Brian Eno

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Brian Eno

Brian Peter George St. Jean le Baptiste de la Salle Eno és el nom complet de Brian Eno o, simplement, Eno. Nascut el 15 de maig de 1948 a Woodbridge, Suffolk (Gran Bretanya), és un compositor de música electrònica que va començar la seva carrera tocant amb Roxy Music i després inicià una brillant carrera, alternant àlbums en solitari amb discos enregistrats amb altres artistes. Té un germà que també és músic, Roger Eno, amb qui també ha col·laborat.

Eno ha treballat també com a productor per a diversos artistes i grups musicals, entre els quals destaquen James, Talking Heads, Coldplay, Ultravox, U2 i David Bowie, amb qui col·laborà en diverses ocasions; encara en el camp de la producció, Eno va guanyar els premis Brit de 1994 i 1996 al millor productor.

La seva producció musical és molt eclèctica; ha publicat discos amb un estil proper a la música pop, mentre en d'altres ha posat els fonaments d'estils de música com l'ambient, inventat per ell mateix, i que ha esdevingut sinònim de la música New Age.

L'any 1996 Brian Eno va ser un dels fundadors de la Long Now Foundation amb la finalitat d'ensenyar a la gent a pensar sobre futur de la societat a molt llarg termini. És columnista en el periòdic anglès The Observer. És considerat com un visionari en la música i un artista molt preocupat per la resta de les disciplines artístiques, especialment de les instal·lacions; també ha col·laborat en el desenvolupament del generador de música algorítmica Koan. A més a més, treballa en el camp de les arts visuals.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Estada a Roxy Music[modifica | modifica el codi]

Brian Eno va fer les seves primeres passes musicals com a teclista del grup de glam rock Roxy Music, amb qui va enregistrar els seus dos primers àlbums, on Eno aplicà bona part de les seves idees en el camp de la producció i el tractament electrònic del so d'instruments convencionals.

Tanmateix, després de la publicació i la promoció del disc For your Pleasure (1973), Eno decidí d'abandonar el grup, degut a diferències artístiques amb el seu líder, Bryan Ferry.

Primera etapa en solitari: els anys 70[modifica | modifica el codi]

La dècada dels 70 fou un període d'allò més profitós per a Eno, que es mostrà molt prolífic (enregistrà una gran quantitat d'àlbums en solitari i amb altres músics, a més de treballar com a productor) i, alhora, influent, car molts d'aquests discos foren, amb el pas del temps, considerats referències obligades i fonts de diversos estils musicals.

Immediatament després d'abandonar Roxy Music, Eno començà les sessions d'enregistrament del seu debut en solitari, Here come the warm Jets (1973), on Eno continua amb l'estil glam dels Roxy Music d'aquest període. En aquest disc, Eno comptà amb l'ajuda del guitarrista Robert Fripp, amb qui ja havia col·laborat poc abans en el disc (No Pussyfooting) —el primer experiment de Brian Eno en el camp de la música ambient— on la guitarra de Fripp es mesclava amb suaus textures de sintetitzador creades per Eno.

El 1974 Eno enregistrà un nou disc, Taking Tiger Mountain (By Strategy), un disc essencialment rock que continuava i aprofundia la línia marcada per "Here come the warm Jets"; però un any després publicà tres discos molt més orientats cap a la música electrònica: es tracta d' Another Green World (un dels discos més influents d'Eno, amb abundància d'instruments electrònics i majoria de peces instrumentals i tranquil·les), Discreet Music (que marcà l'inici de la seva sèrie Ambient) i una nova cooperació amb Robert Fripp, Evening Star, seguida d'una gira europea. El mateix Eno explica a les notes interiors de "Discreet Music" com va descobrir la noció de música ambiental:

El gener d'aquest any (1975) vaig tenir un accident. No vaig prendre mal, però haguí de guardar repòs en una posició rígida i estàtica. La meva amiga Judy Nylon em visità i em portà un disc de música d'arpa del segle XVIII. Quan se'n va anar, i amb moltes dificultats, vaig posar el disc. Quan ja m'havia ajagut, vaig adonar-me que el volum de l'amplificador era molt baix, i que un dels dos canals estèreo estava espatllat. Com que no tenia forces per aixecar-me i corregir la situació, el disc continuà sonant, quasi inaudiblement. Això em va fer descobrir una nova manera d'escoltar música, com a part de l'ambient de l'entorn, com el color de la llum o el so de la pluja eren parts d'aquest ambient.[1]

També el 1975 Eno va fundar el seu propi segell discogràfic, Obscure Records.

El 1977 Eno enregistrà un disc en col·laboració amb el grup alemany Cluster, anomenat Cluster & Eno, continuant amb l'experimentació ambiental, que trencaria breument amb l'edició de Before and after Science per reprendre-la amb Music for Films (1978).

El 1978 Eno publicà el primer disc de la sèrie "Ambient": es tracta d'Ambient 1: Music for Airports. En les seves notes interiors Eno donà una definició força més precisa sobre l'abast i les característiques de la música ambiental, ja referida pròpiament amb aquest nom:

La música ambiental ha de ser capaç d'estimular molts nivells d'atenció auditiva sense reforçar-ne cap en particular; ha de ser tan ignorable com interessant.[2]

A més de tots aquests llançaments, cal tenir en compte la feina que realitzà com a productor de grups com Devo, Ultravox (dels quals produí el primer disc, aparegut el 1977) o els Talking Heads, grup amb el qual establí una fructífera relació entre els anys 1978 i 1980, produint-los tres discos i participant en la composició de les cançons. El guitarrista dels Talking Heads, David Byrne, va col·laborar amb Brian Eno en un disc conjunt anomenat My Life in the Bush of Ghosts (1981), una obra pionera en l'ús de material provinent de fonts com enregistraments radiofònics i discos musicals d'altres artistes, com farien posteriorment els artistes de hip hop. Un altre treball destacable d'Eno a la producció és la famosa "trilogia berlinesa" de David Bowie, formada pels discos Low, Heroes i Lodger, que es compten entre els millors treballs de Bowie.

Els anys 80[modifica | modifica el codi]

Durant aquesta dècada, Brian Eno continuà publicant discos de la sèrie Ambient, en col·laboració amb Harold Budd (Ambient 2: The Plateaux of Mirror, 1980), el músic nord-americà Laraaji (Ambient 3: Day of Radiance, 1980) o en solitari (Ambient 4: On Land, 1982, que en significà el punt i final i, alhora, marcà l'inici d'un nou gènere conegut com a dark ambient). Un altre compositor amb qui Eno col·laborà és el trompetista Jon Hassell, amb qui enregistrà dos àlbums d'una nova sèrie, Fourth World, el 1980 i el 1981. El 1983 publicà dos discos; el primer d'ells fou Apollo: Soundtracks and Atmospheres, havia de ser la banda sonora d'un documental sobre la NASA, anomenat For All Mankind; Eno començà a treballar en aquest disc amb el sintetitzador Yamaha DX7, que ha esdevingut un dels seus instruments preferits. El segon fou la segona part de "Music for Films", Music for Films 2 (la tercera part veié la llum el 1988).

El 1984 col·laborà per primera vegada amb el grup irlandès U2, en el disc The Unforgettable Fire; Eno repetí la feina a la producció ajudat per Daniel Lanois al disc The Joshua Tree (1987), aclamat mundialment i considerat com un dels millors discos de la història.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Jorge Munnshe: New Age, Ediciones Cátedra, 1995.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Brian Eno