Localització
Map
 45° 11′ N, 9° 09′ E / 45.18°N,9.15°E / 45.18; 9.15
Itàlia Itàlia
bandera de Llombardia Llombardia
Parròquies99
Població humana
Població193.626 (2019) Modifica el valor a Wikidata (247,6 hab./km²)
Llengua utilitzadaitalià Modifica el valor a Wikidata
Religióromà
Geografia
Part de
Superfície782 km² Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
bisbat de Tortona, sud-oest
bisbat de Lodi, est
arquebisbat de Milà, nord-oest
bisbat de Vigevano, oest
bisbat de Piacenza-Bobbio, sud-est Modifica el valor a Wikidata
Creaciósegle iii
PatrociniSan Siro
CatedralSanto Stefano e Santa Maria Assunta
Organització política
• BisbeCorrado Sanguineti
Lloc webdiocesi.pavia.it
Twitter (X): diocesipv Modifica el valor a Wikidata


Interior de la basílica de San Pietro in Ciel d'Oro, amb l'absis i l'arca que conté les relíquies de sant Agustí

El bisbat de Pavia (italià: diocesi di Pavia; llatí: Dioecesis Papiensis) és una seu de l'Església catòlica, sufragània de l'arquebisbat de Milà, que pertany a la regió eclesiàstica Llombardia. El 2004 tenia 158.711 batejats d'un total de 161.562 habitants. Actualment està regida pel bisbe Corrado Sanguineti.

Territori[modifica]

La diòcesi limita amb el riu Ticino al l'oest, el Po al sud, la collada de Lodigiano a l'est i el Lambro meridional al nord.

La seu episcopal es troba a la ciutat de Pavia, on s'alça la catedral de Santo Stefano e Santa Maria Assunta, que recorda amb la doble denominació l'existència de dues catedrals medievals (estiu i hivern). A Pavia també es troben les basíliques de Sant Pietro in Ciel d'Oro, que custòdia les restes de sant Agustí; i la de San Michele Maggiore, l'antiga església que va ser seu de la coronació dels reis llombards.

El territori està dividit en 99 parròquies. Les parròquies de Torrevecchia Pia, Vigonzone i Zibido al Lambro, que fins al 1979 pertanyien a l'arxidiòcesi de Milà, van mantenir el ritu ambrosià en lloc del romà. Per les necessitats pastorals, per carta episcopal de 2006 s'introduí també el ritu romà "ad experimentum.

Història[modifica]

El testimoni més antic de l'existència d'una comunitat cristiana a Pavia està al Vita Martini,[1] la biografia de Sant Martí de Tours escrita pel seu deixeble Sulpici Sever. En aquesta es narra que Martí, que en aquest moment encara era un nen i vivia a Ticinum (nom en llatí), es va escapar de casa i ad ecclesiam confugit (es va refugiar a l'església): l'episodi radicaria al voltant del 325-330 (Martí va néixer vers el 316 o 317), i fins i tot amb tota la cautela en la interpretació del cas, indiquen l'existència d'una "església" (una comunitat cristiana o un lloc de culte) a Pavia en els següents anys a l'Edicte de Milà (313) i el Primer Concili de Nicea (325).[2]

El primer bisbe de Pavia documentat de les fonts antigues és Invenzio o Evenzio, que apareix entre els bisbes que van assistir al Concili d'Aquileia de 381, conduït per Ambròs de Milà, que també parla d'Evenzio a la seva obra De officiis ministrorum, escrit al voltant de 390.[3]

Segons la tradició local, però, el fundador i primer bisbe de la ciutat va ser Siro, va viure a la primera meitat del segle iv. Una llegenda de la baixa edat mitjana l'identifica amb el nen que, en el capítol 6 de l'Evangeli segons Sant Joan, ofereix a Jesús els pans i els peixos pel miracle de la seva multiplicació, d'aquí la iconografia habitual del sant, que el representa amb la roba episcopal i amb el peu una cistella que conté precisament els pans i els peixos.[4]

En 451 s'esmenta Pavia com sufragània del patriarcat d'Aquileia.

Al segle vi el Papa Hormisdes va concedir al bisbe sant Ennodi i els seus successors el privilegi del pal·li, que serà confirmat el 24 d'agost de 877 pel Papa Joan VIII al bisbe Joan II.

Capital del regne dels longobards arrians, Pavia va viure durant dècades amb episcopat duplicat, un catòlic i un arrià, situació que va acabar amb un acte del rei Aripert I († 661), que va posar fi a la jerarquia ària; en aquesta ocasió el bisbe arrià Anastasi es va convertir al catolicisme.

El 679 el bisbe de Pavia va participar en el concili provincial de Milà, indici molt probable de la pertinença a Pavia a la província eclesiàstica de Milà.

Cap al començament del segle viii, l'elecció del bisbe sant Armentari despertà alguns contrastos a la jurisdicció metropolitana, el que suggereix que en aquest moment la diòcesi de Pavia no estava subjecte a l'autoritat metropolitana de l'arxidiòcesi de Milà, probablement per l'emancipació política durant el domini longobard. Potser en aquest moment s'inicià la independència eclesiàstica de l'església de Pavia de la jurisdicció de Milà i la seva submissió immediata a la seu romana.[5]

Entre els segles X i xi es va formar el territori depenent pel bisbe de Pavia amb l'adquisició o disposició a la seu episcopal de pieves dotades de ius baptizandi; en una butlla d'Honori III de 1217[6] apareix una visió general de la gestió del bisbe a principis del segle xiii.

El 1423 es va celebrar a Pavia concili, que més tard es va traslladar a Siena, però les seves conclusions criticades d'heretgia, van ser rebutjades i el consell no va ser reconegut com a concili ecumènic.

Poc després del Concili de Trento, el bisbe Ippolito Rossi erigí el seminari de la diòcesi. El mateix bisbe va argumentar vigorosament i victoriosament una disputa amb Sant Carles Borromeu, que volia sotmetre la seu de Pavia sota la potestat metropolitana de l'arxidiòcesi de Milà. També va aconseguir del Papa Sixte V una nova confirmació de les antigues prerrogatives de la diòcesi, incloent l'ús del pal·li.

El 15 de febrer de 1743 el Papa Benet XIV amb la butlla Ad supremam equidem[7] va concedir als bisbes de Pavia que afegissin el títol d'arquebisbe d'Amasea.

L'1 de juny de 1803 va ser assignat com sufragània de la província eclesiàstica de Milà, confirmant-se el 16 de febrer de 1819 amb la butlla Paternae charitatis del Papa Pius VII,[8] amb la qual es va declarar que la suffraganeitat començaria amb la mort del bisbe a càrrec, Paolo Lamberto D'Allègre, que es va produir el 1821. Amb la mateixa butlla Paternae charitatis va ser revocada la unió del títol d'Amasia amb el de Pavia.

El 1817 la diòcesi va donar totes les parròquies a la dreta del Ticino a la diòcesi de Vigevano.

El 20 de juny de 1859 Pietro Maria Ferrè va ser traslladat de la diòcesi de Crema a la seu episcopal de Pavia, però després que la unitat es va trobar l'oposició del govern italià perquè per a l'elecció s'havien observat els privilegis de la corona austrohongaresa. El bisbe no va poder prendre possessió de la seu i va quedar-se a Crema com a administrador apostòlic. La situació es va resoldre el 27 de març de 1867, quan va ser traslladat a la diòcesi de Casale Monferrato.

Cronologia episcopal[modifica]

Estadístiques[modifica]

A finals del 2004, la diòcesi tenia 158.711 batejats sobre una població de 161.562 persones, equivalent al 98,2% del total.

any població sacerdots diaques religiosos parroquies
batejats total % total clergat
secular 		clergat
regular 		batejats por
sacerdot 		homes dones
1950 141.298 141.348 100,0 208 182 26 679 26 697 97
1969 153.000 154.215 99,2 212 179 33 721 39 640 96
1980 150.322 170.322 88,3 190 160 30 791 37 435 104
1990 162.029 162.370 99,8 179 151 28 905 33 348 99
1999 159.689 161.610 98,8 170 132 38 939 54 237 99
2000 162.236 162.897 99,6 176 136 40 921 53 238 99
2001 167.135 168.102 99,4 175 137 38 955 51 689 99
2002 157.226 168.379 93,4 168 131 37 935 43 219 99
2003 167.450 170.458 98,2 166 131 35 1.008 46 246 99
2004 158.711 161.562 98,2 157 129 28 1.010 31 222 99

Note[modifica]

  1. ↑ Patrologia Latina, XX, cc. 95-150
  2. ↑ V. Lanzani, Dalle origini della città cristiana all'arrivo dei Longobardi, in "Storia Religiosa della Lombardia", vol. 11: "Diocesi di Pavia", La Scuola, Brescia, 1995, pp. 14-18.
  3. ↑ Lanzani cit., p.20
  4. ↑ M.P. Billanovich, San Siro. Falsificazione, mito, storia, in «Italia medievale e umanistica», 29 (1986), pp. 1-54; A. M. Orselli, La città altomedievale e il suo santo patrono.(Ancora una volta) il campione pavese, in L'immaginario religioso della città medievale, Ravenna 1980, pp. 243-353. Secondo Francesco Lanzoni l'aver anticipato di tre secoli l'esistenza di san Siro costrinse autori locali ad inserire i nomi di una quindicina di vescovi fittizi per colmare il vuoto temporale venutosi a creare nel catalogo episcopale.
  5. ↑ F. Besostri, La città, il re, il vescovo, in «Cultura Religiosa e Scuola», Anno II, n, 3 (de juliol de-de desembre de 2011), pp. 69-84.
  6. ↑ Testo della bolla in Cappelletti, op. cit., pp. 454-456.
  7. ↑ Testo della bolla in Cappelletti, op. cit., pp. 492-495.
  8. ↑ Cappelletti, op. cit.. p. 509.
  9. ↑ La cronologia és incerta; altres dates propostes pels historiadors són 467-497.
  10. ↑ El seu episcopat durà pocs dies i no va arribar a prendre possessió de la seu.
  11. ↑ Absent del catàleg episcopal publicat per Gams i a la pàgina de la diòcesi.
  12. ↑ El 4 de setembre de 1443 Bernardo Landriano, bisbe d'Asti, va ser elegit per a la seu de Pavia, però no acceptà el trasllat.
  13. ↑ Segons Eubel dimití el 4 de setembre i va ser succeït per Ippolito.

Fonts[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bisbat de Pavia

Vegeu també[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Bisbat_de_Pavia&oldid=32179518»