Bisnaga
 |
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Ammi visnaga |
||||||||||||||
La bisnaga [1] (Ammi visnaga) és una espècie de planta amb flors, de la família de les apiàcies, coneguda per varis noms comuns. És oriünda d'Europa, d'Àsia i d'Àfrica del Nord; però pot ser trobada arreu del món com una espècie introduïda.
Taula de continguts |
Descripció [modifica]
És una planta anual o de dos anys, que creix en bones terres i si el temps és l'adequat, poden arribar a fer des de 80 cm fins a 1 metre d'altura. Floreix de juny en endavant i madura els seus fruits a l'estiu.
Les fulles són d'uns 20cm de llargada, generalment ovals-triangulars però dividides en molts segments lineals similars d' 1 mm, més o menys, d'amplada. Tenen un gust aromàtic, que recorda al de l'api i que després es torna intensament amarg.
La inflorescència forma umbel•les o para-sols de petites flors blanques, els majors d'un centenar de radis o més, cada un dels quals forma una umbel•la que pot tenir uns altres 50 radis secundaris. La gorgera o involucre de la base del para-sol està format per 15 o 20 grans fulletes bracteals finament segmentades i reflexes; les de les umbel•les són senceres i molt angostes. L'extrem del cabdell comú que sosté els para-sols o grans umbel•les es dilata considerablement i formula un receptacle hemisfèric.
El fruit és petit, format per un cos oval d'uns 3 mm de llargada, comprimit lateralment i cada mig fruit conté 5 costelles iguals i gairebé filiformes.
Farmacologia [modifica]
La part utilitzada de la planta són els seus fruïts; en ells s'hi formen diversos productes del grup de les furanocromones, com la kelina, la visnagina i el kelol, la més important de les quals és la kelina. La composició química és la següent: Furanocromones: kelina (0,5-1%), visnagina (0,05-0,1%, kelol y kelolglucósido (0,3-1%). Piranocumarines derivades de la sesilina: visnadina, samidina, dihidrosamidina; flavonoids derivats del kenferol, quercetol y mirceol.
Les furanocromones es comporten com a relaxants de les fibres musculars llises, amb un efecte espasmolític sobre les arteries coronàries i les vies respiratòries i urinàries, i per això s'utilitzen per combatre còlics nefrítics (relaxa els conductes de la uretra), litiasis urinàries, asma, coronaria (en el tractament de la angina de pit), arrítmies i distonies neurovegetatives. També és sedant i diürètic. Externament és fotosensibilitzant i en us tòpic, pel seu gran contingut en kelina (amb acció fotosensibilitzant, combinada amb la irradiació ultraviolada controlada), pot ser d'utilitat pel tractament de la alopècia (després de la desaparició de la dermatitis queda una hiper-pigmentació).
Aquestes substàncies, però, poden tenir efectes tòxics i per preveure un mal us o una intoxicació, cal que tant pel seu us intern (en infusions o extraccions dels seus fruits) com tòpic, es faci sota la vigilància mèdica especialitzada ja que s'ha de tenir en compte el contingut alcohòlic de l'extracte del fruit.
Les contraindicacions que presenta aquesta planta són en períodes d'embaràs, lactància o bé en nens petits, ja que no es poden prescriure formes de dosificació orals amb contingut alcohòlic a nens menors de dos anys. Tampoc es poden prescriure a adults en procés de desintoxicació etílica. És incompatible amb altres cardiotònics i amb laxants antraquinònics.
Els possibles efectes adversos poden aparèixer després del contacte de la planta fresca amb la pell humida, ja que es produeix una exposició actínica i per tant poden aparèixer fenòmens de fotosensibilització; o bé en dosis elevades o pel seu us continuat, ja que pot produir nàusees, insomni, vertigen, cefalees, sudoració profusa i somnolència.
La posologia és la següent:
- Infusió: una cullerada de postres per tassa. Fer-ne una infusió uns 10 minuts, deixant-la refredar i colant-la. Dos tasses al dia, després dels àpats.
- Extracte fluid (1:1): 15-30 gotes, d'1 a 3 cops al dia.
- Tintura (1:5): 50-100 gotes, d'un a tres cops al dia.
- Pols: 0,2 a 1 g/dia, en càpsules o comprimits de 200 mg.
Observacions [modifica]
Es coneix que aquesta planta és utilitzada des de temps remots contra els còlics nefrítics, com a l'antiga Egipte, fent-ne infusions dels seus fruits.
Referències [modifica]
- ↑ «bisnaga». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
Bibliografia [modifica]
 |
Caldria contextualitzar les obres citades al cos de l'article. Aquest article té una llista de referències o d'enllaços externs, però les fonts no queden clares. Podeu millorar aquest article precisant cadascuna d'aquestes obres en citacions i referències a frases o paràgrafs concrets. |
- Llibre: Plantas Medicinales, el Dioscórides renovado. Dr. P. Font Quer. Editorial Labor, S.A. 1978
- Llibre electrònic de Officinalis.com (sistemàtica angiospermes):
- Benigni, R; Capra, C; Cattorini, P. Piante Medicinali. Chimica, Farmacologia e Terapia. Milano: Inverni & Della Beffa, 1962, pp. 60-82..
- Bézanger-Beauquesne, L; Pinkas, M; Torck, M. Les Plantes dans la Therapeutique Moderne. 2ª. Paris: Maloine, 1986, pp. 72-3.
- Bézanger-Beauquesne, L; Pinkas, M; Torck, M; Trotin, F. Plantes Médicinales des Regions Tempérées. Paris: Maloine, 1980, pp. 226-7.
- D'Arcy, PF. Adverse reactions and interactions with herbal medicines. Part II. Drug interactions. Adverse Drug React Toxicol Rev, 1993; 12 (3): 147-162.
- Mulet, L. Flora tóxica de la Comunidad Valenciana. Castellón: Diputación Provincial, 1997, pp. 65-6.
- Paris, RR; Moyse, M. Précis de Matière Médicale. Tome II. Paris: Masson, 1967, pp. 456-69.
- Peris, JB; Stübing, G; Vanaclocha, B. Fitoterapia Aplicada. Valencia: M.I. Colegio Oficial de Farmacéuticos, 1995, pp. 174-5.
- Rivera, D; Obón, C. La Guía Incafo de las Plantas Útiles y Venenosas de la Península Ibérica y Baleares. Madrid: Incafo, 1991, pp.112, 756-8.
- Samuelsson, G. Drugs of Natural Origin. A Textbook of Pharmacognosy. Stockholm: Swedish Pharmaceutical Press, 1992, pp.100; 303.
- Van Hellemont, J. Compendium de Phytotherapie. Bruxelles: Association Pharmaceutique Belge, 1986, pp. 26-8
- World Health Organization. WHO monographs on selected medicinal plants (volume 3) (en anglès). Ginebra: World Health Organization, 2007, p. 390. ISBN 978 92 4 154702 4.
