Bomba termonuclear
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
 | |
| Tipus | classe funcional d'armes  |
|---|---|
Una bomba termonuclear o bomba d'hidrogen (H), és una bomba amb un poder destructiu molt gran que utilitza la fusió nuclear dels àtoms pesants de l'hidrogen creant-ne un d'heli. Aquesta reacció allibera molta calor i una gran quantitat d'energia, que és el que la fa el tipus de bomba més potent i destructiva que existeix fins al moment.[1]
La bomba termonuclear més potent que s'ha fet detonar mai és la Bomba Tsar, dissenyada pel físic nuclear rus Ígor Kurtxàtov.
Història de la bomba H tipus Teller-Ulam[modifica]
El 1940, l'hongaro-estatunidenc Edward Teller va estudiar la possibilitat d'utilitzar l'enorme quantitat de calor (108 °C, és a dir, cent milions de graus centígrads) produïda per l'explosió d'una bomba atòmica de fissió per posar en marxa el procés de fusió nuclear. El 1941, Teller es va unir al Projecte Manhattan, que tenia com a objectiu desenvolupar la bomba atòmica de fusió.
Després de treballs preliminars a Chicago amb Enrico Fermi, i a Berkeley amb Robert Oppenheimer, Teller va anar als laboratoris de Los Alamos (Nou Mèxic, Estats Units) per treballar en la bomba atòmica sota la direcció d'Oppenheimer. Atès que les dificultats trobades per realitzar una bomba de fissió van ser menors, no es va seguir la pista de la bomba H, cosa que va decebre molt Teller.
El 1949, quan els soviètics detonen la seva pròpia bomba de fissió, l'anàlisi dels serveis d'intel·ligència estatunidencs va demostrar que es tractava d'una bomba que utilitzava plutoni com a combustible nuclear. El monopoli dels Estats Units en el tema nuclear desapareix. Aquesta notícia genera un xoc psicològic considerable, ja que els Estats Units esperaven poder conservar el monopoli de l'arma militar durant una desena d'anys. Llavors, es comprometen a una nova epopeia, la de la recerca d'una bomba encara més poderosa que la de fissió: la bomba de fusió.
El president dels Estats Units Harry Truman demana així al laboratori de Los Alamos desenvolupar una bomba que funcioni gràcies a la fusió dels nuclis d'hidrogen. Oppenheimer és contrari a aquesta decisió, ja que la considera un altre instrument de genocidi. Teller s'encarrega del programa. No obstant això, el seu model, tot i ser raonable, no li permet aconseguir el seu objectiu.
El matemàtic polonès-estatunidenc Stanisław Ulam, en col·laboració amb C.J. Everett, va demostrar amb càlculs detallats que el model de Teller era inviable. Ulam suggereix un nou mètode que sí que té èxit. Col·locant una bomba de fissió en una extremitat i el material termonuclear a l'altra d'un recinte, és possible dirigir les ones de xoc produïdes per la bomba de fissió. Aquestes ones comprimeixen i encenen el combustible termonuclear.
En un principi Teller no va acceptar la idea, però més tard va entendre tot el seu mèrit i va suggerir la utilització de la radiació (en comptes d'ones de xoc) per comprimir el material termonuclear. La primera bomba H, Ivy Mike, va esclatar sobre l'atoló d'Enewetak (prop de Bikini, a l'oceà Pacífic) l'1 de novembre de 1952 a satisfacció de Teller, amb el desacord de la majoria de la comunitat científica.
La implosió per radiació es va convertir doncs en el mètode estàndard per crear les bombes de fusió. Ambdós creadors, Ulam i Teller, van produir així la seva bomba H.
Referències[modifica]
- ↑ Wragg, David W. A Dictionary of Aviation. first. Osprey, 1973, p. 159. ISBN 9780850451634.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bomba termonuclear |