Blas de Lezo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Blas de Lezo i Olivarrieta
3 de febrer de 1689


7 de setembre de 1741 (als 52 anys)

Tinent general de l'Armada Blas de Lezo
Sobrenoms, àlies: Almirante Patapalo o Mediohombre
Lloc de naixement: Espanya Pasaia, Guipúscoa, País Basc
Lloc de defunció: Colòmbia ColòmbiaCartagena d'Indies,
Rang: Tinent general de l’Armada
Comandaments: Armada Espanyola
Batalles/guerres: Guerra de Successió Espanyola
Conquista d'Orà
Guerra de l'orella de Jenkins
Condecoracions: Marquès d’Ovieco (a titol postum)

Blas de Lezo (Pasaia, Guipúscoa, País Basc, 3 de febrer de 1689 - Cartagena d'Indies, Colòmbia, 7 de setembre de 1741) fou un mariner basc i un dels personatges més rellevants com a mílitar i per la corona de Castella del seu temps. La seva carrera com a mariner despuntà des de molt jove, però les seves gestes acabaren per convertir-se en fonamentals perquè Espanya fos una de les grans potencies en el segle XVIII.

Nascut en el si d'una il·lustre família marinera. S'educà en un col·legi francès, i el 1702 entrà com a guarda marina de l'Armada francesa, quan França i Espanya eren aliades i intercanviaven oficials de les seves forces armades. Als 23 anys ja era capità de navili, als 25 estava borni, coix i manxol, el que li valgué els malnoms de Patapalo i Mediohombre, el 1734, amb 45 anys d'edat, aconseguí el grau de tinent general de l'Armada, i el 1741 es distingí per la seva heroica defensa de Cartagena d'Índies, (Colòmbia).

Participà en diverses accions durant la Guerra de Successió, produïda en morir sense descendència Carles II, últim rei de la casa d'Àustria, en la que s'enfrontaren els partidaris del pretenent al tron d'Espanya, Arxiduc Carles d'Àustria, que comptava amb el suport d'Anglaterra, contra els partidaris de Felip d'Anjou, primer rei de la casa de Borbó, amb el suport França. A bord de la nau capitana de l'esquadra francesa comandada pel Comte de Tolosa Lluís Alexandre de Borbó, Lezo prengué part en el combat de Vélez-Màlaga d'agost de 1704, en la que una flota franco-espanyola s'enfrontà a una altra anglo-holandesa comandada per l'almirall Rooke. Blas de Lezo va combatre de manera exemplar, fins que una bala de canó li destrossà la cama esquerra per sota del genoll, que va haver d'ésser amputada. Per les seves accions en aquest encontre, Lluís XIV de França l'ascendí a alferes de navili i li oferí la possibilitat de servir en la cort de Felip V.

Més endavant prengué part en l'auxili de Peníscola i Palerm, en el combat prop de Gènova amb el navili anglès de 70 canons Resolution, que fou incendiat, i en l'apressament d'altres dues naus. Patrullà pel Mediterrani fent més preses, i el 1705 tornà aprovisionar la plaça de Peníscola, i el 1706 també aprovisionà Barcelona.

El 1707 ascendí a tinent de vaixell de guardacostes. Aquest mateix any prengué part en la defensa del castell Santa Catalina (Toló), on un resquill de pedra llençada per l'impacte d'un projectil li ocasionà la pèrdua de l'ull esquerre. Ascendi a capità de fragata el 1710, i comandant una Armada capturà onze vaixells enemics, entre ells el Stanhope, en el que fou ferit diverses vegades.

Ascendí a capità de navili el 1712. I comandant el Nuestra Señora de Begoña de l'esquadra de Andrés de Pes, participà en el segon setge de Barcelona, en el que l'11 de setembre de 1714, un tret de mosquet deixà sense mobilitat el seu braç dret. En aquest any es traslladà amb el seu vaixell a Gènova per portar a Espanya a Isabel Farnese futura reina d'Espanya, però en preferir aquesta viatjar per terra, Lezo retornà a l'esquadra de Pes per prendre part en la recuperació de Mallorca, que es produí el 1715.

En el Carib i la Mediterrània[modifica | modifica el codi]

Comandant el navili Lanfranco, s'integrà en una esquadra per a protegir els vaixells de la Carrera de Indias. Més tard s'incorporà a una altra esquadra, en la que també si trobaven el navilis Conquistador, Triunfante i Peregrina, per expulsar a pirates i corsaris del Pacífic, sobretot per les costes de Xile i Perú. El 16 de febrer de 1723 es féu càrrec del comandament d'aquesta esquadra, i realitzà diverses sortides contra corsaris enemics, que acabaren per desaparèixer. En una ocasió atacà a una força anglo-holandesa molt superior, i després d'unes 8 hores de combat assolí capturar una nau holandesa i posar en fuga a les demes. El 5 de maig de 1725, es casà a Lima (Perú), amb la criolla Josefa Pacheco Bustos amb la que va tenir diversos fills.

Retornà a Cadis el 18 d'agost de 1730, i per les seves accions ascendí a cap d'esquadra que passà al Mediterrani a les ordres l'infant Carles, per recolzar-lo en les negociacions encaminades a fer-se càrrec del tron de les Dues Sicílies.

Més endavant retornà a Espanya, i davant l'altiva postura adoptada per Gènova, fou enviat a aquell port amb sis vaixells, per a exigir a la república genovesa que rendís honors a la bandera espanyola, i que embarques en els seus navilis dos milions de pesos durs pertanyents a Espanya i depositats en el banc de Sant Jordi. El govern genovès tractà d'eludir les peticions de Lezo, que es mantingué en la seva postura i amenaçà amb bombardejar la ciutat si al cap d'un determinat temps no s'avenia a les seves demandes. Davant aquella postura, Gènova cedí, saludà, pagà i Lezo retornà a Espanya.

Campanyes d'Orà[modifica | modifica el codi]

Com a segon comandant de l'esquadra comandada per Francisco Javier Cornejo, a bord de la nau Santiago prengué part en la conquesta d'Orà. Sortí d'Alacant el 15 de juny de 1732, i el 28 arribà a Orà que fou pressa. Seguidament, retornà a Alacant escortant 120 vaixells de transport, i el 2 de setembre entrà de retorn a Cadis. Però com que els sarraïns intentaren recuperar Orà, a mitjan novembre retornà al Mediterrani amb els navilis Princesa i Real Família, als que s'uniren d'altres vaixells, i es dirigí a Orà, on dispersà les hosts que bloquejaven la plaça i les auxilià amb queviures, diners i altres efectes. A continuació perseguí als enemics, que foren atacats impetuosament i es refugiaren en la badia algerina de Mostagan, ben defensada per forts de terra. Però Lezo no dubtà en perseguir a la capitana d'Alger, un navili de 60 canons, i malgrat el foc intens que va rebre, aconseguí incendiar-lo i enfonsar-lo, ensems que batia els forts ocasionant als enemics grans pèrdues.

Els algerins llavors demanaren auxili a Constantinoble, i en assabentar-se'n, Lezo es desplaçà a Alacant a reparar, i a continuació es dirigí al Mediterrani Central per a esperar els reforços sol·licitats pels algerins. Es va mantenir patrullant durant 50 dies, fins que tingué d'abandonar la zona i retornat a Cadis per una epidèmia a bord, causada sobretot per haver ingerit aliments en mal estat.

Cartagena d'Índies[modifica | modifica el codi]

En premi per les seves accions, el 6 de juny de 1734 ascendí a tinent general de l'Armada i es féu càrrec de la comandància general del departament de Cadis. El 3 de febrer de 1737 sortí de Cadis comandant una flota de galions, amb les naus Conquistador i Fuerte i un comboi de 10 vaixells, i entrà a Cartagena d'Índies l11 de març, on hi restà com a comandant de posta.

El novembre de 1739 tingué coneixement de la guerra entre Espanya i Anglaterra; l'anomenada Guerra de l'orella de Jenkins, en la que l'almirall anglès Edward Vernon, envalentit per l'atac i saqueig de la plaça panamenya de Portobelo, que estava molt mal guarnida, a principis de 1741 decidí apoderar-se de Cartagena d'Índies amb una força en la que s'hi trobaven uns 180 vaixells, entre navilis de línia, fragates, brulots, transports i altres, amb uns dos mil canons i 30.000 homes entre mariners, soldats, esclaus negres, i reclutes de Virginia. Era una gran flota que superava a la Gran Armada de 1558 en més de seixanta vaixells.

Entre el 13 de març i el 20 de maig de 1741, Blas de Lezo protagonitzà una decisiva intervenció per defensar la plaça amb la seva escassa força d'un 3.200 homes entre tropes regulars, milicians i indis, a més de la marineria i força de desembarcament de la seva escassa flota de sis navilis: Galicia (buc insígnia), Àfrica, Conquistador, Dragón, San Carlos i San Felipe. A pesar dels desacords amb el virrei de Nova Granada, que havia arribat a Cartagena l'abril de 1740, Lezo refusà als atacants, que tingueren grans pèrdues i sofriren la més gran derrota naval de tota la seva historia. Les pèrdues angleses es xifraren en 6 navilis i 19.000 baixes pels combats i malalties, i altres 17 vaixells restaren en molt mal estat. Les pèrdues espanyoles foren de sis vaixells i 600 baixes.

Davant tan gran derrota, els anglesos ocultaren a l'opinió pública i a la història tot el relacionat amb el setge a Cartagena d'Índies, i retiraren les medalles que havien encunyat amb anterioritat per a celebrar i commemorar la pretesa presa de la ciutat, amb llegendes com: L'orgull espanyol humiliat per Vernon.

Després dels combats, la salut de Blas de Lezo restà molt ressentida per les fatigues del setge i les ferides rebudes, i va morir en la citada ciutat el 7 de setembre de 1741, als 52 anys d'edat. D'aquesta manera morí un mariner que mai sofrí una derrota. I sense els honors i el reconeixement que la seva gesta mereixia, fou enterrat en lloc desconegut.

El que resta del heroi[modifica | modifica el codi]

Blas de Lezo fou un dels millors estrategs de l'Armada, sempre donà mostres de constància i valor, i fou un exemple a seguir per les gents de les armes. Passat el temps, a títol pòstum li fou reconegut el marquesat de Ovieco.

En el seu honor, l'Armada Espanyola donà el seu nom a diversos vaixells; el vapor de rodes Blas de Lezo construït a Anglaterra; el creuer Blas de Lezo, enfonsat en les aigües gallegues al tocar un baix el 1932; el destructor de procedència americana Blas de Lezo (D-65); i actualment la fragata Blas de Lezo (F-103). L'Armada colombiana també anomenà Blas de Lezo a un petrolier de procedència nord-americana. La seva esposa Josefa, coneguda com La Gobernaora, va viure amb els seus fills en el Puerto de Santa María des de 1736 fins a la seva mort el 31 de març de 1743, i fou enterrada en el convent de Santo Domingo.

Blas de Lezo es recordat en una placa exposada en el Panteón de Marinos Ilustres de San Fernando, Cadis; en estàtues, plaques i noms de carrers, places i barris de Cartagena d'Índies; en una placa en la Calle Larga núm. 70 del Puerto de Santa Maria, on residia amb la seva família; i en noms de carrers de diverses localitats espanyoles. També es recordat en peces musicals, novel·les i documentals.

Per saber-ne més[modifica | modifica el codi]

  • Alvarez-Maldonado Muela, Ricardo; Gamundi Insua, Abel Ángel: Las operaciones anfibias. Bazan. Madrid, 1994.
  • Blanco Nüñez, José María: La Armada espanyola en la primera mitad del siglo XVIII. Izar. Madrid, 2001.
  • Fernández Duro, Cesáreo. Armada Española. Museo Naval de Madrid, 1972.
  • González-Aller, José Ignacio. Catálogo-Guia del Museo Naval de Madrid (Tomo I). Ministerio de Defensa, Armada Española, 2007.
  • Diversos autors. Blas de Lezo, el valor de Mediohombre. (Catálogo de la exposición). Ministerio de Defensa, 2013.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Blas de Lezo Modifica l'enllaç a Wikidata