British Aerospace Harrier II

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Harrier II (GR.5, GR.7 i GR.9)
RAF Harrier GR9.JPG
Un Harrier GR.9 durant una patrulla de combat en Afganistan al desembre de 2008.
Tipus Caça bombarder V/STOL
Fabricants UKBritish Aerospace/BAE Systems
EUAMcDonnell Douglas/Boeing
Primer vol 30 d 'abril de 1985[1]
Introduït Desembre de 1989[1]
Retirat 15 de desembre de 2010
Estat Inactiu
Usuaris UKRoyal Air Force
UKRoyal Navy
Construïts 143 GR.5/5A, GR.7, i T.10
(els GR.5/5A van ser actualitzats a GR.7 i posteriorment els GR.7 a GR.9)[2]

El British Aerospace Harrier II és un avió de reacció britànic amb capacitat d'enlairaments i aterratges verticals/curts (V/STOL) de la segona generació Harrier utilitzat per la Royal Air Force i, entre el 2006 i el 2010, per la Royal Navy. Desenvolupat a partir de l' Hawker Siddeley Harrier, va ser produït com Harrier GR.5/GR.7/GR.9 (segons el sistema de designació d'aeronaus britànic, ' GR 'indica "atac a terra i reconeixement") de manera estretament relacionada amb el McDonnell Douglas AV-8B Harrier II de fabricació nord-americana. Tots dos s'utilitzen principalment per atac lleuger o tasques polivalents, i solen operar des de portaavions petits. El Harrier II va ser víctima d'una revisió de despeses de defensa del Regne Unit que va suposar que tots els aparells actius fossin retirats de servei al desembre de 2010.

Desenvolupament[modifica | modifica el codi]

El desenvolupament d'un successor del primer Harrier va començar com un esforç cooperatiu entre McDonnell Douglas i Hawker Siddeley. Els sobrecostos van deixar a Hawker fora del projecte, però el treball va continuar degut a l'interès nord-americà per l'avió. Els britànics van tornar al desenvolupament a finals dels dècada del 1970, creant la seva pròpia versió del Harrier II, basat en el disseny nord-americà. Per a les variants britàniques, BAE Systems és el contractista principal i Boeing, un subcontractista.

El Harrier II és una versió molt modificada de la primera generació de Harrier GR.1/GR.3, que van volar per primera vegada el desembre del 1967. El fuselatge original d'un aliatge d'alumini va ser reemplaçat per un fuselatge que utilitzava principalment materials compostos, que reduïa el pes i augmentava la capacitat de càrrega i autonomia. L'estructura alar d'una sola peça augmentava la superfície en un 14% i era de més gruix.

Variants[modifica | modifica el codi]

Harrier GR.5[modifica | modifica el codi]

El Harrier GR.5 va ser el primer Harrier de segona generació de la RAF, que va començar a desenvolupar el 1976. Es van modificar dues AV-8A a l'estàndard del Harrier II el 1979 i van ser utilitzats com avions experimentals. El GR.5 de producció de BAE va volar per primera vegada el 30 d'abril del 1985 i va entrar en servei el juliol del 1987. El GR.5 es diferenciava del AV-8B del Cos de Marines en subtils canvis, com l'aviònica, armament i contramesures. Es van fabricar 41 unitats.

Harrier GR.5A[modifica | modifica el codi]

El Harrier GR.5A va ser una variant menor de l'Harrier que incorporava canvis en el disseny anticipant-se a l'actualització a GR.7. Es van fabricar 21 unitats.

Harrier GR.7[modifica | modifica el codi]

Harrier GR.7 de la RAF.

El Harrier GR.7 realitzar el seu primer vol en maig del 1990 i va entrar en servei l'agost de 1995 sobre l'antiga República Federal Socialista de Iugoslàvia. Encara que el GR.7 va ser desplegat en els portaavions de la classe Invincible durant les proves inicials al juny del 1994, no va entrar en servei operacional al mar fins al 1997. Aquest acord es va formalitzar amb el Joint Force Harrier ( Força Conjunta Harrier ), operant al costat dels Sea Harrier de l'Armada Britànica.

Els GR.7 formant la punta de llança de la contribució de la RAF per a l'Operació Força Aliada, la missió de l'OTAN a Kosovo. Durant la campanya, la RAF va descobrir deficiències en el seu arsenal. Per això, va realitzar comandes de míssils AGM-65 Maverick i bombes Enhanced Paveway que incorpora guia GPS per anul·lar els efectes del fum i el mal temps. Utilitzant armament més actualitzat, el GR.7 intervenir en l'Operació Telic, la contribució britànica per a la invasió de l'Iraq del 2003.

Un Harrier GR.7A a la RIAT de 2005.

Harrier GR.7A[modifica | modifica el codi]

El Harrier GR.7A va ser la primera fase com a actualització a l'estàndard de Harrier GR.9. El GR.7A era un GR.7 amb motors millorats Rolls-Royce Pegasus 107. Quan es van actualitzar a l'estàndard GR.9, la variants mantenien la "A", convertint-se en GR.9A. Quaranta GR.7 van rebre aquesta actualització. El motor Pegasus 107 proporcionava 13 kN més d'embranzida que el model 105 (amb una embranzida de 98 kN).

Harrier GR.9[modifica | modifica el codi]

Harrier GR.9 amb la cúpula de la cabina oberta i amb la sonda de reabastiment en vol desplegada.

El Harrier GR.9 és una actualització d'aviònica i armament del GR.7. Aquesta actualització, coneguda com a IWP (Integrated Weapons Programme, programa d'armament integrat) permetia transportar armes més modernes, un nou sistema de navegació inercial i de posicionament. El nou armament consistia en el míssil Brimstone, Maverick, bomba guiada per làser GBU-27 Paveway III i Paveway IV.

Harrier T.10[modifica | modifica el codi]

El Harrier T.10 era la variant original per entrenament del Harrier II. La RAF va considerar actualitzar l'entrenador de la primera generació de Harrier, el T4, a l'estàndard del Harrier II. No obstant això, a causa de l'edat de les estructures i el nivell de modificació que necessitava, es va decidir demanar avions nous. La RAF va utilitzar el TAV-8B, l'avió d'entrenament del AV-8B, com a base per al seu disseny. A diferència del model nord-americà, el T.10 tenia capacitat completa per al combat. Es van fabricar 13 avions.

Harrier T.12[modifica | modifica el codi]

A una part dels biplaces T.10, se'ls va instal·lar elements de l'aviònica del model GR.9, passant a denominar T.12.

Operadors[modifica | modifica el codi]

Regne Unit Regne Unit
  • Royal Air Force (1989-2011)
    • 1r Esquadró
    • 3r Esquadró (fins a 2006)
    • 4t Esquadró
    • 20é Esquadró (fins a 2010)
    • Unitat d'Avaluació Operacional d'Atac de la RAF
  • Royal Navy, Arma Aèria de la Flota (2006-2010)
    • 800 Esquadró Aeri Naval (2006-2007, 2010)
    • Ala d'Atac Naval (2007-2010)

Història operativa[modifica | modifica el codi]

Amb la RAF, els Harrier s'utilitzaven per a tasques de suport aeri proper i reconeixement. A diferència de l'actualització de l' AV8B+, la RAF no va escollir integrar un radar en el seu avió, encara que mantenia el sistema de navegació inercial.

El principal míssil aire-aire de l'Harrier és el AIM-9 Sidewinder de cerca per infrarojos, però no pot utilitzar els míssils d'abast mitjà AIM-120 AMRAAM. Amb la retirada del Sea Harrier, es va suggerir que es podia transferir el seu radar Blue Vixen a la flota de GR.9. Això no obstant, el Ministeri de Defensa va rebutjar la proposta per car i perillós. El ministre de les Forces Armades, Adam Ingram va estimar que els costos superarien els 600 milions de lliures esterlines.[3]

La Royal Air Force i l'Arma Aèria de la Flota del Regne Unit utilitzen les variants i versions que van començar a finals dels dècada del 1980, incloent el GR7/7A, GR9/9A, T10 i T12.

Els Harrier II són similars als dels Marines, però amb peculiaritats i nom propis. Denominats GR.5, empren un canó Aden de 25 mm. i dos punts d'ajust ventrals externs per als míssils AIM-9. Se'ls adptó un sistema d'atac de Ferranti, contramesures electròniques Marconi Zeus i llançador de cimbells i bengales de Bofors. La RAF va encarregar 41 GR.5, a més de 21 GR.5A.

El GR.7 és la variant britànica equivalent a l'AV-8B Night Attack, construint-34 avions nous i altres 58 van ser modificats a partir de GR.5/GR.5A. L'adopció d'armament de nova generació integrat amb sistemes d'aviònica més moderns va suposar el GR.9, equivalent als AV-8B+i dotat amb el motor Pegasus Mk.105. Un total de 70 GR.7 es van dur a l'estàndard GR.9. La introducció del motor Pegasus Mk.107 en 30 exemplars, va crear la variant GR.9A.

El Ministeri de Defensa britànic va anunciar oficialment la retirada a partir d'abril de 2011 de tota la flota d' Harrier GR.9/T.12, utilitzats conjuntament per la RAF i la Royal Navy en la Joint Strike Wing.

Futur[modifica | modifica el codi]

Amb la retirada del Sea Harrier de la Royal Navy el 2006, els GR.9 van entrar en servei amb l'Arma Aèria de la Flota com a reemplaçament. S'esperava que el GR.9 es mantingués en servei fins almenys el 2015, quan els primers F-35 els reemplazasen, però les retallades han fet que es retirin a finals del 2010.[4]

Especificacions (Harrier GR.7)[modifica | modifica el codi]

Dades de Norden[5]

Característiques generals

Rendiment

  • Velocitat màxima: 1.065 km/h
  • Sostre de servei: 15.240 m (50.000 peus)
  • Ràtio d'ascens: 74,8 m/s

Armament

  • Metralladores: 2 canons automàtics ADEN de calibre 30 mm en contenidors sota el fusellatge (ja no s'utilitzen)
  • Coets:
      • 4 × Contenidors LAU-5003 amb 19 × coets CRV7 de 70 mm cadascun o
      • 4 × Contenidors Matra amb 18 × coets SNEB de 68 mm cadascun

2 dipòsits externs/llançador de coets Matra JL-100, que combinen un dipòsit de 250 L amb 19 coets SNEB de calibre 68 mm

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 (Norden, 2006, p. 67)
  2. (Norden, 2006, p. 186 (Apèndix A))
  3. house of commons hansard, written answers (en anglès), 2004.01.05. 
  4. last harrier leaves hms ark royal (en anglès). 
  5. (Norden, 2006, p. Apèndix C.)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • boeing/bae harrier (en anglès). specialty press, 1998. ISBN 1-58007-014-0. 
  • harrier ii, validating v/stol. naval institute press, 2006. ISBN 1-59114-536-8. 
  • forces de defensa i seguretat. número 397 (en espanyol). grup edefa, maig 2011, pàgina 24-33. Plantilla:Issn. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]