Breu encontre

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Video-x-generic.svg
Brief Encounter
Breu encontre

Fitxa tècnica
Direcció: David Lean
Direcció artística: Lawrence P. Williams

Producció: Noël Coward
Anthony Havelock-Allan
Ronald Neame

Guió: Noël Coward adaptació de la seva obra en un acte Still Life (No surt als crèdits)

Música: Sergueï Rachmaninov

Muntatge: Jack Harris

Protagonistes: Celia Johnson
Trevor Howard

Dades i xifres
País: Regne Unit
Data d'estrena: 1945
Gènere: Drama
Duració: 86 minuts
Idioma original: anglès

Companyies
Productora: Cineguild

Pàgina sobre “Brief Encounter a IMDb

Valoracions
IMDb 8.1/10 stars
FilmAffinity 8.1/10 stars

Breu encontre (títol original en anglès: Brief Encounter)[1] és una pel·lícula britànica de David Lean, estrenada el 1945. Figura entre els 11 films premiats amb el Gran Premi del 1er Festival de Cannes el 1946. Ha estat doblada al català.

Argument[modifica | modifica el codi]

Laura Jesson (Johnson), una mestressa de casa que viu als afores, conta la seva història en primera persona mentre és a casa seva amb el seu marit, i s’imagina que ella li confessa la relació que ha tingut (un flash-back que dura més d'un quart d’hora de pel·lícula).

Una vegada per setmana, Laura s'arrisca a la ciutat propera de Milford per anar a les carreres i a les sessions de cinema del matí. Mentre torna a casa seva després d’una de les seves escapades setmanals, a l’andana de l’estació, li entra una guspira a l’ull. Un home que espera igualment el tren l’agafa; és metge i es diu Alec Harvey (Howard). Tenen tots dos la quarantena; són casats i cadascun té dos fills. El metge és un generalista que, una vegada per setmana, treballa igualment com a especialista a l’hospital local, però la verdadera passió del qual és la medicina preventiva i l’estudi de les causes de les malalties respiratoris dels miners.

Un temps després d’aquesta primera trobada, Alec torna a veure Laura per casualitat en un restaurant abarrotat, on ella el convida a asseure’s a la seva taula. Aprecien la companyia l’un de l’altre, i queden per tornar-se a veure. Aviat, descobreixen que la seva relació, innocent i trivial al principi, a poc a poc es transforma en alguna cosa més profunda.

Durant un curt període, es troben furtivament, vivint constantment en el temor de ser descoberts per alguna de les seves respectives amistats. Després de diverses trobades, decideixen trobar-se en una cambra pertanyent a un amic (Valentine Dyall) del doctor, però la parella és sorpresa per la tornada inesperada d'aquest. L’episodi fa adonar-se tant a l’un com a l’altre que el seu futur junts és impossible i, per no ferir les seves famílies, decideixen separar-se. El metge es prepara per marxar a Johannesburg, a Sud-àfrica.

S'assisteix per segona vegada a la seva última trobada al cafè de l'estació, ara amb la perspectiva punxant de la seva història. Mentre viuen amb la major emoció el seu últim moment junts, Dolly Messiter, una amiga de Laura, es convida a taula i es posa a xerrar sense parar, sense tenir consciència del desconcert que oprimeix la parella.

S’adonen que els és amagada la sort de dir-se adéu, quan el tren d’Alec arriba: Dolly no calla, i Alec se’n va no podent donar a Laura més que un últim gest desesperat, la seva mà repenjada sobre la seva espatlla... Quan la sirena del tren ressona anunciant la sortida, Laura es precipita a l'andana. Les llums d’un tren exprés li bufeteja la cara en el moment en què es refà, després d’haver tingut ganes de llançar-se a la via. Torna amb el seu marit i dels seus fills.

En una escena final, que no figura a la l’obra original de Noël Coward, el marit de Laura mostra sobtadament que no ha estat completament indiferent a l’angoixa de la seva dona en el transcurs de les últimes setmanes: pronunciant les paraules «Gràcies per tornar», l’agafa entre els seus braços. Així la pel·lícula s'acaba amb un homenatge a les institucions del matrimoni i del deure.[2]

La història paral·lela de l'estació[modifica | modifica el codi]

Durant tota la pel·lícula, en les escenes que es desenvolupen al bufet d'estació on Laura i Alec es troben per primera vegada i on se separaran, s'assisteix als episodis més sovint divertits d'un tribunal que fa el cap d'estació a l'arrendatària del bufet, una senyora bastant tibada que es mostra severa enfront de la noia que és la seva empleada. Sense abandonar davant el seu pretendent el seu aire aspre, sembla tanmateix afalagada de l'interès que té. Aquesta història paral·lela no evoluciona gaire, és una mena d'exhibició amorosa en la qual hi assistim, amb una certa durada, i contràriament a la història de Laura i Alec, no té més èxit.

Repartiment[modifica | modifica el codi]

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

L'adaptació[modifica | modifica el codi]

La pel·lícula és l’adaptació d’una obra en un acte de Noël Coward Still Life (1936),[3] que pertany a un grup de deu obres curtes conegudes amb el títol de Tonight at 8:30, destinades a ser interpretades per Gertrude Lawrence i pel mateix Coward en diferents combinacions de tres obres per representació. Totes les escenes de Still Life tenen per a decoració el bufet d’una estació: aquella, fictícia, de Milford Junction.

Com es dóna sovint el cas de pel·lícules basades en obres, hi són descrits llocs que, en l'obra, només són citats: el pis del doctor Lynn, la casa de Laura, un cinema, un restaurant i una farmàcia de la cadena Boots. A més a més, un cert nombre d’escenes s’han afegit a les de l’obra: una escena sobre un llac on els amants són a bord d’una barca, escena al final de la qual el Dr. Harvey es troba els peus a l’aigua; una altra on es veu Laura errar sola en la foscor, asseure’s sobre un banc i fumar en públic; una tercera en la qual la parella es passeja en el camp a bord d’un cotxe de lloguer.

Algunes escenes són menys ambigües i més dramàtiques a la pel·lícula: així aquella en la qual els dos amants estan a punt de cometre l’adulteri és atenuada, allà on a l’obra es deixava a la imaginació del públic de decidir si havien consumat o no la seva relació en realitat. A la pel·lícula, Laura acaba tot just d’arribar al pis del dr. Lynn quan aquest últim fa la seva aparició, i el Dr. Harvey la fa sortir per l’escala de socors. Més tard, quan Laura vol llançar-se sobre la via del tren quan un exprés entra a l'estació, la pel·lícula ja no deixa cap dubte sobre la voluntat de suïcidi, clarament reconeguda per la veu off de Laura narradora.

L’època de l’acció[modifica | modifica el codi]

La pel·lícula no fa en cap moment menció de la Segona Guerra mundial, ni fins i tot no n’evoca les vicissituds. Mentre cap dels personatges no es pot lligar a una època precisa, la pel·lícula –fictícia- que Laura i Alec veuran en el cinema, «Flames of Passion», que acaba de sortir, ensenya una data de copyright que és 1938. Quan Laura entra a casa seva al final de la primera escena, la seva filla li diu que vol assistir a una pantomima, el que suggereix una època de l’any a algunes setmanes de la festa de Nadal. Una altra indicació que la història de la pel·lícula es desenvolupa a l’hivern: en una escena que sembla desenvolupar-se en una negra nit, els personatges es desitgen «bona tarda».

El lloc simbòlic: l’estació[modifica | modifica el codi]

La pel·lícula va ser en gran part rodada a l’estació de Carnforth, Lancashire, que feia llavors d’unió entre els ferrocarrils de Londres, de les regions del centre d’Anglaterra i d’Escòcia. A més a més del fet que una estació animada era necessària per a la història, l’indret estava prou allunyat de Londres per evitar els talls d’electricitat, el rodatge va tenir lloc al començament de 1945, abans que la guerra fos acabada. El mateix Noël Coward fa els anuncis destinats als viatgers a la pel·lícula. Pel que fa al bufet de l'estació, va ser recreat en estudi. L’estació de Carnforth Station conserva encara algunes característiques d’època que tenia en el moment del rodatge i continua sent un lloc de pelegrinatge per als seguidors del film.[4] Convé precisar tanmateix que algunes escenes que es desenvolupen a ciutat a la pel·lícula han estat rodades a Londres, a Denham, o a Beaconsfield, indret prop dels estudis de Denham, on la pel·lícula va ser rodada per a la resta.[5]

L'estació: lloc simbòlic, lloc de pas, lloc on en principi un no s'endarrereix mai.

Els passos de l'exprés subratllen els moments emocionalment més forts de la història.

Recordar una escena de Perseguit per la mort d'Hitchcock, que té lloc en un vagó, i que, en el moment en què la parella formada pels personatges interpretats per Cary Grant i Eva Marie-Saint sembla a punt de passar a l'acte, s'acaba brutalment per un pla on es veu el tren entrar en un túnel.

L'estructura del relat i el lloc del relat: allà on tot comença i on tot acaba... La trobada mai no hauria hagut de tenir lloc, l'aventura ha de ser esborrada. Laura s'alleuja del pes que tant li pesa per la llarga confessió imaginària que fa al seu marit, aquesta confessió té per objectiu esborrar la «culpable» relació al mateix temps que procedeix en pensament a la reconstitució minuciosa d'aquesta.

L'escenificació[modifica | modifica el codi]

El geni de Lean és l'ús parsimoniós, per això és més fort, d'un llenguatge cinematogràfic que sosté i quasi acarona els sentiments dels personatges que explica. Fins a les pel·lícules espectaculars que seguiran, Lean és essencialment un cineasta de l'íntim.
 ;Efectes subtils :

  • La pel·lícula comença en realitat amb la side story de l'arrendatària del bufet de l'estació. Un cap d'estació mira el seu rellotge, travessa una via de ferrocarril, després entra al bufet o es recolza al bar i conversa amb l'arrendatària. Li parla d'un viatger que ha volgut aprofitar una primera classe quan no hi tenia dret. Aviat, la càmera abandona el primer pla per lliscar ingènuament sobre una parella en una taula, dos personatges, en principi anecdòtics, que resulten ser els verdaders protagonistes de la història. L'efecte subratlla la banalitat del que serà explicat llavors, banalitat que significa: el que afectarà el major nombre... A partir d'aquest moment, el segon pla pren el lloc del primer, i inversament.
  • Al començament de la pel·lícula, al tren, Laura es troba al compartiment de Dolly Messiter, que no para de parlar, inconscient del que preocupa Laura: a un zoom abans extremadament discret sobre la cara de Laura segueix un primer pla de la boca de la xerraire, després un pla sobre la cara cansada de Laura. Es fan regularment zooms sobre la cara de Laura, molt lleugers, a penes perceptibles, avançant-se una mica més quan l'emoció del personatge s'intensifica, que trobaran un paroxisme, quan finalment, boig d’angoixa, el personatge es dirigeix cap a l'andana per llançar-se sobre la via, i que la càmera, llavors, sembla també fer figa, perdre peu; l'enquadrament bascula perillosament cap a l'esquerra.

Rebuda[modifica | modifica el codi]

La pel·lícula es va repartir la Palma d’Or al 1er Festival de Canes de 1946 amb deu altres premiades. Celia Johnson va ser nominada per a l'Oscar a la millor actriu el 1947. El 1999, Breu encontre va arribar a la segona posició en un palmarès de les 100 millors pel·lícules britàniques establert pel British Film Institute.[6] El 2004, la revista Total Film la va classificar com la 44a millor pel·lícula britànica de tots els temps. El crític Derek Malcolm va recordar la pel·lícula en la seva crònica de l’any 2000 The Century of Films.

Critica[modifica | modifica el codi]

Al seu llibre aparegut el 1987, Noël Coward , Frances Gray escriu que Breu encontre és: «després de les seves grans comèdies, l’obra de Coward que més o menys tothom coneix i té molt vista; la pel·lícula ha estat regularment difosa a la televisió i, en els seus passis, les xifres d’audiència han estat sempre elevades. La seva història és la d’una relació no consumada entre dues persones casades cadascuna pel seu costat...Coward manté els seus amants en fracàs perquè no pot administrar les energies d’un amor que seria menys inhibit, en un marc desposseït de l’esperit i del perfum exòtic de les seves millors comèdies... Si es dona un cop d’ull sobre el guió, desposseït de l’escenificació de David Lean, privat d’un públic per aprovar automàticament el sacrifici final, s’arriba per força a plantejar-se preguntes delicades. La temptativa desastrosa, el 1975, d’un remake del film[7] transposat en un marc més actual, amb Richard Burton i Sophia Loren als papers d’Alec i Laura, ha fet la cosa evident. » (pàg. 64-67)

Al voltant de la pel·lícula[modifica | modifica el codi]

  • La pel·lícula ha estat rodada parcialment als Denham Film Studios, al Buckinghamshire prop de Londres.[8]
  • La música de la pel·lícula. El concert per a piano n° 2 de Rachmaninov- que va ser escollit per Coward- constitueix el tema recurrent de la pel·lícula. S’hi escolta tanmateix una altra peça, en una escena que té lloc en un saló de te; l’aira que és interpretada per l’orquestra de saló és la Dansa espanyola n° 5 (Bolero) de Moritz Moszkowski. Finalment, quan Alex i Laura van al cinema per primera vegada, l'organista interpreta un breu extracte de la Marxa militar de Franz Schubert.
  • Segons diverses biografies de Billy Wilder, l'escena de Breu encontre on es veu Alec intentar utilitzar el pis del seu amic per trobar-s'hi sol amb Laura, hauria inspirat el realitzador americà d'origen austríac a escriure el guió de ’’The Apartment, 1960.
  • Nick Park s'ha inspirat en Breu encontre per a l'escena intimista del seu curtmetratge d'animació en plastilina de la sèrie Wallace i Gromit, A Clos Shave, (1995). En el curtmetratge Wallace i Gwendoline Culdebelier evoquen en efecte en una escena intima la parella formada per Laura i Harvey. Es fa referència d'altra banda en aquest mateix episodi de les aventures de Wallace i Gromit a dues altres pel·lícules famoses: El tercer home i A la recerca de l'arca perduda
  • En la seva estrena inicial, la pel·lícula va ser prohibida per la censura a Irlanda perquè presentava una parella adúltera en un dia simpàtic. Als Països Baixos, sobretot, la pel·lícula va ser per les mateixes raons prohibida als menors de 18 anys.
  • És la pel·lícula romàntica preferida de Natalie Portman.[9]
  • La pel·lícula ha estat objecte d'una adaptació al teatre líric: l'òpera "Brief Encounter", música d'André Previn, llibret de John Caird, estrenada el maig de 2009 a la Gran Opera d'Houston.

Premis i nominacions[modifica | modifica el codi]

Premis[modifica | modifica el codi]

Nominacions[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. esadir.cat. Breu encontre (en català). esadir.cat. 
  2. «Brief Encounter». The New York Times.
  3. Existeixen, en anglès, dues edicions del guió original de Noël Coward per a l’adaptació al cinema.
  4. BBC Cumbria website
  5. Whitaker, Brian. Notes & Queries. Fourth Estate, 1990, p. . ISBN 1-872180-22-1. 
  6. http://www.bfi.org.uk/features/bfi100/1-10.html
  7. es tracta d’un telefilm dirigit per Alan Bridges, . la seva fitxa a IMDb
  8. Denham Studios
  9. http://www.harpersbazaar.com/bazaar-blog/natalie-portman-dior-120910

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: cinema