Blavet

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Blavet (desambiguació)».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Blavet
Nordens flora 007 Blåklint.jpg

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Subclasse: Asteridae
Ordre: Asterales
Família: Asteraceae
Subfamília: Carduoideae
Tribu: Cynareae
Gènere: 'Centaurea'
Espècie: ''C. cyanus''
Nom binomial
Centaurea cyanus
L. [1]
Sinònims

Cyanus segetum Hill[1]
Centaurea cyanocephala

El blavet (Centaurea cyanus L.) és una planta herbàcia i anual d'hàbitat silvestre de la família de les Asteràcies que és coneguda també, com a blauet, angelet, angelina,etc. Es troba principalment als camps de cereals i no sol sobrepassar el metre d'alçada. Les seves tiges són primes i flexibles i les fulles són llargues, estretes, denticulades i blanquejades. Les flors disposades en capítols destaquen pel seu color blau intens i per ser la part utilitzada en l'extracció dels diferents compostos medicinals. L'aigua de blavet és l'ús medicinal més freqüent.

Tant el gènere com l'espècie del seu nom científic són d'arrel grega. El nom genèric -Centaurea- prové d'un substantiu grec -kentauros- que indica que alguna part de la planta té forma d'una punta de llança. Aquest nom grec significa "centaure" que n'és la barreja entre l'home del centaure i el cavall de la mitologia grega, època en la qual ja es coneixia la planta com a "herba de centaure", i a més a més, com a medicinal. Per altra banda, l'espècie Centaurea cyanus prové d'un adjectiu grec -kuánous- que significa "de color blau fosc", color que pren la planta en la majoria dels casos.

Distribució geogràfica[modifica | modifica el codi]

És una planta que es troba distribuïda per arreu del món -essent el seu origen l'Orient Mitjà-. Aquesta repartició i exportació és deguda a la barreja de llavors de cereals amb les de blauet que es va dur a terme molts anys enrere.

A Europa, també n'hi ha una àmplia presència sense veure's amenaçada, encara que ha disminuït en gran part al nord-est degut als herbicides. Per altra banda, també podem trobar aquesta espècie per tot el territori de Catalunya i les Illes Balears.

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

Blavet en un camp de cereals

Centaurea cyanus és una de les plantes anuals -rarement biennals- d'hàbitat silvestres que es cria bàsicament en els camps de cereals d'una manera esporàdica, a la sorra, en camps i terres no cultivades, vores de camins i carreteres i en terres de medi àcid: en sòls humits i pedregosos. És per aquesta raó que existeix una massiva producció d'aquestes quan hi ha excavacions profundes a les carreteres i als oleoductes. Sovint es troben exemplars d'aquesta espècie entre els 2500 i 1000 m d'altitud. El moment de la seva germinació és la primavera, bàsicament en els mesos de maig, juny i juliol.

Generalment, les condicions ambientals a les quals pot resistir Centaurea cyanus són:

  • Llum: Plena llum però poden suportar l'ombra.
  • Temperatura: Alta. Sobreviu en ambients càlids, encara que és capaç de suportar grans variacions de temperatura.
  • Humitat: Mínima. Viu en sòls secs.
  • Acidesa: El seu pH oscil·la entre 4.5 i 7.5
  • Sòls: El seu creixement és factible en sòls pobres en nitrogen.

Descripció botànica[modifica | modifica el codi]

Forma vital (de Raunkjaer)[modifica | modifica el codi]

Teròfit; capaç de completar el seu cicle en l'estació favorable.

Descripció vegetativa[modifica | modifica el codi]

La Centaurea cyanus, de la família de les compostes, segueix un cicle anual. Com a caràcters vegetatius destaca una tija herbàcia i glabrescent quasi sense pèls però recobertes d'un suau vellut. A més a més, és prima i flexible d'aproximadament uns 35-65 cm d'altura i amb la rel axonomorfa,[2]és a dir, amb un eix principal més desenvolupat que els laterals i de tipus napiformes.

Pel que fa a les fulles grisenques, les inferiors són lanceolades, enteres i/o dentades, amb pecíol i dividides fins a tres segments lineals. La forma del seu àpex és agut i ciliat. En canvi, les fulles superiors són lanceolades i enteres. Ambdós tipus es disposen sobre la tija de manera alterna. A part, aquestes fulles pateixen diverses modificacions com són les bràctees.

Descripció reproductora[modifica | modifica el codi]

Repartició de sexes[modifica | modifica el codi]

Esquema d'una inflorescència amb capítol

Les flors internes són hermafrodites i monoiques i les flors més exteriors de la Centaurea cyanus no tenen òrgans masculins ni femenins, per tant, són neutres o estèrils.

Inflorescència[modifica | modifica el codi]

La inflorescència és racemosa, amb capítols on les flors es disposen sobre un disc o receptable ovoide envoltat per bràctees estretes i solapades que constitueixen l'involucre d'uns 12-13 mm de diàmetre. Aquestes bràctees tenen un àpex no decurrent, pectinat, fimbriat i no espinós d'uns 0,3 mm, estrets, amb fímbries laterals platejades. El receptacle té al voltant de 10 flòculs externs estèrils en forma d'embut i color blau brillant mentre que els interns són bisexuals, tubulars i de color porpra.

Morfologia i color del periant[modifica | modifica el codi]

El periant és diferenciat i hi trobem flors de dues classes: les perifèriques, que són molt cridaneres i d'un blau intens i de les quals no se n'extreu fruit; i les del centre, molt més petites, fèrtils i d'un púrpura blavós.

Pel que fa al calze, aquest té els sèpals soldats i, per tant, és gamosèpal i està modificat en forma d'un anell de pèl curt: vilà. La corol·la és gamopètala, ja que té 5 pètals units. La simetria d'aquesta corol·la és acíclica.

Androceu[modifica | modifica el codi]

L'androceu consta de cinc estams epipètals, amb anteres normalment còniques formant un tub que rodeja l'estil.

Gineceu[modifica | modifica el codi]

El gineceu té un ovari ínfer, unilocular, del qual sorgeix un estil solitari amb dos estigmes bilobulats. El pistil consta de 2 carpels units amb una concrescència cenocàrpica.

Fruit[modifica | modifica el codi]

Els seus fruits són uns aquenis d'aspecte sedós, de color blau, amb canals blancs i ovalats -3,5-4 mm de llarg- coronats per un vilà de pèls de 3-4 mm de llarg, sense ramificar.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Part utilitzada[modifica | modifica el codi]

S'utilitzen principalment els capítols florals, concretament les flors radials.

Composició química[modifica | modifica el codi]

La principal composició química de la planta de Centaurea cyanus és la següent:

  • Antocians. Centaurocianina, pelargonina, glucòsids de cianidina.
  • Flavonoides. Protocianina, heteròsids d'apigenina.
  • Lactones sesquiterpèniques. Cnicina.
  • Polisacàrids heterogenis. Mucílags, pectines.
  • Alcaloides indòlics. Moschamina, cis-moschamina, centiamina, cis-centiamina.
  • Poliíns.
  • Sals minerals (10%)
  • Unes substàncies amargues de naturalesa desconeguda.

Els flavonoides són els pigments responsables de la coloració de les flors, els fruits i les fulles i això els fa tenir gran importància com a marcadors quimiotaxonòmics. Són considerats vasoprotectors, és a dir, disminueixen la permeabilitat dels capil·lars i n'augmenten la resistència. Posseeixen activitats demostrades com a captadors de radicals lliures, inhibidors enzimàtics, antiinflamatoris, antial·lèrgics, hepatoprotectors, antiespasmòdics, diürètics, hipocolesterolemiants, antibacterians, antivirals i anticancerígens in vitro, i fins i tot s'han descrit com a ansiolítics sense causar els efectes sedatius i miorelaxants de les benzodiazepines.

Els antocians es troben als vacúols de les cèl·lules epidèrmiques en tot tipus d'òrgans, pètals, fruits, bràctees, fulles, pecíols, bulbs i arrels, on el color depèn del pH de la dissolució.

Els antocianòsids augmenten la resistència dels capil·lars i en disminueixen la permeabilitat. Tenen propietats vasoprotectores, antiedematoses, antioxidants i afavoreixen la regeneració de la púrpura retinal.

Els tanins tenen propietats astringents, antidiarreiques, hemostàtiques, antiinflamatòries i antisèptiques. Per aplicació tòpica, impermeabilitzen les capes externes de la pell i les mucoses, i protegeixen les subjacents, a més de produir un efecte vasoconstrictor. S'utilitzen per al tractament d'afeccions de la pell, ferides, cremades i hemorroides. Internament, protegeixen davant inflamacions de les mucoses de la boca i la gola, insuficiència venosa i fragilitat capil·lar. Més recentment se n'han descrit interessants propietats antivirals, antibacterianes i antitumorals.

Accions farmacològiques. Propietats[modifica | modifica el codi]

La Centaurea cyanus sempre s'ha utilitzat popularment com antibacterial, expectorant, fungicida, pectoral, estimulant, tonic, aperitiu i eupèptic, diürètic, colerètic-colagog, antisèptic, antipirètic, antiinflamatori i astringent suau. Actualment sol utilitzar-se com un corrector organolèptic (agent colorant) y marcador de tisanes. El principi amarg actua com aperitiu i eupèptic, els flavonoides i les sals potàssiques tenen propietats diürètiques i els poliïns són els que aporten el caràcter antisèptic, antipirètic, antiinflamatori i astringent suau. Els pigments antociànics confereixen una acció vitamínica P, ja que millora la microcirculació, augmenta la resistència i controla la permeabilitat capil·lar. També contribueix a la regeneració de la capa vascular de la retina a l'ull augmentant l'agudesa visual.

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

L'aigua de blauet (Centaurea cyanus), obtinguda per la decocció de les seves flors, s'utilitza pel seu notable efecte antiinflamatori, aplicada sobre el pol anterior dels ulls. Les rentades oculars amb aquesta aigua milloren eficaçment els picors i la irritació dels ulls. També donen un aspecte fresc i estirat a les parpelles carregades i serveix per enfortir, aclarir i conservar la vista.

Les indicacions més importants són la conjuntivitis, ja que l'aigua de blauet ajuda a eliminar les secrecions i a que desaparegui la congestió ocular, la blefaritits, reumatisme, dispèpsies hiposecretores, anorèxia, grip, refredats, fragilitat capil·lar (cabells blancs), arteriopaties, flebitis, edemes per insuficiència venosa, hemeralopia, hemorroides, varius, retinitis pigmentaria, miopia, bacteris, càncer, càndida, dermatosis, diarrea, hidropesia, dismenorrea, èczema, febre, fongs, hepatosi, infecció, inflamació, icterícia, leucorrea, mastosis, micosis, oftalmia, dolor, salmonel·la, seborrea, vaginosi, retenció d'aigua i en el món de la cosmètica per fer locions desmaquillant o xampús suaus.

Toxicologia[modifica | modifica el codi]

La planta no es considera tòxica.

Història[modifica | modifica el codi]

Des de l'antiguitat, amb la barreja de les llavors de cereal amb les de Centaurea cyanus, la planta ha viatjat arreu. Plinio el Vell, naturalista romà del primer segle de la nostra era, ho descrivia com "una flor molesta pels segadors". Aquests, intentaven evitar-la amb els seus estris agrícoles. Realment, però, és poca la informació escrita que ha arribat dels autors clàssics, ja que no es considera que fossin les gran figures farmacològiques de l'antiguitat qui prestessin atenció a la Centaurea cyanus, sinó que qui veritablement va trobar la funció medicinal a aquesta planta va ser Mattioli, un botànic del segle XVI que afirmava que les flors blaves del blauet desinflamaven els ulls vermellosos. En aquest cas, el senyal estaria en la contraposició del color blau -propi dels ulls sans i blaus- com el vermell encès dels inflamats.

Ja al segle XX, el nombre d'exemplars de l'espècie va disminuir considerablement, degut -entre altres- a aquests motius:

  • Major ús d'herbicides i fertilitzants.
  • Desenvolupament de nous i diversos cultius altament competitius.
  • Destrucció de refugis vora el camp.
  • Desaparició de les rotacions dels cultius tradicionals.
  • Conversió de terres de cultiu marginals a les de pastura.

Observacions[modifica | modifica el codi]

Legislació[modifica | modifica el codi]

La Centaurea cyanus és una droga no aprovada per la Comissió Europea al considerar que les seves possibles aplicacions terapèutiques no estan suficientment documentades.

Comerç[modifica | modifica el codi]

Malgrat l'aparent èxit de la Centaurea cyanus per les seves variables aplicacions, l'Agència Espanyola del Medicament, va ordenar l'any 2002 la retirada de DESTILADOS TRIDYN de l'empresa Xatoga Productes Naturals, SL amb seu a Cerdanyola del Vallès, a conseqüència d'una inspecció feta pel Departament de Sanitat i Seguretat Social. Aquest producte amb components de blauet va ser retirat, ja que no es podia assegurar la seva eficiència, qualitat ni seguretat podent arribar a suposar un risc per les persones que en prenguessin.

Hi ha diferents tipus de presentacions en l'àmbit del comerç:

Presentacions simples[modifica | modifica el codi]

  • Artesania Agrícola: Planta trocejada (flors)
  • BellSolá: Bosses per infusió
  • Bromàtics, S.L. : Extracte vegetal hidroglicòlic
  • Planta-Pol: Flor. Bossa de 30 g
  • Soria Natur: Blavet (flor, bossa de 20 g) Centaurea cyanus L.
  • Ynsadiet: Blavet Fitosol. Plantes Medicinals (Centaurea cyanus, sumitats florides)

Presentacions compostes[modifica | modifica el codi]

  • A.C.P.G. Celnaturalista: Oftamax
  • Natysal: Kalederm Gel facial
  • Salus Floradaz Espanya: Saludiure infusió i Saluven infusió
  • Ynsadiet: Esprai Nasal Biofemme

Floració[modifica | modifica el codi]

La Centaurea cyanus floreix del juny a l'agost.

Altres usos[modifica | modifica el codi]

És una planta cosmètica que s'empra freqüentment en la formulació de productes oculars com el contorn dels ulls. Antigament, s'utilitzava en la fabricació de colorants blaus i aigües de colònia.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «GRIN, Taxonomy for Plants» (en anglès). Estats Units: Agricultural Research Service, Department of Agriculture..
  2. Font i Quer, Pius; Bolòs, Oriol de. Iniciació a la botànica. 2a. edició. Fontalba, 1979. ISBN 84-85530-08-X. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X. 
  • Bruneton, J. Farmacognosia: Fitoquímica i Plantas Medicinales. Ed. Acribia. Edició 2ª, 2001.
  • Pamplona Roger, Jorge D. Enciclopedia de las Plantas Medicinales. Ed. Safeliz. Edició 1ª, 1998.
  • Pius Font i Quer. Plantas medicinales. Discórides Renovado. Ed. Labor, S.A. Edició 10ª, 1987.
  • Pius Font i Quer. Diccionario de Botánica. Ed. Península. Barcelona, 2000.
  • Vanaclocha, B. ; Cañigueral, S. (2003). Fitoterapia: vademecum de prescripción. Ed. Masson, Edició 4ª. Barcelona
  • Molero, Julià. Botànica farmacèutica. Ensenyament de Farmàcia (pràctiques) Ed. Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona. Edició 2ª, Barcelona, 2008.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]