Borrell II

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Comtes de Barcelona
Casal de Barcelona
Guifré I el Pilós
Guifré II
Sunyer I
Miró I
Borrell II
Guifré I de Barcelona
Infants
   Ramon Borrell I de Barcelona
   Ermengol I d'Urgell
   Ermengarda de Barcelona
   Riquilda de Barcelona
Ramon Borrel I
Berenguer Ramon I
Ramon Berenguer I
Ramon Berenguer II
Berenguer Ramon II
Ramon Berenguer III
Ramon Berenguer IV
Sobirans de la
Corona d'Aragó
+ Casal d'Aragó
+ Dinastia Trastàmara
+ Dinastia dels Habsburg
Borrell II
Naixença 927
Defunció 992
Esposa Letgarda de Roergue
Progenitors Sunyer I i
Riquilda de Tolosa
Descendents Ermengol I

Borrell II (927 - 992) va ser comte de Barcelona, Girona i Osona (947-992) i comte d'Urgell (948-992). És el segon Borrell (Borrell II de Barcelona) perquè el seu oncle Guifré II de Barcelona també tenia el nom de Borrell, raó per la qual aquest també se'l coneix per Borrell I de Barcelona.

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Fill de Sunyer I i de la seva segona muller, Riquilda de Tolosa.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
8. Sunifred I d'Urgell
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
4. Guifré I de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
9. Ermessenda
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2. Sunyer I de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
5. Gunilda d'Empúries
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. Borrell II de Barcelona
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
24. Ramon I de Tolosa
 
 
 
 
 
 
 
12. Odó I de Tolosa
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
25. Berta de Reims de Roucy
 
 
 
 
 
 
 
6. Ermengol de Roergue
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
13. Gersinda d'Albi
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3. Riquilda de Tolosa
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
7. Adelaida
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

El 968 es va casar amb Letgarda de Tolosa, filla de Raimon III, duc d'Aquitània. Van tenir 2 fills i 2 filles:

Després de la mort de Letgarda es va tornar a casar, vers el 980, amb Eimeruda d'Alvèrnia, filla del comte d'Alvèrnia Raimon d'Alvèrnia.

Vida política[modifica | modifica el codi]

Al contrari que el seu pare, va ser un comte molt més diplomàtic que no pas militar. Va procurar mantenir sempre relacions cordials amb els seus dos poderosos veïns: els francs, al nord i els musulmans, al sud. Va intercanviar ambaixades amb Còrdova (centre del poder musulmà) i signà un tractat de pau amb el Califa Al-Hakam II.

Va ser un protector de les ciències i la cultura. Invità el famós monjo Gerbert d'Orlhac, que uns anys més tard arribaria a Papa amb el nom de Silvestre II, a residir al comtat, perquè ampliés estudis.

L'intent de restauració de l'arxidiòcesi de la Tarraconense[modifica | modifica el codi]

El bisbe de Vic Ató i Borrell volien que l'Església restituís la província episcopal Tarraconense per tal d'agrupar les diòcesis catalanes de manera separada de l'arquebisbat de Narbona, d'on depenien en aquell moment.[1][2] L'operació tenia una clara intencionalitat política, ja que un arquebisbat català estaria sota la influència directa dels comtes de Barcelona, i això realçaria encara més el seu poder respecte als altres comtats catalans i de la resta de la Septimània.[3] Ja feia temps que el context tant polític com social de la vida catalana cada vegada s'allunyava més del domini franc de la Francia Occidentalis.[3] La reivindicació dels dos magnats era concretament sobre les diòcesis d'Elna, Vic, Barcelona, Girona i Urgell, i Tarragona quedava pendent de la seva futura conquesta.[1]

Per aquest motiu el 970 van viatjar els dos a Roma per entrevistar-se amb el Papa Joan XIII, qui va aprovar el projecte el 971 nomenant Ató com a primer arquebisbe de Vic,[1] i promulgant 5 butlles a la vegada.[2]

Però el projecte va acabar a causa de l'assassinat d'Ató poc després de tornar de Roma, el 971 (o fins i tot el 972).[2] Tot i que es desconeix l'autoria del fet, amb tota probabilitat fou una acció dels contraris de la independència eclesiàstica i l'augment del poder barceloní.[1][3] En qualsevol cas, després d'Ató Vic tornà a tenir tan sols un bisbe, Fruià, el qual fou nomenat seguint el procediment tradicional: consagrant-se bisbe de Vic a Narbona i després demanant a Roma la confirmació de la seva elecció.[3]

Ràtzies d'Almansor[modifica | modifica el codi]

Malgrat tot els seus esforços, sota el seu mandat els territoris de la Marca Hispànica van sofrir un greus atacs del cabdill musulmà Almansor o Al-Mansur: la campanya del 982 el va dur a Catalunya on va conquerir el castell de Munt Fariq (el Castell del Far)[4] de camí a Girona. De retorn va conquerir Wutina (Òdena), en una nova expedició el 984, de retorn de Sepúlveda, va passar pel comtat de Barcelona.

Almansor va arrasar Barcelona i molts dels seus ciutadans van ser fets presoners el 985 en una important ràtzia[5] després de derrotar Borrell a la batalla de Rovirans o Matabous[6]

988. Trencament del Pacte de Vassallatge amb el Rei de França i naixement de Catalunya[modifica | modifica el codi]

Les peticions d'ajuda del comte Borrell van ser ignorades pel rei franc Lotari I de França que en aquells moments s'enfrontava als seus propis problemes al Comtat de Verdun. Com a conseqüència d'això i com a resultat d'un creixent desarrelament dels comtes barcelonins respecte als seus antics senyors, el 988 Borrell II es va negar a renovar el pacte de vasallatge amb el nou rei francès, Hug Capet, i va instaurar la independència de fet dels territoris sota el seu poder. Amb aquest acte, Catalunya va néixer de facto.

Títols i successors[modifica | modifica el codi]

L'any 947, en retirar-se el seu pare a la vida monacal, va accedir al govern dels comtats de Barcelona, Girona i Osona conjuntament amb el seu germà Miró.[7] Fins al 966 va compartir aquesta tasca amb el seu germà Miró I de Barcelona. El 948 va heretar el comtat d'Urgell en morir el seu oncle Sunifred II d'Urgell. A partir del 988 va compartir el govern amb els seus fills Ramon Borrell i Ermengol, que van començar a governar sols a partir de 30 de setembre de 992, dia en què Borrell II morí.

A part dels títols comtals hereditaris, emprava els títols honorífics de marquès de la Marca Hispànica i de duc de la Gòtia (971),[8] així com el títol de "príncep de Gothlandia" amb connotacions de sobirania (972).[9] Després de trencar el pacte de vassallatge, s'intitulà per la gràcia de Déu duc ibèric i marquès (988).[8]


Borrell II
Naixement: 927 Mort: 992
Títols
Precedit per:
Sunyer I de Barcelona
(pare)
Comte de Barcelona
(Llista de comtes de Barcelona)
Comtat de Barcelona, Comtat de Girona,
Comtat d'Osona, Comtat de Manresa

(947–992)
Succeït per:
Ramon Borrell I de Barcelona
(fill)
Precedit per:
Sunifred II d'Urgell
(oncle)
Comte d'Urgell
(Llista de comtes d'Urgell)
(948–992)
Succeït per:
Ermengol I d'Urgell
"el de Còrdova"

(fill)

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia referenciada[modifica | modifica el codi]

  • Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p. ISBN 84-297-3521-6. 
  • de Riquer i Permanyer, Borja (director). Història: Política, Societat i Cultura dels Països Catalans Volum 2 La formació de la societat feudal segles VI-XII. Enciclopèdia Catalana, 1998, p. 426 p.. ISBN 84-7739-980-8. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]