Bisbat de Sogorb-Castelló

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Bisbat de Sogorb-Castelló
Dioecesis Segobricensis-Castellionensis

La Catedral de Sogorb
Localització
País Flag of the Valencian Community (2x3).svg País Valencià
Territori Escudo de la Provincia de Castellón.svg Castelló
Província eclesiàstica València
Metropolitana Arquebisbat de València
Coordenades 40° 10′ 00″ N, 00° 10′ 00″ E / 40.16667°N,0.16667°E / 40.16667; 0.16667Coord.: 40° 10′ 00″ N, 00° 10′ 00″ E / 40.16667°N,0.16667°E / 40.16667; 0.16667
Estadístiques
Àrea 4,380 km²
Població
- Total
- Catòlics
(any 2011)
510.725
434.100 (85,0%)
Parròquies 147
Informació
Ritus romà
Establiment segle VI
Catedral Catedral de Sogorb
Cocatedral Cocatedral de Santa Maria
Sant patró La Mare de Déu de la Cova Santa, Sant Pasqual Baylón, la Mare de Déu del Lledó.
Sacerdots diocesans 222
Lideratge actual
Bisbe Casimiro López Llorente
Mapa
Web
obsegorbecastellon.es

El Bisbat o Diòcesi de Sogorb-Castelló (en llatí:Diœcesis Segobricensis-Castellionensis) va ser creat per Decret de la Sagrada Congregació Consistorial en 1960, d'acord amb el Concordat espanyol de 1953 a partir d'un reajustament de bogues entre les diòcesis de València-Sogorb-Tortosa.

Història[modifica | modifica el codi]

Entre els anys 1160 i 1168, el cavaller navarrès Pero Ruiz d'Açagra, es va convertir en senyor d'Albarrasí, i va desitjar refundar la suposada antiga diòcesi de la zona, però el Papa Adrià IV, donà l'Església de la ciutat a la de Saragossa, decisió donada per Alfons el Cast, que també la dona a aquella seu.

Tanmateix, Pedro Ruiz de Azagra, va tractar de fundar seu episcopal a Albarrasí. El bisbe de Saragossa es va oposar a la creació d'aquest bisbat i va obtenir dictamen favorable de la Cúria Pontifícia, declarant a Albarrasí subjecta a la seu cesaraugustana. Pedro Ruiz de Azagra, va recórrer a l'Arquebisbe de Toledo. Aquest va usar la facultat que havia atorgat el Papa Urbà II al primer Arquebisbe toledà de nomenar bisbes en llocs que s'haguessin conquistat i ell cregués oportú, i va concedir a Pedro Ruiz de Azagra, el seu desig.

En 1172, Martí va jurar obediència a Toledo, prenent com títol el de bisbe arcabricenc, atès que durant la reconquesta, no es fundaven noves diòcesis, sinó que es procurava restablir les antigues.

Quatre anys més tard, a Albarrasí era ja comú sentir que aquesta terra no va pertànyer a Arcabria, sinó a l'antiga Diòcesi de Segòbriga, basant-se en les antigues divisions territorials del Rei Wamba. A conseqüència d'aquest fet, es va obligar al bisbe Martí a prendre el títol de Bisbe de Segòbriga i de la Seu d'Albarrasí.

Els papes Gregori IX i Innocenci IV, van exhortar a la noblesa Castellana i a l'Aragonesa perquè prenguessin Sogorb als moros. Quan es va conquistar en 1245, la seu episcopal es va traslladar d'Albarrasí a Sogorb. Dos anys després Innocenci IV va ordenar que s'unissin les dues Esglésies.

Territori històric[modifica | modifica el codi]

Gràcies als plets de la Diòcesi de Sogorb-Albarrasí amb l'Arxidiòcesi de Tarragona, el Papa Joan XXII va elevar la càtedra de Saragossa al rang d'Arxidiòcesi, donant-li per sufragània la diòcesi de Sogorb-Albarrasí.

Més tard, Sogorb-Albarrasí, va tenir grans disputes territorials amb la seu de València, ja que aquesta al·legava els seus drets sobre diverses esglésies de Sogorb: Altura (Alt Palància), Alpont, Llaures, Arcos de las Salinas, Andilla, Vilafermosa, Cortes d'Arenós, Sucaina, Villamalefa, Arenós, Xèrica i fins a 32 esglésies més, de les quals, València cobrava rendes, per la donació en 1245 per part del rei moro de València Zeit Abuzeit al rei en Jaume I.

El Bisbe de València Arnau de Peralta, va prendre a mà armada l'Església de Sogorb i va tirar al Prelat de Segòbriga. Roma, va resoldre la qüestió en favor del bisbe de Sogorb-Albarrasí, encara que molts dels territoris ocupats, van quedar en mans de la mitra valenciana (fins al reajustament de circumscripcions en 1953 any en el qual es va desprendre un grup de 22 esglésies que formaven un exclave en la província de Castelló).

Administració[modifica | modifica el codi]

La Diòcesi de Sogorb-Albarrasí, estava composta per un capítol comú, un degà comú, un tresorer en comú i un xantre comú, però cada església tenia un ardiaca propi i sis canonges.

Fi del Bisbat de Sogorb-Albarrasí[modifica | modifica el codi]

L'arxidiaconat d'Alpont va ser una de les Esglésies que es va quedar València després de les disputes dels dos bisbats. Però, aquest va ser l'únic retornat (en 1347 per sentència de la Cúria Romana). A partir de llavors, les Esglésies de Sogorb i Albarrasí van romandre unides 318 anys.

El Papa Gregori XIII, a instàncies de Felip II d'Espanya, va dissoldre la unió al·legant, en una Butlla publicada en 1577 les següents raons: Sogorb pertanyia al Regne de València i Albarrasí al d'Aragó; tots els Canonges, residien a Sogorb i, el culte a Albarrasí estava abandonat a causa de la gran població morisca. També va aprofitar la vacant de l'arquebisbat de Saragossa i la del bisbat de Sogorb-Albarrasí. L'ordre va ser ben acollida a Albarrasí, però no a Sogorb, que va retardar la separació vint anys.

El nou Bisbat d'Albarrasí, va ser proclamat sufragani de Saragossa, mentre que el de Sogorb, ho va ser de València.

Diòcesi de Sogorb-Castelló[modifica | modifica el codi]

El Concordat de 1953 i l'intent d'adaptar els bisbats als límits provincials civils va propiciar la configuració actual de la nova diòcesi. El Decret de la Sagrada Congregació Consistorial De mutatione finium Dioecesium Valentinae-Segorbicensis-Dertotensis, de 31 de maig de 1960, desmembrava del territori de la Diòcesi de Sogorb les parròquies pertanyents a la província de València, les quals foren agregades a l'Arxidiòcesi de València. De la mateixa manera, del Bisbat de Tortosa eren desmembrades les parròquies dels Arxiprestats de Nules, Vila-real, Castelló de la Plana, Llucena i Albocàsser i agregades a Sogorb. A banda de les anteriors també va incorporar-se Betxí, que com un enclavament, va pertànyer a la diòcesi de Terol fins al 1956 (i després, del 1956 al 1960, al Bisbat de Tortosa).

Castelló, capital de província, havia estat el "centre" de la diòcesi on fra Antonio José Salinas Moreno (1790-1814), bisbe de Tortosa va manar construir el palau episcopal, com a residència en les seves llargues estades a Castelló.

Després de la unió, es va obligar als bisbes a dur el títol acumulatiu de Bisbe de Sogorb-Castelló, conservant la dignitat de Catedral episcopal Sogorb i elevant de rang a la llavors Col·legiata de Santa Maria de Castelló.

Seus episcopals[modifica | modifica el codi]

Patrons de la diòcesi[modifica | modifica el codi]

Imatge de la Mare de Déu de la Cova Santa.

Els patrons de la Diòcesi són:

Estadístiques[modifica | modifica el codi]

A finals del 2010, la diòcesi comptava amb 434.100 batejats sobre una població de 510.725 persones, equivalent al 85,0% del total.

any població sacerdots diàques religiosos parroquies
batejats total % total clergat
secular
clergat
regular
batejats por
sacerdot
homes dones
1950 80.000 80.020 100,0 97 56 41 824 4 68 69
1970 310.189 310.430 99,9 267 193 74 1.161 122 640 148
1980 363.446 364.308 99,8 243 180 63 1.495 104 574 148
1990 382.094 383.474 99,6 229 163 66 1.668 3 106 534 148
1999 386.815 388.238 99,6 220 159 61 1.758 3 76 402 148
2000 395.306 396.757 99,6 235 159 76 1.682 4 102 457 128
2001 395.306 396.757 99,6 238 162 76 1.660 4 102 450 127
2002 398.566 401.377 99,3 248 173 75 1.607 4 89 470 148
2003 402.965 412.990 97,6 240 156 84 1.679 4 91 422 148
2004 420.301 440.746 95,4 245 169 76 1.715 4 88 430 146
2010 434.100 510.725 85,0 222 197 25 1.955 3 36 385 147

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bisbat de Sogorb-Castelló Modifica l'enllaç a Wikidata