Bohuslav Martinů
Bohuslav Martinů (Polička, 8 de desembre de 1890 - Liestal, 28 d'agost de 1959) fou un compositor txec, nacionalitzat nord-americà.
Taula de continguts |
[modifica] Biografia
[modifica] Infantesa
El seu pare era el campaner de la ciutat. Des de ben menut, manifesta condicions per a la música, estudiant violí i esdevenint-ne un virtuós. Jove, entra al Conservatori de Praga en l'especialitat de violí, però abandona. Es reinscriu una segona vegada, d'orgue, i també abandona. Les seves primeres composicions, en particular per al piano, daten d'aquest període (1910-1915) i ja reflecteixen les seues ambicions mostrant una gran riquesa d'invenció.
[modifica] Inicis
Prossegueix doncs el seu camí com autodidacte; és contractat a l'Orquestra filharmònica Txeca (recentment creada el 1918) el 1920, com a segon violí. El seu encontre amb el compositor i violinista Josef Suk marcarà la seva vida. Després de la independència de l'Estat txecoslovac, Martinů té finalment l'ocasió d'anar a l'estranger: va doncs a París on coneix Albert Roussel i Arthur Honegger, el qual va desplegar una gran influència en la seva existència i la seva música. En els anys 1920-1930, compon per al piano i la veu (cicles de petites peces, molt sovint emprades del folklore txec). Els seus primers grans èxits daten, en particular, de mitjans de la dècada de 1930 amb les Inventions per a piano i orquestra, comanda el Festival de Venècia (1934), Kytice (El ram de flors, 1938) i sobretot, la seua primera òpera, Juliette o la Clau dels Somnis (1938), estrenada al Teatre Nacional de Praga per Václav Talich.
[modifica] L'emigració als estats Units
Arran de l'ocupació alemanya de Txecoslovàquia el mes de març del 1939, fuig als Estats Units, on va compondre la major part de les seues obres per a orquestra entre 1942 i 1944. Suscita l'admiració de directors com Artur Rodzinski (a l'Orquestra Filharmònica de Nova York), George Szell (a l'Orquestra de Cleveland) i Serge Koussevitzky (a l'Orquestra simfònica de Boston). Entre 1942 i 1943, se li encarrega un número impressionant d'obres (al voltant de vint-i-cinc) sempre amb èxit. Al final de la guerra, desitja tornar de nou a Txecoslovàquia, però per dues vegades ha de renunciar. Torna de nou, no obstant això, a Praga el 1951, trobant les coses molt canviades en la seva pàtria nativa: Martinů decideix llavors no tornar mai més. Tampoc no tornarà als Estats Units (només algunes breus estades en 1955-1957) i s'instal·larà a França (Niça) i a Suïssa (Schönenberg). Va morir d'un càncer el 28 d'agost de 1959 a Liestal (Suïssa).
[modifica] Obra
Martinů va deixar un catàleg d'obres ben diferents: sobre unes 400 obres hi ha 6 simfonies (estrenades la major part per orquestres americanes entre 1942 i 1945), diversos grans frescos orquestrals (Monument per a Lidice, Frescos de Piero della Francesca, Paràboles...), obres de cambra per a diferents conjunts (7 quartets de corda, trios, duos i quintets, el Ram de flors...), òperes (Juliette, Mirandolina, La Passió grega, Ariane...), concerts (5 per a piano, 3 per a violoncel, 2 per a violí, una rapsòdia per a viola...) i una abundant literatura per a piano (Spaliček, Marionettes, Miniatures, Sonates...), molt basades en l'harmonia (amb gradacions freqüents i "atrevides"), fent de Martinů un compositor molt apreciat als estats Units i França.
Harry Halbreich va publicar en 1968 el catàleg cronològic de de la seua obra, amb 387 números.
