Bisbat de Treviso

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula geografia políticaBisbat de Treviso
Dioecesis Tarvisina
Imatge
La catedral de Treviso
Localització
Map
 45° 42′ N, 12° 18′ E / 45.7°N,12.3°E / 45.7; 12.3
Itàlia Itàlia
Vèneto
Parròquies265
Població humana
Població884.100 (2017) Modifica el valor a Wikidata (402,96 hab./km²)
Llengua utilitzadaitalià Modifica el valor a Wikidata
Religióromà
Geografia
Part de
Superfície2.194 km² Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
bisbat de Pàdua, sud-oest
bisbat de Vittorio Veneto, nord-est
bisbat de Belluno-Feltre, nord
bisbat de Vicenza, oest
patriarcat de Venècia, sud Modifica el valor a Wikidata
Creaciósegle iv
PatrociniSan Liberale, Sant Pius X
CatedralSan Pietro
Organització política
• Arquebisbe
(a títol personal)		Gianfranco Agostino Gardin, O.F.M.Conv.
Lloc webdiocesitv.it


El bisbat de Treviso —diocesi di Treviso (italià); Dioecesis Tarvisina (llatí)— és una seu de l'Església catòlica, sufragània del Patriarcat de Venècia, que pertany a la regió eclesiàstica Triveneto. El 2010 tenia 807.020 batejats d'un total de 885.220 habitants. Actualment està regida per l'arquebisbe (a títol personal) Gianfranco Agostino Gardin, O.F.M.Conv.

Territori[modifica]

La diòcesi està delimitada al nord-oest amb els Prealpi Bellunesi i a l'est pel Piave (algunes parròquies es troben a la riba esquerra a causa del curs canviant del riu); a l'oest i al sud no segueix els límits naturals: es mouen de Paderno a Mussolente, després a Tombolo i doblant a Camposampiero i Miranese. La frontera segueix excloent cap a l'est de les ciutats de Venècia i Quarto d'Altino.

Substancialment al centre d'aquest territori hi ha la ciutat de Treviso, seu episcopal, on es troba la catedral de Sant Pere.

La diòcesi ocupa només una part de la província de Treviso (la porció sud-occidental) i comprèn també grans porcions de les províncies de Pàdua i de Venècia, a més del municipi de Mussolente, a la província de Vicenza.

El territori està dividit en 265 parròquies, agrupades en 14 vicariats.

Vicariats[modifica]

Mapa dels vicariats

Les parròquies estan agrupades en els següents vicariats:

Missions exteriors[modifica]

De la diòcesi de Treviso depenen tres missions exteriors:

Història[modifica]

Orígens[modifica]

En els primers anys de l'era cristiana, Treviso ser un municipium inclòs en el Regio X Venetia et Histria: l'extensió original de la diòcesi, a continuació, va ser a coincidir amb el territori administratiu de la ciutat, delimitat, probablement, al sud i a l'oest del Sile, a l'est amb el Piave i al nord amb la via Postúmia.

La tradició refereix a sant Prosdòcim de Pàdua, que va viure en el segle i, la primera evangelització i l'organització eclesiàstica, el territori del Veneto; no obstant això, es creu que la presència cristiana a Treviso no va ser anterior del segle iv, i certament no era gaire significativa per justificar la presència d'un bisbe.

El primer bisbe és un històricament testificat Felice, citat per Venanci Fortunat i per Pau el Diaca. Les últimes notes que, el 569, van aconseguir a Lovadina el rei llombard Alboí i el van convèncer de preservar a la ciutat, i van arribar en algunes extensions més del seu territori, separades de les diòcesis d'Altino i d'Oderzo. Felice, amb els successors Rustico i Felice II, també és recordat per la seva participació en el cisma tricapitolí, oposant-se al Papa.

De fet, la importància de l'església de Treviso va créixer amb la disminució de les dues ciutats, abans vibrants centres comercials i episcopals. Pel que fa a Altino, en particular, quan la diòcesi local es va traslladar a Torcello, es traslladaren diverses relíquies a Treviso, com els cossos dels sants Teonist, Tabra i Tabrata i el patró sant Liberal; mentre que el districte eclesiàstic va créixer considerablement, i va arribar fins i tot a les terres entre el Sile i el Musone.

Edat mitjana[modifica]

Als segles posteriors que va prendre forma a l'organització territorial de l'església tarvisina, dividit en quatre arxiprestats (Quinto, Cornuda, Godego i Mestre), la qual depenia les diverses parròquies i capelles. El 969 la diòcesi es va ampliar quan Otó I suprimí la diòcesi d'Asolo, i va incorporar el territori en el de Treviso. Mentrestant, es va confirmar la presència benedictina: al segle viii els zenians fundaren a Casier el monestir de Sant Teonisto, i a Lanzago van arribar el nonantolans, mentre prenia cos la creació del capítol de la catedral; al segle x, va ser el torn de Santa Maria Assunta a Mogliano Veneto i de Santa Maria del Pero a Monastier.

Des del segle xiii les institucions religioses a la ciutat i a la diòcesi es reforçaren amb l'arribada dels ordes mendicants (franciscans, dominics i agustins, per concloure amb les monges de clausura), i va afavorir l'estudi, la predicació i el naixement dels Ordes Terciaris. A l'església de Treviso floriren figures principals com el beat Niccolò da Boccasio, que es convertí en el Papa Benet XI, Sant Parisi i el beat Enrico da Bolzano.

En el mateix període, però, els bisbes van participar en les guerres que van ensangonar la Marca: el cas d'Adalberto Ricco, empresonat per Ezzelino da Romano.

En 1334 la diòcesi es va arribar a estendre fins a l'àrea de San Donà di Piave, ja inclòs en el bisbat d'Eraclea.

Edat Moderna[modifica]

Des del segle XIV i fins al 1797 la diòcesi va ser inclosa en els dominis de la Sereníssima, de la qual el patriciat proveí la majoria dels bisbes. Alhora, hi va haver un període de relaxament de la vida espiritual, a causa del benestar i l'estabilitat política portada per Venècia. Per això, al final del segle XIV es desenvoluparen les congregacions religioses. En aquest context cal esmentar els bisbes Giovanni Benedetti i Ludovico Barbo. Després dels segles XV i xvi, també per la residència discontínua de bisbes i sacerdots de la parròquia, es va produir un nou període de decadència espiritual amb l'aparició d'algunes heretgies.

Un nou període d'auge es va produir quan el bisbe Giorgio Corner va tornar del Concili de Trento. Van ser redecorades les esglésies i l'Episcopi, van fundar el seminari diocesà, van convocar molts sínodes i s'augmentaren les visites pastorals. Però tot això era per denunciar la ignorància religiosa i la decadència moral, i el fet que gran part de la vida de l'església va ser sotmesa a un estricte control de la República de Venècia.

Amb la supressió del Patriarcat d'Aquilea el 1751, Treviso va esdevenir sufragània de l'arxidiòcesi d'Udine.

En la confusió que va seguir a la caiguda de Venècia (1797), és l'obra fonamental del bisbe Bernardino Marin que, contràriament a altres autoritats eclesiàstiques, va prendre mesures per protegir els interessos del clergat i de la població. No obstant això, els danys causats per delecions eren considerables: el clergat es va reduir en gairebé un terç, eren nombroses les institucions religioses tancades, esglésies i monestirs van ser saquejats literalment (exemplars són els exemples dels complexos de Santa Margherita i de Santa Maria).

El 1818 Treviso va esdevenir part de la província eclesiàstica del Patriarcat de Venècia; en la mateixa ocasió es van dur a terme algunes petites variacions regionals, amb l'adquisició dels enclavaments de Mussolente i Casoni (diòcesi de Belluno) i Moniego arxidiòcesi d'Udine). Després van seguir els anys del bisbe Sebastiano Soldati, que van haver de fer front a les pressions del llavors govern austríac. El descontentament general també va involucrar els homes i es creu que al voltant d'un terç del clergat van estar involucrats en els disturbis de 1848.

El 1865, després de segles de reclamacions, va assumir el control de l'abadia de Sant Eustaquio (en aquells temps reduïda a prebostura) i el títol d'abat va ser al propi bisbe.

El 1892 es va fundar el periòdic diocesà La Vita del Popolo.

L'últim canvi territorial fou el 1927, quan la diòcesi va perdre gran part de la província de Venècia (les parròquies de Chirignago, Mestre, Dese, Favaro, Trivignano, Zelarino, Campalto, Carpenedo, sinó també Oriago, Borbiago i Mira), i les va cedir al Patriarcat de Venècia. Aquest acte es va dur a terme sota la pressió del govern feixista de l'època, la qual cosa va afavorir una millor correspondència entre grups polítics i eclesiàstics (el territori cedit s'havia incorporat recentment al municipi de Venècia).

Episcopologi[modifica]

Notes[modifica]

  1. ↑ D'aquests primers tres bisbes, mencionats a les cròniques tradicionals, segons Lanzoni no hi ha proves certes.
  2. ↑ A la butlla de nomenament de Niccolò Beruti es fa menció del predecessor, un tal Angelo, mencionat per Eubel (op. cit., vol. I).
  3. ↑ No confirmat per la Santa Seu.

Fonts[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bisbat de Treviso
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Bisbat_de_Treviso&oldid=33175135»