Borrell II

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Comtes de Barcelona
Casal de Barcelona
Guifré I el Pilós
Guifré II de Barcelona
Sunyer I
Miró I
Borrell II
Guifré I de Barcelona
Infants
   Ramon Borrell I de Barcelona
   Ermengol I d'Urgell
   Ermengarda de Barcelona
   Riquilda de Barcelona
Ramon Borrel I
Berenguer Ramon I
Ramon Berenguer I
Ramon Berenguer II
Berenguer Ramon II
Ramon Berenguer III
Ramon Berenguer IV
Sobirans de la
Corona d'Aragó
+ Casal d'Aragó
+ Dinastia Trastàmara
+ Dinastia dels Habsburg
Borrell II
Comte de Barcelona, Girona i Osona
947 – 992
Comte d'Urgell
948 – 992
Dades biogràfiques
Naixement 927
Mort 992
Cònjuge Letgarda de Tolosa
Fills
Pares Sunyer I i
Riquilda de Tolosa

Borrell II (927 - 992) va ser comte de Barcelona, Girona, Osona (947-992) i comte d'Urgell (948-992). És el segon Borrell (Borrell II de Barcelona) perquè el seu oncle Guifré II de Barcelona també tenia el nom de Borrell, raó per la qual aquest també se'l coneix per Borrell I de Barcelona.

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Fill de Sunyer I i de la seva segona muller, Riquilda de Tolosa.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
8. Sunifred I d'Urgell
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
4. Guifré I de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
9. Ermessenda
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2. Sunyer I de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
5. Gunilda d'Empúries
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. Borrell II de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
24. Ramon I de Tolosa
 
 
 
 
 
 
 
12. Odó I de Tolosa
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
25. Berta de Reims de Roucy
 
 
 
 
 
 
 
6. Ermengol de Roergue
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
13. Gersinda d'Albi
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3. Riquilda de Tolosa
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
7. Adelaida
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

El 968 es va casar amb Letgarda de Tolosa, filla de Raimon III, duc d'Aquitània. Van tenir 2 fills i 2 filles:

Després de la mort de Letgarda es va tornar a casar, vers el 980, amb Eimeruda d'Alvèrnia, filla del comte d'Alvèrnia Raimon d'Alvèrnia.

Vida política[modifica | modifica el codi]

Al contrari que el seu pare, va ser un comte molt més diplomàtic que no pas militar. Va procurar mantenir sempre relacions cordials amb els seus dos poderosos veïns: els francs, al nord i els musulmans, al sud. Va intercanviar ambaixades amb Còrdova (centre del poder musulmà) i signà un tractat de pau amb el Califa Al-Hakam II.

Va ser un protector de les ciències i la cultura. Invità el famós monjo Gerbert d'Orlhac, que uns anys més tard arribaria a Papa amb el nom de Silvestre II, a residir al comtat, perquè ampliés estudis.

L'intent de restauració de l'arxidiòcesi de la Tarraconense[modifica | modifica el codi]

El bisbe de Vic Ató i Borrell volien que l'Església restituís la província episcopal Tarraconense per tal d'agrupar les diòcesis catalanes de manera separada de l'arquebisbat de Narbona, d'on depenien en aquell moment.[2][3] L'operació tenia una clara intencionalitat política, ja que un arquebisbat català estaria sota la influència directa dels comtes de Barcelona, i això realçaria encara més el seu poder respecte als altres comtats catalans i de la resta de la Septimània.[4] Ja feia temps que el context tant polític com social de la vida catalana cada vegada s'allunyava més del domini franc de la Francia Occidentalis.[4] La reivindicació dels dos magnats era concretament sobre les diòcesis d'Elna, Vic, Barcelona, Girona i Urgell, i Tarragona quedava pendent de la seva futura conquesta.[2]

Per aquest motiu el 970 van viatjar els dos a Roma per entrevistar-se amb el Papa Joan XIII, qui va aprovar el projecte el 971 nomenant Ató com a primer arquebisbe de Vic,[2] i promulgant 5 butlles a la vegada.[3]

Però el projecte va acabar a causa de l'assassinat d'Ató poc després de tornar de Roma, el 971 (o fins i tot el 972).[3] Tot i que es desconeix l'autoria del fet, amb tota probabilitat fou una acció dels contraris de la independència eclesiàstica i l'augment del poder barceloní.[2][4] En qualsevol cas, després d'Ató Vic tornà a tenir tan sols un bisbe, Fruià, el qual fou nomenat seguint el procediment tradicional: consagrant-se bisbe de Vic a Narbona i després demanant a Roma la confirmació de la seva elecció.[4]

Ràtzies d'Almansor[modifica | modifica el codi]

Malgrat tot els seus esforços, sota el seu mandat els territoris de la Marca Hispànica van sofrir un greus atacs del cabdill musulmà Almansor o Al-Mansur: la campanya del 982 el va dur a Catalunya on va conquerir el castell de Munt Fariq (el Castell del Far)[5] de camí a Girona. De retorn va conquerir Wutina (Òdena), en una nova expedició el 984, de retorn de Sepúlveda, va passar pel comtat de Barcelona.

Almansor va arrasar Barcelona i molts dels seus ciutadans van ser fets presoners el 985 en una important ràtzia[6] després de derrotar Borrell a la batalla de Rovirans o Matabous[7]

988. Trencament del Pacte de Vassallatge amb el Rei de França i naixement de Catalunya[modifica | modifica el codi]

Les peticions d'ajuda del comte Borrell van ser ignorades pel rei franc Lotari I de França que en aquells moments s'enfrontava als seus propis problemes al Comtat de Verdun. Com a conseqüència d'això i com a resultat d'un creixent desarrelament dels comtes barcelonins respecte als seus antics senyors, el 988 Borrell II es va negar a renovar el pacte de vasallatge amb el nou rei francès, Hug Capet, i va instaurar la independència de fet dels territoris sota el seu poder. Amb aquest acte, Catalunya va néixer de facto.

Títols i successors[modifica | modifica el codi]

L'any 947, en retirar-se el seu pare a la vida monacal, va accedir al govern dels comtats de Barcelona, Girona i Osona conjuntament amb el seu germà Miró.[8] Fins al 966 va compartir aquesta tasca amb el seu germà Miró I de Barcelona. El 948 va heretar el comtat d'Urgell en morir el seu oncle Sunifred II d'Urgell. A partir del 988 va compartir el govern amb els seus fills Ramon Borrell i Ermengol, que van començar a governar sols a partir de 30 de setembre de 992, dia en què Borrell II morí.

A part dels títols comtals hereditaris, emprava els títols honorífics de marquès i duc de la Gòtia,[9] dux Gothicae (Borrelli ducis Gothicae) (971),[10] així com el títol de "príncep de Gothlandia" amb connotacions de sobirania (972).[11] Quan arribà el decisiu any 987, quan Borrell II demanà auxili al rei franc Hug Capet per valer el pacte de vassallatge, el cronista de la cort franca Richer el qualificà de duc de la Hispània Citerior, un títol que Borrell II mai no utilizà per a sí mateix; davant la ineficàcia de l’auxili franc el pacte de vassallatge quedà trencat. Vers el març del 988 Borrell II s'intitulava gratia Dei hibereo duci atque marchiso («per la gràcia de Déu duc ibèric i marquès») i hom no coneix cap precepte reial franc per a la Gòtia posterior al 986.[9] Això no obstant però, en tots els documents de la Gòtia es continuaran datant els documents oficials per la data del regnat dels reis francs —i no per la Era Hispànica—, un pràctica que continuaria fins que el llinatge dels comtes de Barcelona esdevingueren reis d'Aragó.

  • A 20 de desembre del 986: Ego Borrello, comite [..] + Borrello, comite, marchione,, qui ista comutacione firma [14]
  • A 10 de març del 988: Ego Borrello, gratia Dei, hibereo duci atque marchiso [..] + Borrello, gratia Dei comes marachiso[14]
Borrell II
Naixement: 927 Mort: 992
Títols
Precedit per:
Sunyer I de Barcelona
(pare)
Comte de Barcelona
(Llista de comtes de Barcelona)
Comtat de Barcelona, Comtat de Girona,
Comtat d'Osona, Comtat de Manresa

(947–992)
Succeït per:
Ramon Borrell I de Barcelona
(fill)
Precedit per:
Sunifred II d'Urgell
(oncle)
Comte d'Urgell
(Llista de comtes d'Urgell)
(948–992)
Succeït per:
Ermengol I d'Urgell
"el de Còrdova"

(fill)

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia referenciada[modifica | modifica el codi]

  • Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p. ISBN 84-297-3521-6. 
  • de Riquer i Permanyer, Borja (director). Història: Política, Societat i Cultura dels Països Catalans Volum 2 La formació de la societat feudal segles VI-XII. Enciclopèdia Catalana, 1998, p. 426 p.. ISBN 84-7739-980-8. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]